És evident que alguna cosa s’està movent a l’Estat francès pel que fa al tema de la llengua. Potser no és tant que el jacobinisme s’estovi, com que esdevé excessivament contradictori amb el principi de respecte a la diversitat que es preconitza a Europa (encara que inicialment aquest principi es pensa per a la diversitat de llengües estatals), i sobretot perillós per al propi sistema. Com deia Nicolas Sarkozy, deixar l’exclusiva de la defensa de les llengües i les cultures existents a l’Estat en mans dels “regionalistes” és abonar el camp de l’independentisme. Aleshores, és el moment de fer aquells jocs de paraules que nosaltres coneixem sobradament: sí, però no; això, sense anar en detriment d’allò; per aquí, sens perjudici que es pugui anar per allà… [@more@]
És el debat que ha mantingut l’Assemblea Nacional Francesa. Primer s’aprova una tímida referència a les llengües de França en un lloc preeminent de la Constitució, en el seu article 2. Però després, davant l’esglai de l’Acadèmia de la llengua francesa, el Senat ho tomba. De nou s’hi torna a introduir, però ara en l’article 75, allà on es parla dels afers regionals. I no és que el text digui gran cosa, simplement que “Les llengües regionals formen part del patrimoni de França”. Si partíem d’una situació en què simplement no existien, hem d’admetre que una mica s’ha avançat.
El que és curiós, però, és la coincidència de les argumentacions que es donen a l’Estat francès amb les que sovint es donen a l’espanyol. Ja els costa d’admetre que existeixin altres llengües que les oficials de l’Estat. El famós “Manifiesto” quan parla de la “lengua común” és perquè parteix d’aquesta idea que no existeixen catalanoparlants, ni bascoparlants, o que no existeix una llengua del País Basc o dels Països Catalans, com sí que existeix la llengua d’Espanya i la llengua de França. La nostra llengua comuna, segons aquests pseudointel·lectuals, és una, encara que amb la curiosa peculiaritat que hi ha alguns col·lectius que a part en tenen una altra. Però un cop admès que sí que existim, aleshores s’ha de deixar clar que sempre hi ha d’haver la preeminència dels uns sobre els altres (un concepte que comparteix el republicanisme francès amb el monarquisme espanyol d’arrels franquistes). Es pot admetre que calgui algun tipus de protecció, sempre que això no vagi en detriment de “la llengua” en majúscules.
És la impossible quadratura del cercle.
La «descripció» que fas del «Manifiesto por la lengua común» és perquè no te l’has llegit, o perquè aprofitas que els teus lectors no ho van fer, o perquè et dona el mateix (igual que al teus lectors, és clar) el que el «Manifiesto» digui o deixe de dir?
Saluts!
És que l’equívoc ja ve del títol. La fal·làcia ja provés del títol en parlar d’una «lengua común». A l’Estat espanyol hi ha diverses llengües i, qualsevol persona d’esperit democràtic i respectuosa amb els altres acceptaria que totes tenen els mateixos drets i la mateixa dignitat (principis de la UNESCO), i per tant és del tot contradictori amb parlar de la preeminència d’una sobre les altres. A l’Estat hi ha uns països que tenen com a llengua pròpia el castellà, i una altres que tenen com a pròpia el català, el basc o el gallec. El que ve a dir el manifiesto és que els qui tenen la llengua castellana com a pròpia són ciutadans que tenen més drets que els altres, que la seva llengua ha de predominar sobre les altres, fins al desvergonyiment de fer veure que és la llengua comú.
Arrivaba a demanar disculpas per el to del meu comentari, i em trobo amb la seva resposta. De tota manera, crec que em vaig passar un poc, i li demani disculpas, però torno a preguntar: On diu, al «Manifiesto», el que voste va dir que diu? Sense doblepensar no hi ha possibilitats de defendre el (legítim, per altra parte) ideari catalanista?
Els intelectuals que van signar el Manifiesto van signar un full molt precis, molt cuidadós, que només diu que cal determinades i poques mesures per a assegurar drets als castellanoparlants, fins i tot als territoris que, imitant aFranco quan deia «Si eres español, habla español», diuen ells per la seva banda «un poble, una llengua». Si hi ha colectius com la CAL que demanin que als «Païssos Catalans» només el català sigui llengua oficial, és perque el problema existeix, es real.
