Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Dictadures i cops d’Estat al segle XXI

juliol 19th, 2012 · 1 Comment · Economia, Internacional

El 21 de juny, aviat farà un mes, va tenir lloc al Paraguai un cop d’Estat per acabar amb el govern progressista de Fernando Lugo. De dret a llei, es van utilitzar argúcies legals per apartar-lo del poder, però ningú va dubtar a l’hora de catalogar-lo com a cop d’Estat, a Paraguai mateix, a les veïnes democràcies llatinoamericanes i també a Europa. HI havia hagut diversos intents de derrocar-lo anteriorment, i ara van aprofitar una acció violenta de la polícia, que alguns deien que havia estat programada expressament per a poder-lo inculpar després, per acusar-lo de “mal acompliment de les seves funcions” i emparant-se en un article dela Constituciófer-li un judici polític que es va limitar a una votació del Parlament.

 

El tema, però, per a tots els observadors no era dilucidar el procediment seguit per la seva destitució, sinó les causes que el van motivar. Fernando Lugo governava amb el suport d’una coalició de partits progressistes, i les seves mesures no agradaven prou a determinades empreses multinacionals instal·lades al Paraguai. I el tema que va acabar amb la paciència d’aquestes empreses va ser la negativa de Lugo a donar llum verda a la legalització sense traves de determinats cultius transgènics. I al darrere una d’aquestes empreses amb un llarg historial delictiu i d’abusos de tota mena en països llatinoamericans, la nord-americana Monsanto especialitzada en productes transgènics. Doncs, bé, el nou Govern, dirigit ara pel dirigent trànsfuga (bé s’ho havia de cobrar)  Federico Franco, i nomenat al cap de dos dies del cop, ja ha pres les primeres mesures: la liberalització del cotó transgènic de l’empresa Monsanto Paraguai SA, en contra de la vigent legiaslació mediambiental i sense els preceptius dictàmens d’innocuïtat sanitària i mediambiental  del Ministeri de Salut Pública i Benestar Social i dela Secretariade l’Ambient. No han tingut ni la decència de guardar les formes.

 

I és que aquesta és la diferència, encara avui, entre les democràcies europees i les llatinoamericanes o del tercer món. Allà, les imposicions i les compres del poder polític per part de les empreses (una sola empresa pot comprar governs sencers) es pot fer amb total impunitat i sense cap mena de complexa; aquí, han de ser més subtils i cercar els subterfugis dels “mercats” per condicionar els governs i fer-los legislar al seu favor. Però el resultat no és pas tan diferent.

Tags:

Ni inconscients, ni ignorants ni imbècils

juliol 18th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El món de la energia eòlica està revoltat i veu amenaçat el seu futur. Ja se sap que els governs conservadors no donen massa importància als valors socials i a l’interès públic, compromesos com estan en la salvaguarda dels interessos particulars de les grans empreses; és a dir dels seus propis interessos. Per això, no ha d’estranyar ningú que el Partit Popular hagi posat setge a les energies alternatives; ells les veuen com a alternatives als seus interessos en les energies convencionals.

 

El que em sobta, doncs, no és que el Govern espanyol hagi decidit eliminar els incentius econòmics i aplicar a les energies renovables una taxa de generació elèctrica, sinó que el que sobta és la resposta contrariada i les argumentacions esgrimides per l’Associació Eòlica de Catalunya. Aquesta associació reclama que no s’apliqui la taxa perquè “comportarà la pèrdua de llocs de treball”, “farà inviables molts projectes” i “posa en risc el futur del sector”. Segons ells el Govern espanyol no ha tingut en compte que “no emeten gasos d’efecte hivernacle”, “inverteixen en I+D” i “utilitzen recursos autòctons”. A més, consideren que aplicar aquesta taxa demostra un “desconeixement de la realitat del sector”, “ignorar tots els beneficis” que aporten les energies renovables. D’altra banda, se n’estranyen perquè consideren que aquesta política va en la direcció contrària a les recomanacions que es fan des dela UnióEuropea, i acaben suposant que hi deu haver alguna errada en els plantejaments del Ministeri i en la valoració dels seus impactes.

