Bloc de notes de Josep Romeu

Si bé és cert que hi ha el tòpic de la gasiveria dels catalans, no és menys cert que ens hem fabricat l’altre tòpic del nostre esperit solidari. I com a mostra, cada any, ens vantem d’una Marató capaç de recollir més diners que cap altra marató televisiva en l’àmbit de tot l’Estat. I, certament, set milions d’euros ja són una xifra respectable. Exactament, un euro per cap. [@more@] 

Però, ben mirat, la xifra no deixa de ser irrisòria si la comparem amb el que anualment paguem els catalans en solidaritat amb Espanya, en forma d’impostos que no retornen a Catalunya. 3.000 euros anuals per persona, és a dir 250 al mes, gaire bé 9 euros diaris, per poder formar part d’aquest club anomenat Espanya, per a poder ser insultats i discriminats pels qui constitucionalment són ciutadans de primera, amb més drets que nosaltres, i ells sense necessitat de pagar la quota de solidaritat. Ja sé que algú dirà que no es pot qualificar pròpiament de solidaritat, tenint en compte que en aquests club, per a ser soci del qual es paga una quota altíssima, que no dóna dret a res, i que només genera obligacions i el compromís d’ajupir el cap com a gos mesell quan et garrotegen, està prohibit el dret a esborrar-se’n. Però tampoc seria del tot cert que és una solidaritat imposada, perquè a Catalunya n’hi ha uns quants que renuncien joiosament a tenir unes escoles millors, un sistema sanitari més eficient i unes infraestructures més modernes com tal de poder lluir a la solapa la bandera d’Espanya; n’hi ha d’altres que s’entesten, qui sap si per niciesa o per mala fe, a voler creure que és possible formar part del club i canviar-ne les normes; altres, potser ja s’adonen que formar part d’un club així en aquestes condicions és d’una estupidesa majúscula, que ningú del món amb dos dits de front no faria, però prefereixen callar, pagar i posar-s’hi ve per si a l’amo li ve de gust; i, certament, són relativament pocs els qui tenen clar que no anem pas tan sobrats de diners, ni tenim un país tan esplendorós, ni la nostra economia ni les nostres empreses no s’ho poden permetre, i que per tant per una simple qüestió de supervivència ens hem de donar de baixa d’aquesta merda de club.  

Però, voluntàriament o no, el cert és que els catalans, del nostre treball i per tant en detriment del nostre benestar, som tan generosos que donem 3001 euros anuals en solidaritat. Altra cosa és el destí d’aquesta solidaritat. Estic convençut que l’euro que correspon a la Marató es pot donar per ben esmerçat, gaire bé tan segur com que els 3.000 restants són d’una ineficiència a tocar del malbaratament, la malversació i l’estafa.

Tweet

Seguint el pla establert pel Partit Popular, que ja va encarrilar el tema de l’eliminació de la llengua catalana amb la sentència del Tribunal Constitucional, ara ha estat el Tribunal Suprem el qui ha reblat el clau. La sentència del Constitucional era clara: Catalunya no existeix, hi ha només  ciutadans espanyols que resideixen a Catalunya; i a l’Estat espanyol la igualtat de drets és inconstitucional, perquè els ciutadans que tenen el castellà com a llengua pròpia són ciutadans de primera amb més drets que els altres. A partir d’aquí, tal com ja s’ha dit en moltes ocasions, totes les sentències d’aquesta putrefacte Justícia espanyola seguirà aquest mateix patró, seguint les consignes de partit. [@more@] 

Alguns, no sé si amb alguna copa de més o amb algun cargol de menys, deien que no entenien aquesta sentència quan el model lingüístic català és elogiat pel Consell d’Europa com a millor fórmula de compliment de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que forma part de l’ordenament jurídic espanyol, encara que els jutges corruptes vulguin obviar-ho; quan és aquest sistema el que ha garantit no només una bona convivència i cohesió social, sinó que els alumnes acabin l’escolarització coneixent de forma similar les dues llengües, cosa que no passa en absolut amb el model valencià que ens volen imposar; quan tots els informes mínimament solvents, com els PISA, demostren que amb el sistema d’immersió lingüística es garanteix un coneixement del castellà similar al que assoleixen els alumnes de Guadalajara o de Zamora… És que us heu begut l’enteniment? És precisament per això que va sentenciar el Constitucional i ho ha fet ara el Suprem, perquè amb el sistema actual la decadència del català i la seva reculada en benefici del castellà és excessivament lenta, des del seu punt de vista; i no poden suportar que no hi ha hagi conflicte lingüístic a Catalunya, i que no es trenqui la cohesió social. És amb aquesta expressa finalitat que els qui no poden aconseguir els seus objectius polítics a les urnes, ho volen aconseguir servint-se d’una Justícia que respon als seus dictats. 

Però, no diguem ximpleries. ¿Què són aquestes estupideses que hem sentit, dient que no s’havia d’acatar la sentència o que se’n podia fer una lectura que no impliqui l’eliminació del sistema educatiu que permet encara la subsistència de la llengua? Em sona al mateix discurs d’aquells ximplets que afirmaven haver trobar la fórmula per burlar l’Estat espanyol, de manera que poguéssim celebrar legalment un referèndum per decidir el nostre futur. ¿De veritat hem arribat a aquest nivell de decrepitud i d’estultícia? A Espanya, no tenim cap futur. Acceptar romandre a Espanya equival a acceptar la nostra desaparició com a poble i la liquidació de la llengua catalana. Quedar-nos a Espanya és un suïcidi; hi tenim els dies comptats. Ens suïcidem plegats?

Tweet

El mateix dia que s’inaugurava amb tota pompositat la nova via de TGV València–Madrid, s’inaugurava també, encara que discretament, la línia Barcelona-París. I la discreció estava més que justificada perquè en realitat el TGV no arrencava de la capital catalana, sinó de Figueres; fins a Nimes el tren en terres franceses no agafava la velocitat pròpia d’un TGV; i en total el trajecte s’escurçava en poc més d’una hora. Un exemple clar de la visió d’Estat i de l’estupidesa que representa per als catalans romandre-hi més temps. [@more@] 

Espanya, ja abans del franquisme, però sobretot durant el franquisme i amb els seus successors fins ara, ha tingut sempre un esquema radial com a forma de vertebració del territori. Per ells no existeix un conjunt de territoris, tant se val que en diguin províncies, comunitats autònomes o simplement capitals, a vertebrar entre ells; sinó una única capital, amb apèndixs i ciutats satèl·lits al seu entorn. Es considera que des de qualsevol comunitat, província o ciutat espanyola no es pot anar enlloc més que a Madrid. I “de Madrid al cielo”, que diuen els espanyols. Per això sempre s’han oposat a permetre una gestió autònoma de l’aeroport del Prat, que com la resta de l’Estat entenen només com a plataforma subsidiària de l’aeroport de veritat, el de Barajas; i per això sempre s’han oposat al corredor mediterrani, i per això han prioritzat les línies de TGV que enllacen Madrid amb qualsevol capital de província, abans que qualsevol de les línies que comunicarien l’Estat amb la resta d’Europa. I és que la maleïda geografia espanyola gaire bé obliga a sortir de l’Estat per la via Atlàntica, és a dir pel País Basc, o per la mediterrània, és a dir per Catalunya; i per això ho han retardat tant com han pogut. Fins i tot el Tribunal de Comptes de la Unió europea ha criticat aquest desenvolupament radial empès per tots els Governs espanyols. Més que res perquè consideren mal emprats els diners rebuts de la Unió europea per a millorar les infraestructures. 

I és que, en això, el PP i el PSOE coincideixen plenament. Per ells és molt més important evitar el progrés i el desenvolupament de Catalunya, encara que això sigui en detriment també del progrés d’altres comunitats autònomes. Per a València, per exemple, com per a Andalusia, seria molt més útil crear un potent corredor mediterrani, que facilitaria les exportacions i les relacions amb Europa, que no aquesta flamant infraestructura que els uneix amb Madrid, que més aviat pot facilitar ser fagocitats per la capital espanyola. Així, polítics corruptes com el President de al Generalitat Valenciana prefereixen perjudicar la seva comunitat abans que col·laborar en un corredor mediterrani que els seria molt profitós per obrir-los de cara a Europa, però que té l’escull insalvable per ells del benefici que tindria per a Catalunya.    

Tweet

Es va muntar un gran escàndol quan Wikileaks va començar a difondre converses confidencials i informes secrets dels Estats Units. Des de l’administració nord-americana no es va dubtar a l’hora de dir que aquelles revelacions podien posar en perill vides humanes; més que res perquè posaven al descobert tant les violacions de drets humans, crims inclosos, com les maniobres de compra del sistema judicial de diferents països perquè no s’investiguessin els delictes. Això justificava que el Govern nord-americà emprengués totes les mesures necessàries per a limitar la llibertat d’expressió i per a imposar el silenci, amb la teoria que els crims d’Estat ja no són crims.  [@more@] 

I per a fer callar wikileaks, perquè el món no s’assabenti entre altres coses de la putrefacta justícia que discerneix entre els crims terroristes i aquells altres tant o més greus però que reporten beneficis, no s’estalvien ni pressions a empreses privades ni la compra de la justícia sueca perquè persegueixi el creador i ànima de wikileaks. D’un temps ençà, però, els mitjans de comunicació sembla que hagin donat un gir en la seva regular divulgació dels secrets de wikileaks: ara tot són xafarderies, comentaris més o menys graciosos i desafortunats que en el pitjor dels casos poden arribar a fer quedar malament algun polític de segona fila. Algun mitjà de comunicació del país trobava a faltar alguna que altra referència a la política catalana; i és que som tan poca cosa al món, que ningú s’amoïnava en excés pel que podia esdevenir a casa nostra o pel que podien pensar els nostres polítics. Fins que finalment es va trobar un comentari del Cònsol nord-americà a Barcelona en què semblava mostrar-se preocupat pel separatisme d’alguns dels líders de PSC. De fet, la publicació d’aquest comentari tan estúpid com inversemblant a l’únic que fa quedar malament és al mateix Cònsol. Perquè és evident que si va dir això és perquè no té ni la més remota idea del que està passant en aquest país ni de qui són els seus agents polítics més rellevants; probablement, caldria demanar-li comptes per la seva inutilitat o fer-li alguna prova d’alcoholèmia. 

Però, més enllà de l’anècdota, resulta sorprenent i fins i tot sospitós, que d’entre aquells centenars de milers de documents confidencials que podien posar en perill la diplomàcia nord-americana, ara ja només ens n’arribin les escorrialles en forma de xafarderies banals i intranscendents. Cal llegir en mitjans alternatius les revelacions més sucoses, com la responsabilitat governamental en la matança de policies i civila a la població de Bagua, a l’amazònia peruana. Quedar-nos amb les anècdotes o les xafarderies intranscendents deu formar part de la mateixa acció, perfectament dirigida des de Washington per a fer callar Wikileaks.  

