Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

Una Justícia a misses dites

octubre 12th, 2013 · No Comments · Internacional

No és pas cap casualitat: Un jutge espanyol va voler jutjar el Dictador xilè, Augusto Pinochet, naturalment, quan aquest ja no era al poder. Ara, la Justícia argentina té oberta una causa contra els crims del franquisme. I només faltava que l’Audiència Nacional Espanyola imputés el ja ex president de la Xina Hu Jin-tao per genocidi en la repressió del Tíbet. Suposo que la llista es podria fer molt més llarga, però sempre amb els mateixos ingredients: La Justícia no jutja els grans crims del propi país, sinó dels altres; i sempre quan el dictador, el criminal o el genocida ja és mort o retirat del poder.

La primera reacció, quan Baltasar Garzón va iniciar el procés contra Pinochet, va ser de satisfacció. Però, tot seguit van sobrevenir els dubtes. I per què un jutge espanyol es posa a investigar i a encausar un criminal xilè, quan no ha mogut ni un dit per fer el mateix amb els criminals de la dictadura franquista? Quan aquest jutge formava part del Govern socialista, encara que no com a Ministre com pretenia ell, no va ser capaç ni tan sols d’aturar ni denunciar la col·laboració del seu Govern amb la dictadura xilena a la qual venia armes i material antidisturbis. Els crims de Pinochet eren coneguts per la justícia xilena, com ho eren per lla justícia argentina, l’espanyola i la d’arreu del món; com també ho eren els crims de la dictadura franquista o els de la dictadura argentina; i ningú, cap jutge tampoc, pot al·legar que desconeix els crims comesos pel règim xinès contra el poble tibetà. Però ningú fa res, i menys els del propi país afectat, no fos cas que perdessin el càrrec o la situació de privilegi.

Després d’una total connivència amb el crim institucionalitzat, i amb un objectiu més de lluïment personal o en tot cas aliè a la causa, quan el criminal o dictador (valgui la redundància) ja ha perdut el poder, aleshores és una presa fàcil. Tan fàcil com inútil, perquè tothom sap que cap d’aquests processos no tan sols no arribarà enlloc, sinó que tampoc tenen la intenció d’arribar-hi; és una pura i simple malversació de temps i de diners públics. És la hipocresia d’una Justícia supeditada sempre al poder polític, encara que sigui un poder corrupte i criminal com el de les dictadures i dels règims que neguen les llibertats individuals i col·lectives.

Tags:

El ridicul de la Camacho, un malentès

octubre 11th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

El ridícul a què s’ha vist sotmesa l’Alícia Sánchez Camacho per part dels seus companys de partit només té el consol, si es pot dir així, de pensar que no és el cas del primer polític català que defensant aquí una negociació i un suport dels seus a Madrid, després li han girat l’esquena i l’han posat en evidència; el Navarro mateix ja sap de què va això. Tota la seva argumentació a favor de negociar amb el Govern espanyol se n’ha anat en orris quan no li han estalviat ni a ella, teòricament dels seus, la humiliació d’un cop de porta sonat. I és que a Madrid no només tenen el poder, sinó que volen fer-ne sempre ostentació.

Amb tot, no sé si els mitjans de comunicació, o almenys una bona part, han reflectit amb prou fidelitat el que realment ha succeït. La majoria ho han presentat com si l’Alícia Sánchez Camacho hagués presentat a la cúpula del seu partit una proposta de finançament per a Catalunya i que els màxims dirigents del PP li haguessin dit que de cap de les maneres. I no crec que anés exactament així. En realitat, la Camacho no anava a Madrid a presentar cap proposta nova, sinó que era una proposta aprovada pel PPC fa un any i mig, i que per tant ja era a mans dels seus superiors, a Madrid. Una proposta elaborada no pas per a ser portada a la pràctica sinó per a poder exhibir aquí com una mostra de les seves suposades bones intencions. Aquella proposta, lògicament, havia quedat en un calaix, sense que ningú en fes cabal perquè no interessava ni al PP ni als seus subordinats de Catalunya. Per tant, l’Alícia no pretenia altra cosa que, en la situació actual en què sembla evident que qualsevol intent de diàleg amb l’executiu espanyol està abocat al fracàs, simular que ella hi anava amb un proposta concreta i que tornava de Madrid gallejant que havia trobat bona disposició, sense necessitat de concretar res. Era un simulacre de diàleg, merament propagandístic, per a reforçar la seva ja prou malmesa imatge a Catalunya, i donar la sensació que ella podia oferir alguna solució per al país.