 

Però, per l’amor de Déu! No entenc com és que sempre caiem en aquest mateix error de considerar els altres com inconscients, ignorants i una mica imbècils. El Govern espanyol posa setge a l’energia eòlica precisament per fer-la inviable i per coartar el seu futur; i el que el Govern ha tingut en compte justament són els valors ecològics d’aquesta energia. I és precisament perquè coneixen la realitat del sector que hi volen aplicar aquesta nova taxa, per acabar amb els beneficis que reporten. D’errades, doncs, res de res.

Tags:

Presumpció d’innocència, sí, però…

juliol 17th, 2012 · No Comments · ERC

Ens n’hem queixat moltes vegades quan els casos de corrupció han afectat altres partits. Quan es tracta dels altres podem ser molt exigents, però això no és cap garantia d’honestedat ni de radicalitat en la defensa de l’activitat política únicament com a servei al bé comú; aquesta honestedat es demostra sobretot quan el dubte apareix entre nosaltres. I si hem reclamat sovint l’acció contundent dels altres partits en contra de militants o de càrrecs públics posats sota sospita, ara no podem fer veure que el nostre cas és diferent.

 

I està clar que el nostre cas és diferent: cada cas és diferent. Però una cosa és la presumpció d’innocència, i l’altra és la manca de reacció immediata com calia esperar. No és la mort de ningú rescindir temporalment la militància, tan bon punt plana l’ombra del dubte. No tinc cap raó per dubtar ni per deixar de dubtar de l’honestedat del senyor Ausàs, però ha estat una de les cares públiques del partit i no podem permetre vacil·lacions quan la sospita és prou greu com perquè hagi hagut de passar alguna nit a la presó.La Justíciafarà el seu curs i hi cap la possibilitat que arribi a la conclusió que tot ha estat un lamentable error; aleshores seria el moment de la plena rehabilitació de l’ex Conseller injustament encausat. Però, no ens enganyem, costa de creure que la policia ila Justíciahagin actuat amb la contundència que ho han fet, sense tenir bases prou sòlides per a formular l’acusació. Podria donar-se el cas, això sí, com va passar amb el president dela Generalitatvalenciana i amb tants altres polítics involucrats en afers poc clars per no dir directament delictius, quela Justíciaacabi sobreseient el cas per manca de proves o perquè el delicte ja ha prescrit. Altres partits ho han interpretat, erròniament, com una declaració d’innocència.

 

De declaracions solemnes a favor de l’honestedat en fan tots els partits, sense excepció. L’excepció seria que algú comencés a aplicar-se la medicina a sí mateix. I això és el que jo reclamo a la direcció d’Esquerra, i lamento que no hagi pres les mesures adients al cas des d’un bon principi. I la presumpció d’innocència no hi té res a veure.

Tags:

Mesures perverses, injustes i inútils

juliol 16th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Tampoc devia estranyar tant quan el Govern espanyol donava a conèixer l’abast de les mesures econòmiques que havia pres en el darrer Consell de Ministres. En roda de premsa, no es va dir tot el que s’havia aprovat, en alguns casos es va mentir per dissimular-ne la gravetat i, sobretot, es van negar a donar xifres amb l’excusa que l’important era la intencionalitat de les mesures més que els resultats concrets que se’n derivaven. Res de nou en un Govern que ha fet de l’engany i la mentida la seva norma habitual.

 

La mateixa informació que es negava als mitjans de comunicació, i per tant a l’opinió pública, es donava als poders econòmics internacionals dels quals depèn aquest Govern per a finançar-se. Una bona mostra del nivell de compromís i de dependència de l’executiu de Mariano Rajoy envers els poders econòmics, en contrast amb el menyspreu que sent per al conjunt de la ciutadania a la qual fa pagar els desastres de la seva gestió. Però també s’ha d’entendre que Don Mariano tenia les seves raons per a actuar d’aquesta manera: les mesures preses, sobretot si es quantifiquen, revelen la intencionalitat clara de les seves mesures que, només tangencialment, tenen a veure amb la necessitat de reduir el dèficit. Les exigències que el Govern espanyol fa cap a les autonomies i cap al món local no les té cap a la mateixa administració central: Les fonts principals del dèficit espanyol es mantenen intactes i es retallen ben poc les estructures d’un Estat sobredimensionat i malversador: una monarquia tan obsoleta com inútil, un Senat perfectament prescindible, uns Ministeris que deixen de tenir sentit si totes les competències estan traspassades, unes absurdes inversions megalòmanes… L’interès per reduir dràsticament el dèficit, doncs, no es veu per enlloc. En canvi, sí que les mesures, amb les xifres que pretenia amagar el Govern, palesen la perversa intencionalitat política: el que hi ha, per damunt de tot, és una voluntat recentralitzadora a base de recuperar competències, d’ofegar econòmicament i fer inviable el sistema autonòmic; es posa en evidència que totes les  mesures van adreçades a fer pagar la crisi als treballadors, als jubilats i als més desprotegits, però sense tocar gens ni mica els interessos de les grans fortunes a les quals fins i tot se’ls aplana el camí per deixar impune els delictes fiscals o l’especulació urbanística que transgredeix la llei de costes; hi ha també un acarnissament envers la cultura, una mal aliada de la hipocresia, de les imposicions i de l’acriticisme que voldria el Govern espanyol…

