Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Contra una injusta Justícia espanyola

octubre 22nd, 2013 · 1 Comment · Internacional, Polí­tica Espanyola

Tal com estava previst, el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg ha ratificat el que tothom sabia: que l’aplicació de l’anomenda doctrina Parot era una vulneració dels drets dels presos per part de la Justícia espanyola. I no és pas la primera vegada que aquest Tribunal europeu ha de fallar en contra de decisions injustes de la Justícia espanyola; ja va passar, per exemple, amb les sentències contra la premsa euskaldun, Egunkaria i Egin.

I no és que el resultat de la sentència del Tribunal europeu no se sabés de fa temps, sinó que ja n’eren ben conscients en el moment que l’Audiència Nacional, per encàrrec polític, decidís adoptar l’anomenada doctrina Parot, com n’havien estat conscients quan van dictaminar el tancament dels diaris bascos. Algú podria dir, en descàrrec seu, que es tracta d’un cas d’incompetència i de manca de coneixements tècnics i  professionals, perquè ja havien de saber que estaven fent una aplicació injusta de la legislació. Però no crec que sigui així, perquè en aquest cas qualsevol professional amb un mínim de dignitat que hagués de ser corregit reiteradament demanaria disculpes pel dany causat i es plantejaria la seva continuïtat en l’exercici de la professió. Ben al contrari, ells ja sabien que la seva sentència seria derogada, però també comptaven que això tardaria uns quants anys, com així ha estat, de manera que la seva injusta sentència ja hauria acomplert els objectius polítics perseguits.

I ara faltarà veure la reacció del Govern i de la mateixa Justícia espanyola. En cap cas no es lamentarà la vulneració dels drets humans certificada ara pel Tribunal europeu, sinó més aviat les dificultats que els han posat per a continuar-los vulnerant. I no ens hauria d’estranyar que, com ja han fet amb altres sentències i normatives que no els són favorables, fins i tot amb una sentència en ferm com aquesta, ells en facin cas omís, es neguin a complir-la o com a mínim retardin tant com puguin la seva aplicació.

Tags:

La corrupció al més alt nivell

octubre 21st, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

La corrupció a la política espanyola està arribant a nivells insospitats. I ja no parlem de la xarxa mafiosa que tenia muntada el PP per a l’enriquiment personal dels seus dirigents, i de la qual se n‘ha destapat una petita part amb el cas Gurtel i els papers de Bàrcenas, ni del paper de la Justícia que deliberadament va ajornant tots els processos fins aconseguir que molts dels delictes ja hagin prescrit, ni de les rocambolesques històries d’espionatge en les quals la senyora Camacho ha mentit vilment fent-se passar per víctima quan era part de la conxorxa, ni de les trifulgues de la Casa reial, sinó també ara de tota l’estructura policial.

I les denúncies no provenen de sectors radicals o antisistema, sinó dels mateixos sindicats policials. El PP entén els cossos policials espanyols com una guàrdia pretoriana posada al servei del partit, i no pot tolerar que s’investiguin casos de corrupció i delictes comesos pels membres de la banda; de fet, escau més qualificar el PP d’una banda de delinqüents que d’un partit pròpiament, ja que l’activitat política no és més que el mitjà per a l’obtenció dels objectius de la banda. Una de les primeres mesures que va prendre el Govern del PP, el gener del 2012 va ser destituir la cúpula policial que havia començat a obrir els casos de corrupció com el Gurtel, Faisan, Palma Arena… per col·locar-hi els seus peons que havien d’entorpir tant com fos possible les investigacions per tal que no puguin arribar a judici o hi arribin sense proves suficients o amb els delictes prescrits. Però tot i així, encara hi va haver policies díscols, com el comissari  José García Losada, màxim responsable policial de les investigacions sobre el cas Gurtel i el Bàrcenas. Ja el mes de juny se’l va comminar a canviar de destí per no fer tan evident la seva destitució per interès estrictament de partit, i en no acceptar-ho han hagut de destituir-lo ara.