Jo penso que la ideologia burguesa, reaccionaria, arcaica anomenada «nacionalisme» no es descriu als manuals de ideologies polítiques com una ideologia que, quan és catalanista, és progresista, i quan és espanyolista és feixista…
Dir que cal tindre espirit democratic serveix per a dir molt i poc al mateix temps. Fins i tot al GARA, tot els temps, demanan «espirit democratic», i diuen graciosament que cal respectar, per exemple, la «voluntat popular» al tema dels carrers que fan enalteciment del terrorisme . És una falàcia plantejar-lo en eixos termes. Voste esta dient que com que jo no penso com voste, pues que no tinc «espirit democratic». Voste, que es precia de tindre «espirit democratic», que pensa dels milers de signes que va presentar el colectiu Convivencia Cívica Catalana No cal, també, respectar aquestes 50.000 signes, si un és, com va dir, ah!, si: algu qui te «espirit democratic»…
Però, no, és clar: Com no pensan com vosaltres, s’els demonitza un poc, i ja esta, no cal rebatir els seus arguments…
Em limitaré a respondre al darrer punt, quan dius que en cap manual es diu quan una ideologia (el nacionalisme no és una ideologia, però deixem-ho així) és progressista o és feixista (el terme feixista l’has fet servir tu i no pas jo).
Tens tota la raó que en cap manual es diu que sigui una cosa o altra pel fet de ser catalanista o espanyolista, per ser el nacionalisme d’una o altra nació. Jo no faig mai aquesta distinció. Però sí que diuen molts manuals que hi ha dues menes de nacionalisme, amb tots els intermitjos que vulguis: un nacionalisme en positiu, el que estima i vol el millor per al seu país, el que defensa els drets de la seva gent, la
seva llengua i la seva cultura, al seu país; i el que fa el mateix, però que no es conforma amb el seu país sinó que ho imposa als països veïns. És el que en diuen nacionalismes defensius i nacionalismes agressius.
Jo, com a català, no demano ni un dret més que els altres, però tampoc accepto que em diguim que tinc menys drets perquè la meva llengua no disposa d’un Estat que la defensi. El que és bo o justificable a qualsevol capital del món, també ho ha de ser a Barcelona: el concepte de llengua pròpia del país, la immersió lingüística que practiquen tots els països del món…
Vale, vale, ok, però jo suposso que quan tu dius «països» jo he d’entendre «estats», i activar el meu «doblepensar» particular per a acceptar, sense pensament crític, obviament, que es pot barratjar eixos conceptes sense cap problema, no?
O sigui, quan tu possas al matex nivell a un estat com pot ser Andorra o Francia amb un pais com pot ser Catalunya o fins i tot Buenos Aires, jo he d’acceptar, sense discussió, obviament, que són la mateixa cosa…
Voste sap que voste te tan dret a pensar que Catalunya deuria ser un estat independent com els espanyolistes de pensar que d’aixo res? Ningú no te carta de demòcrata pel seu nacionalisme, i, en definitiva, des de el moment que, en el fons, els homes som tots iguals i vivim baix el mateix cel i totes eixes coses, la burguessa ideologia nacionalista (que si, home, que és una ideologia) no te cap baix cientifica? Els nacionalistes espanylistes poden argumentar que Espanya te alguna cosa (un poquet…) que vore amb la Hispania romana, amb els iberos i tal, i la cosa ja es complica un poc…
Quan tu parlas de que no acceptaras tenir «menys drets» que uns altres, jo també he d’acceptar que el Manifiesto diu, lliteralment o figuradament, que cal que els catalans (els bons catalans, en realitat, no?: els nacionalistes i que rebuigen el castellà) tinguin menys drets? Però els catalans que volen que els seus fills siguin educats en castellà, ells si han d’acceptar tenir menys drets que voste? Democracia per a uns, pero per a uns altres, res?
Jo, aci a València, vaig decidir (liurement, ningú no m’ha obligat) que el meu fill tinga la seua educació a una escola «línia valencià». Que bonic és poder decidir, fins i tot que bonic és que els que pensen diferent a un també puguin decidir…
Però, tu Josep, i la teva amiga Julia, continuen argumentant des de posicions en las quals no n’hi ha cap necessitat de demostrar res. Utilitzan com arguments o que «realment» (sic!) volen i senten els «intelectuals» (clar, cal possar-li cometes, perquè no pensen com vosaltres. Poc importa que algu d’ells va signar un llivre que va implicar que una obra en català, el Tirant lo Blanc, rebra l’atenció de milers de persones que abans no coneixien tan sols que eixe llibre existís. Res, res: odien el català, que queda be dir-lo i no cal demostra-lo), segueixin barratjant conceptes d’Estat i de «pais» com si foren les mateixes coses, afirmen que si els que desideixin són els catalans, decideixien «els per els», però si tots els espanyls decideixin per tots els espanyols (és ho que te ser democratic, també, que cal respectar les decissiones de TOTA la majoria, no de la petita majoria de cadasqu…) d’això res, que ells dexideixin per nosaltres, doblepensar mediant, pero supost, i ja está.
Quan tu em preguntes si a Paris, Madrid o Londres no poden escollir la llengua, em ho vas preguntar per aconsseguir una justificació de la política de inmersió a Catalunya? Si ells fan ho que fan, aleshores, vosaltres podeu fer-ho també? Eixa és la justificació moral de tot? Perquè no em vas preguntar sobre el model de Finlandia, per exemple?
A la Universitat de València, per aconsseguir una plaça de professor, tindre la capacitació en valencià val 5 punts, i un doctorat val 1. Eixe és un exemple, benvolguda Julia, de qui no tenen cap problema per a viure en castellà a un «païs català»? I la Comunitat Valenciana no és, precisament, una comunitat on les idees del catalanisme tinguin molt suport institucional, crec jo…
Jo sé perfectament que a la Comunitat Valenciana está denunciat que no tots poden estudiar en valencià a la escola pública. Jo te vaig esmentar la meua experiència, no més. A mi, com pare, em va resultar molt fàcil podre elegir la línia dels estudis del meu fill, i per nombrosos motius vaig escollir la línia valencià, i no penedeixo d’hi haver-ho fet.
Els intelectuals signants del Manifiesto, si tenen una «intencionalitat oculta», jo penso que va més per possar pedres al camí a qui utilitzen la llengua per a construïr les bases de una futura seccesió. Tenen tan dret a fer-ho, com els catalanistes a fer les que consideren per a independitzar-se.
La realitat és que hi ha molta gent que, pels motius que siguin i tenint dret legal a fer-ho, volen que els seus fills rebran la seva educació en castellà, una llengua co-oficial a Catalunya, i els seus drets no estan sent respectats. Ara argumentaras que tampòc no s’els dona l’educació en urdu, en anglès i tal, i jo et diu: no barretjes, home. No utilitzis doblepensar, home…
Em sembla que us emboliqueu més del compte.
És molt més senzill que tot això: Espanya té tot el dret a decidir quin vol que sigui el seu futur, i com s’ha de legislar el tema de la llengua.
Ja ho sabem que hi ha gent partidària de la violència, de crear enfrontaments, de dividir la societat espanyola… però si ens mantenim units com fins ara, aquesta minoria no ho aconseguirà
Home, Carles, el teu no és precisament un raonament cartesià. El teu «per tant» te tant poc valor com qualsevol de les falàcies que Carl Sagan va descriure tan be, si no m’equivoco al fer la citació de memòria, al seu llivre «Els dracs de l’Eden». Pot ser podrias consultar esta pàgina; trobarias que molts dels supossats raonaments dels teus ídols independentistes no són més que falàcies ja descritas fa molt de temps.
A més, quan parlas de que Espanya no pot fer ho que vol «fora», he d’entendre que eixe «fora» és també la comunitat de Catalunya? Estas menjant-te el porc abans de matar-lo, oi? Home, a poc a poc, que tot arriva. Lo primer és aconsseguir la seccesió d’Espanya, i després fer ús d’eixe tipus de raonaments.
De toda manera, encara ningú m’ha dit res de la Hispania romana…