Però, en realitat, no va tenir ni temps de presentar la proposta a la reunió de la cúpula del PP. Una declaracions seves, el mateix dia, a un important mitjà de comunicació espanyol van ser interpretades com un desafiament o una sortida de guió de la Camacho, cosa intolerable des de la perspectiva del PP. I van sorgir en cadena les reaccions més o menys espontànies de dirigents populars i de ministres carregant d’arrel contra una proposta que no estaven disposats ni a escoltar. I no va caldre, perquè l’Alícia no va gosar ni insinuar el tema en aquella reunió; ja l’havien desautoritzada abans d’entrar. Probablement, ni tan sols els devia poder explicar que tot havia estat un malentès, que no ella volia debatre les seves propostes, sinó simular que encetava un diàleg, de cara a la seva estratègia personal a Catalunya. Però la cúpula del PP no només va tirar en orris l’estratègia de l’Alícia, sinó que també han arruïnat la pròpia estratègia de venir a fer campanya per explicar-nos la bondat de quedar-nos a Espanya.

Tags:

Clarificar el panorama polític català

octubre 10th, 2013 · No Comments · Política catalana

És una bona notícia que finalment el grup de Reagrupament, de Joan Carretero, s’incorpori a Convergència Democràtica de Catalunya. És possible que alguns dels seus afiliats no se sentin prou còmodes amb aquesta decisió i optin per quedar-se’n al marge o integrar-se en alguna altra formació. Com, des de la perspectiva d’ERC, també és possible que es lamenti que aquells que van marxar-ne en un moment en què Esquerra havia perdut una mica el nord, ara no hi retornin quan el partit republicà sembla que l’ha recuperat del tot. Sigui com sigui, em sembla positiu el pas fet per Carretero, i sobre tot em sembla oportú que l’hagi fet ara.

S’ha dit i repetit moltes vegades que els catalans tenim una tendència excessiva al fraccionament i ens costa fer passos com aquest per tal de sumar esforços i crear grups potents capaços de liderar el país, especialment en moments difícils com els que vivim. Tot el contrari del que fan d’altres que en veure l’excessiva diversitat de propostes polítiques, la majoria molt minoritàries o marginals, no se’ls acut res més que crear-ne una de nova encara que sigui sota una denominació teòricament aglutinadora com la que ja tenia Reagrupament, la que pretenia Solidaritat, la del Partit Transversal, la del Moviment Demòcrata de Vila d’Abadal, i tantes altres; o bé, i potser encara pitjor, no se’ls acut res més que crear una coordinadora amb aquesta teòrica voluntat unificadora, que en realitat es converteix en un grupuscle més. Ja se sap que mai ningú pot pretendre estar al cent per cent d’acord amb cap grup, o amb el seu equip dirigent, però això no en justifica la creació d’un altre, entre altres coses perquè la impossible unanimitat dels seus membres s’hi reproduirà igualment.

Ens convé clarificar el panorama polític català de manera que l’independentisme tingui una sòlida representació transversal amb una formació potent de centre-dreta, una altra de centre-esquerre i una altra de més alternativa i d’esquerres. Naturalment que tothom té tot el dret a crear i a mantenir grups, partits i associacions de tota mena, per petits i testimonials que siguin, perquè també poden jugar-hi el seu paper. Ara bé, el que no tindria cap sentit és que grups petits que reivindiquen, ben legítimament insisteixo, a fer la seva via en solitari perquè consideren que cap de les grans forces polítiques no els satisfà, quan s’acostin les eleccions aleshores facin al·legats a la unitat i reclamin una coalició electoral només per a tenir un forat a les llistes. És ara, com ha fet Reagrupament, que es demostra la voluntat unitària i d’aglutinament de l’independentisme.

Tags:

De visionaris i il•luminats, el país n’és ple

octubre 9th, 2013 · No Comments · Política catalana

Tot i que ja hi hauríem d’estar acostumats, no em deixa de sorprendre la quantitat d’aspirants a messies, de visionaris i il·luminats amb vocació de salva pàtries que té el país. Gent que no es limita a expressar la seva opinió, sempre ben legítima, sinó que pontifica amb total contundència com si ells tinguessin la vareta màgica que ha de resoldre tots els mals del país i amb els pitjors presagis si no fem cas de les seves tesis. Però, aleshores, quan resulta que la realitat va per un altre cantó i no s’ha acomplert cap dels seus pronòstics, en lloc de reconèixer el seu error, ja que tots els qui opinem segur que hi ha moments en què errem, s’hi refermen encara més donant a entendre que és tot el país el que s’ha equivocat.

