Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Espies espiats

novembre 1st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La senyora Camacho, davant de l’escàndol de l’espionatge massiu a Europa, deu pensar que no és ella sola la que ha estat caçada tot fent-se la víctima. El que va començar com un escàndol per la ingerència dels serveis d’espionatge americans en la política europea i, en general, en la llibertat i reserva de confidencialitat de la ciutadania, està derivant en un escàndol encara més majúscul quan es descobreix que hi havia la complicitat dels serveis secrets d’alguns dels Estats europeus.

Des de la perspectiva americana, el dret a la intimitat i en general els drets civils passen a un segon terme quan, al seu parer, està en joc la seguretat. Un país que sosté que la millor fórmula per a garantir la seguretat dels ciutadans és que tothom pugui anar armat, ja s’entén que no s’entretindrà en la minúcia de si s’han espiat o no les trucades de ciutadans europeus. Ara bé, que després d’haver simulat un enuig com va fer el president francès o el president del Govern espanyol, resulti que han estat els serveis secrets d’aquests països els qui hagin col·laborat a fer-ho, em sembla demencial. No sé si els serveis secrets espanyols tindran la gosadia de dir que no sabien que milions de ciutadans eren espiats il·legalment; voldria dir reconèixer la seva incapacitat i inoperància més absoluta perquè no és possible que els passi per alt alguna cosa així. I si ho sabien, tampoc seria creïble pensar que ho feien al marge i amb el desconeixement del Govern. Sigui com sigui, aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva que algú haurà de depurar.

La fiscalia de delictes informàtics, per encàrrec del Fiscal General de l’Estat, va obrir una investigació per saber si des dels Estats Units s’havia fet algun tipus d’espionatge a ciutadans espanyols. No sé si podem creure que la Fiscalia es pensés que podia realment encausar els responsables americans de l’espionatge, o si més aviat era un simulacre de cara a la galeria. Però, ara, sabent que no ha de cercar les accions delictives als Estats Units sinó que les té a l’abast, entre els serveis secrets espanyols i el seu Govern, ho tindrà molt més fàcil. A no ser, està clar, que es deixi subornar i ara que sap que la investigació pot tenir resultats reals, tot quedi en un no res. És el que té la Justícia espanyola.



Tags:

En defensa dels Mossos

octubre 31st, 2013 · No Comments · Política catalana

No és pas nova la situació. Els mitjans de comunicació van plens d’informacions i d’imatges sobre actuacions dels Mossos que afecten greument la seva credibilitat i el seu prestigi. Hom diria que hi ha una campanya orquestrada justament per a desacreditar la policia catalana. Ja sabem que les actuacions policials no solen ser precisament agraïdes, que sempre hi pot haver una situació que es pot escapar de les mans, i que en qualsevol cas quan han d’emprar la força aquestes actuacions no estan exemptes de risc.

Però, si hi ha una campanya global en contra de la Policia catalana aquesta no prové dels mitjans de comunicació que en difonen les imatges, ni dels qui reclamen que s’aclareixin els fets, sinó d’alguns dels seus suposats responsables i especialment d’alguns dels seus membres. Afortunadament, avui és difícil que hi hagi una actuació policial al carrer mínimament significativa i que no hi hagi hagut algú que ho hagi enregistrat. S’han repetit massa casos d’agressions injustificades i d’agressivitat desproporcionada que han comportat lesions greus i fins i tot la mort d’una persona, com és aquest darrer cas del Raval. I la història sempre és la mateixa: d’entrada una negació dels fets, un informe policial clarament delictiu en la mesura que falseja la realitat dels fets, i quan les imatges i els testimonis desmenteixen la versió oficial, aleshores s’aparenta una investigació interna que no acaba mai enlloc, o que en tot cas no dóna la sensació que hi hagi voluntat per part dels comandaments polítics i policials de defensar l’honestedat del cos, sinó més aviat d’encobrir les accions delictives. Des del punt de vista del prestigi i de l’honorabilitat del cos dels Mossos d’Esquadra, molt més greu que un cop mal donat a un jove de Tarragona, que una pilota de goma que dissortadament va anar a parar a l’ull d’una dona, o que les patacades excessives que van provocar la mort d’un home al Raval, és la deliberada voluntat d’encobriment amb informes policials que després es demostra que eren falsos.

Qualsevol que s’apreciï mínimament la policia catalana, que vulgui salvaguardar el seu prestigi, davant de qualsevol excés, irregularitat o incident, faria tots els possibles per aclarir els fets, per deixar clar que no es toleren negligències ni desacataments, però molt menys els delictes. I en cap cas no actuaria d’encobridor, perquè això és el que malmet la imatge del cos. En defensa dels Mossos, en tant que institució, un excés o un error en l’actuació cal que sigui sancionat com pertoca, però el falsejament d’un informe policial és un delicte que caldria perseguir penalment amb la màxima fermesa, i evidentment que els seus responsables fossin expulsats del cos. En defensa dels Mossos d’Esquadra.



Tags:

El sí, però no, dels cagadubtes

octubre 30th, 2013 · No Comments · Política catalana

Diu la dita que s’atrapa abans un mentider que un coix. I, en política, encara més. Quan, a partir d’aquella manifestació de l’11 de setembre d’ara ja fa més d’un any i de la negativa de Mariano Rajoy a voler parlar d’un millor tracte per a Catalunya, Artur Mas va entendre que calia escoltar el clam popular i fer un pas endavant, altrament representava fer molts passos enrere. I l’afirmació que va fer fortuna va ser aquella de “farem la consulta, si o sí”. Des d’aleshores Artur Mas, mestre de l’ambigüitat calculada, ha pogut mantenir aquella sentència, malgrat les diverses interpretacions que en van fer els seus adversaris.

És cert que es podia interpretar que Artur Mas faria una consulta, al marge del que digués el Govern i les institucions judicials espanyoles. I d’aquí que els espanyols s’escandalitzessin davant del que consideraven una afront intolerable, un desafiament a la legalitat inconcebible. L’actual legislació espanyola, així com la catalana, preveu diferents possibilitats legals per a fer una consulta d’aquest tipus, encara que en molts casos caldria l’autorització del Govern espanyol. Però especialment el Partit Popular, conscients que ells mai permetrien que Artur Mas utilitzés la llei per a fer una consulta democràtica, ja parteixen de la denegació del permís o de la cessió de la competència per a fer-ho, tal com marca la llei, i continuen amb el seu argument absolutament fals d’una consulta il·legal. I, al seu torn, el PSC que d’una banda no es veu amb cor de negar el dret democràtic de consultar els ciutadans ni vol alinear-se amb el PP, però que de l’altra tampoc seria favorable a fer la consulta i sobretot no vol importunar els seus superiors de Madrid, ha mantingut tothora l’argument que la celebració de la consulta s’havia de pactar amb el Govern espanyol, també amb el mateix argument que s’oposarien a fer una consulta al marge de la llei.

Sembla que tothom té força clar que el Govern espanyol no acceptarà negociar res sobre la consulta i que farà tots els possibles per a impedir-la, i que ningú gosarà tirar endavant la consulta amb una prohibició judicial expressa; tant per les conseqüències per als qui ho fessin com per la poca credibilitat que tindria en l’àmbit internacional. Però, està clar, quan davant d’aquest panorama Artur Mas segueix la proposta dels socialistes de portar el tema a Madrid, aleshores són els mateixos dirigents socialistes, els de l’ala més espanyolista, els qui posen el crit al cel. No pas perquè ja sàpiguen la resposta de Madrid, que aquesta ja la sabien quan ells proposaven negociar-hi, sinó perquè portant-la a les Corts espanyoles posaran en un compromís els seus superiors del PSOE que no tindran altra opció que alinear-se amb el PP.



Tags:

Per culpa, o gràcies al procés sobiranista?

octubre 29th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola, Política catalana

Tot i que Catalunya continua essent una de les regions europees amb més capacitat per atraure inversions estrangeres, els qui volen impedir que els catalans exercim democràticament el dret a decidir, no se n’estan d’amenaçar-nos i d’intentar crear un clima de por. El seu argument, segons el qual els inversors podrien fugir de la inestabilitat creada pel procés sobiranista, tot i que les dades reals els desmenteixen, continua ben viu i l’atiaran encara més. Ja podem imaginar com s’hi agafarien si aquesta o qualsevol altra dada econòmica ens fos desfavorable.

Per exemple, l’aeroport de Barajas està clarament en declivi, i aquest mes d’agost va tenir una caiguda en el nombre de passatgers en relació a l’agost de l’any passat d’un 11%, i ens darrers dos anys d’un 22%. Mentre que l’aeroport del Prat ha mantingut la seva progressió ascendent. I si el 2007 l’aeroport de Madrid avantatjava el de Barcelona en uns 15 milions de passatgers l’any, actualment aquesta xifra quedarà reduïda a 5. Si utilitzéssim la seva barroeria basada en la mentida i en la tergiversació permanent, podríem afirmar que l’aeroport de Barcelona va a l’alça degut al procés sobiranista, mentre que el de Madrid va a la baixa justament per la seva incapacitat d’afrontar la situació. Ja sabem que això seria una ximpleria, però és exactament el mateix que ells dirien en el cas que fos l’aeroport del Prat el que hagués disminuït el seu trànsit aeri. El mateix podríem dir amb les dades de l’atur d’aquest tercer trimestre: a Catalunya es van crear llocs de treball i es va reduir l’atur, poquet però per sobre de la mitjana espanyola, ben al contrari de Madrid o d’Andalusia on s’han continuat destruint llocs de treball.

A ningú, amb dos dits de front, se li acudiria dir que la millora de les dades d’ocupació a Catalunya són degudes al procés sobiranista. Però si aquestes dades fossin a l’inrevés segur que hi hauria molta gent, mancada d’aquests dos dits de front, que sí que afirmaria que unes dades negatives són la conseqüència del procés endegat. Si són capaços d’afirmar-ho tot i no tenir dades reals on basar la seva afirmació, ja podem imaginar el que farien, i el que faran, tan bon punt trobin alguna dades negativa per a Catalunya.

Tags:

Prou de mentir als catalans!

octubre 28th, 2013 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Política catalana

Ho deia amb un to enèrgic i enfadat: “ja n’hi ha prou de mentir als ciutadans de Catalunya” I tenia bona part de raó, excepte que la frase pronunciada per Pere Navarro davant dels seus, o dels que li queden perquè els socialistes amb un mínim de decència van abandonant aquest partit que ell va liquidant a marxes forçades, era aplicable fonamentalment a ell mateix.

S’entén que hi hagi qui, per convenciment o per por, posi en dubte les raons que ens mouen a caminar cap a la independència, o que hi hagi qui amb plena consciència i l’expressa voluntat de liquidar la llengua, la cultura i la personalitat pròpies de Catalunya prengui opció per l’unionisme, que avui dia equival a l’unitarisme espanyol. El que costa més d’entendre és que hi hagi gent, com el Navarro, que s’entossudeixi i s’emperni en la mentida fins a l’extrem del ridícul. Algú honestament podia haver plantejat, en altres temps, el federalisme com a utopia de futur; però, avui, això ja no és possible. Totes les estructures de l’Estat, inclòs el poder judicial però també els dos grans partits polítics espanyols van considerar inacceptable una proposta d’estatut que distava molt de ser un model federal. I el senyor Navarro sap que les amenaces més greus de polítics espanyols envers el plantejament democràtic dels catalans per a exercir el dret a decidir, que ell mateix tímidament també en algun moment ha acceptat, han vingut dels seus companys de partit.

La proposta d’avançar cap un model federal per la via de la reforma constitucional, el senyor Narvarro sap que és absolutament impossible. Perquè si en algun moment els dos grans partits espanyols es disposessin a reformar la Constitució seria justament per a recuperar l’escassa descentralització que contempla en el seu redactat actual. El procés cap a la independència no serà fàcil, però la proposta de Pere Navarro és tan absurda i inviable, com falsa i traïdora. Ja n’hi ha prou de mentir i pretendre enganyar els catalans, senyor Navarro! Però ja veu que no convenç ni a molts dels militants socialistes que dia a dia van desertant d’un PSC sense cap mena de credibilitat.

Tags:

Ara, la hisenda pròpia

octubre 27th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

Suposo que la temporada passada vam ser molts els qui vam dubtar sobre si calia fer el pas de presentar la declaració de la renda a la Hisenda catalana, en lloc de fer-ho a l’espanyola, tot i sabent que al capdavall els nostres diners anirien a parar al mateix lloc. Un dubte que potser també han tingut molts empresaris, per exemple, a l’hora de liquidar l’IVA o altres impostos. Ja sé que algú dirà que ja fa un cert temps que hi ha gent que ho fa, i fins i tot hi deu haver qui presumeix de ser més patriota que ningú per haver tingut el gest. Algú, fal·laçment i de forma suïcida, podria arribar a dir que és en aquests casos on es veu qui són els veritables patriotes. Una trampa, en la qual no podem caure, perquè a cap país del món es demana a la seva ciutadania actes d’heroïcitat, sinó de normalitat. I si algú en fes aquest judici hauria de concloure, falsament, que és una minoria molt exigua la que està per la independència.

Som un país molt donat a les accions individualistes, a voltes per inconsciència, a voltes per simple afany de protagonisme i a voltes també per convenciment i amb la millor bona voluntat. Unes accions que poden ser positives en el sentit de crear consciència, però que no podem pretendre que es generalitzin si no és sota una forma de normalitat. Perquè, no ens enganyem, no podem pretendre que la majoria de la gent prengui actituds militants. Quan els espanyolistes pretenen convocar la “majoria silenciosa” es troben que no arriben a aplegar, en comparació al que apleguen els independentistes, ni el percentatge real que tenen al Parlament.

Ara és l’hora de la Hisenda catalana. És cert. Però, abans, cal que la Generalitat tingui a punt tota l’estructura necessària perquè la gent i les empreses puguin complir amb normalitat les seves obligacions fiscals. L’any passat hi va haver algunes tímides crides a pagar els impostos a l’Agència Tributària catalana, amb un ressò i un seguiment escàs, però el pitjor que hauria pogut passar és que una allau massiva hagués provocat el col·lapse i el caos, de manera que els ciutadans haguessin tingut una sensació d’inseguretat i de desconfiança en l’administració catalana.

Francesc Homs, deia l’altre dia que, efectivament, la Hisenda pot marcar el ritme del procés i és el punt clau que cal tenir a punt abans de declarar l’Estat propi. Encara hi som a temps. A partir del 2014, abans i al marge de si es podrà fer la consulta, hi hauria d’haver el punt d’inflexió pel que fa a la hisenda catalana. Els ciutadans haurien de percebre una normalitat en la seva acció de pagar els impostos a l’Agència catalana, les organitzacions polítiques i socials haurien de poder impulsar aquest procés de forma massiva i tot això amb plenes garanties de l’Administració catalana. No hauria de presentar-se com un acte heroic i de militància, sinó de normalitat ciutadana i de civisme.

Tags:

L’eufòria del PP

octubre 26th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

L’eufòria del PP sembla ben justificada: ja hem sortit de la recessió! De fet, els ministres i el mateix Mariano Rajoy fa dies que ens estan dient que ja estem arribant al final del túnel. Res de nou, això ho vénen dient des del primer dia que van assumir el Govern espanyol, i sempre els ha desmentit la realitat. Però, ara sí, ara, diuen, hi ha dades que indiquen que alguna cosa s’està movent. Segur?

Per ells és evident que sí. Montoro afirmava amb tota seguretat (qui millor que ell per saber-ho) que els sous estaven pujant. Oi tant com sí! Només cal veure el sous dels grans directius de les empreses (de les grans empreses per a les quals treballa el Partit Popular), l’increment de la Borsa i els beneficis dels Bancs. Tot són xifres extraordinàries que avalen les darreres estadístiques que confirmaven l’increment del nombre de milionaris. La crisi els ha anat com anell al dit: s’han pogut treure el mort de sobre, la sobrecàrrega immobiliària que com el salvament dels bancs ha anat a càrrec de l’empobriment de la població; han canviat les regles de joc per tal d’adaptar-les a l’interès de les grans empreses, i en perjudici de les petites i mitjanes, és clar; han aconseguit crear el marc legal adequat perquè les grans empreses, al marge de la seva rendibilitat i dels beneficis, puguin fer un xantatge permanent als treballadors, amenaçant-los amb l’acomiadament si no accepten noves rebaixes de sou i de condicions; han limitat les prestacions socials i reduït la qualitat dels serveis públics per tal d’oferir més possibilitats de negoci a la iniciativa privada, en detriment del servei, naturalment… No és casual que l’enriquiment d’alguns, uns pocs, els amics del PP, hagi anat en paral·lel a l’empobriment de la majoria; no és casual, sinó la causa i la conseqüència.

Des del seu punt de vista, tenen tota la raó. Ells, els qui fins ara cobraven els sobres Bàrcenas i ara els deuen continuar cobrant per un altre cantó, estan millor que mai. Han aconseguit que el país els resultés rendible a base d’empobrir la majoria de la gent, i ens han equiparat a països del tercer amb els quals ja podem competir per inseguretat, explotació i precarietat laboral. Està clar que això també ha arruïnat les petites empreses i el comerç, ja que en aquestes condicions ha caigut en picat el consum intern, però a ells els és igual. El seu negoci està per damunt de les fronteres i de minúcies com el benestar de la majoria.

Tags:

El sí, però no, de la política

octubre 25th, 2013 · No Comments · Política catalana

Aquesta setmana, el Parlament de Catalunya ha aprovat una modificació dels impostes derivats del Joc, per tal d’afavorir la posada en marxa del complex BCN World. Entenc que hi pugui haver raons per a rebutjar el projecte o, com a mínim per a no fer concessions de cap mena a les empreses promotores, perquè es consideri que aquest no és el model de turisme que es vol per al país. Com entenc que des d’una altra posició es digui que el model de BCN World no té per què ser incompatible amb l’actual model turistic (si és que realment algú creu que mai hem tingut un model de política turística), o que en tot cas no ens podem permetre en l’actual situació de crisi deixar passar l’oportunitat d’una inversió d’aquesta envergadura que pot crear molts llocs de treball.

Entenc que aquesta darrera posició es correspon més o bé a una ideologia de dretes, o bé simplement a la responsabilitat de Governar tenint en compte l’efecte immediat que una acció d’aquest tipus pot tenir, més que la fidelitat a uns principis que, a la pràctica, en un món de capitalisme salvatge com el que vivim, són molt difícils de sostenir. Mentre que la primera es correspondria a una posició d’esquerres, i probablement, recordant el paper d’Iniciativa al Govern tripartit,  també a la comoditat de poder fer un paper maximalista des de l’oposició, i sense necessitat d’haver d’assumir responsabilitats. Però, és que les votacions que es van fer al Parlament de Catalunya per adequar l’actual legislació a les exigències de les empreses promotores no tenia massa res a veure amb el paper que se suposa que haurien de fer els partits al servei de país. S’entén que CiU havia d’aprovar la seva proposta ja que, en cas de perdre’s aquest projecte de BCN World, la mateixa oposició que ara no li ha volgut donar suport, se li tiraria al damunt pel que consideraria la pèrdua d’una gran oportunitat i un perjudici per al país.

Ciutadans, simplement s’hi va oposar pel fet de ser una iniciativa que prové del Govern català, i que pot beneficiar Catalunya. IC-V i la CUP poden dir que hi van votar en contra per coherència ideològica, cosa que pot ser creïble en el cas de la CUP, però no tant en el cas d’IC-V que ja sabem quines polítiques feia quan tenia responsabilitats de Govern; per exemple, l’auge de la bombolla immobiliària va esdevenir-se quan ells tenien la responsabilitat de medi ambient i vivenda al Govern de Catalunya. Però llavors queda l’actitud dels altres tres partits que es van abstenir: PP, PSC i ERC. Sincerament, i lamentant-ho perquè aquí hi ha el partit al qual milito, em sembla molt poc honest no voler donar suport al Govern per no mullar-se, poder dir que es fa oposició o poder presumir que s’està per un model diferent, però alhora abstenir-se per tal que la proposta fos aprovada, perquè ja eren conscients que tampoc seria justificable que es perdés la inversió i els llocs de treball que pot representar el BCN World.

Tags:

Per tres minuts de glòria

octubre 24th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Les tensions creixents entre el Govern català i l’espanyol estan arribant a punts esperpèntics. El boicot del Govern espanyol per impedir que Artur Mas fes una salutació, en tant que amfitrió, en la cimera de la Unió per la Mediterrània, és a part d’un atac polític contra Catalunya i les seves institucions, i a part d’una mostra de mala educació, una ximpleria majúscula perquè ha acabat tenint el resultat contrari al que es pretenia.

Un cosa és l’actitud permanent de menyspreu del Govern espanyol envers Catalunya i les seves institucions, i l’altra la mesquinesa dels seus representants mentint una vegada més i donant excuses tan estúpides com les de dir que ja tenien tancat el programa de fa dies, o que aquesta és una pràctica habitual; quan tothom sap que és exactament el contrari: Montilla va obrir una d’aquestes reunions de la Unió per la Mediterrània, i aquest estiu mateix el president balear també va parlar en una altra reunió de caràcter internacional. Poder parlar tres minuts, en tant que amfitrió de la trobada, a part de ser una formalitat pròpia d’una país normal i educat, era ben mirat un fet relativament irrellevant. En tres minuts es poden dir ben poques coses, segurament n’haurien hagut de pactar el contingut, i a tot estirar Mas hauria pogut fer alguna insinuació més o menys subtil sobre la personalitat de Catalunya, sobre el desig de llibertat i sobre els principis democràtics basats en donar la veu al poble. Hauria estat un discurs protocolari que hauria passat força desapercebut. Tres minuts tampoc donen per més.

Però l’estupidesa del Govern espanyol ha fet possible el que hauria volgut l’independentisme més radical i que haurien retret a Mas que no fes: que es fes patent a tots els delegats de la cimera el conflicte existent entre Espanya i Catalunya. S’ha parlat més i ha tingut més ressò la prohibició que els tres minuts de discurs que hagués pogut fer el President de la Generalitat; i a sobre, se’ls ha explicat amb fets el que hauria estat impossible d’explicar en tres minuts. Tres minuts donaven per poc; la prohibició d’aquests tres minuts han donat per molt.

Tags:

Les raons del Narcís

octubre 23rd, 2013 · No Comments · Economia

Els directius de Catalunya Caixa, Narcís Serra i Adolf Todó, han començat a comparèixer davant de la Justícia imputats per haver-se apujat, segons la fiscalia, desmesuradament el sou quan l’entitat ja havia sol·licitat ajuts públics per a sobreviure. De fet, seran fins a 52 directius de l’entitat els qui hauran de seure a la banqueta dels acusats per atorgar-se sobresous i primes extraordinàries malgrat les dificultats econòmiques per les que travessava l’entitat.

La resposta o l’explicació que donava Narcís Serra davant del jutge i dels mitjans de comunicació semblava d’allò més lògica i raonable. Aquesta és una pràctica habitual en el món de les empreses, també en empreses que d’alguna manera o altra reben suports i ajuts de l’Administració, o d’empreses com les de serveis a les quals és l’administració la que n’autoritza l’increment de les tarifes per als usuaris. I d’altra banda, segons explicava l’ex ministre socialista, els increments de sous i sobresous van ser formalment aprovats per les Juntes de Govern de l’entitat i eren coneguts tant pel Banc d’Espanya com pel FROP, que no hi van trobar irregularitats ni els van considerar excessius. I entenc que Narcís Serra té tanta raó amb el que explica com en té l’acusació en considerar que aquí hi ha hagut una acció clarament delictiva. I aquí és on rau la clau de tot plegat. El problema no és que hi hagi hagut uns desaprensius que hagin saquejat l’entitat d’estalvi, sinó que ho hagin pogut fet des de la més estricta legalitat. Perquè la llei ja permet aquests i molts altres abusos, en benefici sempre d’una minoria i en perjudici de l’erari públic i de la majoria.

El problema és que la Justícia es limiti a actuar en aquest cas, i encara falta veure si arribarà enlloc, i més tenint el precedent del jutge expedientat que va gosar empresonar un banquer, i que no s’actuï de forma generalitzada contra tots els directius que han obrat de manera semblant, que deuen ser la immensa majoria. L’única diferència és que en aquest cas s’han posat excessivament en evidència, i per tant no s’actua tant pel delicte en sí, per l’abús que representa autoatorgar-se sous i primes astronòmiques, sinó per l’escàndol mediàtic i social que s’hi ha promogut. A part que sobre l’arbre caigut és molt fàcil fer-hi estelles.

Tags:

cialis onlinealdactone online