El relleu en la investigació policial dels casos de corrupció, que no afecten a militants aïllats del PP, sinó a tota la seva estructura econòmica, hauria d’anar acompanyada del relleu també del jutge que en porta una part important de les causes. És la corrupció posada al més alt nivell, que no es limita a ordir la xarxa delictiva que utilitza el PP només com a encobridora, sinó que abasta també l’estructura policial i la judicial. Al més pur estil de les repúbliques bananeres de pel·lícula; amb l’únicadiferència que en aquest cas es tracta d’una monarquia.

Tags:

A l’estil de la màfia; la siciliana o la calabresa?

octubre 20th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Ningú ha dit mai que els procés cap a la independència seria fàcil, i si algú ho ha dit o ho pensa em sembla que els porta molt molls. Tot just hem començat, i l’Estat espanyol anirà incrementant la pressió i les mesures en contra de Catalunya per a frenar o torpedinar el procés. Tots els recursos de l’Estat, pagats també amb els nostres diners, es posaran al servei de la causa unionista. I ens caldrà una fortalesa psicològica extraordinària per a suportar tanta pressió.

Ells saben que, formalment, ho tenen tot al seu favor: la majoria dels mitjans de comunicació, les lleis i la interpretació que en pot fer la justícia, els mecanismes econòmics per incrementar l’ofec a Catalunya, la capacitat d’influir diplomàticament a l’exterior, i sobretot la força bruta que ells mai han descartat, ja sigui en forma de grups camuflats d’extrema dreta ja sigui en forma de violència uniformada.

Quan el Partit Popular anuncia les malvestats que ens poden sobrevenir si ens obstinem a tirar endavant el procés sobiranista, en realitat estan dient tot el que ells faran perquè aquestes malvestats es facin realitat. No és que la independència ens deixi fora de la UE, sinó que ells faran mans i mànigues perquè així sigui; no és que la independència hagi de representar cap mena de frontera per al trànsit de persones i de mercaderies, sinó que ells mirarien de posar-les per dificultar que les empreses catalanes puguin vendre a Espanya, tot i que això també gravaria les seves empreses que volguessin vendre a Catalunya, o simplement que volguessin fer servir Catalunya com a via de pas cap a Europa; no és que amb la independència no poguéssim pagar les pensions, ja que Catalunya en situacions normals té superàvit en aquest sentit, sinó que ells impedirien que tinguéssim accés a la part que hem pagat els catalans per a nodrir el fons de reserva, potser sense tenir en compte que si no tenim accés a aquesta part que ens correspon tampoc hauríem de fer-nos solidaris de la part corresponent del deute astronòmic de l’Estat; no és que amb la independència hi hagi d’haver cap mena de fuga d’empreses radicades a Catalunya, sinó que ells faran les pressions que calgui perquè algunes empreses ho facin, tot i que malgrat haver-se iniciat el procés Catalunya continua essent de les principals regions europees amb capacitat receptora d’inversions foranes.

I bé, davant de les amenaces, una actitud ben humana és la de sucumbir. I, de fet, ja hi ha hagut algunes veus, sempre són les mateixes, expressant els seus temors. Uns temors que són reals només en la mesura que és real l’amenaça que fa el Partit Popular, inclosa la seva sucursal a Catalunya, perquè s’esdevinguin perjudicis sobretot contra les empreses catalanes, si no hi ha una claudicació. Uns perjudicis que a la pràctica serien molt menors del que ells voldrien, que no haurien de ser motiu suficient per a desistir en l’exercici de la llibertat democràtica de decidir el nostre futur, i que en molts casos poden venir compensats pels avantatges d’assolir un Estat propi.

Però és curiós el mecanisme que fa que alguns, sobretot empresaris, davant d’aquestes amenaces argumentin que el més prudent és fer marxa enrere; de fet, ells mai haurien fet el pas endavant que ha fet la societat catalana. I dic curiós perquè ells no entren en la qüestió de fons de si tenim o no tenim dret a decidir el nostre futur, ni tan sols en la qüestió de si podria ser beneficiós, com a mínim a mitjà termini, assolir la independència, sinó que donat que hi ha unes amenaces certes, segons ells, és millor no arriscar-se. És exactament el mateix argument que fan servir empresaris sicilians o napolitans quan són extorsionats per la màfia. No solament no s’hi enfronten, pel que s’arrisquen a perdre, sinó que es posen al seu costat i sota la seva protecció. Per evitar-se problemes, per estalviar-se les represàlies, consideren que és millor acceptar una situació injusta que els suposa un gravamen indigne, però suportable.

Tags:

Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol

octubre 19th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

“Sempre m’ha fet fàstic ser espanyol”. Aquesta és l’expressió emprada pel cantant Albert Pla en una entrevista al diari de Xixon La Nueva España. I, naturalment, aquesta entrevista li ha costat la suspensió del concert que tenia previst fer al Teatre Jovellanos d’aquesta ciutat asturiana. Segons el Partit Popular això és una ofensa als veïns de Xixón i a tots els espanyols, i per tant no poden permetre que aquest senyor canti en el seu teatre principal, contractat, a més, amb diner públic. Troben tan escandaloses les paraules del cantant de Sabadell com ho trobarien que s’anul·lés cap concert d’un cantant espanyol per haver expressat la seva animadversió contra de les aspiracions nacionals dels catalans. En un cas, és una reacció patriòtica i en l’altre seria una censura inacceptable.

No he estat mai massa partidari de l’insult gratuït, tot i que en aquest cas més que un insult era simplement l’expressió del seu sentiment; el fet que ell senti fàstic per haver de ser espanyol, si més no oficialment, no implica que no hi pugui haver qui se’n senti ben orgullós. Més o menys amb aquestes paraules, i al marge de l’oportunitat concreta de dir-les just quan anava a fer un concert en una ciutat espanyola, no sé quanta gent no coincidiria amb la seva valoració del que significar veure’ns obligats a tenir un carnet d’identitat amb el qual no ens sentim gens ni mica identificats. I és que, a part del dret inherent a tots els pobles a decidir el seu futur, i a part del menyspreu, la discriminació i el mal tracte permanent que rebem des de sempre per part d’Espanya, hi ha un sentiment més o menys generalitzat de repulsió que dubto que hi sigui en molts altres moviments de caràcter secessionista. Dubto que els escocesos o els quebequesos sentin per Anglaterra o pel Canadà aquesta mena d’angúnia davant de tot allò que representa l’Estat del qual es volen separar. Poden tenir la voluntat, el dret i la determinació de separar-se’n sense que això impliqui cap consideració negativa envers l’Estat al qual ara es troben lligats.

I ja sé que és demanar massa, però potser, al marge de si els ve de gust emprenyar-se per les paraules d’Albert Pla, un cantant que tampoc s’ha significat mai gaire en el món polític i de l’independentisme, valdria la pena que es plantegessin com és possible que aquesta pàtria, que ells ens presenten com a única al món, aquí hi ha gent a qui li produeix basques. Com és possible que coincideixin en les seves manifestacions amb els elements més radicals de l’extrema dreta, i que els seus símbols i les seves icones serveixin per a il·lustrar la cosa més tronada. Poden emprar la força, l’amenaça o l’extorsió, però difícilment ens podran convèncer amb una Espanya atractiva i seductora, que més aviat ens produeix fàstic.

Tags:

Menteixen més que no parlen

octubre 18th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

En una ocasió, entrevistant l’aleshores líder del Partit Popular a Catalunya, Alejo Vidal Quadras, li demanava com era que veient la precària situació del català en molts àmbits de la vida pública encara digués que el castellà estava amenaçat. La seva resposta va ser tan simple i elemental com la de dir que, donat que hi havia llibertat d’expressió ell deia el que volia. I va quedar tan ample. Em sembla que els dirigents del PP pateixen d’una estranya anomalia que els permet mentir amb la mateixa naturalitat que parlen i no trobar cap contradicció en el fet que les seves paraules no s’adiguin a la realitat.

