El titular de la notícia no són els números sinó que Zapatero ha complert la seva promesa. Ja tenim balances fiscals. Per no mullar-se del tot, el Govern espanyol les ha presentades amb sis models diferents, seguint metodologies diverses. En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix, i molt similar al que s’estava dient des d’aquí: una cosa és la solidaritat i l’altra l’espoli. Alguns mitjans nacionalistes no s’han estat de fer notar que, a part de Madrid, les tres comunitats que més contribueixen, les més espoliades, són Catalunya, el País Valencià i les Illes: els Països Catalans. I a partir d’aquesta constatació algú n’ha tret conclusions precipitades, com les que treien ara fa uns dies quan el Govern català i el valencià feien un plantejament similar de cara a la negociació per al nou finançament. [@more@]
Amb les dades damunt la taula, el Govern espanyol i el PP ja s’han afanyat a dir que no s’han de barrejar les coses, i que aquesta transparència informativa (de la qual ells no n’eren gens partidaris) no ha d’interferir les negociacions per al nou finançament. Són dues coses diferents. Fins i tot el Secretari d’Estat d’Hisenda, Carlos Ocaña, en feia una lectura ben curiosa: demostren, segons ell, que el sistema fiscal espanyol funciona bé. Però, com deia, algú ha tingut la gosadia d’imaginar que la publicació de les balances fiscals posava al mateix bàndol les Comunitats que conformen la majoria dels Països Catalans. Una mica com aquell argument del “nacionalisme pràctic”. Potser no ens uneix una convicció política ni identitària (i menys encara per part dels dirigents del País Valencia), però sí la necessitat d’anar plegats perquè tenim un enemic i unes necessitats comunes. Un raonament erroni al meu entendre.
Un raonament erroni perquè està fet sobre la base del que molts catalans (sobiranistes, nacionalistes, catalanistes…) estem acostumats a fer. Una cosa són les conviccions polítiques i les idees, i l’altra les conveniències pràctiques de cada moment. Ens costa relativament poc apuntar-nos a la idea d’Espanya quan ens convé (acceptant una llei de la dependència encara que envaeixi competències de la Generalitat, acceptant la participació de l’Estat en institucions de casa nostra…). Som catalans, nacionalistes, catalanistes, o el que vulgueu, però hi ha moments en què la butxaca mana.
Però aquest no és el plantejament des de la perspectiva espanyola i espanyolista. L’empresariat català, per exemple, sempre ha donat suport a les posicions més conservadores espanyoles, siguin del PP o del PSOE, per conviccions “nacionals”, encara que això impliqués acceptar les pèrdues que li representen tenir unes infraestructures deficients, una discriminació pel fer d’estar radicades aquí, una necessitat de desplaçar-se constantment al centre… I el mateix podem dir de les forces polítiques que sempre han defensat la bondat de “dependència”, la dilució dins del projecte espanyol que provoca aquest espoli, i la necessitat de ser il·limitadament solidaris amb els altres. Les conviccions del nacionalisme espanyol no estan tan fàcilment a la venda per uns interessos econòmics, encara que siguin en uns percentatges tan escandalosos com els que evidencien les balances fiscals acabades de publicar..
«Espoli fiscal» és lo mateix que «trau als que més tenen per a donar-lis als que menys tenen?
Jo crec que no, però es ve que voste no te la mateixa opinió…
En fi, a mi, personalment, mai no me va agradar quan vaig escoltar reclamacions com aquestes. Realment, no em pareix que Catalunya tingui problemes tan greus com per a reclamar el fi de «l»espoli». A València tampoc, ja ho crec que no: tenen diners per a Copes Amèriques, per a Fòrmules 1 i per a omplir les butxaques del Calatrava mentres hi ha txiquets estudiant en barracons.
Els territoris avançats económicament van tenir, històricament, moltes avantatjes, i realment no crec que puguin esmentar res d’espolis ni de res. No estic parlant només de ho que passa a Espanya, sinò que lo mateix passa en altres països. A l’Argentina, per exemple, Buenos Aires és la província que més dona al presupost nacional, però parlar d’espoli, en aquest cas en tot cas, és una inmoralitat, perquè Buenos Aires va tenir (i te) infinitats d’avantatjes de tot tipus al larg de la seva història. La situació a Catalunya és tan diferent a la de Buenos Aires?
Totes les regios avançades tenen moltíssimes avantatjes acumulades sobre les seves esquenes. No em crec que regions avançades d’Espanya hi siguin a pessar de condicions adversis, si no tot el contrari: gràcies a moltissimes avantatjes acumulades durant anys. Lo mateix val per a Madrid com per a Barcelona, perquè aixi funciona el món. Per això, parlar d’ «espoli» em sembla populista, demagogo, i profonament injust amb qui realment són els espoliats i deixat al costat, diguem els murcians, els andalussos, etc. (encara que, com sempre quan s’utilitza el victimisme, molt efectiu per a convençer als convençuts…). En fi…
Les estadístiques, moltes vegades, es fan per a beneficiar a qui els utilitzen. Quan es diu que a Andalucia o a Murcia el nivell és semblar a Madrid o Catalunya és quan realment se insulta als andalussos o murcians: se insulta la seva (i la nostra, la de tots) inteligència. Els nivells d’analfabetisme, de desempleig, en fin, milers de indices possan a Andalucia o a Murcia per baix d’altres comunitats. No és cap insult. Un insult és afirmar eixes dades «perquè són gitanos», o fins i tot «perquè són andalussos».
Em sembla particularment graciòs, Anna, quan argumentas amb els «30 anys», perquè és un exemple clar de doblepensar (vas llegir 1984, Anna? deuries…) catalanista. És a dir: per a fer la ma amb «l’espoli» i tal, és correcte parlar de que 30 anys son massa per a predre-ls en compte, però en qualsevol tema de la llengua, eixes mateix trenta anys no són res, i pareix que encara estem al franquisme, que encara hui dia el català estigui en perill d’extinció per la nefasta tasca de genocidi cultural de Franco i bla bla bla. Qual és el teu criteri, llavors, per a cada cas? A més de les conveniències per tal de guanyar discussións o de convençer als convençuts, hi ha més sustancia?
De tota manera, quan un empresari decideix que la seva empresa tingui les seves oficines a Madrid o a Barcelona, també estem parlant de territoris avançats i territoris subdesarrollats, també estem parlant de territoris que no reben avantatjes que si que reben altres territoris (estic convençut que, per lo menys al cas de Madrid O_o , estaras d’acord amb mi). Parlar d’espoli em pareix un despropòsit. Els beneficiats perquè el món és com és, no tindran menys inmoral acumulació de capital per aquest «espoli»…
On diu «desempleig», cal llegir «atur»…(i alguna coseta més, en fi).