El lingüista alemany Till Stegmann va afirmar una cosa tan simple com que “els alumnes de Catalunya parlen millor el castellà que els alumnes d’Extremadura”. I naturalment la caverna mediàtica i política del país s’ha posat les mans al cap. Una afirmació d’aquesta mena, com tantes altres, és fàcilment contrastable: hi ha els estudis PISA a nivell europeu o les proves objectives a diferents nivells acadèmics a l’Estat espanyol. Podríem entendre que un senyor d’Extremadura, sense coneixements sobre el tema, digués que això no pot ser i que ell creu que és a l’inrevés; o que algú amb uns estudis o una capacitat intel·lectual més aviat limitada digués, a l’estil d’algunes televisions madrilenyes, que això és fals “perquè jo en conec un que… “, “perquè un dia em vaig trobar amb uns nois que…”. [@more@]
I això és el que fan molts mitjans de comunicació: en lloc de contrastar les paraules del lingüista alemany amb les dades objectives existents, per tal de poder dir fins a quin punt és certa o no la seva afirmació, molts mitjans de comunicació prefereixen amagar les dades, per més reconegudes que siguin acadèmicament i oficialment, i donar veu als qui defensen les tesis contràries sense cap mena de base objectiva per a fer-ho. Per al mitjà de comunicació li és més rendible, a part de respondre al seu ideari polític, intoxicar l’opinió pública amb afirmacions gratuïtes i sense cap mena de rigor, que no documentar-se i donar les dades fiables que acabarien ràpidament amb la polèmica.
És el que ja he dit en altres ocasions. Hi ha una perversió escandalosa de la professió periodística que renuncia a informar del que passa, a presentar la realitat de forma objectiva, per dedicar-se a reproduir el que “diuen que passa”. I, naturalment, sempre donant la veu als polítics de la mateixa ideologia del mitjà de comunicació, per més indocumentats i insolvents que siguin en la matèria. Només cal donar una ullada a les portades i als grans titulars, tant de la premsa catalana com de l’espanyola: la majoria l’ocupen les declaracions dels polítics. I la informació real, la que podria generar un criteri raonat a la població, no apareix per enlloc o en el millor dels casos queda relegada en un segon o tercer terme.
La majoria de periodistes són treballadors als qui paguen per dir el que el seu mitjà, un poder fàctic que recolza una opció política concreta, vol. Podrien no fer-ho i quedar-se sense feina o muntar cooperatives de premsa, o canviar de professió, però suposo que la majoria d’ells no està preparat per cap de les tres coses. En realitat hi ha molt pocs periodistes que puguin dir el que realment pensen i saben. La premsa d’avui no existeix per dir o contrastar la veritat. Existeix per recolzar pensaments d’un tipus concret, pensament polític, i especialment per servir els interesos dels que mouen els fils del món, els que remenen les cireres, els que tallen el bacallà, els que tenen els diners i el poder real. Aquests tampoc són els polítis. Els polítics ens entretenen amb el seus jocs malabars mentre els que fan i desfan van a la seva bola. No manen els periodistes, tampoc ho fan els polítics. De tota manera per desangoixar-te et diré que des d’aquesta tribuna i des de moltes d’altres es pot fer una mica d’aquesta feina que reclames als periodistes, tu ja la fas. Si molts més com tu la fan serà més fàcil tenir un món més contrastat. No és fàcil, però és el que tenim.