Tweet

Semblava la cosa més lògica del món. Aquella mateixa nit, en constatar l’abast de la desfeta, el més normal, el més raonable i el més valent, hauria estat presentar d’immediat la dimissió, com a forma de reconèixer la seva responsabilitat. Encara que, després, els mateixos òrgans del partit li haguessin demanat que es mantingués interinament en el càrrec. Però, no. Joan Puigcercós, sempre recolzat per Joan Ridao, va optar per treure pit i afirmar amb rotunditat que ell es veia amb cor de liderar la represa, que havien estat elegits per quatre anys i no necessitaven cap relleu, que ja esmenarien el que calgués però que ells continuaven al capdavant. [@more@]D’entrada, l’executiva li va donar suport. Però tot seguit van començar a sorgir les veus discrepants: Ernest Benach anunciava la seva retirada, Carles Bonet era dels primers en demanar-ne la dimissió, Carod Rovira va esperar el seu temps a dir-hi la seva, Josep Huguet també reclamava que s’assumissin responsabilitats, i la figura emblemàtica de Jordi Carbonell també va acabar sumant-se a les peticions de dimissió. I malgrat tot, ells seguien aferrats al càrrec. La darrera proposta, dos dies abans del Consell Nacional, encara era la de proposar-se per encapçalar una candidatura unitària en el Congrés a celebrar la tardor vinent; i, només en cas de no sortir-se’n, desistiria. Finalment, però, davant del Consell Nacional, va claudicar i va anunciar que en cap cas es tornaria a presentar a la reelecció. El seu discurs sonava bé, enraonat i ple de sentit comú, però hauria sonat molt millor la mateixa nit electoral. No sé si quedava prou clar que el recolzament que va obtenir del 80% dels membres del Consell Nacional era perquè continués al capdavant del partit fins al proper Congrés, o que era perquè acceptava no tornar-se a presentar. No haver donat el cop de timó a temps pot portar conseqüències encara més greus per al partit; però no cridem el mal temps, això ja ho veurem les properes setmanes o els propers mesos.  En tot cas, l’argument fonamental que es dóna per a no fer el relleu de forma immediata és el de no perjudicar encara més els candidats d’Esquerra en les properes eleccions municipals. Suposo que és i serà difícil d’esbrinar el grau d’incidència en el resultat d’aquestes noves eleccions, ja sigui arrossegant les candidatures a la baixa, ja sigui mostrant símptomes de recuperació, que tampoc sabrem si és deguda al treball i al carisma dels candidats a cada població o a una veritable recuperació de la imatge general del partit. Em va sobtar, però, que en el debat intern persones properes a l’actual direcció i gens crítiques fins ara amb la seva gestió, reconeguessin que la marca d’”Esquerra” ja no venia, i que potser estaria bé emprar marques blanques. S’ha d’haver fet molt mal al partit per acabar reconeixent que Esquerra, com a marca electoral, ja no ven.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Durant les campanyes electorals ja se sap que tots els polítics intenten desprestigiar, menystenir o invalidar els adversaris a base de caricaturitzar-los o d’atribuir-los qualsevol cosa més fruit de la seva imaginació que extret de la realitat. En aquesta darrera campanya, per exemple, la majoria dels partits van dedicar molt més a temps a explicar, en forma d’amenaça, els possibles pactes post electorals que farien els altres més que els que pensaven fer ells mateixos. De la política que seguirà CiU en  teníem més indicacions provinents dels seus adversaris que no pas de la mateixa federació nacionalista.

