Bloc de notes de Josep Romeu

Tot sembla indicar que aquesta vegada, conscients que la seva actitud encara va beneficiar la participació en la consulta d’Arenys, ni el Govern espanyol ni la seva Justícia no posaran tant d’èmfasi a impedir o entorpir les consultes del dia 13. Fins i tot podríem veure com la Justícia aplica un criteri diferent a l’hora de revocar o no la prohibició feta per la Conselleria d’Interior a les manifestacions convocades per la Falange el mateix dia. Han canviat d’estratègia, i ara prefereixen abocar els esforços en deixar clar que es tracta d’una consulta, mai d’un Referèndum com recordava la Consellera Montserrat Tura, organitzada per entitats i associacions al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica, com si es tractés d’un sondeig o d’una enquesta. Ells n’han après ràpidament; nosaltres, potser no tant. [@more@] 

Aquest seu argument, que té l’objectiu de desdibuixar les Consultes i convertir-les en anècdotes, indirectament sembla compartit o reforçat per sectors obertament favorables a l’exercici del dret a decidir. Amb alguna rara excepció, tothom s’esforça en remarcar que les Consultes es poden fer legalment perquè hi ha una escletxa en la legislació espanyola que, com a mínim, no ho impedeix, en lloc de posar l’èmfasi en el trencament de la mateixa legalitat espanyola. I aquesta escletxa es basa en el fet que no són les institucions ni els partits polítics els qui convoquen les Consultes, sinó l’anomenada societat civil; això possibilita, per exemple, que els sectors més demòcrates dels socialistes catalans qualifiquin les consultes com a exercici saludable de la participació democràtica, però sempre reservant-li un paper simbòlic que no ha de repercutir en la política real. Aparentment, pot semblar una plantejament innovador i molt engrescador el fet que sigui la mateixa societat civil la que s’organitzi, es mobilitzi i hi digui la seva; però em sembla un error presentar-ho com un èxit precisament perquè no s’ha precisat d’institucions ni lideratges polítics per a tirar endavant les Consultes.  

D’alguna manera, estem lluitant en contra de bona part de les experiències històriques més properes. La reivindicació d’unificar les dues alemanyes va aflorar de cop perquè un lideratge polític concret va creure oportú de llançar el país cap a la reunificació, sense ni tan sols haver-ne valorat suficientment els costos econòmics. I la població, naturalment, va seguir. El mateix va succeir a Txèquia i a Eslovàquia, a les Repúbliques bàltiques o a les balcàniques, i el mateix s’insinuava amb l’Ibarretxe si no s’hagués fet enrere, i sembla que pot passar també a Escòcia. La mobilització popular és importantíssima per a esperonar els polítics i donar força al lideratge que ha de portar a terme la concreció final. No es pot desvincular la pressió social de la ciutadania de la necessària acció política de partits i persones, que en algun moment o altre hauran de recollir-ne els fruits i plasmar-ho en propostes concretes d’emancipació nacional a les nostres institucions.

Tweet

Tothom és conscient que la cita a les urnes que tenim el proper dia 13 és més un acte de reafirmació i de dignitat nacional que un Referèndum pròpiament. Per això, no ens ha d’estranyar que quedi molt difusa la barrera entre l’organització de la consulta invitant a la participació, en el benentès que exercir el dret a decidir pot fer-se igualment des de l’opció del Sí que des de l’opció del No, i la invitació a votar afirmativament a favor de la independència. En les presentacions de la consulta el jurista Alfons López Tena s’escarrassa en voler presentar l’organització com a neutral per tal d’incentivar el vot, tant dels uns com dels altres. Però és evident que aquest tipus de missatge és poc creïble. [@more@] 

No ens enganyem. Avui per avui, el debat no està en veure quants votaran a favor de la independència de Catalunya i quants ho faran en contra, sinó en comprovar fins on arriba la reivindicació de tenir una via normal i democràtica per a exercir el dret a decidir. Em sembla fantàstic l’argument d’organitzar la consulta amb el màxim de rigor i, en la mesura que sigui possible, utilitzant metodologies i garanties de transparència homologables en qualsevol sistema democràtic. Però tampoc cal que vulguem ser més papistes que el Papa. L’objecció fonamental que es posarà a la consulta serà, en primer lloc, que es tracta d’una consulta feta al marge de les institucions i per tant sense cap validesa jurídica; i, en segon lloc, si la participació no és suficientment alta, se’ns retraurà que és molt poc significativa. Entenc, doncs, que hem d’anar en compte a l’hora de voler presentar les consultes del 13-D al nivell de qualsevol altra cita a les urnes, perquè no hi ha les condicions de normalitat democràtica que serien exigibles.  

La Consellera de Justícia, Montserrat Tura, ja advertia que “la sensació que hi ha és que qui les organitza és qui té una determinada posició”; i ho deia en el sentit de restar-li valor. I té bona part de raó si ho volem presentar com una consulta més; però cal aclarir-li que els qui s’oposen a la seva celebració, des de la Falange al PSOE passant lògicament pel PP, també tenen una determinada posició, amb l’agreujant que aquests el que no tenen és el suficient esperit democràtic com per deixar que la ciutadania decideixi lliurement quina de les dues prefereix.

Tweet

Un element important, probablement el més important, a l’hora de valorar el resultat de les consultes del 13 de desembre serà el nivell de participació. De la mateixa manera que, ja ara, els qui estan en contra de preservar el text de l’Estatut votat majoritàriament pel poble de Catalunya, argumenten que ben mirat el percentatge de votants a favor del nou Estatut no arribava al 37% de la població catalana, ja podem imaginar com valoraran el resultat de les Consultes si la participació no és prou reeixida.  [@more@]Està clar que, mancats d’honestedat, no utilitzen el mateix argument quan és hora de valorar el resultat d’altres processos electorals. I sobretot no fan servir l’argument a l’inversa. És cert que amb una participació del 50%, el 74% de vots favorables representa només un 37% del total de la població que s’hi va mostrar favorable; però també és cert que el 21% de vots negatius representen poc més del 10% de la població contrari a l’Estatut, dels quals com a mínim la meitat hi van ser contraris per considerar-lo esquifit. Qualsevol Govern sorgit d’unes eleccions on hagi tret un 50% dels vots, cosa que normalment sol ser una xifra inferior, amb una participació del 70 o del 75%, ja representa que a aquest Govern, a qui ningú discuteix la seva legitimitat per a governar, només l’ha votat un 37% de la població, com a màxim. En el cas de les consultes del 13 de desembre caldrà anar molt en compte. L’eufòria sobiranista marcant fites excessivament altes ens podria portar a una sensació de fracàs o de desànim que ja s’encarregarien prou de magnificar els enemics de la democràcia. En qualsevol consulta oficial, des de totes les administracions, partits polítics i mitjans de comunicació s’hi aboquen enormes quantitats de recursos en propaganda, que no tenen res a veure amb les modestes campanyes que poden fer les associacions convocants del 13-D. Si algú establís la proporció de participants en la consulta en relació als recursos emprats en publicitar-la, qualsevol resultat de participació seria extraordinàriament alt. I més tenint en compte que a part de la manca de recursos amb què s’ha de fer la campanya d’aquest 13-D, i contràriament al que succeeix en les altres cites a les urnes, aquí hi ha des d’administracions a partits polítics i poders fàctics que criden a la no participació. El diferencial entre aquell 50% de participació en el Referèndum de l’Estatut i el nivell de participació que s’assoleixi en aquesta convocatòria del dia 13, podria ser l’indicatiu dels que han fet cas de les propostes abstencionistes dels grans partits espanyols, de les administracions públiques i dels grans mitjans de comunicació. I això sense tenir en compte el paper intimidador que, amb el suport institucional, intentaran exercir els grups violents com la Falange.   