A títol d’exemple, i amb tots els respectes que em mereix la persona, el nom de la qual obviaré, em permeto citar el correu que suposo que hem rebut molts, d’una persona que es mostra decebuda per l’escàs ressò que han tingut les seves propostes. Diu que va arribar a crear fins a dos partits polítics que havien de contribuir a portar el país cap a la Independència i ajudar a la governabilitat del país. I explica que no entén que malgrat tots els seus esforços no ha rebut més que algun “m’agrada” a Facebook, i que per tant se sent “sol enmig del desert”. ¿No se li ha ocorregut pensar que tot el moviment sobiranista, avui majoritari al país, està discorrent per una altra via, i que és ell qui s’ha endinsat en un desert inexistent? I continua amb una frase descoratjada amb un to un xic amenaçador: “ja us ho fareu”. I encara “He fet el que he pogut, tant com he pogut, jo sol, i ara deixaré que el poble, la massa, segueixi fent la seva…”, menys mal que la seva condescendència permetrà que el poble continuï fent la seva via, i acaba amb un “Ho sento pels meus…”. ¿No se li ha ocorregut pensar que potser el problema és haver pretès fer les coses ell tot sol, com si fos l’elegit que ens havia de salvar, en lloc de resignar-se a col·laborar modestament fent la seva petita aportació, com la que podem fer qualsevol de nosaltres, a les moltes iniciatives existents?

Em fa pensar en aquells altres visionaris que auguraven la fi d’ERC amb el sorgiment d’una nova força política que ho havia d’arrasar tot, i de la qual jo també em vaig fer simpatitzant. No entenen que en un moment en què hi ha hagut l’eclosió del sobiranisme, fins a esdevenir majoritari al país, les seves tesis se’n vagin en orris, ells hagin quedat sense representació parlamentària i la majoria de la població confia en partits que ells desqualificaven de totes totes. Prefereixen pensar que el món s’equivoca abans d’admetre que potser les seves tesis no eren tan encertades, les seves propostes no tenien prou credibilitat, o potser són ells els qui no la tenen.

Tags:

Catalunya espoliada, un gaudi per a Espanya

octubre 8th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Tot sovint, apareixen dades comparatives que posen en evidència el que tots ja sabem: l’espoli continuat que pateix Catalunya. Fins i tot en el cas que les dades provinguin de l’administració de l’Estat o siguin extretes de fonts oficials, els polítics espanyols no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de negar l’existència d’aquest espoli. I és difícil negociar res o cercar solucions, quan el que es fa és negar el problema.

Hem vist dades comparatives que posen els pèls de punta, i sempre en el mateix sentit, sempre en perjudici de Catalunya. Es pot parlar de les inversions de l’Estat pressupostades per a Catalunya, que no compleixen mai el que disposa l’Estatut, però sobretot de l’execució real del que s’havia pressupostat que es pot quedar en menys de la meitat, quan a Madrid pot passar del 100%. Podem comparar les inversions fetes a l’Aeroport de Madrid amb les fetes al del Prat, o podem comparar com ha fet ara Xavier Trias les inversions del Ministeri de Cultura en institucions radicades a Madrid en comparació amb les radicades a Barcelona: els imports aportats a la capital d’Espanya multipliquen per deu, i més, els aportats a la capital catalana. Ara mateix el Govern de la Generalitat confirma que està realitzant un informe o memorial de greuges per posar en evidència el greuge discriminatori que patim els catalans, de forma permanent per part de l’Estat. Tindran feina, i les xifres esdevindran escandaloses. I tanmateix seran desmentides i atacades per les delegacions dels partits espanyols a Catalunya, ja que el PPC i el PSC actuen més com a delegats i defensors dels interessos de l’Estat (un estat que exclou i menysté els catalans) enfront de Catalunya, que com a defensors dels interessos catalans enfront de l’afany espoliador de l’Estat.

