Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Una Església que no és d’aquest món

novembre 11th, 2013 · No Comments · General

Si molt sovint es parla de l’allunyament creixent entre la classe política i la ciutadania, aquest fenomen s’agreuja exponencialment quan parlem de la jerarquia catòlica. Amb el nomenament del nou Papa Francesc no han estat pocs els qui hi han volgut veure una possibilitat de modernització i de posada al dia de l’Església; però ja caldrà que s’afanyi a implantar les reformes i a fer-les en profunditat si no vol trobar-se amb una estructura envellida i caduca, i no només físicament sinó sobretot mentalment.

Resulta inexplicable que l’Església espanyola no hagi estat capaç, és a dir que no hagi tingut l’honestedat, la decència i la mínima ètica per a reconèixer el gravíssim error històric de posar-se al costat de la dictadura que menyspreava per damunt de tot la vida dels seus conciutadans. Quan veiem que fan veure que s’escandalitzen per un tema com el de l’avortament i que en canvi no són capaços ni de demanar perdó per haver-se posat al costat de la violència i del terrorisme més sagnant, quan membres de la pròpia església s’han vist involucrats en molts casos de pederàstia o en l’afer de venda de nadons, no podem creure ni tan sols que es tracti només d’individus d’una ideologia més o menys radicalment conservadora, sinó d’una estructura organitzativa d’una immoralitat imperdonable. És la mateixa jerarquia catòlica que sosté l’emissora televisiva 13TV, com abans ho feia amb la ràdio COPE, més indecent i més mancada de valors, fins i tot instigadora de l’odi.

I, com una mostra més d’aquest divorci entre la jerarquia catòlica i la majoria dels ciutadans, creients o no, amb un mínim de valors, hi ha l’edició per part de l’Arquebisbat de Granada d’un llibre que porta per títol “Casa’t i sigues submisa”. Una visió aberrant que no té res a veure amb l’esperit de l’evangeli, i que en tot cas parteix del fonamentalisme també en la interpretació de textos de fa més de dos mil anys, que no té res a envejar amb el dels talibans, amb els quals els uneix aquest mateix menyspreu per la dignitat humana, sense excepcions.



Tags:

Inútil política de gestos

novembre 10th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Llegim alguns titulars de la premsa d’ahir. El Periódico: “CiU i els partits antiindependentistes tomben una moció de la CUP que demana convocar la consulta de forma unilateral”; El Punt Avui: “CiU vota en contra de fer una consulta unilateral”; El País: “CiU vota con PSC y PP en contra de convocar una consulta sin permiso”; La Razón: “CiU vota contra una consulta unilateral en Cataluña”… La CUP havia presentat una proposta al Parlament de Catalunya a favor d’una consulta unilateral, al marge de l’autorització del Govern espanyol, i va tenir només el suport d’ERC i d’IC-V. I les lectures que en fan els diferents mitjans, així com l’opinió pública és que s’esquerda l’acció unitària del moviment sobiranista, o que CiU pot estar plantejant-se fer marxa enrere… exactament allò que voldrien aconseguir el PP i en general el nacionalisme espanyol.

Abans que res, dir que em sembla molt similar al paper que va fer ERC presentant al Congrés dels Diputats una moció sobiranista, sense haver-la consensuat amb els altres grups catalans implicats en el procés. Quin era l’objectiu? És evident que la CUP no pretenia aconseguir que s’aprovés la moció al Parlament, perquè si no ja ho hauria pactat prèviament amb CiU. Tampoc devia pretendre fer avançar el procés cap enlloc perquè més aviat el que ha aconseguit és que CiU es posicionés en contra d’una determinada opció que fins ara es mantenia com un possibilitat més; és el mateix objectiu que va aconseguir UPyD a Madrid forçant la cambra espanyola a garantir que es tancava un possible camí.

Aleshores, repeteixo, quin era l’objectiu? Aconseguir un cert i efímer protagonisme del grup que presentava la moció? Presumir de ser més independentista que ningú? Posar en contradicció el grup de CiU, sabent que això reforçaria al sí de la coalició els partidaris de la moderació i de posar el fre? Acontentar un electorat o un entorn més interessat en les gesticulacions que en la viabilitat real del procés sobiranista? Sincerament, aquestes accions de caràcter testimonial tenen sentit quan s’està lluny d’assolir l’objectiu i no es pretén altra cosa que donar un imatge publicitària a favor d’una causa, però són del tot contraproduents quan s’està participant en un procés forçosament unitari si vol ser exitós.

Aquesta mena d’actuacions, fonamentades molt més en l’interès de partit que en l’interès general, poden ser extremadament perilloses en una situació com la que vivim en què l’única opció que tenim per a guanyar és mantenint la unitat i la cohesió de les diferents forces sobiranistes. La quimera dels qui pensen que podem prescindir de CiU o d’un sector important del PSC, i que per tant es permeten d’arraconar-los cap a l’espanyolisme, coincideix plenament amb l’objectiu del PP d’esberlar el procés a partir de la divisió. Essent quest un dels nostres punts febles, no hauríem de ser tan irresponsables com per a col·laborar-hi..



Tags:

Dades insuficients i esbiaixades

novembre 9th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

El President del BBVA, el senyor Francisco González, intervenia obertament en el debat sobiranista per posicionar-s’hi, lògicament, en contra. Ho feia des d’un punt de vista estrictament econòmic sobre una base certa que l’economia el que precisa és estabilitat, i que en els actuals moments de crisi, quan s’albira, diuen, alguna esperança, no és el millor moment, segons el banquer, per a distreure’s amb projectes com el procés sobiranista.

I, des del seu punt de vista, ja té la seva raó. I ell afirmava “No ens distraguem amb projectes que estan fora de la Constitució i que es presenten amb dades insuficients i esbiaixades sobre les seves conseqüències”. Deixant de banda el tema constitucional, no va desencaminat quan  afirma que hi ha dades insuficients i esbiaixades de les conseqüència d’un procés independentista. Si ni ell, ni el seu banc ni cap altre, ni el Banc d’Espanya ni el Banc Europeu ni el FMI, ni les Agències de Qualificació ni les grans institucions internacionals no van ser capaces de valorar i preveure els efectes de la bombolla immobiliària i la bombolla financera, quan semblava obvi que algun dia o altre havia d’esclatar, com poden pretendre ara tenir dades suficients i precises de les conseqüències de la creació del nou Estat català. Almenys ells, segur que no.

Tenim la certesa, contrastada i constada dia a dia que dins de l’Estat espanyol no podem esperar altra cosa que l’ofec definitiu, el menysteniment i la depauperació més absoluta. Deia Ruiz Gallardón que no tenia la certesa de si seria viable una Catalunya independent, però si que estava convençut de la inviabilitat d’una Espanya sense Catalunya. Nosaltres, a més, tenim la certesa de la inviabilitat de Catalunya dins d’Espanya. I com deia el President del BBVA, hi ha dades insuficients i esbiaixades, però sobretot les referides a les conseqüències econòmiques per a Espanya.



Tags:

Un pas més en la seva croada

novembre 8th, 2013 · 1 Comment · Polí­tica Espanyola

No ens ha pas de venir de nou el tancament de Canal 9. És un pas més en l’estratègia del Partit Popular en el seu intent de liquidar la llengua catalana. A Catalunya ja ho insinuen sovint, però com que saben que no tenen prou força per imposar el tancament de TV3, ho fan al País Valencià, on menyspreen la seva llengua (tant li fa que li diguin valencià) tant o més que la catalana del Principat. I a les Illes ja es veu que van pel mateix camí. És la seva croada contra la llengua catalana.

Hipòcritament, i amb el cinisme habitual dels populars, diuen que no poden mantenir una estructura tan cara i que prefereixen tancar la televisió valenciana abans que tancar hospitals. Quan hem vist com el PP del País Valencià ha estat al capdavant de la corrupció política, del malbaratament de recursos amb obres desproporcionades i sense sentit, com ara l’aeroport de Castelló, Terra Mítica o el circuït de Fórmula 1, que ens vinguin ara amb questa cançó sona més aviat a mofa. Tal com preveia el Zaplana, ara ja s’han omplert les butxaques amb tota mena de martingales, incloses les que es derivaven d’aprofitar les seves relacions amb la Zarzuela, i per tant ara ja poden parlar d’austeritat. Però, de la mateixa manera que a nivell general s’ha aprofitat la crisi per adaptar les lleis i les normatives laborals als estrictes interessos particulars dels grans poders econòmics, i en contra de la majoria dels treballadors, també el PP valencià ha aprofitat l’ocasió per procedir al tancament de la televisió, en contra de l’interès de la majoria dels valencians.