Tweet

S’ha posat en marxa el dispositiu paraoficial per a poder celebrar la consulta popular del dia 13 de desembre. Tothom és conscient que no anem a una consulta per decidir si exercim el dret a l’autodeterminació, sinó que estem fent un acte simbòlic per a facilitar-ne l’accés en una acció posterior. Un acte simbòlic que alguns voldrien que es reduís al simbolisme més testimonial, mentre que altres li donaríem el sentit d’assaig general. Tothom remarca que es tracta d’una consulta feta al marge de la política oficial i institucionalitzada, encara que uns ho interpreten en el sentit que això li resta qualsevol mena de validesa, i d’altres hi veuen justament un pols a aquesta política oficial. Però, de fet, un dels primers objectius de la consulta ja s’ha acomplert. [@more@] 

Si del que es tractava era de veure fins a quin punt els partits i els dirigents polítics eren capaços de continuar negligint la voluntat popular, ja n’hem tingut una primera mostra. Els qui ja tenen presa la determinació d’obviar el que digui la ciutadania, a qui en el millor dels casos només li deixen l’opció d’escollir en les eleccions el mal menor, és lògic que no tinguin cap interès en saber què pensa aquesta ciutadania; no fos cas que aquest pensament, com deia el poeta, “posés en perill la fràgil immobilitat de l’aire”. I si la determinació de no voler saber res de la voluntat popular va acompanyada d’una mentalitat totalitària i antidemocràtica, aleshores s’expliquen les reaccions aïrades, amenaçadores i coercitives que estem veient en els partits espanyols i els seus satèl·lits. Una primera part de la consulta, diguem-ne la més institucional que en principi no estava prevista per al dia 13, ja s’ha portat a terme. Encara no tocava decidir si s’estava a favor o en contra de la Independència de Catalunya, sinó posicionar-se sobre la conveniència i el dret de la ciutadania a expressar-s’hi. I els partits polítics, així com els mitjans de comunicació, ja han emès el seu vot. Uns partits, ERC, CUP i Reagrupament, de forma inequívoca a favor de recolzar l’exercici del dret a decidir; altres, CiU i IC-V, amb més matisos i sobretot amb més pors, també favorables a l’exercici d’aquest dret, encara que ells, almenys de moment, no ho haurien posat en l’agenda política; el PSC, sense llibertat per a ell mateix per a prendre decisions, ha de posicionar-s’hi en contra tot i que en diversos municipis han procurar no ser-hi excessivament bel·ligerants i en algun cas també hi han donat suport; queden, està clar, el qui tenen por o pànic a la llibertat, el PP, Ciutadans o la Falange, que es posicionen sense fissures en contra de què els ciutadans puguin exercir el seu dret a decidir sobre el seu futur.  

El primer pols, el de la política institucional o de partits, ha estat entre demòcrates i antidemòcrates. A cap Ajuntament s’han presentat mocions perquès es declaressin a favor de la independència, sinó simplement a favor de què el poble pugui decidir. I el resultat és clar: el PSC decanta, de moment, la balança a favor dels qui neguen a la ciutadania una majoria d’edat per a prendre decisions. Segons ells, la decisió ja es pren en les cites electorals. Caldrà veure, doncs, si en les properes eleccions aquesta ciutadania a qui ara se li nega el dret a decidir continuarà donant-los suport; i, sobretot, veure si els partits que en principi es proclamen favorables a la llibertat continuaran recolzant-los perquè siguin al capdavant de les nostres institucions.

Tweet

No sé com han anat les negociacions amb els hereus del fotògraf Agustí Centelles, però el cert és que el seu llegat ha anat a parar a mans del Ministeri de Cultura; és a dir que amb tota probabilitat serà traslladat a Madrid o a Salamanca. És el mateix que va passar quan Salvador Dalí va deixar en herència una part del seu patrimoni a l’Estat espanyol; es va procedir a desmantellar, parcialment, el seu Museu de Figueres. I un cas semblant va passar temps enrere quan una entitat de crèdit, com a forma de pagament d’impostos, va lliurar a l’Estat un quadre de Joan Miró; immediatament va ser traslladat a Espanya, a Madrid. [@more@] 

L’argument és molt clar, i d’una lògica irrefutable: si és seu, per què no se’l poden endur cap a casa. En ocasió del quadre de Joan Miró, un diputat espanyol contrari lògicament a què el quadre restés a Catalunya, dipositat a la Fundació Miró, o que es cedís a la Fundació del mateix pintor que hi ha a Mallorca, cosa que podia semblar el més assenyat, va posar un símil inqüestionable: “És que algú quan va a comprar a una botiga, després de pagar deixa el que ha adquirit a la mateixa botiga?”. I tenia tota la raó. Si és seu, s’ho emporten cap a casa. De fet, és el mateix argument que esgrimim nosaltres quan reclamem el retorn dels anomenats arxius de Salamanca (recordem que encara queden documents per a retornar); per a un andalús o un manxec, que l’arxiu “nacional” de la Guerra Civil sigui a Salamanca és tan normal com que s’hagués establert a Santander o a Càceres, perquè qualsevol d’aquestes ciutats formen part del seu imaginari nacional. De la mateixa manera que l’Arxiu Nacional de Catalunya, ubicat a Sant Cugat, podia haver-se fet a qualsevol altra ciutat catalana. 

Ara, ERC posa un altre cas sobre la taula. Al despatx del Rei hi ha el quadre “l’atleta còsmic” que el Dictador Franco va encarregar a Salvador Dalí; un capritx personal del monarca que va costar a l’erari públic tres milions d’euros. Els republicans demanaven que el quadre es cedís (ni tan sols demanaven que hi fos lliurat en propietat) per a ser exposat al públic al Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, argumentant que, essent propietat del “Patrimonio Nacional”, es posaria a l’abast i gaudi dels ciutadans. La lògica nacional espanyola, la que ja contempla Catalunya com un territori aliè a la seva identitat, ha fet que la proposta fos refusada taxativament, amb la complicitat servil això sí dels socialistes catalans, els impulsors del Museu Olímpic de Barcelona, i dels convergents; no fos cas que l’amo s’enfadés.

Tweet

A partir d’aquesta setmana he iniciat una col·laboració setmanal al Bloc Gran del Sobiranisme. En uns moments en què la societat catalana sembla donar mostrar d’uns mínims d’unitat per a la defensa també d’uns mínims de dignitat per a Catalunya, el sobiranisme necessita aparcar la seva patològica lluita caïnita i avançar cap visions més transversals i unitàries, on respectant les particularitats de cadascú es treballi per a un projecte comú. Reprodueixo, aquí, el primer article que hi he publicat amb el títol de ERC, fent diana amb un tret per la culata  [@more@] 

ERC, fent diana amb un tret per la culata 

Els qui amb una certa assiduïtat, i des d’una perspectiva independent, escrivim sobre l’actualitat política catalana podem passar fàcilment del derrotisme més decebedor a l’eufòria més injustificada. Sovint, tot depèn de la perspectiva des de la qual se’n faci l’anàlisi. Hi ha una sensació generalitzada que els nostres líders polítics s’aferren fàcilment al poder, i adeqüen totes les seves estratègies per a conservar-lo, o per assolir-lo quan no es té. En l’àmbit de l’independentisme, per exemple, la política erràtica d’Esquerra ha provocat no poques decepcions i moltes més desercions; encara que sembli incomprensible, quan tothom diu que el sentiment sobiranista està creixent arreu del país, resulta que les expectatives electorals d’Esquerra són, per dir-ho suau, més aviat a la baixa. Les raons que es donen per a blasmar la política seguida per l’actual direcció d’Esquerra no són fútils ni mancades de fonament.  

Ara bé, vist a una certa distància, també s’ha de reconèixer que el país ha fet un canvi important en els darrers anys, i que un paper força decisiu hi ha tingut ERC. La impulsió del nou Estatut, tant se val quin hagi estat el resultat final, ha tret el país d’una atonia que no ens portava enlloc. El debat durant la seva elaboració, amb la posterior negociació a Madrid per arribar a un resultat que a més de deixar-nos insatisfets és qüestionat des de totes les esferes del poder espanyol, han posat de manifest la inviabilitat i l’esgotament del model autonomista. Però el fet que els socialistes catalans, amb Maragall al capdavant, abanderessin la reforma de l’Estatut que ara ens és qüestionat ha arrossegat els socialistes cap a posicions absolutament impensables uns anys enrere. Amb totes les discrepàncies i els recels que ens provoquen, el cert és que les paraules i els posicionaments de gent com el President Montilla o fins i tot de José Zaragoza, o editorials compartits també per La Vanguardia o El Periódico, incloses les adhesions de la Patronal catalana i dels sindicats, indiquen que la societat catalana, de forma majoritària, ha avançat en consciència nacional, ja sigui per a reivindicar un major autogovern o ja sigui per a avançar cap a una sobirania plena. I que ERC ha tingut un paper rellevant en aquesta evolució de la societat catalana, que a molts ens continua resultant insuficient, em sembla indiscutible. 

El que resulta curiós, però, és que tot el panorama actual amb aquesta evolució dels sectors fins fa poc molt reticents a les reivindicacions catalanistes i amb l’eclosió dels moviments desacomplexadament sobiranistes, que s’ha concretat en el procés de consultes populars sobre la independència de Catalunya ha trastocat el plans d’Esquerra i convertit en paper mullat el seu full de ruta. En la Conferència Nacional d’ERC, d’ara fa dos anys, i en el Congrés que en va seguir, personalment vaig mostrar-me molt crític amb l’actual direcció, i en tots dos casos hi vaig presentar una bateria d’esmenes, perquè el full de ruta que es marcava l’actual direcció d’Esquerra anava per un altre cantó. Segons les seves tesis, aprovades tant en la Conferència Nacional com al Congrés, l’estratègia passava per convertir ERC en el partit hegemònic de l’esquerra i, amb Esquerra com a pal de paller, assolir una majoria parlamentària que permetés una proclamació unilateral d’independència o la convocatòria d’un Referèndum nacional per l’autodeterminació. Un Referèndum per al qual no s’hi posava data, però que en cap cas podia ser abans de les eleccions a celebrar el 2014, data que improvisadament es va treure de la màniga Carod Rovira per no deixar-ho en un horitzó encara més llunyà. Els meus arguments anaven en el sentit que l’estratègia no havia de ser aconseguir que Esquerra fos la força majoritària, perquè d’això n’hi podia haver per temps, sinó aconseguir que hi hagués al Parlament la majoria sobiranista necessària. Els partits només són una eina per assolir uns objectius, i mai una fita per ells mateixos. L’important no és qui hauria de liderar el procés, sinó fer que aquest procés sigui possible; en el benentès que, lògicament, ERC hi tindria un paper ben important i decisiu, i que com a partit s’aspiraria a tenir la màxima representació possible. Des del meu punt de vista l’important era entendre que seria inviable, per més que creixés ERC, pretendre un procés d’emancipació nacional fet des d’una sola força política o des d’una sola posició ideològica; que el pas cap a l’exercici del dret a decidir havia de ser un projecte de país, una fita àmpliament compartida, cosa que implicava acostar les altres forces polítiques cap a posicionaments sobiranistes (que, per tant, ens disputarien el terreny electoral) en lloc d’erigir-nos en únics valedors del sobiranisme.   

El resultat ha estat que, gràcies en part al paper d’ERC, s’ha aconseguit fer passes positives en la direcció contrària a la que marcava l’actual direcció d’Esquerra. I a la vegada, descontents amb la política d’Esquerra o simplement al marge del partit, han aparegut altres grups així com les plataformes sobiranistes que han tirat pel dret el procés de consultes populars, inesperat i imprevist pels republicans. Han fet diana sense saber-ho, i sobretot sense proposar-s’ho; amb el risc de rebre, això sí, la patacada electoral perquè el seu discurs anava per un altre cantó. Potser han fet diana, precisament perquè el tret els ha sortit per la culata.  

Tweet

Tota societat civilitzada necessita tenir uns mecanismes que assegurin el compliment de les Lleis i que aquestes s’apliquin de manera justa: per això en diem Administració de Justícia. Davant de qualsevol conflicte o alteració de l’ordre establert les parts en litigi probablement tenen prou arguments i raons per a defensar o justificar el que han fet o el que pretenen fer. Aleshores, un organisme imparcial escolta les dues parts i emet sentència, atribuint la part de raó que correspon a cadascú, en base a la legislació vigent. És un mecanisme que hauria de donar garanties i seguretat als ciutadans, tot i que hi cap la possibilitat que la sentència no plagui a cap de les parts o que no la considerin del tot encertada. Ara bé, el pitjor que pot passar és que aquesta suposada Administració de Justícia, a consciència, cometi de forma permanent actes d’injustícia. [@more@]Fa ben just un any, als Estats Units, es va destapar el cas de l’estafa financera més gran de la història. A hores d’ara, ja hi ha hagut sentència, s’han reparat els danys en la mesura que era possible, i se suposa que es poden dedicar a prendre les mesures perquè accions com aquelles no es tornin a repetir. Res a veure amb l’anomenada Justícia espanyola. I quan dic “anomenada” no és que posi en dubte la seva espanyolitat, sinó la seva justícia. No hem referiré, avui, als casos ja habituals en què la Justícia tracta de forma diferent als grups o persones en funció de la ideologia; frases com “Dins de l’esquerra abertzale volem sectors durs, tant a favor d’ETA com en contra d’ETA” serien constitutives de delicte per apologia al terrorisme si no fos que van ser pronunciades pel Ministre Rubalcaba, per exemple. Em limitaré a centrar-me en el temps en què tarda la Justícia a emetre sentències, i que és una forma d’impartir “injustícia”. Un cas sonat va ser el de la la presa de Tous, al Pais Valencià en què la Justícia va condemnar els damnificats, injustament i a consciència, a esperar més de vint anys a ser reconeguts els seus drets; molts dels qui tenien dret a cobrar indemnització ja eren morts quan es va dictar sentència, així com alguns dels que havien de respondre’n per la seva irresponsabilitat. El mateix que pot acabar passant amb el cas del frau a Hisenda, a Barcelona, on hi ha implicades importants empreses de construcció i responsables de l’Administració d’Hisenda; s’ha dilatat tot el procés a consciència i sabent que així s’esgotava el termini de la prescripció. Quan el jutge faci el simulacre d’emetre sentència, amb la petulància de fer veure que finalment dirà la paraula justa, tot quedarà en un no res perquè tothom sap que els delictes que s’imputaven en el seu moment ja hauran prescrit. El mateix deu passar amb la dilacions interessades a l’hora de citar a declarar els imputats del cas Palau i prendre les mesures cautelars per evitar la destrucció de proves o la construcció de descàrrecs; no és per casualitat ni és perquè sí que es dóna als encausat un temps tan llarg, que s’ha negat a molts altres en la mateixa situació.  I a la resolució del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut se li pot donar la mateixa lectura. Deixant de banda totes les consideracions de tipus nacional, el dret inalienable del poble català a decidir el seu futur, i la perversió del mateix tribunal que ha esdevingut eina instrumentalitzada pels partits polítics espanyols, i per tant part interessada en el conflicte que pretenen dirimir, el sol fet de dilatar en el temps fins a tres anys el dictat de la sentència ja és, per sí mateix, una injustícia. Es pot ben dir que durant tot aquest temps aquest pretès Tribunal ha condemnat els ciutadans de Catalunya a no poder tenir ni disposar plenament d’una norma jurídica que legítimament s’havien dotat, en base a les lleis espanyoles no ho oblidem. El Tribunal Constitucional ja ha emès sentència i ha condemnat Catalunya, i probablement, quan convingui al PP i al PSOE, acabarà de donar l’estocada amb un redactat definitiu. És una mostra més de la Injustícia institucionalitzada, d’això que indegudament en diuen “Administració de la Justícia”.

Tweet

Curiosament, quan l’argument de molts partits polítics i plataformes sobiranistes per a convocar les Consultes Populars sobre la independència de Catalunya era que tot es feia dins de la més escrupolosa legalitat, des de Sant Pere de Torelló surten en direcció contrària. El plantejament d’Arenys de Munt, tal com reconeixia el seu alcalde i tal com van ratificar els tribunals era que no es podia considerar il·legal una consulta feta des d’entitats ciutadanes, sense la participació de les institucions i, per tant, sense valor jurídic ni conseqüències legals. I si l’Estat ho permetia en aquestes circumstàncies era perquè considerava que no passava de ser un acte simbòlic, com un partit de costellada de les seleccions catalanes. [@more@] 

Probablement, la Justícia es va limitar a prohibir a l’Ajuntament d’Arenys que cedís locals, infraestructura o diners per a la consulta, pensant que feta al marge de les institucions la seva repercussió seria mínima. No es va tenir en compte que aquell valor simbòlic inicial podia esdevenir l’espurna que encengués tota una foguera; de moment, també simbòlica, però d’un abast molt més gran. Una actitud semblant podia mantenir el Govern espanyol davant les consultes del dia 13 de desembre, pensant que hi ha una línia vermella que no es pot traspassar i que és la d’involucrar-hi d’alguna manera les institucions. I aquest és el quid de la qüestió: el moviment sobiranista ha trobat una escletxa en el marc legal espanyol que permet unes accions simbòliques, sempre que quedi clar que no tenen cap validesa legal, que són partits d’exhibició. Hem avançat la línia vermella que sabíem que no ens permetrien passar, però aquesta hi continua essent. Com ja he dit en diversos ocasions, l’exercici del dret a decidir caldrà fer-lo en algun moment fent el salt a la legalitat espanyola, i emparant-nos en la nostra legitimitat. 

D’aquí el valor de l’alcalde de Sant Pere de Torelló. Indirectament, els ajuntaments ho tenen molt fàcil per a ajudar les entitats que vulguin organitzar una consulta d’aquestes, de manera que tot es faci des de la legalitat. Per tant, no tenia cap necessitat de plantar cara i dir que ell ho faria obertament, com a representant legítim del poble de Sant Pere. És només un gest de desafiament a una legalitat que ens impedeix l’exercici d’uns drets ben legítims. És l’assaig més real del que pot esdevenir-se en un futur, esperem que no massa llunyà, en què el Parlament o el Govern català hagin de prendre una determinació apel·lant a la sobirania del poble de Catalunya, encara que aquesta no sigui reconeguda per les lleis espanyoles. Per avançar cap a la independència, no hi ha altre camí.

Tweet

Europa ha escollit finalment el seu President. El fins ara primer ministre belga, Herman Van Rompuy, assumirà el paper de President de la Unió Europea, càrrec amb unes funcions no del tot ben definides tenint en compte que el poder de la Unió continua estant en el seu Consell on els Estats prenen les grans decisions. Per tant, a partir de gener la presidència de Herman Van Rompuy haurà de compaginar-se amb la presidència de torn del Consell europeu, que en aquest cas correspondrà a José Luís Rodríguez Zapatero. Amb tot, a Catalunya aquest nomenament ha suscitat unes certes expectatives pel fet que Van Rompuy és un flamenc. [@more@] 

D’entrada, tots sabem que si la Presidència de la Unió fos realment el que el seu nom pretén indicar, no haurien permès que se la disputessin polítics retirats o de segons fila, i menys encara provinents de països amb un pes relatiu. Quan va ser l’hora de decidir qui presidiria el Banc europeu, francesos i alemanys van tenir molt clar que el pastís havia de ser per a ells, i no només que l’havien de pactar sinó que en tot cas se l’havien de repartir. I és que quan el poder presumeix de descentralització o de permetre el joc als menys poderosos, és perquè en realitat el poder és més fictici o simbòlic que real; com passa amb la Secretaria general de les Nacions Unides. Amb tot, Europa va fent passes endavant, per lentes i moderades que siguin, i el fet de dotar-se d’una Presidència sens dubte que ha d’afavorir a la seva cohesió i a afeblir el pes dels Estats. Ara bé, d’aquí a fer elucubracions sobre el paper del nou President en base al seu origen flamenc, hi ha un bon tros.  

L’eurodiputat Oriol Junqueras afirmava que Van Rompuy “molt difícilment s’oposaria a un referèndum d’autodeterminació”. No dubto que, particularment, pugui ser més sensible a les qüestions nacionals i als litigis que poden mantenir amb els Estats, com el cas català. Però no veig tan clar quin podria ser el seu paper, donat el cas, no solament pels condicionants propis del càrrec, i pel fet de saber qui l’ha fet possible, sinó per la pròpia autoimposició de qui sap que ara li correspon exercir un altre rol. L’assumpció d’un determinat càrrec sovint fa que la persona es comporti, fins i tot sense pressions externes, més en base al que creu que s’espera d’ell que del que realment pugui pensar. I com sol passar en aquests casos, pot esdevenir més papista que el papa.

Tweet

Ho deia abans-d’ahir Joan Ridao: “Una sentència adversa del Tribunal Constitucional podria ser una fàbrica de sobiranistes”. És una tesi que hem sentit en moltes ocasions, darrerament: des de l’època Aznar als reiterats incompliments de Zapatero, passant per les retallades de l’Estatut primer, el seu incompliment després, el boicot a l’aeroport del Prat, la discriminació i l’espoli fiscal, el menyspreu per la nostra llengua, les actitud antidemocràtiques que neguen el dret a decidir, la utilització interessada i en contra nostra de les institucions espanyoles, les campanyes d’intoxicació mediàtica… Tot sembla afavorir aquella idea, que particularment sempre he posat de dubte, de com més malament, millor. [@more@] 

Hem vist com les contrarietats i la desconsideració d’Espanya envers els ciutadans de Catalunya, de tots els ciutadans siguin unionistes o independentistes, provoquen un malestar general que pot fer aflorar el sentiment sobiranista. És cert que al Parlament de Catalunya hi ha una sola força que es declara obertament independentista, però també és cert que de les altres formacions polítiques han sortit veus amb posicionaments que haurien estat impensables uns anys enrere. Potser per això, per fer realitat els auguris del President Montilla, des de determinats sector independentistes s’espera que la sentència del Tribunal Constitucional acabi de desfigurar el ja prou migrat Estatut, considerant que seria també la sentència definitiva de l’autonomisme. S’oblida, probablement, que mentre aquí estem improvisant a cada pas, i sempre a la contra, a Madrid calculen mil·limètricament cada una de les seves accions; de manera que la sentència del Tribunal Constitucional serà suficientment restrictiva en benefici dels seus interessos, però no tant com per a provocar la deserció dels socialistes, per exemple. 

És possible que totes aquestes atzagaiades del poder espanyol, de les que hem patit i de les que ens esperen, siguin una fàbrica de sobiranistes com diu Joan Ridao. Però, aleshores, amb més raó que mai haurien de preguntar-se els dirigents d’Esquerra com és que les nostres expectatives de vot no estiguin a l’alça en consonància amb aquest creixement del sentiment sobiranista; com és que aquesta fàbrica de sobiranistes no enforteixi la principal opció sobiranista. Una primera hipòtesi seria (tant de bo hagués de reconèixer que anava errat) que, en contra del que diuen tots els sondejos d’opinió, Esquerra fes el salt endavant que es pregonava en el darrer Congrés del partit. Una segona hipòtesi podria ser que aquest aflorament social del sobiranisme no fos tant una resposta a les agressions d’Espanya, com una resposta a la incapacitat d’aquesta Esquerra, i en general dels dirigents anomenats nacionalistes, a liderar el procés d’emancipació del país. I, entremig, hi pot haver moltes més hipòtesis, naturalment.

Tweet