Fins i tot amb les seves dades, l’espoli i la discriminació és constant i incontestable. Obeeix, evidentment, a una voluntat d’aniquilar-nos també des del punt de vista econòmic. Però, el que resulta sorprenent és que altres comunitats autònomes que també pateixen aquest efecte devastador i acaparador de la capital espanyola, i que per tant també es veuen discriminades pel que fa a les inversions i al tracte rebut per part de l’Estat, no solament ho acceptin resignadament, sinó que ho aplaudeixin. Les agressions contra Catalunya els produeixen un grau de satisfacció tan elevat que els fa oblidar, o acceptar com a normal, que ells també siguin víctimes d’aquesta voracitat de la capital espanyola.

Tags:

La inconsciència d’un insensat

octubre 7th, 2013 · No Comments · General

Els polítics, en tant que comunicadors, haurien de tenir més en compte que una cosa és el que ells diuen i una altra és el que sent o arriba a la gent. És evident que els polítics tenen tot el dret a expressar les seves opinions, encara que siguin contràries o diferents de les que defensa el seu partit, però no ho poden fer com si ignoressin les repercussions que poden tenir les seves paraules i, en definitiva, la interpretació que en farà l’oposició, els mitjans de comunicació i la població en general.

I això és el que probablement exaspera de l’actitud de Duran i Lleida, més que el contingut de les seves manifestacions, ja que ell és perfectament conscient del mal que està fent a la coalició nacionalista i al Govern d’Artur Mas. I, evidentment, l’oposició se n’aprofita perquè ell conscientment els dóna peu a què ho facin. I no ens ha d’estranyar que la Camacho afirmi que “Duran és cada vegada més lluny de Mas i més a prop del PPC”, no pas perquè sigui certa tal asseveració, sinó perquè aprofita les paraules de Duran per incidir en les discrepàncies internes de la coalició i fomentar la idea d’inestabilitat i debilitat del Govern. L’altre dia, en la tertúlia del programa La Noche de TVE, un periodista afí al PP, per demostrar les divergències existents entre Duran i el Govern de la Generalitat, afirmava que el líder d’Unió li havia confessat que el seu objectiu era un confederalisme en què un Estat català pogués negociar de tu a tu amb l’Estat espanyol. I ho deia com si no sabés que, si això fos cert, Duran estaria pràcticament en la línia dels independentistes, llevat que un cop reconeguda la capacitat sobirana de tenir un Estat propi, Duran optaria per mirar de trobar un acord amb Espanya; però en tot cas a les antípodes del PP.

Malauradament, el més probable és que Duran no estigui ni tan a prop del PP, com diu la Camacho, ni tan lluny com insinuen altres. Malauradament Duran deu estar només a prop de si mateix. Ell sap que un acostament ara al PP representaria la seva defenestració d’Unió, on les bases majoritàriament tenen assumit el procés sobiranista i ja els ve just d’aguantar les darreres atzagaiades del seu cap de files. Però ell insisteix en airejar les seves discrepàncies amb Artur Mas, conscient que els altres ho aprofitaran per a torpedinar el procés i sobretot fer caure l’actual Govern. Això representaria també un desastre per a Unió, i qui sap si no la seva desaparició com a partit, però aleshores potser sí que podria buscar la recompensa a les files del PP.

Tags:

Ara, un Moviment Demòcrata Català?

octubre 6th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’exagerada fragmentació de l’espai independentista ha estat històricament un handicap important per al seu desenvolupament. Lluny de sumar, l’existència de diferents forces polítiques amb posicionaments molt similars debilitava el conjunt i sobretot el feia poc creïble. Malgrat tot, en una època en què ens movíem en la més absoluta marginalitat tampoc era transcendent per al devenir del país. Ara, la situació és radicalment diferent. Ara, l’independentisme comprèn transversalment tot el ventall ideològic i ha aconseguir ser globalment el corrent majoritari de la societat catalana.

Entenc que és bo, que justament per a mantenir aquesta transversalitat es visualitzi que es tracta de formacions diverses amb ideologies diferenciades; i no ens ha d’espantar que l’independentisme d’esquerres, sense deixar de ser fidel a l’independentisme i sense posar entrebancs al procés endegat, continuï mostrant-se crític, extremadament crític si cal, a les polítiques liberals i conservadors que sovint sorgeixen de l’actual Govern de la Generalitat. El pitjor que ens podria passar fora que l’independentisme fos percebut com una projecte només d’un sector o d’uns interessos concrets de la societat catalana. Només caldrà saber estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que, un cop assolit l’objectiu bàsic de país, és a dir la seva supervivència a través d’un Estat propi, ja tindrem temps de continuar el debat i la lluita política més ideològica.

Amb tot, en els moments més crítics de tot el procés, probablement serà imprescindible un procés temporal de concentració, amb l’entrada d’ERC al Govern per exemple, en el qual s’aparquin determinades i legítimes aspiracions de caràcter més ideològic. No ens podrem arriscar a fer trontollar el Govern, en el moment més delicat en què li caldrà tota la força per imposar-se als embats de Madrid i per aconseguir el reconeixement internacional. Caldrà un gran plantejament polític de caràcter unitari en paral·lel a una gran mobilització social, també de caràcter unitari com la que representa l’ANC.

Si d’una banda ja hi ha un acostament clar entre les dues grans formacions sobiranistes, continua havent-hi encara una excessiva atomització de grups i grupets, tant d’estrictament polítics com d’associacions i moviments. I és justament en aquest moment en què l’alcalde de Vic, promotor i cap visible de l’Associació de Municipis per la Independència, es decideix a endegar un nou Moviment Demòcrata Català. Em sembla un error, perquè ara no toca, no és moment de crear més capelletes sinó aglutinar esforços. És justament el moment en què caldria que molts d’aquests grups es plantegessin incorporar-se a altres formacions perquè la societat necessita unes organitzacions sòlides i uns lideratges clars.

Tags:

Els drets reconeguts no donen dret a exercir-los?

octubre 5th, 2013 · No Comments · Llengües, Polí­tica Espanyola

No va pas ser casual que el Tribunal Constitucional tragués precisament ara, quan a les Illes hi ha una gran revolta pel mal anomenat decret de trilingüisme del Govern de Bauzà, una nova resolució contra el català. El Govern Popular necessitava una mica d’oxigen i aquesta paròdia de Tribunal Constitucional va sortir una vegada més en defensa de les tesis i dels interessos del PP, traient la seva resolució sobre la llei del mateix Bauzà que rebaixava el paper del català en la funció pública.

I tal com era d’esperar, d’acord amb l’encàrrec que se’ls havia fet, la seva resolució avala la política del partit Popular de retallar i rebaixar el nivell del català en l’administració balear. En realitat el que fa el Tribunal Constitucional és deixar sense efecte els articles de l’Estatut que garanteixen els drets lingüístics dels illencs a l’hora de relacionar-se amb l’administració. I s’explica que en el seu moment ni l’Estatut ni la seva aplicació no fos recorreguda perquè aleshores la línia política del partit no havia pres encara la determinació d’encarar l’atac frontal contra la llengua, fins a l’extermini, de manera que les resolucions judicials segueixen en consonància a l’estratègia del partit a cada moment. De fet, hi ha sentències anteriors en què s’avala la tesi contrària, segons la qual els interessos i els drets dels funcionaris (ells al·leguen el dret de qualsevol funcionari de l’Estat a exercir a les Balears) no poden estar mai per sobre dels drets dels ciutadans al servei dels quals se suposa que han d’estar aquests funcionaris. I amb la nova llei, avalada ara pel TC, el coneixement de la llengua del país deixa de ser un requisit per a ocupar places en l’administració balear, i només serà valorat com un mèrit més.

La resolució del Constitucional equival a dir que els drets ciutadans, per més que siguin reconeguts en lleis de rang superior, com ho és l’Estatut, queden relegats i supeditats als drets dels funcionaris. Dit d’una altra manera, es ve a dir que per més que els ciutadans tinguin reconegut estatutàriament el dret a relacionar-se amb l’administració en qualsevol de les dues llengües oficials de les Illes, en realitat l’administració no té per què atendre aquest dret. Quan un mallorquí pretengui ser atès en la seva llengua, d’acord amb l’Estatut, el funcionari li pot respondre que el Tribunal Constitucional li reconeix que ell no té cap obligació de fer-ho. Una aberració que només s’explica per la perversió d’un Tribunal que no atén raons jurídiques i de drets de la ciutadania, sinó que segueix raonaments estrictament polítics i de partit.

Tags:

Informes esbiaixats de l’Agència Tributària

octubre 4th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

És possible que les mitjans de comunicació no hagin recollit amb prou precisió l’informe que l’Agència Tributària ha remès al jutge Pablo Ruz, instructor del cas Bàrcenas, sobre els sobresous rebuts per alts dirigents del PP. Si és cert el que s’ha publicat, voldria dir que l’Agència Tributària no només fa informes tècnics sinó que en pretén fer les interpretacions jurídiques amb una actitud netament partidista, i per tant gens professional.

En primer lloc, cal dir que aquells sobresous que amb total contundència negaven alguns dirigents del PP, en seu parlamentària i en declaracions oficials, altres companys seus en certifiquen l’existència, i ara és l’Agència Tributària la qui ho corrobora. Negaven pel seu honor que tal pràctica fos habitual en el Partit Popular, sabent que això de l’honor a ells els rellisca o en desconeixen el sentit; i per tant, ara, no hi veuen cap inconvenient que se’ls contradigui. Si ja no poden continuar assegurant que era fals que es cobraven sobresous, doncs diuen que aquests sobresous no constituïen cap delicte. L’Agència Tributària, evidentment, només pot donar fe d’aquells sobresous que han estat declarats pel seu perceptor, però donant per bons els papers de Bàrcenas fa una valoració sui gèneris sobre la possibilitat que aquests diners no declarats a Hisenda constitueixin delicte. I aquí és on es fa manifesta la manca d’ètica dels responsables de l’Agència Tributària, que actuen molt més com a militants i defensors del PP que com a professional d’Hisenda.

En primer lloc, assegura l’informe de l’Agència Tributària, molts d’aquests pagaments no declarats no constituirien delicte perquè diuen que no arriben a la categoria de “delicte fiscal”; es deuen referir a què no constituirien un delicte penal, però sí que seria una infracció o frau contra la Hisenda pública. I en segon lloc, argumenta l’Agència per a defensar el seu partit, no hi hauria delicte perquè en molts caos aquest ja hauria prescrit. Una falsedat absoluta, perquè el fet que hagi prescrit el temps per a portar el fet delictiu davant la Justícia, no vol dir que no hi hagi delicte; vol dir només que la Justícia ja s’ha cuidat prou d’anar demorant la investigació per tal de no haver de condemnar els qui han delinquit.

Tags:

De què creu que viu la gent, senyor Duran?

octubre 3rd, 2013 · No Comments · Política catalana

Avui no parlaré de política sinó de dignitat i de decència, o millor dit, d’indignitat i d’indecència; avui parlaré del Duran. Quan vaig sentir el que deia en l’entrevista a Catalunya Ràdio no m’ho acabava de creure, i vaig agrair poder-ho sentir repetidament per descartar la possibilitat d’haver-ho entès malament. Quan la periodista li pregunta si en deixar la política es podria dedicar a la docència, el Duran, molt convençut de si mateix, li torna la pregunta: i de què viuria?

Ja sé que no és pas el primer polític amb una actitud de menyspreu envers la immensa majoria dels mortals que tenen una vida diguem que normal, però que a ells els sona insignificant, que no fa per a ells. Amb el que cobren els professors, i en el seu cas estaríem parlant de professors universitaris, ell no en tindria prou per a viure! I ho deia amb aquell posat de voler recriminar l’entrevistadora que li fes afirmar el que per ell era una evidència: qui podria viure amb dos mil o tres mil euros al mes? Un insult indecent no només als docents, siguin universitaris o d’altres nivells educatius, sinó sobretot al conjunt de la població. Ja és d’una immoralitat impresentable que, en uns moments de crisi en què tantes i tantes famílies s’ho estan passant molt malament, ens refreguin a la cara que hi ha esportistes que cobren milionades, que directius de la banca i de grans empreses es posin sous astronòmics, que hi hagi polítics que cobren de molts llocs diferents, alguns amb sobres de sota mà, però és que aquesta insolència fatxenda del Duran va més enllà perquè denota un menyspreu intolerable envers la immensa majoria de la població, i una insensibilitat que el fa indigne.

Només des d’aquesta perversitat personal s’entén que gentussa com el Duran puguin aprovar lleis laborals i de tot tipus que condemnen la població a viure sota mínims, quan ell no sabria viure amb un sou que molts envejarien, de dos o tres mil euros. Potser ara alguns entendran, perquè el Duran està disposat a boicotejar el procés sobiranista i a carregar-se si cal UDC, la principal perjudicada en cas de ruptura de la coalició de Govern, perquè espera que algú el recompensi i no es vegi obligat a “malviure” amb un miserable sou de docent. Indigne i indecent. I els del seu entorn no tenen un mínim de dignitat i de decència com per no permetre que un individu així continuï en la política?

Tags: