Bloc de notes de Josep Romeu

És una bona notícia que finalment el grup de Reagrupament, de Joan Carretero, s’incorpori a Convergència Democràtica de Catalunya. És possible que alguns dels seus afiliats no se sentin prou còmodes amb aquesta decisió i optin per quedar-se’n al marge o integrar-se en alguna altra formació. Com, des de la perspectiva d’ERC, també és possible que es lamenti que aquells que van marxar-ne en un moment en què Esquerra havia perdut una mica el nord, ara no hi retornin quan el partit republicà sembla que l’ha recuperat del tot. Sigui com sigui, em sembla positiu el pas fet per Carretero, i sobre tot em sembla oportú que l’hagi fet ara.

S’ha dit i repetit moltes vegades que els catalans tenim una tendència excessiva al fraccionament i ens costa fer passos com aquest per tal de sumar esforços i crear grups potents capaços de liderar el país, especialment en moments difícils com els que vivim. Tot el contrari del que fan d’altres que en veure l’excessiva diversitat de propostes polítiques, la majoria molt minoritàries o marginals, no se’ls acut res més que crear-ne una de nova encara que sigui sota una denominació teòricament aglutinadora com la que ja tenia Reagrupament, la que pretenia Solidaritat, la del Partit Transversal, la del Moviment Demòcrata de Vila d’Abadal, i tantes altres; o bé, i potser encara pitjor, no se’ls acut res més que crear una coordinadora amb aquesta teòrica voluntat unificadora, que en realitat es converteix en un grupuscle més. Ja se sap que mai ningú pot pretendre estar al cent per cent d’acord amb cap grup, o amb el seu equip dirigent, però això no en justifica la creació d’un altre, entre altres coses perquè la impossible unanimitat dels seus membres s’hi reproduirà igualment.

Ens convé clarificar el panorama polític català de manera que l’independentisme tingui una sòlida representació transversal amb una formació potent de centre-dreta, una altra de centre-esquerre i una altra de més alternativa i d’esquerres. Naturalment que tothom té tot el dret a crear i a mantenir grups, partits i associacions de tota mena, per petits i testimonials que siguin, perquè també poden jugar-hi el seu paper. Ara bé, el que no tindria cap sentit és que grups petits que reivindiquen, ben legítimament insisteixo, a fer la seva via en solitari perquè consideren que cap de les grans forces polítiques no els satisfà, quan s’acostin les eleccions aleshores facin al·legats a la unitat i reclamin una coalició electoral només per a tenir un forat a les llistes. És ara, com ha fet Reagrupament, que es demostra la voluntat unitària i d’aglutinament de l’independentisme.

Tweet

Tot i que ja hi hauríem d’estar acostumats, no em deixa de sorprendre la quantitat d’aspirants a messies, de visionaris i il·luminats amb vocació de salva pàtries que té el país. Gent que no es limita a expressar la seva opinió, sempre ben legítima, sinó que pontifica amb total contundència com si ells tinguessin la vareta màgica que ha de resoldre tots els mals del país i amb els pitjors presagis si no fem cas de les seves tesis. Però, aleshores, quan resulta que la realitat va per un altre cantó i no s’ha acomplert cap dels seus pronòstics, en lloc de reconèixer el seu error, ja que tots els qui opinem segur que hi ha moments en què errem, s’hi refermen encara més donant a entendre que és tot el país el que s’ha equivocat.

A títol d’exemple, i amb tots els respectes que em mereix la persona, el nom de la qual obviaré, em permeto citar el correu que suposo que hem rebut molts, d’una persona que es mostra decebuda per l’escàs ressò que han tingut les seves propostes. Diu que va arribar a crear fins a dos partits polítics que havien de contribuir a portar el país cap a la Independència i ajudar a la governabilitat del país. I explica que no entén que malgrat tots els seus esforços no ha rebut més que algun “m’agrada” a Facebook, i que per tant se sent “sol enmig del desert”. ¿No se li ha ocorregut pensar que tot el moviment sobiranista, avui majoritari al país, està discorrent per una altra via, i que és ell qui s’ha endinsat en un desert inexistent? I continua amb una frase descoratjada amb un to un xic amenaçador: “ja us ho fareu”. I encara “He fet el que he pogut, tant com he pogut, jo sol, i ara deixaré que el poble, la massa, segueixi fent la seva…”, menys mal que la seva condescendència permetrà que el poble continuï fent la seva via, i acaba amb un “Ho sento pels meus…”. ¿No se li ha ocorregut pensar que potser el problema és haver pretès fer les coses ell tot sol, com si fos l’elegit que ens havia de salvar, en lloc de resignar-se a col·laborar modestament fent la seva petita aportació, com la que podem fer qualsevol de nosaltres, a les moltes iniciatives existents?

Em fa pensar en aquells altres visionaris que auguraven la fi d’ERC amb el sorgiment d’una nova força política que ho havia d’arrasar tot, i de la qual jo també em vaig fer simpatitzant. No entenen que en un moment en què hi ha hagut l’eclosió del sobiranisme, fins a esdevenir majoritari al país, les seves tesis se’n vagin en orris, ells hagin quedat sense representació parlamentària i la majoria de la població confia en partits que ells desqualificaven de totes totes. Prefereixen pensar que el món s’equivoca abans d’admetre que potser les seves tesis no eren tan encertades, les seves propostes no tenien prou credibilitat, o potser són ells els qui no la tenen.

Tweet

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

L’exagerada fragmentació de l’espai independentista ha estat històricament un handicap important per al seu desenvolupament. Lluny de sumar, l’existència de diferents forces polítiques amb posicionaments molt similars debilitava el conjunt i sobretot el feia poc creïble. Malgrat tot, en una època en què ens movíem en la més absoluta marginalitat tampoc era transcendent per al devenir del país. Ara, la situació és radicalment diferent. Ara, l’independentisme comprèn transversalment tot el ventall ideològic i ha aconseguir ser globalment el corrent majoritari de la societat catalana.

Entenc que és bo, que justament per a mantenir aquesta transversalitat es visualitzi que es tracta de formacions diverses amb ideologies diferenciades; i no ens ha d’espantar que l’independentisme d’esquerres, sense deixar de ser fidel a l’independentisme i sense posar entrebancs al procés endegat, continuï mostrant-se crític, extremadament crític si cal, a les polítiques liberals i conservadors que sovint sorgeixen de l’actual Govern de la Generalitat. El pitjor que ens podria passar fora que l’independentisme fos percebut com una projecte només d’un sector o d’uns interessos concrets de la societat catalana. Només caldrà saber estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que, un cop assolit l’objectiu bàsic de país, és a dir la seva supervivència a través d’un Estat propi, ja tindrem temps de continuar el debat i la lluita política més ideològica.

Amb tot, en els moments més crítics de tot el procés, probablement serà imprescindible un procés temporal de concentració, amb l’entrada d’ERC al Govern per exemple, en el qual s’aparquin determinades i legítimes aspiracions de caràcter més ideològic. No ens podrem arriscar a fer trontollar el Govern, en el moment més delicat en què li caldrà tota la força per imposar-se als embats de Madrid i per aconseguir el reconeixement internacional. Caldrà un gran plantejament polític de caràcter unitari en paral·lel a una gran mobilització social, també de caràcter unitari com la que representa l’ANC.

Si d’una banda ja hi ha un acostament clar entre les dues grans formacions sobiranistes, continua havent-hi encara una excessiva atomització de grups i grupets, tant d’estrictament polítics com d’associacions i moviments. I és justament en aquest moment en què l’alcalde de Vic, promotor i cap visible de l’Associació de Municipis per la Independència, es decideix a endegar un nou Moviment Demòcrata Català. Em sembla un error, perquè ara no toca, no és moment de crear més capelletes sinó aglutinar esforços. És justament el moment en què caldria que molts d’aquests grups es plantegessin incorporar-se a altres formacions perquè la societat necessita unes organitzacions sòlides i uns lideratges clars.

Tweet

Avui no parlaré de política sinó de dignitat i de decència, o millor dit, d’indignitat i d’indecència; avui parlaré del Duran. Quan vaig sentir el que deia en l’entrevista a Catalunya Ràdio no m’ho acabava de creure, i vaig agrair poder-ho sentir repetidament per descartar la possibilitat d’haver-ho entès malament. Quan la periodista li pregunta si en deixar la política es podria dedicar a la docència, el Duran, molt convençut de si mateix, li torna la pregunta: i de què viuria?

Ja sé que no és pas el primer polític amb una actitud de menyspreu envers la immensa majoria dels mortals que tenen una vida diguem que normal, però que a ells els sona insignificant, que no fa per a ells. Amb el que cobren els professors, i en el seu cas estaríem parlant de professors universitaris, ell no en tindria prou per a viure! I ho deia amb aquell posat de voler recriminar l’entrevistadora que li fes afirmar el que per ell era una evidència: qui podria viure amb dos mil o tres mil euros al mes? Un insult indecent no només als docents, siguin universitaris o d’altres nivells educatius, sinó sobretot al conjunt de la població. Ja és d’una immoralitat impresentable que, en uns moments de crisi en què tantes i tantes famílies s’ho estan passant molt malament, ens refreguin a la cara que hi ha esportistes que cobren milionades, que directius de la banca i de grans empreses es posin sous astronòmics, que hi hagi polítics que cobren de molts llocs diferents, alguns amb sobres de sota mà, però és que aquesta insolència fatxenda del Duran va més enllà perquè denota un menyspreu intolerable envers la immensa majoria de la població, i una insensibilitat que el fa indigne.

Només des d’aquesta perversitat personal s’entén que gentussa com el Duran puguin aprovar lleis laborals i de tot tipus que condemnen la població a viure sota mínims, quan ell no sabria viure amb un sou que molts envejarien, de dos o tres mil euros. Potser ara alguns entendran, perquè el Duran està disposat a boicotejar el procés sobiranista i a carregar-se si cal UDC, la principal perjudicada en cas de ruptura de la coalició de Govern, perquè espera que algú el recompensi i no es vegi obligat a “malviure” amb un miserable sou de docent. Indigne i indecent. I els del seu entorn no tenen un mínim de dignitat i de decència com per no permetre que un individu així continuï en la política?

Tweet