[@more@] Diguem que això és comprensible perquè hom té clar que en campanya tot s’hi val, com en els espots publicitaris. Però no podem confondre l’anunci d’un vi de taula que porta l’etiqueta de “vino selecto de mesa”, amb la valoració entesa d’un enòleg, ni que sigui un enòleg aficionat. Qui confon l’etiqueta o l’eslògan publicitari amb una anàlisi de la realitat es desqualifica ell mateix. No em va estranyar, doncs, que durant la campanya electoral uns pretenguessin fer-nos creure que Esquerra ja no era una opció independentista i que d’altres ridiculitzessin determinades opcions independentistes que propugnaven una declaració unilateral d’independència com a primera proposta legislativa, el mes de gener del 2011. Ara bé, que aquesta mateixa contrapropaganda es continuï fent ara, com si fos una anàlisi mínimament seriosa, ja és més preocupant. Preocupant, perquè posa en evidència la incapacitat de determinats dirigents i suposats analistes a l’hora de situar-se en el context general del país. És cert que era força utòpic o somiatruites pensar que les opcions independentistes podien tenir la possibilitat d’obtenir una majoria al Parlament de Catalunya. Però en tot cas, era tan utòpic o somiatruites pensar que es tindria aquesta majoria per a fer una proclamació d’independència com per a celebrar un referèndum. Al capdavall, les dues propostes no eren, i no són, pas tan diferents. Per uns és una qüestió metodològica, ja que celebrar una consulta abans d’haver declarat la independència implica una desobediència al marc legal vigent; i l’Estat té prou eines com per a impedir-ho. La celebració d’un referèndum en el marc jurídic de l’estat del qual hom vol separar-se només és possible quan es tracta d’un Estat democràtic, com el Canadà o Dinamarca; però no és el nostre cas. En canvi, si es fa primer la declaració d’independència, considerant-nos per tant alliberats del marc legal espanyol per acollir-nos al dret internacional que ens podria emparar, aleshores el que hi ha no és un desacatament de la llei sinó un xoc de legalitats. El problema ja no seria un afer intern de l’estat espanyol, sinó un conflicte internacional que caldria resoldre respectant la voluntat democràtica de la majoria. El que no vol dir que la via fos gens fàcil.  En qualsevol cas, tant en l’opció de convocar un referèndum com en la declaració unilateral per part del Parlament, el que passaria és que s’obriria un conflicte amb l’Estat, i s’encetaria tot un procés en què s’hi hauria d’implicar la comunitat internacional. De manera que, quan des de Solidaritat o des de Reagrupament es proposava la idea de fer immediatament una proclamació unilateral d’independència, igual que si es celebrés el referèndum,  tothom era conscient que, encara que hi hagués una majoria àmplia al Parlament de Catalunya, el procés seria llarg i la independència, en el millor dels casos, tardaria uns anys a fer-se efectiva.  Ja no estem en campanya electoral, i tenim els resultats que tenim. Al Parlament de Catalunya hi ha dues forces independentistes, que si bé han plantejat totes dues unes propostes inassolibles avui per avui, haurien de treballar plegades perquè l’objectiu és el mateix i l’estratègia, corregint els errors comesos fins ara, tampoc hauria de ser tan diferent. Titllar els uns de forassenyats, com si creguessin poder tenir la independència passat Reis, o acusar els altres d’espanyolistes per haver pactat aquests anys amb els socialistes, és d’una miopia excessiva i sobretot d’una inutilitat absoluta que no fa sinó perjudicar el procés cap a la independència.

Tweet

Iniciativa, paladí de l’ecologisme, ja ha posat el crit al cel per la sospita que el nou Govern presidit per l’Artur Mas no tindrà un Departament específic de Medi Ambient. Serà, segons ells, una mostra evident de la manca de voluntat de respectar el medi ambient per part del nou Govern conservador. I segurament no els faltarà raó. Ara bé, una cosa és que CiU no tingui l’ecologisme com a element central del seu programa de Govern i una altra és que els Governs que en els darrers temps han disposat de Consellers d’Iniciativa d’aquest ram hagin estat gaire més efectius. Bona part de les entitats ecologistes del país n’estan més que descontentes. [@more@] 

En part es justificarà per la necessitat de reduir Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi econòmic, i en part s’adduirà que cada vegada sembla més clar que les polítiques mediambientals no es poden entendre deslligades de la resta, d’infraestructures, d’agricultura, d’energia, d’indústria…. De fet, tots els partits semblaven disposats a impulsar una reducció dels Departaments del nou Govern, com a mesura d’estalvi; el que passa és que no s’explica que diguessin que calia reduir Departaments, per estalviar costos, sense anar en detriment dels serveis i de les polítiques a realitzar. Perquè la pregunta és obvia: aleshores, quin sentit tenia fins ara malgastar recursos amb més Departaments si era per oferir les mateixes prestacions?. Aprimar l’Administració, forçosament haurà de ser en detriment dels serveis a prestar; altrament hauríem de recórrer als tribunals, per malversació de fons públics.  

CiU, doncs, de ben segur que suprimirà el Departament de Medi Ambient i segurament en crearà un de nou sota el títol de “Sostenibilitat” o quelcom semblant, on s’hi inclouran a més de les competències de Medi Ambient, les de Política territorial o les d’Agricultura, o totes alhora. Tampoc res tan diferent del que proposava IC-V, que durant la campanya electoral també advocava per la supressió de Medi Ambient per incloure les seves competències en una altra també amb el nom de “Sostenibilitat”, que inclouria Indústria, Innovació i Energia. Les diferències, doncs, són més de matís, almenys pel que fa a les formes.

Tweet

Un o dos mesos enrere, semblava que hi havia dues noves forces independentistes que competien més o menys en un pla d’igualtat per a ocupar un espai independentista que podia haver deixat l’erràtica política d’Esquerra. Solidaritat jugava amb l’avantatge del carisma de Joan Laporta, així com la capitalització de les consultes populars per la independència, mentre que Reagrupament comptava amb un any d’avantatge i tota una estructura territorial més consolidada. Les enquestes indicaven que totes dues forces podien tenir problemes a l’hora d’entrar al Parlament, però sense establir unes diferències excessives entre ambdues formacions. 

[@more@] 

Ara, el panorama ha canviat radicalment. És cert que l’entrada de Solidaritat ha estat pels pèls, però un cop a dins disposa ja de la visualització mediàtica permanent que li dóna el fet de ser un partit parlamentari; mentre que el grup de Carretero ho tindrà molt difícil per a sobreviure, per més que la seva executiva decidís tirar endavant amb el projecte. Les poques possibilitats que tindrà el metge de Puigcerdà d’aparèixer en els mitjans de comunicació seran fonamentalment per alguna atzagaiada que tampoc li farà cap bé. És el cas de les darreres declaracions en què titllava d’imbecil·litat la possibilitat de candidatures municipals independentistes on s’hi apleguessin grups diversos. Pot tenir més o menys raó quan afirma que justament les municipals són les eleccions en què el perfil independentista dels candidats té menys transcendència, tot i que obviï que les aliances municipalistes podrien posar les bases per a un posterior acord d’àmbit nacional. Però, en qualsevol cas, les seves declaracions, ara i amb aquesta contundència, sonen a rebequeria de qui se sap postergat.  

Però, compte, perquè un mal pas del grup de Laporta també ho podria malmetre tot. Suposo que són conscients que hi ha qui espera amb ganes poder llançar-los els gossos al més mínim error. Un pacte amb ERC pot ser titllat aviat de claudicació. Precisament, l’aparició de Solidaritat tenia sentit per les renúncies d’esquerra!. Però una negativa al pacte, si després no es poden garantir uns mínims resultats, també pot ser una decisió fatal. A més d’un devia sorprendre que a Solidaritat s’hi afegís un grup com el PSAN de Josep Guia, que encara té la falç i el martell com a carta de presentació, quan Laporta se l’associa més aviat al liberalisme més radical de Xavier Sala Martín. Josep Guia és un gat vell de la política, pràcticament desaparegut del mapa polític, però que ara podria trobar una nova via per a ressorgir tot creant més d’un problema a Solidaritat. No cridem el mal temps, i fem un vot de confiança perquè la gent de Solidaritat sigui capaç de gestionar tanta diversitat ideològica que només té en comú, i que no és poc, la voluntat independentista.

Tweet

La ciutat d’Olot ha viscut uns fets tràgics amb la mort de quatre persones en mans d’un home desesperat, que probablement havia perdut el seny. Res no justifica la violència, aquesta violència extrema. Però un cop feta la condemna, i el cas ja és en mans de la justícia, no és sobrer intentar esbrinar què pot haver portat aquest home a una acció d’aquestes característiques, què ha trastocat la seva ment com per a cometre aquests crims sabent que la intencionalitat no era la de traure’n cap profit, com podria haver fet un delinqüent qualsevol. [@more@] 

I és llavors que hom pot arribar a la conclusió que el que és veritablement extraordinari és que no n’hi hagi molts més de casos com aquest. Sense conèixer, més enllà del que han publicat els mitjans de comunicació, la situació d’aquest home d’Olot, imagino deu ser molt semblant a la de centenars o potser milers de persones arreu del país. Amb l’excusa de la crisi, en alguns casos per problemes reals de l’empresa i en d’altres per un simple afany de buscar una major rendibilitat, les empreses aboquen al carrer sense contemplacions la mà d’obra que els és sobrera. La legislació permet tractar les persones com a brossa. I sense feina, moltes famílies tenen problemes per a pagar el lloguer del pis o, pitjor encara, la hipoteca; perquè en aquest darrer cas una legislació feta prevaricadorament per afavorit la banca i en contra dels treballadors pot derivar en un desnonament, la pèrdua del pis i per postres haver de continuar pagant la hipoteca. Però la persona o la família que es troba en aquesta desesperada situació encara té temps com per a contemplar el que està succeint al seu entorn: l’Estat retalla dràsticament els sous dels funcionaris, les pensions i els subsidis d’atur, liquida l’Estat del benestar i va reduint les prestacions per a socórrer les víctimes de la crisi; i alhora aquest mateix Estat, amb els diners que treu dels treballadors, jubilats o aturats o amb els que s’estalvia negant serveis socials als més desfavorits, corre en suport de la banca on hi aboca ingents quantitats de diners, i es posa a legislar per afavorir encara més els poderosos; els banquers poden autoadjudicar-se sous multimilionaris, les grans empreses continuen presentant sucosos balanços, o són ajudades per l’administració. I l’Estat continua legislant per a beneficiar uns pocs en detriment de la majoria. 

El que és insòlit, és que casos de desesperació per situacions similars a la de l’home d’Olot no acabin igualment en accions violentes. Injustificades i inacceptables, però que entrarien en la més pura lògica. Els crims són responsabilitat dels seus autors, però això no treu que hi ha uns responsables per haver crear la situació que porta diàriament molts persones a la desesperació. 

Tweet

Tal com estava previst, les entitats d’Estalvi que van entrar en la trampa del FROB (Fons de reestructuració Ordenada Bancària) es tornen a trobar en la necessitat de demanar nous préstecs per tal de millorar la seva capitalització. En el cas d’Unnim, per exemple, els primers 380 milions de crèdit que aleshores tots els analistes inclosos els del Banc d’Espanya van considerar suficients per a garantir la solvència de la nova entitat, ara ja resulten del tot insuficients. I els proposen un nou endeutament de 270 milions més, encara que de moment els directius d’Unnim poden aprovar una xifra una mica inferior. [@more@] 

Aquell primer ajut del FROB, que en realitat era un préstec que lògicament s’haurà de tornar, va servir només per a tancar unes 70 oficines i provocar 135 baixes en la seva plantilla. Però, el pla de reestructuració de la nova entitat no ha fet més que començar, i ja necessiten nous recursos, també en forma de crèdit, està clar, per a poder passar les anomenades proves d’estrés que han de valorar la seva solvència. De fet, aquestes noves provés d’estrés formen part de la mateixa estratègia per a liquidar les Caixes. Es fa un simulacre del que podria passar en el pitjor dels casos per veure si l’entitat d’estalvi hi podria fer front; i si en la primera prova van passar molt justet, ara forçaran la situació per a posar en evidència la seva feblesa. Un cop demostrada la feblesa, no els costarà gaire forçar-les a una nova fusió o a ser absorbides directament per alguna de les grans corporacions bancàries. I en tot cas, serà el mateix endeutament que han estat obligats a assumir el que les farà inviables; perquè els crèdits s’han de tornat, i la previsió del Banc d’Espanya ja era precisament que no tinguessin la capacitat de tornar-los per a tenir les mans lliures per a la seva intervenció. De tenir unes petites Caixes que tenien beneficis el 2009, ràpidament passarem a la seva liquidació per insolvència. Un pla perfecte.  

És a petita escala la mateixa trampa que van parar a Grècia primer, a Irlanda després, i qui sap qui vindrà al darrere. Els mateixos inversors-depredadors, en veure uns estats que podien passar per uns moments difícils, s’inventen les anomenades Agències de qualificació que sentencien la insolvència de l’Estat. Això justifica que immediatament els interessos que es cobren a aquest Estat es multipliquin, diuen, perquè són d’alt risc; i és aleshores quan el país es troba que no pot pagar el seu deute. Els diners que van prestar a Grècia a un interès altíssim, per exemple, hores d’ara ja saben que seran insuficients i que no podran tornar-los. Amb la soga el coll, aquests inversors-depredaros poden imposar totes les reformes que calgui a l’Estat per a fer més productius els seus negocis particulars a càrrec, està clar, de la ciutadania, dels drets laborals, de l’Estat del benestar, i en general de tot allò que a ells no els produeix beneficis.

Tweet