Perquè és ben cert que ells aprofitaven i se servien d’aquest mitjà públic com un aparell exclusiu de propaganda del partit, amb censura i directius clares sobre els professionals que hi treballaven. Però no és menys cert que, fins i tot fent una televisió d’escassa qualitat i amb una orientació política absolutament favorable als seus interessos de partit, no deixava de ser una veu en valencià que, malgrat tot, podia ser un referent lingüístics per a la ja prou maltractada llengua i cultura dels valencians.

Tags:

L’efecte capital

novembre 7th, 2013 · No Comments · Economia, Política catalana

És evident que no hi ha argument absoluts a favor de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, com tampoc n’hi ha en contra, està clar. I, havent fracassat tots els intents de trobar un encaix raonable dins d’Espanya, és lògic, fins i tot per als no independentistes que es busqui una altra sortida per no ensopegar estúpidament i de forma reiterada amb la mateixa pedra. Que hi haurà incerteses, ja ho sabem; però sobretot el que tenim ara és la certesa del desastre que ens espera si ens quedem dins d’aquest Estat espanyol.

Entre els molts arguments que podem donar a favor nostre hi ha el de l’efecte capital. Tothom sap que la capitalitat, en qualsevol país, pressuposa sempre un element d’atracció de cabdal importància. Sobretot quan es tracta de països fortament centralitzats, la tendència natural de totes les empreses i inversos foranis és fixar-se en primer lloc en la capital. De manera que, fins i tot sense cap mala intenció política, com sí que existeix en el cas espanyol a favor de Madrid, el sol fet de ser capital ja suposa un plus important. Si tenim en compte, per exemple, que una capital a part de concentrar la majoria de les dependències governamentals, que en una Catalunya independent també s’incrementarien, atrau una gran quantitat d’altres oficines de representació diplomàtica, comercial, cultural i de tot tipus, el fet que Barcelona passés de ser una segona ciutat espanyola a la capital d’un Estat suposaria un element d’atracció important . Quantes empreses o institucions que avui tenen una central o una delegació bàsica a Madrid, atretes per aquest mateix efecte capital, amb una Catalunya independent, no  establirien també una seu específica per a Catalunya!

Si ni les grans potències ni els seus governants no són capaços de preveure el propi futur, com podem pretendre nosaltres, preveure el que s’esdevindrà amb la independència! Tenim la certesa, però, que al marge dels primers moments del trasbals, les coses no ens poden pas anar pitjor que quedant-nos dins d’Espanya. Hi ha molts elements que juguen a favor nostre, i l’efecte capital n’és un. Esdevenir Capital pot atraure noves empreses i noves delegacions de multinacionals, ara radicades només a Madrid.

Tags:

Superar la por del trasbals

novembre 6th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

 

En el debat permanent amb Espanya, els nacionalistes espanyols juguen sempre amb l’arma de la por. Compten amb el sentit innat que tenim tots de cercar sempre una certa solidesa i l’estabilitat per tal que alguns catalans es facin enrere davant de les incerteses que pot plantejar el procés sobiranista. I enfront de la majoria de polítics i analistes espanyols que aboquen pel broc gros previsions apocalíptiques, gens contrastades i sense massa rigor, els catalans intentem contrarestar aquestes fal·làcies amb tota mena d’arguments, però sense negar quelcom tan evident com que tot procés de canvi suposa incerteses i riscos.

Pretenen que adoptem aquella posició conservadora tan típica, per exemple, en determinats sectors del comerç quan se’ls anuncia que hi haurà obres de reforma al seu entorn urbà. Perquè és cert que en tot procés de reforma hi ha uns moments crítics, fins i tot unes pèrdues immediates, però que s’espera recuperar després amb la nova situació. És el que  passa quan algú es proposa fer reformes al local comercial, quan es vol adoptar un nou sistema organitzatiu o adaptar-se a les noves tecnologies. Negar que en el moment precís del canvi, de la posada en funcionament de les noves estructures d’Estat, hi haurà dificultats econòmiques i de tot tipus seria insensat o simplement faltar a la veritat. De fet, ara ja el Govern espanyol està escanyant l’economia catalana i les finances de la Generalitat per tal de provocar aquesta reacció de por i d’acovardiment. I ja podem imaginar com anirà accentuant la pressió en aquest sentit el Govern espanyol. I els mateixos que aquí donen suport a les agressions al perjudici causat per l’estat espanyol a les empreses i als ciutadans de Catalunya, són els qui després prendran aquest argument per a fer-nos desistir.

Potser no compten, però, que ja fa massa temps que els catalans estem escamats de tants greuges i tantes agressions, que ja estem vacunats contra tot això, i que l’increment d’aquestes agressions no farà sinó refermar-nos en el nostre desig de llibertat. Al marge dels empresaris més ultres que actuen fonamentalment per conviccions de militància espanyolista, la resta saben que és aquest Estat espanyol el qui ha posat i continua posant totes les traves al corredor del Mediterrani, el qui ha prioritzat l’aeroport de Barajas en detriment del de Barcelona, que s’ha negat a fer-hi els accessos tant a l’aeroport com a Port, que ha incomplert amb tots els compromisos, inclosos els que vénen marcats per llei, pel que fa a inversions a Catalunya… la majoria dels empresaris catalans saben que aquest Estat no és el seu, sinó que els és hostil.

Tags:

La perversió de la doctrina Parot

novembre 5th, 2013 · No Comments · Política catalana

Hi ha mitjans de comunicació, i evidentment els polítics del PP, que han intentat desautoritzar la decisió del Tribunal Europeu pels Drets Humans que anul·lava la doctrina Parot, fins i tot prescindint de qualsevol mena d’argument jurídic. Perquè, al capdavall, la sentència del tribunal europeu no ha entrat a valorar el nivell de perversitat o de perillositat dels presos que ara es poden beneficiar de la seva sentència, sinó la base jurídica existent per a mantenir-los a la presó; és a dir, si s’havien vulnerat o no els drets d’aquestes persones. I va constatar que sí.

Es pot entendre que els familiars d’alguna de les seves víctimes estiguin preocupades i molestes pel fet que es puguin trobar al carrer, o pel simple fet de saber que hi són, els qui van causar-li un dany irreparable. Però exactament igual que qualsevol altra víctima d’un fet delictiu quan el seu autor ha complert ja la pena dictada per la llei i la Justícia. I d’això ningú en fa escarafalls. Però, al marge del sentiment de les víctimes, sempre respectable, els polítics haurien plantejar-se altres qüestions de fons, com ara el fet que la Justícia Espanyola reiteradament ha de ser corregida per sentències del Tribunal europeu. Si tant el Tribunal Suprem com el Constitucional van trobar correcta l’aplicació de la doctrina Parot, i el Tribunal europeu per unanimitat els ha dit que no, que no s’ajusta a dret, com a mínim s’haurien de plantejar què està fallant en aquesta percepció de la Justícia espanyola. I com sempre, podríem pensar en la possibilitat d’una manca de coneixements jurídics i de preparació professional o directament d’un delicte de prevaricació en sentenciar aplicant la doctrina Parot sabent que era injusta d’acord amb la legislació i els tractats internacionals vigents.

Però l’argument més escandalós i sobretot més mesquí, emprat per polítics i mitjans espanyols per a desacreditar la sentència del Tribunal europeu, és el de presentar simultàniament l’excarceració de presos comuns que saben que no despertaran cap mena de simpatia, com sí que la poden despertar en determinats àmbits alguns dels presos etarres excarcerats. I, naturalment, amaguen que es van inventar la doctrina Parot per a perjudicar expressament presos d’ETA, però que abans es produïen amb normalitat i sense que ningú se n’exclamés les excarceracions de violadors, de pederastes i d’assassins comuns.

Tags:

El tema que ho monopolitza tot

novembre 4th, 2013 · No Comments · Política catalana

Hi ha un comentari que se sent sovint en converses de cafè, però sobretot en les tertúlies radiofòniques i televisives: Sembla que a Catalunya, ara mateix, no hi hagi cap tema més per a parlar que el de la consulta i el procés sobiranista. I és evident que hi ha molts temes per a parlar i per a debatre, des del futbol a la crisi econòmica, del Saló del Manga als retards i anomalies dels trens de rodalies, de les noves tecnologies al consum de proximitat o la banca ètica. Està clar que Catalunya no s’ha convertit en un país monotemàtic!

Però, és curiós que els qui sovint treuen aquesta qüestió, normalment posant cara d’avorriment com si el tema els hagués generat un tedi insuportable, acostumen a ser analistes o tertulians professionals que no es cansen de repetir aquella idea del “fet històric” davant de qualsevol eventualitat mínimament rellevant. I que al cap de ben poc ja ha quedat en l’oblit, està clar. I. normalment, també acostumen a ser persones que no veuen amb massa bons ulls tot el procés endegat a Catalunya; potser per això no volem veure la realitat. Si al Zapatero se l’ha acusat de miopia per no haver sabut veure a temps l’inici de la crisi econòmica, al govern del PP i a molts d’aquests suposats “entesos” en política els hauríem de qualificat de cecs absoluts per no haver-se adonat del que s’estava generant a Catalunya, i sobretot de la dimensió i les conseqüència que tot plegat podia arribar a tenir, tant per a Catalunya com per a Espanya.

Si finalment Catalunya assoleix la independència, haurà aconseguit una fita històrica de rellevància transcendental, equiparable en sentit invers al desenllaç d’aquell 1714. La història del nostre país tindria uns moments clau en l’època medieval, en el període de formació, uns altres durant l’esplendor de la corona catalanoaragonesa, uns altres que marquen la subjugació del país a l’imperi espanyol, i finalment aquest que suposaria la recuperació de les nostres llibertats. Una lectura que també hauria de fer Espanya, ja que aquest seria un moment històric de la seva desfeta. No és estrany que acapari l’atenció de totes les converses; la crisi passarà i esdevindrà un episodi menor de la nostra història, mentre que la INDEPENDÈNCIA s’escriurà en majúscules.

Tags:

Interessa la pregunta o la resposta?

novembre 3rd, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

No sé si és sempre positiu que els mitjans de comunicació estiguin tant a sobre del debat i del procés sobiranista, en la mesura que el fet de conèixer el dia a dia, declaració darrere declaració, de tots els actors que hi intervenen arriba a produir un cansament entre la població i a donar una imatge d’excessiva crispació i nerviosisme quan es produeixen les naturals diferències i tibantors internes. Ara sembla que és el torn de definir la pregunta de la consulta, per posar tot seguit la data. I els mitjans de comunicació ja han remarcar les diferències existents, almenys d’entrada, entre les propostes de les diverses formacions polítiques. Des de qui opta netament per una pregunta clara i sense embuts i que no ofereixi cap dubte pel que fa a la resposta, a base d’un sí o d’un no, a qui preferiria emprar algun eufemisme per evitar la paraula independència, com ara Estat propi o estat sobirà, o qui preferiria una formulació encara més ambigua i sobretot que també hi hagués més possibilitats de resposta.

Ja quan es va elaborar la Constitució espanyola hi va haver el debat sobre el terme “nació” que volien els nacionalistes catalans i que els nacionalistes espanyols volien reservar per a parlar d’Espanya. Aleshores es va arribar al consens amb el terme “nacionalitat”, pensant els uns que era un sinònim de nació, tal com diuen tots els diccionaris, però pensant els altres que ja emprarien el sistema judicial corrupte perquè els fes correspondre “nacionalitat” com a sinònim de “regió”. I és que, més important que el terme era la interpretació que se’n volia fer després, i sobretot la conseqüència que se’n derivaria. I ara també correm el risc de fer-nos-hi mal per una qüestió de forma, sense haver entrat al fons de la qüestió.

Abans de pronunciar-nos per una o altra formulació, hauríem de pensar on volem arribar. Per alguns sembla que l’important és poder votar, el que sigui, com si l’important no fos assolir una victòria en una determinada direcció. A Escòcia eren els nacionalistes escocesos els qui reclamaven una pregunta amb més de dues opcions de resposta, perquè creien que d’aquesta manera s’asseguraven, com a mínim, fer un pas endavant en el seu autogovern, mentre que des de Londres se’ls va imposar l’opció radical de Sí o No a la independència, comptant que d’aquesta manera podrien avortar l’opció independentista si sortís derrotada, tal com pronostiquen totes les enquestes.

I amb una única opció afirmativa o negativa, caldria veure cap on volem que es decantin els indecisos o els qui en principi serien més partidaris d’alguna mena de federalisme. En aquest sentit, Joan Herrera deia que caldria que la pregunta possibilités que l’opció del sí fos l’opció de tots els qui no estan d’acord amb l’estatus actual, siguin o no pròpiament independentistes. Un plantejament que de ben segur que serà rebatut frontalment pels sectors més radicals, potser més per un maximalisme nominal que per una convicció ben raonada. Per Herrera, l’important no és la pregunta, sinó la resposta, és a dir la possibilitat d’aglutinar una àmplia majoria per a transformar l’actual situació. Però jo diria que més important que la pregunta i que la resposta, és a dir la garantia de guanyar la consulta, és tenir clar que se’n farà després amb el resultat.

Si una pregunta més ambigua hagués de servir per a obtenir una victòria més folgada, i avançar cap a la independència, des de la qual poguessin posicionar-se els partidaris de cercar alguna fórmula de federació o de confederació amb Espanya, cosa absolutament impossible des de l’actual situació, no seria cap mala opció. El problema és que l’ambiguïtat de la pregunta ens podria portar a un nou impàs per no saber què fer de la victòria, si no hi hagués un objectiu compartit.

En qualsevol cas, el pitjor que ens podria passar, i que realment podria bloquejar tot el procés, seria que no s’arribés a cap acord sobre la pregunta a formular, o que aquesta tingués un consens molt reduït. No tindria cap credibilitat la reivindicació global d’un país per fer una consulta, si aquest país no fos capaç de consensuar quina mena de consulta vol fer.

Tags:

Injust per injust…

novembre 2nd, 2013 · No Comments · Economia

Quan ens diuen les xifres d’atur i de pobresa, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat, se’ns posen els pèls de punta: un 26% de gent sense feina, 2 milions que ja tenen un atur de llarga durada, 225.000 famílies catalanes amb tots els seus membres a l’atur,  més de cent mil catalans sense subsidi d’atur … I això no són xifres estadístiques, sinó persones i famílies senceres que pateixen injustament les conseqüències d’una crisi que no han creat ells.

Al costat d’aquestes xifres, ens en presenten unes altres per explicar-nos que el nombre de milionaris ha crescut notablement, que un centenar de famílies acaparen un percentatge altíssim de la riquesa del país, que el sector del luxe ha crescut extraordinàriament en aquests temps de crisi… I no són dades que dramàticament, però de forma casual, s’esdevinguin unes al costat de les altres, sinó que estan estretament lligades entre sí: les unes són conseqüència de les altres. És tremendament injust; probablement fins i tot ho admetrien els qui es beneficien d’aquesta injustícia, els qui amb la seva actuació ho han propiciat o els qui tenen a les seves mans la capacitat d’evitar-ho. O almenys això és el que diuen molts polítics. Però ens ho prenem com un mal fat inevitable, com si no hi hagués cap més  solució que resignar-s’hi i esperar que l’increment de la riquesa d’aquests pocs tingui com a efecte col·lateral un cert alleugeriment de les penúries dels altres.

Algú, potser una mica ingenu, podria recordar aquelles paraules del poeta Espriu “”A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble, / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol” I qui diu un home sol, diu un centenar. Seria una bestiesa, diuen, i també injust pretendre una mena d’expropiació forçada d’aquestes fortunes, amb la meitat de les quals es resoldrien els problemes més greus del país, estalviaríem molt de sofriment i salvaríem unes quantes vides. Injust? No seria pas més injust que permetre l’actual situació d’injustícia. I injust per injust jo preferiria ser injust amb uns pocs, als quals encara els quedaria una gran fortuna per no passar penúries.

Tags:

cialis onlinealdactone online Nolvadex Tablets 10mg nolvadex online Buy Online Without Prescription. Low Prices, Fast Delivery And Secure Online Processing.