Després del desastre electoral, van aparèixer veus crítiques al si d’Esquerra, algunes que ja ho veníem sent des d’uns quants anys enrere i d’altres que s’hi afegien ara potser per salvar-se de la crema. Però tot seguit els qui ens havien guiat fins al fracàs més estrepitós, cridaven a l’ordre a tots els dirigents, la majoria dels quals els deu el seu càrrec o la seva posició al si del partit. L’excusa era clara: tenint unes eleccions municipals a pocs mesos vista no podíem arrossegar el partit a una discussió interna pel liderat, que podria provocar que l’hecatombe del Parlament es repetís als ajuntaments. I, per tant, imposaven que s’aparqués la qüestió i que aboquéssim tots els esforços en les eleccions municipals, que podien representar un punt d’inflexió en la imparable davallada electoral dels darrers anys.
[@more@]
Probablement, més que pensar en no destorbar el procés electoral del mes de maig, hi havia la intenció d’intentar aprofitar-se de la feina feta als municipis; perquè si es treu un resultat acceptable, ells també se’n puguin apuntar una part del mèrit. I de passada, fer-nos oblidar d’on ens havien portar amb la seva erràtica gestió. Amb tot, molts vam aparcar el tema del lideratge del partit, tot i considerar que era inadmissible que continuessin els qui ens havien portat fins aquí. Això havia de ser a la tardor, quan es celebraria el Congrés. Però heus aquí que ja hi ha qui no perd el temps: Joan Ridao, un dels qui amb més contundència havia advertit que ara no era el moment de passar comptes, es postula ell mateix per a succeir-se; potser passant de Secretari General a President. Com si ell baixés de l’hort i no hagués estat un dels principals causants de la pèrdua de confiança de l’electorat independentista que ha patit Esquerra. I tot seguit s’anuncia la presentació del document o full de ruta per al partit elaborat per Joan Manuel Tresserras, per encàrrec de Joan Puigcercós. I tot plegat, ara, a tres mesos de les eleccions i contravenint les indicacions que ells mateixos havien donat, per no despertar un debat intern que s’havia d’ajornar fins a la tardor.
Com deia abans-d’ahir Josep Lluís Carod Rovira, és “una cosa absolutament insòlita, que gent d’un partit polític es reuneixi per a reflexionar sobre política”. I a Esquerra continuem amanint-nos les receptes i elaborant unes anàlisis fetes a mida perquè el resultat sigui el que ja s’havia decidit prèviament. I si la realitat va per un altre cantó, és la realitat la que s’equivoca i no pas els nostres dirigents. No és que Ridao faci una reflexió sobre els errors comesos i les responsabilitats de cadascú, ni que cregui que calgui fer aquesta reflexió globalment al si del partit, sinó que és qüestió d’amanir-s’ho entre ells: ‘Si ell (Puigcercós) pensa que sóc la persona idònia, per responsabilitat no me n’apartaré’.
Ridao és un dels responsables de la baixada d’Esquerra, com tots els que han liderat el partit en els darrers 7 anys en diferents corrents.
Però si Ridao (o Puigcercós) hagués perdut al darrer Congrés d’Esquerra, hagués hagut de fer com Carretero i Bertran, primer un partit dins d’ERC i després un partit fora d’ERC? És la primera d’aquestes vies la que propugna ara Carod? És aquesta la manera de resoldre els debats interns?
Per a mi el debat és necessari, imprescindible en qualsevol organització que vulgui ser democràtica. Però el debat ha de ser responsable, és a dir, cadascú ha d’assumir la seva responsabilitat a partir dels suports dels militants en l’assemblea i dels ciutadans en les eleccions.
A mi no em sedueix el glamour del crític freelance que mai accepta responsabilitats, la part de responsabilitat que segurament també els toca. El debat democràtic partidista possible ha de ser responsable.
En el context d’ERC, si la meva opció no guanyés el congrés no li demanaria que actués com a contrapartit dins del propi partit, sinó que fos responsable i abans que res, acceptés els resultats i que, lògicament, acceptés que qui hagués guanyat té més responsabilitat i força a l’hora de marcar la línia.
És molt fàcil carregar contra els dirigents d’una organització, que en el moment de pesar els suports interns a la bàscula (l’assemblea), quan els que no han guanyat la direcció han muntat altres organitzacions. Llavors, la culpa de la davallada electoral és dels que han guanyat l’assemblea?