Segur que tothom, en algun moment o altre, ha mentir o exagerat una situació, però sempre essent conscients de la trampa que s’estava fent i sabent que els altres poden adonar-se de l’engany. Ells no, Sembla que no tinguin aquest mínim sentit del ridícul. Quan surt el Ministre Montoro i diu que a Espanya els sous pugen moderadament, ell ja havia de saber que la gent només podia riure’s de la seva ximpleria o pensar que havia patit un transtorn temporal greu. Igualment, amb el mateix aplom, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria quan afirmava que més de mig milió de parats havien comès frau en la percepció del subsidi d’atur, havia de saber que ningú es creuria que havia tingut un lapsus o que li havien passat malament la seva informació. Senzillament, si ells pensaven que allò és el que els convenia, ho deien com la cosa més natural del món. Quelcom de semblant li passa a la Camacho quan al Parlament afirma, com si la gent no sabés quina és la representativitat de cadascuna de les forces polítiques, que ella representa la majoria dels ciutadans, o que en la manifestació del 12 d’octubre es va evidenciar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Ni amb un estat agut d’embriaguesa, a ningú se li acudiria dir que a la Plaça de Catalunya hi havia 100.000 persones.

Però ells van vomitant paraules amb tota naturalitat. No pas perquè tinguin problemes de demència, sinó perquè ja s’han avesat mentalment a afirmar tot allò que els convé o que els agradaria que passés, prescindint de si té cap concordança amb la realitat. I quan algú els fa notar la falsedat de les seves paraules, que no se sostenen per enlloc, ells sempre tenen dues vies: o a partir d’aleshores, sense perdre la compostura, afirmar el contrari tot negant que abans hagués mentit, o insistir en la mentida, emparant-se en la llibertat d’expressió.

 

Tags:

La ideologia com a interès a llarg termini

octubre 17th, 2013 · No Comments · Economia, Internacional

Com era d’esperar, al darrer moment, s’ha salvat la crisi de l’administració nord-americana. Només momentàniament, perquè els republicans li han donat només un marge d’uns mesos, i al febrer ja hi tornarem a ser. És el joc brut de la política, el xantatge més descarat per a obtenir uns objectius i afavorir uns interessos molt particulars. Fer patir fins al darrer moment, sense cap escrúpol pel risc que la seva acció podia suposar, és una arma més de la política com ho és el fet de no tancar definitivament el tema i mantenir l’amenaça permanent.

Ja sé que acostuma a ser normal en tota negociació política el fet de jugar amb el temps, de crear un clima de crispació i de nervis per a fer defallir l’adversari; també és una constant en les relacions entre Catalunya i Espanya. Però també és en aquestes ocasions quan es veu la veritable intencionalitat de les parts en litigi. A l’ala dura del Partit Republicà no li venia d’aquí provocar una crisi sense precedents en l’economia nord-americana, amb el perjudici que hauria pogut produir arreu del món, als ciutadans del seu país i també als empresaris i als poders econòmics que ells representen. I tot per evitar unes tímides mesures de l’administració Obama per a facilitar la cobertura sanitària a bona part de la població nord-americana. Això semblaria reafirmar la idea que defensen alguns segons la qual cada vegada més la política es regeix per principis ideològics més que per interessos concrets. Ho veiem també a casa nostra amb mesures que pren el Govern espanyol, inspirades pels grans poders econòmics que van directament en contra no només de la majoria de la població que veu reduït el seu nivell de vida i la seva seguretat amb una feina estable, sinó que també va en contra d’una majoria de petits i mitjans empresaris que veuen com la crisi provocada i sostinguda interessadament fa caure les vendes i posa en perill la viabilitat de les seves empreses.

Però no hi estaria pas d’acord. No crec que ni a la política nord-americana, ni a l’europea o a l’espanyola es prioritzi la ideologia per damunt dels interessos econòmics. El que passa és que els interessos de les grans empreses i els grans poders financers tenen ben poc a veure amb els interessos de la majoria de petites i mitjanes empreses, i encara que s’englobin sota una mateixa denominació els primers no tenen cap mania a l’hora d’imposar polítiques que arruïnin els altres. I, per altra banda, la defensa dels interessos es fa més a llarg termini: els grans poders econòmics ja estan disposats a acceptar que la crisi que ells han provocat els perjudiqui també a ells temporalment, però amb el convenciment que amb l’excusa de la crisi hauran reordenat el marc legal i les estructures del sistema per posar-les estrictament al seu servei. Era també l’objectiu del Partit Republicà.

Tags:

No equivoquem ni l’objectiu ni el destinatari

octubre 16th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Tal com s’havia anunciat, el Govern de la Generalitat ha presentat el seu memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya. Després de tants anys d’anar-nos queixant a diari per greuges, incompliments i atacs puntuals, aplegar-ho tot en un sol volum representa un argument de pes inconstestable. Un memoràndum on, tot i que les xifres són espectaculars, el més important és el menyspreu constant de Estat envers Catalunya. En tot cas, el que no podríem fer és confondre ni la finalitat ni el destinatari d’aquest mal anomenat segon Memorial de Greuges.

Aquell Memorial de Greuges de finals del segle XIX, elaborat per la burgesia catalana, pretenia fer veure al rei espanyol el mal tracte que secularment rebia Catalunya dels diferents governs espanyols. Ja llavors, en tenien el pap ple. Però, el seu objectiu era posar en evidència tot un seguit d’injustícies i de greuges que patien els catalans per tal que intercedint a través de la monarquia es donessin solucions positives per al país. Era la tercera via que tampoc aleshores no va quallar. D’aleshores ençà, amb els seus alts i baixos, alternant períodes de persecució pura i dura amb crims inclosos i períodes d’estabilitat política en què es mantenien els greuges, les discriminacions i els mal tractes, Catalunya ha viscut sempre pensant que el millor que podia esperar d’Espanya era un tracte injust, però condescendent. Ha tardat molt, però el poble de Catalunya ha començat a dir prou i ja no té cap pretensió de presentar nous memorials de greuges per veure si a Espanya reaccionen. Entre altres coses, perquè cada argument que es dóna des de Catalunya en el sentit d’indicar que les mesures del Govern espanyol van en detriment de la cohesió social, de la pervivència de la nostra llengua i la nostra cultura, de la nostra economia i del nostre autogovern, no serveix sinó per a què el Govern espanyol de torn constati que va en el bon camí d’aniquilar-nos com a poble.

Aquest memoràndum de deslleialtats de l’Estat espanyol envers Catalunya, ja no pretén convèncer els espanyols del mal tracte que estem rebent i de la necessitat d’esmenar-ho; sinó evidenciar que és Espanya la que s’ha negat a acceptar-nos dins d’aquest Estat, secularment hostil, i que és el nostre argument per decidir emprendre un altre camí, el camí de la llibertat. Per tant, el memoràndum no va adreçat a Espanya, que ni se’l creuran ni en faran cap cabal, sinó al poble de Catalunya perquè s’armi de valor per decidir el seu futur sense aquesta càrrega insuportable. I, en tot cas, també adreçat a la comunitat internacional perquè entengui les nostres raons. No n’esperem altra cosa.

Tags:

De reconciliació, res de res

octubre 15th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Entenc que el President de la Generalitat, per raó del seu càrrec, fos present en l’acte de l’Església Catòlica en què es beatificaven centenars  de víctimes de la barbàrie de la guerra. El que no poden dir els seus organitzadors és que aquest fos un acte estrictament religiós, apolític, i molt menys qualificar-lo de “Festa de la reconciliació”. La data, l’endemà del 12 d’octubre no havia pas estat escollida a l’atzar, i l’oblit deliberat de les víctimes del franquisme tampoc era innocent. De fet, sectors de la pròpia església no combregaven amb aquestes rodes de molí i reclamaven un altre tipus de gestos a la jerarquia catòlica.

A part del reconeixement que caldria esperar dels errors comesos per l’Església Catòlica en posicionar-se al costat del bàndol més cruel, més sanguinari i més allunyat de l’esperit evangèlic, com era el franquisme, la mateixa presentació que es va fer dels fets ja denota una absoluta manca de voluntat de reconciliació i de demanar perdó per la seva col·laboració amb els fascinerosos. És evident que en tota guerra es produeixen excessos, i que en la Guerra Civil espanyola es van descontrolar grups extremadament i injustament violents, també en el bàndol republicà. Però d’aquí a presentar en bloc, sense considerar les particularitats individuals, com a beats i màrtirs de l’Església, a totes aquelles víctimes, hi pot anar un bon tros. D’una banda, caldria no oblidar que l’Església com a organització sí que es va posicionar en la guerra a favor dels qui s’havien revoltat contra la democràcia, dels qui decidiren prendre les armes i no estalviar crims de cap mena per a aconseguir els seus objectius polítics, i per tant l’Església, i per tant no es podia considerar neutral en el conflicte; de manera que l’església, en el seu conjunt, era vista com a col·laboradora del feixisme. Així, molts religiosos van ser víctimes de la decisió presa pels seus superiors, enfront de la qual ben pocs s’hi van revoltar tot i veure que era un posicionament estrictament partidista i no pas per motivacions de fe.

De ben segur que molts d’ells, personalment, no havien fet cap acció concreta en contra de la legitimitat democràtica, però també n’hi va haver que sí que tenien actituds col·laboracionistes. I una beatificació massiva, sense considerar ni el paper global de l’Església en la Guerra ni les circumstàncies particulars de cadascuna de les víctimes, és una versió absolutament esbiaixada, de marcada significació política, gairebé de reivindicació del seu paper al costat del franquisme, i en definitiva un gest que no té res de reconciliació i molt menys de reconeixement dels seus errors, que també van contribuir a la barbàrie de la qual aquest “beats” en van ser víctimes.

Tags:

Com a mínim, tres vies sí que ho són

octubre 14th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

 

Hores d’ara, no crec que hi hagi ningú que cregui seriosament que hi ha una tercera via. No és pas que en cap moment s’ho hagués cregut cap dels seus promotors, tipus Navarro o Duran, ja que aquests ja eren conscients que la seva proposta no era cap terceria via sinó l’acceptació, més o menys resignada, que el nostre futur no és a les nostres mans sinó a les de Madrid. Però, per si a algú encara li quedava una ombra de dubte, el Partit Popular ja ha deixat clar que no està disposat a res, ni que vingui dels seus companys de partit a Catalunya.

Però sí que és cert que, com a mínim, hi deu haver tres vies. La primera, ja la sabem, consisteix en el procés endegat des del poder central per a eliminar l’escassa autonomia actual i anar directament cap a la liquidació de la llengua catalana. Optar per aquesta via, la que proposen les populars i C’s, és optar pel suïcidi com a país i la desaparació com a poble amb una llengua i una cultura pròpies.

L’altra opció, l’única que ens queda, és la de fugir d’aquest Estat que ens vol aniquilar, i dotar-nos d’un estat propi i independent. I és aquí on hi ha, com a mínim, dues vies més. Una possibilitat, si els nostres governants es mantenen ferms i els poble no defalleix, és que finalment l’Estat espanyol s’adoni que no té altra sortida que acabar pactant el procés de secessió. L’altra possibilitat seria arribar al mateix lloc, és a dir a la independència, sense cap acord amb l’estat espanyol.

En el primer cas, voldria dir que Catalunya hauria d’assumir la part del deute espanyol que li correspon, però alhora també hauria de poder disposar de la part corresponent del fons de reserva de pensions, com correspondria a Catalunya la part proporcional de les ambaixades, de l’equipament militar, i en general del patrimoni que no correspon a cap comunitat autònoma, sinó a l’Estat. Penso, per exemple, en la quantitat d’equipaments, com ara grans Museus, que fins ara mai s’han comptabilitzat com a equipaments propis de la Comunitat de Madrid, i per tant les inversions que s’hi efectuaven no computaven com a inversions a aquesta comunitat, sinó que eren estructures d’Estat pagades entre tots.

En el segon cas, hi hauria poc a reclamar, però tampoc hauríem d’assumir el deute de l’Estat percentualment molt més elevat del que ens quedaria com a deute propi, mentre queel seu se’ls faria molt més difícil d’assumir. D’altra banda, només els espanyols, quan volen atacar el procés sobiranista fan servir l’espantall de les fronteres, un tema que cap formació independentista no es planteja. Però és que ells serien els primers i principals perjudicats per aquestes suposades fronteres que ens volguessin imposar. Ells mateixos es bloquejarien una de les principals vies de comunicació amb Europa, i res ens impediria cobrar-los un peatge.

Si a algú se li acudís, encara, de forma honesta i seriosa i no com a la trampa que plantegen els Duran i Navarro, proposar la possibilitat d’alguna mena de federació amb Espanya, l’única via per a fer-ho possible seria la d’aconseguir primer una independència pactada, la primera opció, a partir de la qual tot restaria obert: el nivell d’integració a la Unióe uropea, però també el nivell de relació i de cooperació amb Espanya. I és que els federalistes de veritat hores d’ara ja saben que el primer i ineludible pas per a aconseguir el seu objectiu és la independència. Però ja podem intuir que és molt probable que, un cop independents, els federalistes ja no voldrien temptar la sort d’embolicar-se altre cop amb aquest Estat que ens ha traït, maltractat i menystingut tantes vegades.

Tags:

La majoria silenciosa s’ha quedat a casa

octubre 13th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

Era d’esperar que aquest any, amb un nivell més elevat de tensió política, amb la implicació directa tant del Partit Popular com de Ciutadans, amb un desplegament publicitari i dels mitjans de comunicació molt més gran, l’afluència a la manifestació del 12 d’octubre fos també molt més multitudinària. Com a mínim, comparant-la amb les manifestacions sobiranistes, per a reflectir la proporcionalitat de ciutadans que estan a favor i en contra de la independència. Però, no. Més o menys, inclosos els qui provenien d’Espanya, el nombre de manifestants en la convocatòria unionista era el mateix que l’any passat.

El ball de xifres que donen uns i altres és irrellevant. Segons la Soraya Sàenz de Santamaria, enfront d’aquesta escassa minoria de 30 mil o 100 mil manifestants hi ha la immensa majoria silenciosa restant que no deu estar a favor de continuar dins de l’Estat espanyol. De tota manera, veient les imatges de la concentració, s’ha d’estar en un estat etílic força avançat per afirmar que allà hi havia més de 100 mil persones. Però si algú vol fer una comparació seriosa, tant se val que compari les dades donades per la Guàrdia Urbana, en una i altra convocatòria, o la que donen els propis organitzadors. De fet, els dirigents de la convocatòria quan en feien la valoració en el mateix moment, ja admetien que esperaven més gent i es limitaven a certificar el que tots ja sabíem: que no tota la ciutadania catalana estava a la Via catalana de l’11 de setembre, i que hi ha una part de la població que desitja quedar-se dins d’Espanya. Res de nou, això ja ho reflecteixen els resultats electorals, la composició del Parlament i les estadístiques. El que passa és que si haguéssim de fer cas de la mobilització d’ahir, hauríem de concloure que no han aconseguit mobilitzar ni els seus. I això pot tenir diverses explicacions, una de les quals és la barreja i la confusió del missatge emès tant pel PP i C’s com pels convocants de la manifestació de la Plaça de Catalunya. Perquè, en realitat es manifestaven per evidenciar el seu posicionament de caràcter unionista, expressant així el seu vot en contra de la secessió, o pretenien demostrar la seva força per a impedir que els ciutadans de Catalunya poguessin expressar-se lliurement? Els manifestants eren els demòcrates a favor del NO, o els autoritaris que volen negar el dret a votar qualsevol de les dues opcions?

Hi ha, evidentment, altres valoracions a fer. Per exemple, les retallades, les discriminacions, l’ofec econòmic, la manca d’inversions, la recentralització, el menyspreu a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, els incompliments per part del Govern espanyol… tot plegat afecta molt negativament el conjunt dels catalans sense distinció, inclosos aquells que per convicció preferirien romandre a Espanya. I encara una altra: les mobilitzacions a favor de la independència generen il·lusió, engrescament i eufòria col·lectiva, mentre que les mobilitzacions en contra tenen aquest aire d’emprenyament, de ràbia i de sentiments negatius, que no deuen compartir tampoc molts dels qui senzillament se senten espanyols sense necessitat de ser-ho contra ningú.

Tags: