Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf.

La ponència acaba amb tres punts de conclusions. En el primer punt es diu que “L’óbjectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista”. Naturalment que en una Conferència Nacional del partit hem de parlar de l’opció estratègica del partit, però no podem confondre’ns i pensar que l’estratègia del partit ha de ser l’equivalent a l’estatègia del país. I per a superar l’actual via autonomista, nosaltres podem, i hem, de fer la nostra opció estratègica, però entent que aquesta superarà la dinàmica del propi partit.

 [@more@]

De fet, en el text de la ponència hi ha, encara que molt poc desenvolupats, molts elements que estan fora de l’abast del partit, i que per tant s’han de considerar com a elements propis d’una estratègia global, en la qual nosaltres en som només una part. És evident que les propostes que s’insinuen en el camp de l’economia, de la cultura, o de la societat civil, per exemple, serien inviables enteses només com a acció del partit, sense comptar amb la resta de forces polítiques i de sectors socials del país. La nostra opció estratègica per a superar l’actual via autonomista la fem, lògicament, des de l’esquerra nacional, però aquesta opció estratègica seria inviable si no comptéssim amb opcions estratègiques semblants fetes des de la dreta nacional, o des de l’esquerra federalista.  

És la confusió que ha mantingut la ponència al llarg de tot el text. O bé no es té en compte que qualsevol plantejament sobiranista haurà de comptar amb un ampli consens de la societat catalana, o bé s’és tan il·lús com per creure que nosaltres, com a partit, anirem acumulant aquest consens a base de prendre l’espai sociològic a la resta de partits.  

En el segon punt de les conclusions, resumeix “aquest full de ruta a seguir per arribar a exercir democràticament el dret a decidir i assolir la independència” amb dos objectius complementaris: La creació d’espais de sobirania i la construcció d’una majoria social per la independència. Totalment d’acord: d’una banda, hem d’anar creant aquests espais de sobirania que ens permetin desvincular-nos gradualment de la dependència espanyola, i de l’altra hem d’anar treballant perquè hi hagi una majoria social disposada a exercir el dret a decidir.  

El problema és que el full de ruta no solament es queda en formulacions vagues com aquestes, sinó que els autors ja han advertit prèviament que no pretenen interpretacions crítiques. Justament aquí, quan es tracta de treure les conclusions finals del text, sembla que no tingui cap sentit que comencin advertint que “no es tracta d’actualitzar l’ideari del partit, ni d’avaluar-ne la gestió de govern o la política d’aliances, ni de qüestionar la validesa de l’estratègia definida per ERC en el 24è Congrés Nacional”. Sembla que ja siguin conscients que el que es diu a nivell teòric es pot contradir amb la praxis política seguida fins ara. Evidentment que aquests no són els objectius de la ponència, però tampoc ho hem d’excloure si de veritat volem “precisar” el full de ruta a seguir. Bé hem de saber si el que se’ns proposa representa continuar amb l’estratègia i la praxis política actual o si les formulacions que s’hi fan, excessivament genèriques, tenen implicacions reals sobre la manera d’entendre la realitat política del país. Perquè podem fer les crítiques que vulguem a la resta de forces polítiques, però també hem d’admetre que la nostra acció política, sobretot la institucional, no sempre ha anat d’acord amb els principis que aquí s’apunten. 

Tant per a “crear espais de sobirania” com per a la “construcció d’una majoria social per la independència” és imprescindible comptar amb un ampli consens. I no és viable plantejar-ho com una simple acció de partit. Necessitem sumar en aquest projecte els sectors socials representats per l’arc parlamentari que va votar la proposta d’Estatut del 30 de setembre. I seria pura fantasia imaginar que això ho assolirem, com s’ha insinuat repetidament en el text de la ponència, a base de guanyar com a partit l’espai electoral de les altres forces polítiques. Podem aspirar a tenir un major recolzament electoral, però aquesta no ha de ser la base principal per a crear les condicions que permetin algun dia exercir el dret a decidir, i molt menys centrar l’estratègia sobiranista del país en el creixement del partit. 

Per tant, entenc que el veritable “full de ruta a seguir per arribar a exercir democràticament el dret a decidir” és encara per escriure. Com a conclusió, doncs, ja avançaria que el que cal, a banda de l’opció estratègica d’ERC, és que el país es doti d’un pla estratègic global per a superar l’actual via autonomista. Un pla estratègic, en el qual nosaltres hi podem tenir un paper important (hauria de ser la nostra opció estratègica), però que ha de comptar des del principi amb un ampli consens polític i social. Aquesta Conferència Nacional podria servir per marcar unes directrius que portessin cap a la creació de grups de treball transversals (des del punt de vista ideològic), de la màxima representativitat possible a nivell polític i social, per tal d’elaborar un Full de ruta que no sigui d’un partit, sinó del país.

Tweet