Malgrat les escissions de Carretero i Bertran en dues noves opcions polítiques, aquestes dues sumades apleguen la meitat dels suports electorals d’ERC. I un d’aquests comptava amb un trumfo electoral, en Laporta. I encara és hora que facin, els escindits, una mínima part d’autocrítica de la que ha fet en Joan Ridao.
Ser crític sempre i així és molt fàcil: mai t’equivoques i la responsabilitat sempre serà de qui va guanyar l’assemblea.
Un títol molt enginyós i encertat.
Afegir que avui Josep Huguet anuncia que serà nomenat (per qui?) per presidir la fundació Irla i vol ser el «nou» (????!!!) ideòleg d’ERC. Huguet ja es vantava de ser ideòleg de l’ERC de Colom…no cal dir res més.
I, Ramon, Ridao no ha fet cap auto crítica. Cap. El desastre electoral és tant gran que la única autocrítica és deixar pas a persones no implicades en ell. Postular-se a succeir-se a si mateix és una burla.
Jordi, no ho reduim només a una qüestió de persones. O tu penses de veritat que es tracta d’això?
La situació d’ERC sembla la d’un equip de futbol en que un grup dels seus jugadors ataqui la seva pròpia porteria per afeblir el propi equip i després carregar-se de raons en la crítica a l’entrenador. Si tothom actua així, en grups que tiren contra la pròpia porteria segons tinguin el poder o no, mai ningú es creurà aquest equip. Perquè no ho serà.
Jo no dic, amb això, que no hi hagi d’haver debat a ERC. El que dic és que el debat s’ha d’ordenar perquè el debat no sigui equivalent a les escissions i al cainisme gòtic.
D’altra banda, tampoc entenc la voluntat d’enterrar políticament les persones. I d’enterrar polítics de vàlua a ERC, de cap sector o corrent! Darrera d’aquestes persones que exerceixen lideratges hi ha moltes persones que s’hi veuen reflexades, o que comparteixen bona part del seu discurs. La voluntat d’enterrar determinats polítics d’ERC per part de polítics i persones que són d’altres sectors és nefasta perquè tots aquests polítics representen també moltes voluntats perfectament legítimes.
La qüestió, entenc, és com s’ordena el debat a ERC. Jo sóc partidari convençut i ferm de l’assemblea d’ERC, però al mateix temps entenc que no farem equip, que ERC no sumarà, si del que es tracta és de fotre’s els plats pel cap dia si i dia també, o dit d’una altra manera.
La defensa del debat no pot servir de falsa excusa per encobrir a la pràctica la voluntat de desgastar i matxacar la direcció que surt d’una assemblea quan no la comparteixes o en preferies una altra. Voluntat que porta en alguns casos no només a alegrar-se del desgast d’ERC pel desgast que tingui la direcció escollida per l’assemblea sinó també i fins i tot a treballar en contra d’ERC per carregar-se de raons.
El desastre electoral d’ERC ha estat gran, però la manera que tens de plantejar-ne el redreçament em tira francament enrera. I segurament no sóc pas l’únic per la qual cosa em sembla, com a mínim, poc intel·ligent.
Ramon,
La principal crítica que faig a l’actual direcció és que hagi actuat com un ventilador foragitant, gairebé expulsant o provocant que marxin tots els seus oponents. Ridao-Puigcercós s’han desfet de Carod, de Carrretero i de Bertran, i de tot el que representaven. Exactament el que tu dius que no s’hauria fer.
La segona crítica és que s’ha muntat un partit a base de fidelitats i favors deguts, i això explica el resultat de moltes votacions i la manca d’autocrítica. Però, acceptant els resultats, quan algú fa una proposta dient que la seva líniea ens portarà a ser el partit hegemònic de l’esquerra, i ens porta allà on ens ha portat, el mínim que pot fer és reconeèixer el seu error i retirar-se de primera fila (jo no parlo de fer nous partits). No hauríem de fer com ell, que es va dedicar a foragitar els altres; jo no el foragitaria, ni a ell ni a ningú.
Però és que la idea bàsica de l’article, és que aquesta mateixa direcció que en lloc de fer el més lògic, que era dimitir, ens va demanar que ajornéssim el debat per a després de les municipals, és el primer d’encetar-lo per a postular-se a si mateixos.