Exitosa primera posada en escena de la nova força política liderada per Joan Carretero. Unanimitat i eufòria ben comprensibles tractant-se dels inicis d’una aventura que parteix amb l’ideal de regenerar la vida política del país i amb un objectiu clar, contundent i inequívoc: la independència de Catalunya. Qualsevol independentista s’hauria d’alegrar que finalment aparegui al país una força desacomplexada i valenta que plantegi la radicalitat democràtica portada fins a les últimes conseqüències, i que no es limiti a fer-ho com un horitzó llunyà al qual no s’arriba mai. Hi ha, però, tot un seguit d’incògnites i d’incerteses que caldria anar esvaint abans de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. [@more@]
Tothom recorda l’experiència del PI. Un partit que tenia uns plantejaments similars, ben simples, exageradament simplistes com deien els seus detractors. El fracàs d’aquella temptativa es pot atribuir a unes condicions força diferents a les actuals pel que fa a la consciència sobiranista de la societat catalana, però també a errors de plantejament dels seus impulsors. L’important, o el més important, no és el discurs que es pugui elaborar, no són les paraules, sinó la credibilitat que puguin merèixer de boca dels seus protagonistes. La proposta d’Àngel Colom no va despertar l’entusiasme que s’esperava ni tant sols en la mateixa gent que ara sembla il·lusionar-se amb aquest nou projecte. Hom hi va veure, probablement, un partit fet a mida del seu impulsor, una proposta més encaminada a mantenir viu el líder caigut en desgràcia que a cap altra cosa. Carretero n’hauria de prendre bona nota. Ara mateix, tothom associa Reagrupament a l’ex dirigent d’Esquerra. D’aquí a uns mesos, si de veritat es vol que el projecte reïxi, Reagrupament hauria de deixar de ser un projecte unipersonal per esdevenir un moviment amb molts cares i matisos. La de Laporta en podria ser una, però en caldrien moltes més.
L’eufòria, en un recinte tancat, es contagia. I hom pot sortir del Congrés imaginant que a partir d’aquí s’inicia una nova era de la política catalana. Però la realitat del país en pot ser tota una altra. En la mesura que es consolidi com una amenaça electoral que forçosament haurà de treure vots d’altres formacions polítiques, també estarà al punt de mira de tots els mitjans de comunicació que fidels als partits tradicionals no n’hi perdonaran ni una. Caldrà caminar mesurant molt bé les passes i les paraules, sense massa relliscades com aquella en què Carretero va deixar anar que era més important un President del Barça que de la Generalitat.
Benvolgut Josep,
Només una pregunta. Tu has vist l’entrevista on Carretero va dir aquestes paraules o simplement ho treus del que has llegit als diaris? Ho dic perquè el context i el to dels que va dir en Carretero s’enten molt bé. Ell no va expresar un dessig sino una situació real. Ens agradi o no ens agradi (que evidentment no ens agrada) el president de la Generalitat es un simple gestor d’una comunitat autonoma de règim comú sense cap mena de poder real d’influenciar la societat catalana en la mesura que aquesta ho necessita.
Això és el que denuncia Carretero, i si ho fa d’una manera «cridanera» és perque és l’unica manera que els mitjans de comunicació i les persones li facin cas.