 

Però hi ha encara una altra raó que explicaria per què el Govern espanyol va amagar la informació sobre l’abast real, quantificable amb xifres, de les mesures preses. Al darrere de totes aquestes mesures no hi ha cap estudi seriós ni objectiu, sinó una simple obsessió ideològica per afavorir els més poderosos i carregar el neulers contra les autonomies, contra la cultura i contra la ciutadania en general. I les xifres donades, fetes a cop d’ull, són impresentables, o presentables només de cara a la galeria, confiant en l’estultícia dels mercats. La xifra donada, per exemple, de l’hipotètic increment de recaptació amb els nous tipus de l’IVA és absolutament falsa; la mateixa condescendència del Govern envers els grans defraudadors farà que la major recaptació per aquest concepte quedi anul·lada per una baixada del consum (i per tant més crisi, més atur, i més dèficit de les arques públiques) i per un increment del frau. Les mesures d’aquest esperpèntic Govern són ideològicament perverses, tremendament injustes i absolutament inútils.

Tags:

Quan deixarem de fer l’idiota?

juliol 15th, 2012 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Tot i que sembla que un mal fat ens acompanyi i és molt fàcil caure en el desànim, sempre queda un racó per a l’esperança. Hem rebut batzegades per tots costats, ens han maltractat, insultat i espoliat a tort i a dret, i encara els hem rigut les gràcies, hem cercat el seu suport i els hem firmat xecs en blanc; a Madrid saben que després de les emprenyades i de les declaracions sorolloses del Govern català, al final tot s’acaba amb una genuflexió i un acotament de cap.

 

Però, ja dic, sempre queda un racó per a l’esperança. Sovint sento al meu entorn aquell vell argument de “com més malament, millor”, “ja està bé que al Mas-Collell li hagin fumut una altra bufetada, a veure si reacciona d’una vegada”, “potser ara els convergents veuran amb qui s’estan jugant els quartos”. I no és que hi confiï gaire, perquè ja sabem, com també ho saben a Madrid, com acostumen a acabar aquests aparents desencontres, però qui sap si algun cop serà veritat que es posarà el país per davant dels interessos particulars.

 

Potser és una casualitat, però la coincidència de la cimera sobre el Pacte Fiscal amb la darrera ofensiva (i ells esperen que sigui realment la darrera) del Govern espanyol per acabar d’escanyar l’economia catalana, i amb ella la seva autonomia, configura tot un nou panorama. Si ja no tenia massa sentit preparar una mena de consens a Catalunya per a portar a Madrid una proposta de Pacte, quan tothom sap que allà no hi ha ningú disposat a parlar de cap pacte que no sigui la rendició incondicional, ara ja esdevé esperpèntic.

 

No sé quina importància pot tenir que al Parlament de Catalunya s’arribi a aprovar per una majoria més o menys considerable una proposta de Pacte Fiscal; perquè la història s’acabarà aquí. A Madrid, el Partit Popular es mostraria radicalment en contra fins i tot de la proposta de llançava l’Enric Millo en el debat del programa Àgora, i segurament que no es quedaria gaire enrere el PSOE de Rubalcaba en contra de les propostes dels socialistes catalans.

 

No sé si els darrers esdeveniments, amb la debacle econòmica que les polítiques suïcides del PP agreugen dia a dia, poden fer capgirar la situació; però qualsevol proposta d’anar a negociar a Madrid un Pacte Fiscal, en les actuals circumstàncies, no es pot entendre de cap altra manera que una maniobra per no haver d’afrontar la situació real i crítica que viu el país o una estranya jugada tàctica de caràcter partidista que no sé si algú sap cap on ens pot portar. ¿Podem tenir l’esperança que tot d’una el Govern català obrirà els ulls i posarà una mica de seny? Tant de bo arribin aviat a la mateixa conclusió a què va arribar el catedràtic Ferran Requejo: «he deixat de ser idiota, ara sóc independentista».

Tags:

Pacte entre lladres i delinqüents

juliol 14th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

La tònica general de la política econòmica del Govern Rajoy és la de prendre decisions que resulten un fracàs absolut. Primer, les presenta amb tota la solemnitat que fa al cas i amb l’aval de falsos especialistes, que vés a saber d’on van treure el títol d’economista, i després tot són corredisses per justificar perquè s’ha esdevingut exactament el contrari del que havien pronosticat els suposats entesos. I com que de barra no en falta, el Govern no té per què donar explicacions ni retractar-se pel fet d’haver emprès unes mesures amb una intencionalitat que ha resultat fallida.

 

És el que va passar amb l’amnistia fiscal, aquella mateixa que els populars criticaven durament quan la va provar el partit dels socialistes. La teoria era que donant una amnistia fiscal als defraudadors farien aflorar un munt de diner, que alleugeriria les malmeses arques de l’Estat. Contràriament al que deien els economistes i assessors del Govern espanyol, i tal com ja veia a venir qualsevol aficionat de tercera, el resultat va ser pràcticament nul. I això que, sociològicament, els possibles defraudadors es corresponen amb el perfil dels dirigents populars; però és que ni ells mateixos no es fien de les seves pròpies mesures. Aleshores, el Govern ha fet un altre intent per mirar de redreçar la situació: si les condicions imposades inicialment no eren suficients per a convèncer els defraudadors que els podia convenir acollir-se a l’amnistia fiscal, es podia mirar d’alleugerir-les per a fer-les més llamineres. I, encara que el Partit Popular no sigui massa amant dels pactes, aquesta vegada sí que s’ha assegut a negociar amb els defraudadors o els seus representants legals.

 

I fruit del pacte entre la delinqüència institucional que representa el Govern Rajoy i la delinqüència de guant blanc dels defraudadors, n’ha sortit una nova interpretació de l’amnistia fiscal realment avantatjosa. I és que estem governats per una banda de delinqüents, extremadament solidaris entre ells: com a mínim es posen d’acord en fer pagar la factura a les seves víctimes, és a dir a la ciutadania.

Tags:

Ja hem fet la cimera. I ara, què?

juliol 13th, 2012 · No Comments · Política catalana

Des de fa massa temps, la política oficial d’aquest país és tan previsible que esdevé monòtona i sense un interès excessiu. Potser per això, molts van respirar una mica, fins i tot encara que no hi combreguessin del tot, amb l’aparició del moviment dels “indignats”; si més no era una sortida imprevista de la normalitat. Els polítics catalans han complert amb el cerimonial dela Cimerapel Pacte Fiscal, i tothom s’ha mantingut estrictament fidel al guió, de manera que la crònica es podia haver escrit abans d’ahir.

 

CiU ha jugat la carta del Pacte Fiscal com a element estrella d’aquesta legislatura. I necessita mantenir el tema ben viu, encara que només sigui per a amagar el fracàs de la gestió de la crisi. És, a més, la tradicional estratègia de CiU de marcar un objectiu incert que pot interpretar-se com una veritable aposta de país, però que també pot acabar amb un pacte vergonyant de submissió al Govern espanyol. Els independentistes no poden dir que no a una proposta que en principi podria ser un pas endavant cap a la plena sobirania; però tampoc poden apuntar-s’hi alegrement, perquè estan massa escaldats amb concessions i claudicacions de darrera hora. IC-V estaria en la mateixa posició, amb l’afegit que, com que no pot donar a entendre que està d’acord amb CiU, ha de cercar qualsevol excusa per mostrar-hi desacords, encara que sigui traient temes que no hi tinguin res a veure. El PP i el PSC, encara que al sí d’aquest partit hi ha gent que hi estaria plenament d’acord, no tenen la llibertat de decidir si hi estan d’acord o no, i no poden fer altra cosa que remetre’s a les decisions dels seus superiors; per això parlen de fer propostes creïbles, perquè ells ja saben que el seu partit, diguin el que diguin ells, s’hi oposarà frontalment.

 

Però bé, és possible que s’arribi a un cert acord, similar al que es va assolir amb l’Estatut; però aquí s’acaba la història. No crec que hi hagi ningú que estigui en els seus cabals que pugui creure que hi ha cap possibilitat que el PP, com faria igualment el PSOE, accepti negociar cap proposta mínimament seriosa de Pacte Fiscal. El PP no acceptaria mai, ni en broma, ni tan sols la proposta que feia l’Enric Millo en el debat del programa Àgora. I és que no hem encertat ni la paraula: com es pot pretendre un “pacte” fiscal amb qui només està obsessionat per aniquilar-nos? Si del que es tracta és de repetir la jugada de l’Estatut, és a dir, fer una proposta per demostrar la manca de voluntat dels espanyols, no sé si valia la pena; però és que si algú es pensava que això del Pacte Fiscal podia arribar a bon port, que s’ho faci mirar.

Tags:

I la farsa continua

juliol 12th, 2012 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

D’engany en engany, el govern de Mariano Rajoy, impotent i incapaç de fer front a la crisi global que afecta l’Estat, es mou com un titella davant de les imposicions que li vénen d’Europa, i amb una arrogància i una fatxenderia insospitada envers els ciutadans. Com aquell qui no vol la cosa, quan encara no sap ni les condicions exactes que li imposaran des d’Europa pel rescat, ha presentat tota una bateria de propostes per a reduir el dèficit.

 

És evident que aquí hi ha interessos ben diversos que conflueixen només tangencialment. A Europa li importa ben poc com s’ho farà Mariano Rajoy per garantir que l’Estat pagarà el deute; de la mateixa manera que a Europa mai ha interessat el més mínim salvar els grecs, sinó els interessos dels bancs europeus en el deute grec, tampoc en el cas espanyol els interessa gens saber com s’ho farà. És més, ells saben que la millor mesura per als seus interessos, no solament no resol el tema de fons que ha motivat el deute sinó que n’agreuja la situació i sobretot crea encara més dèficit, i per tant més deute. I Mariano Rajoy també ho sap, però ell té uns altres interessos: entre les noves mesures, com en les anteriors que han resultat igualment inútils, l’Estat no ha renunciat a cap dels malbarataments de recursos, mantenint una administració central exageradament inflada i amb obres tan faraòniques com inútils com el TGV, i s’ha dedicat només a exigir als altres estrènyer el cinturó; el seu interès no era reduir el dèficit, sinó reduir el pes de les autonomies, encara que el dèficit d’aquestes sigui una part menor del dèficit global de l’Estat. HI ha també l’interès del Partit Popular, i per tant del Govern, d’afavorir els interessos particulars dels seus amics, justament els qui han provocat la crisi amb la seva actuació irresponsable, quan no delictiva, des de la banca o com a especuladors immobiliaris;  i a aquests, lògicament, les mesures d’austeritat de Rajoy no els afecten no poc ni molt.

 

Les noves mesures del Govern espanyol són un engany i una presa de pèl d’un Govern que ha demostrat a bastament la seva incapacitat i la seva estultícia. Són una farsa perquè ells saben perfectament que, com les anteriors, no serviran per altra cosa que per a agreujar la crisi, cosa que forçarà d’aquí a ben poc a prendre noves mesures. Però són sobretot un espoli cap a la ciutadania i cap a les autonomies, en benefici de la banda de delinqüents que han generat la crisi. Pretendre negociar amb aquesta xusma un Pacte Fiscal o cap tracte raonable sobre cap tema és no només una bogeria sinó una solemne estupidesa.

Tags:

Acatar la Justícia? I ara, quina bajanada!

juliol 11th, 2012 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol a pagar una indemnització de 30.000 euros a l’etarra Inés del Río Prada i l’ha instat a posar-la en llibertat en el termini més breu possible. El tribunal europeu qüestiona l’anomenada “doctrina Parot” concebuda amb una clara intencionalitat política, i al marge d’argumentacions jurídiques, per a castigar més enllà del que preveuen les lleis els delictes ocasionats per ETA; i no pas per la gravetat en sí dels delictes, sinó per la ideologia que els sustenta.

 

No crec que la sentència hagi sorprès ningú. Primera perquè ja són moltes les sentències quela Justíciainternacional ha dictat contra l’Estat espanyol revocant sentències deliberadament injustes de l’anomenada “Justícia espanyola”. En tots els casos, hi ha hagut una intencionalitat política clara de perjudicar una determinada ideologia, en algunes ocasions amb un rerefons de violència armada però en d’altres es tractava simplement de tancar mitjans de comunicació en euskera o d’impedir que una determinada formació política participés en les eleccions. Com que la intencionalitat era estrictament política i de partit, no els importa massa perdre aquests judicis davant dela Justíciainternacional, perquè el mal que pretenien infringir a l’adversari polític ja s’havia fet. Segona, tampoc crec que hagi sorprès perquè els diferents Governs espanyols s’han caracteritzat sempre per un menyspreu perla Justícia, així en majúscules, i per les institucions i tractats internacionals quan no els són favorables; només recordar, per exemple, l’incompliment reiterat per part de l’Estat espanyol dela Cartaeuropea de llengües regionals o minoritàries que, un cop ratificada, teòricament forma part de l’ordenament jurídic espanyol. Si no compleixen les sentències dels seus tribunals espanyols, per quina raó haurien d’acatar les de fora?

 

¿Recordeu les vegades que, davant de sentències manifestament injustes en contra de Catalunya, els membres del Govern s’arronsen d’espatlles simulant innocència i diuen allò de “nosaltres, com no podria ser d’altra manera, l’únic que podem fer és acatar les sentències”? Aquesta vegada, han reaccionat a la primera, amb un clar desafiament a Tribunal europeu dels drets humans: que ningú es faci il·lusions perquè el Govern no pensa acatar la sentència, ni deixar en llibertat Inés del Río, ni cedir en l’aplicació de la perversa “doctrina Parot”. Estan tan avesats a manipularla Justíciaen benefici propi, que no els costarà trobar jutges corruptes que avalin que aquest Tribunal europeu no és ningú per qüestionar les seves decisions polítiques.

Tags:

Sense raó, val més fugir d’estudi

juliol 10th, 2012 · No Comments · Política catalana

Quan algú està convençut de tenir la seva raó, que no cal que sigui absolutament tota la raó, la defensa sense embuts i mirant de cara. Ben al contrari, el qui se sap en fals el que més li convé és fugir d’estudi. I això es veu molt clar en el món de la política: mentre uns defensen els seus models d’organització política o econòmica del país, altres no s’hi veuen amb cor i prefereixen despistar sortint amb temes que no hi tenen res a veure o que en tot cas no es contradiuen amb el debat proposat.

 

Ara mateix, el tema que marca l’agenda de la setmana, però també de la legislatura, és el del Pacte Fiscal. Deixant de banda que no sé si tothom té clar o té la mateixa idea del que pot ser el Pacte Fiscal, i que les possibilitats d’obtenir-lo a través d’una pacte amb el Govern espanyol són absolutament nul·les, el cert és que CiU com a partit de Govern n’ha fet una qüestió de principis o com a mínim d’objectiu clau de la legislatura perquè considera que l’actual model de finançament és ruïnós per a Catalunya i la solució, segons ells, seria aquest Pacte Fiscal. Per ERC i per SI podria ser un pas endavant, encara que insuficient, en la construcció de l’Estat propi. IC-V també hi estaria d’acord, sense necessitat de plantejar-se si després es podria completar amb un procés d’independència. En canvi, els qui s’hi oposen són el PSC, encara que cada vegada més al seu interior hi ha militants i quadres que fàcilment s’hi sumarien, i els més nacionalistes espanyols del PP i de Ciutadans. Podríem dir, fins aquí, que cadascú pot defensar legítimament el seu posicionament polític.

 

El que no s’hi val, o per dir-ho clar no és gens honest, és argumentar que ara el que cal és prioritzar qualsevol altre tema. El dirigent del PSC Pere Navarro, sabent que la seva posició és insostenible perquè els socialistes (almenys per al País Basc) són ferms partidaris del Concert Econòmic perquè saben que els dóna els millors resultats econòmics, prefereix dir que ells prioritzen el tema de les retallades; com si no sabessin que les retallades no haurien de fer-se si tinguéssim el Concert econòmic que els socialistes espanyols igual que els populars consideren que és un privilegi que només poden tenir els bascos. No és que socialistes i populars no sàpiguen que amb un Pacte Fiscal semblant al Consert econòmic podríem tenir millors escoles, millor sanitat, més benestar, més impuls contra la crisi, i menys retallades; és que ells prioritzen acontentar els seus superiors, per si poden obtenir-ne un rosegó de pa en forma de càrrec o de prebenda personal.

Tags: