Bloc de notes de Josep Romeu

Després d’analitzar la inviabilitat del model federalista a l’Estat espanyol, la ponéncia “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna”, preparatòria de la Conferència Nacional de la tardor, es proposa exemplificar aquesta inviabilitat amb el tema de l’Estatut. Em semblaria correcte l’anàlisi general de considerar que la reforma de l’Estatut va ser un intent “per tal d’assolir dins del marc polític i constitucional” (no ho oblidem) unes quotes de sobirania nacional, de competències i de recursos que ens acostessin, si més no, al model federal. Ara, s’ha posat de manifest quin és el límit que ens imposa l’actual marc constitucional, comptant amb la millor de les conjuntures polítiques possibles. Qualitativament és un pas important, en relació a la situació anterior, perquè d’una banda el Parlament de Catalunya va aprovar (30-9-05) una proposta que marca els objectius o aspiracions assumides per la majoria de forces polítiques (per a nosaltres posicions de mínims, està clar), i que per tant pot servir de referent de cara al futur; i de l’altra, perquè s’ha trencat aquella ambigüïtat amb què es movia CiU, d’anar fent petites passes sense saber mai quin era l’objectiu final.

[@more@]

Discrepo, però, del darrer punt en què diu que “L’Estatut retallat, a més d’insuficient, perpetua Catalunya dins un sistema constitucional unitari…”. Que la reforma de l’Estatut es plantejava, ja des dels inicis, dins del marc Constitucional vigent és un fet que no nega ningú, tal com s’admet també en aquest mateix paràgraf. Per tant, ERC és tan responsable com la resta de partits d’haver encetar un procés acceptant prèviament les regles de joc constitucionals i sabent que els límits de la reforma ens el marcava la Constitució. I no critico, per això, el paper d’ERC, senzillament ho constato. El que “perpetua Catalunya dins d’un sistema constitucional unitari” no és aquest Estatut retallat, sinó l’acceptació que nosaltres (el poble de Catalunya, em refereixo) en fem d’aquest marc constitucional. Estem en la mateixa situació que estàvem amb l’Estatut del 79, amb algunes millores, evidentment insuficients.  

No em semblaria massa important aquest matís, si no fos perquè denota una voluntat de voler carregar les culpes a la resta de partits (o a alguns partits en concret), quan el plantejament contitucionalista inicial va ser assumit per tothom, inclosa ERC. Una distorsió de la realitat que després ens farà caure en anàlisis errònies, o convertirà el que hauria de ser un diagnòstic global de la realitat del país en una batalleta més de la rivalitat partidista (ben legítima tanmateix), molt curta de mires. 

Una altra cosa és que, ja des d’aquell 30 de setembre de 2005, es creessin unes falses expectatives sobre la viabilitat de la proposta. En lloc de posar l’èmfasi en què aquell consens assolit, i per tant aquell text que es portava a Madrid, representava la voluntat del poble català, es va voler fer creure que hi havia possibilitats reals que les Corts espanyoles aprovessin la proposta del Parlament català. És més, sovint, entre polítics i mitjans de comunicació, potser involuntàriament, es distorsionava la realitat com si Catalunya ja hagués aprovat el seu Estatut que només havia de ser refrendat per les Corts espanyoles, quan en realitat l’Estatut és una llei espanyola, aprovada per les Corts espanyoles, encara que per iniciativa del Parlament català. I creure que les Corts espanyoles aprovarien un text que reconegués plenament la identitat nacional de Catalunya (tal com es diu en algun lloc d’aquesta ponència) em sembla absolutament il·lusori i d’una miopia política preocupant.  

Per tant, insisteixo, l’Estatut retallat no perpetua res sinó que simplement posa en evidència els límits que ens imposa l’actual marc constitucional. I per això ens proposem de superar-lo.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a:

http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet