Bloc de notes de Josep Romeu

Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Bloc de notes de Josep Romeu

L’eufòria de la Camacho, la ruïna de Catalunya

octubre 2nd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola, Política catalana

La Camacho està eufòrica en veure com estan triomfant les teves tesis sobre el tracte que ha de rebre Catalunya per part de l’Estat espanyol. Des que el PP va guanyar les eleccions ella ha fet mans i mànigues per aconseguir que el Govern de Mariano Rajoy incompleixi tots els seus compromisos amb Catalunya, inclosos els que vénen marcats per llei, que  inverteixi el mínim en infraestructures i que escanyi tant com pugui les finances de la Generalitat. I ara ha tornat a sortir-se amb la seva amb els pressupostos del 2014.

Per si algú encara creia que hi havia alguna possibilitat de negociar algun tracte just dins de l’Estat, el partit de la Camacho ha volgut deixar ben clar amb aquests pressupostos del 2014 el que podem esperar d’Espanya; perquè després no hi hagi ningú que pugui dir que es pensava que potser ajupint una mica el cap ens donarien alguna molla de pa. Si aquest any la inversió estatal a Catalunya ja era molt sota del que li correspondria pel seu pes demogràfic i per l’esforç fiscal realitzat, el PP ha volgut deixar ben clar que encara pot anar més enllà en l’espoli fiscal i ha rebaixat aquesta inversió en un 25’5%. I això amb el precedent que, al final, d’aquesta inversió que enguany no arribarà ni als mil milions només se n’executarà una petita part. Es tracta d’un atac frontal a l’economia i a les possibilitats de desenvolupament del país, del qual no en queden exempts, per descomptat, les empreses, que són les que en primer lloc necessiten les millores en infraestructures, molts directius i empresaris de les quals probablement són votants del Partit Popular.

Aquest és el preu de romandre a Espanya, l’única i forçada via que ens vol imposar el PP: un espoli econòmic continuat i agreujat any rere any, una laminació de les competències i de l’autogovern, i l’atac desaforat contra la nostra llengua i la nostra cultura. Els Duran, Navarro i Camacho no és que siguin tan ximples com per no saber cap on ens porta el Govern de l’Estat i que qualsevol intent de negociació passa per acceptar la nostra ruïna com a país i la nostra desaparició com a poble; és que esperen alguna recompensa de la seva traïció, ignorant potser que l’imperi tampoc paga als traïdors.

Tags:

Qui sembra vents recull tempestats

octubre 1st, 2013 · No Comments · Internacional, Polí­tica Espanyola

El Govern grec, probablement inspirat i guiat per la troika comunitària ha reaccionat tard i malament a les accions violentes dels grups feixistes. Les imatges que hem pogut veure en els darrers temps eren perfectament clares i il·lustratives de la situació. El grup polític Alba Daurada actuava no només amb total impunitat sinó amb la complicitat expressa de la policia i, per tant, del Govern conservador de Samaras. El Govern grec rebia moltes indicacions i instruccions de la Unió europea que havia de seguir escrupolosament com a condició per a tenir accés als diners del rescat, però mai ningú li havia posat com a condició que posés  fi a la violència.

I és que aquesta extrema dreta, ben treballada i controlada pel poder, pot esdevenir una eina molt eficaç per a crear un clima de por i d’inseguretat entre la ciutadania, per a fomentar la xenofòbia com a eina ideal per a desviar l’atenció dels problemes socials i de les agressives polítiques de la dreta, i en definitiva, per a contrarestar els valors i les alternatives de l’esquerra. Des del poder ja els va bé que hi sigui, sempre que es tracti d’una violència controlada; i només reaccionen quan la mateixa fera que ells han creat els pot acabar essent perjudicial per als seus interessos. No és que al Govern de Samaras l’importi ni poc ni molt la mort de l’activista d’esquerres en mans d’aquests grups, sinó que el ressò mediàtic que ha tingut el pugui acabar perjudicant a ell. Aquesta no ha estat la primera víctima dels grups feixistes grecs; com a mínim dos immigrants havien estat abatuts impunement aquest any pels mateixos, sense que el Govern aixequés ni un dit. Ara, el ressò mediàtic l’ha obligat a reaccionar i ha hagut de procedir a algunes detencions dels dirigents del partit neonazi.

A Grècia, com a Espanya, la violència d’aquests grups és perfectament tolerada pels poders públics, inclosa una administració de la Justícia que és capaç de minimitzar-ne les seves accions o d’equiparar-les als petits excessos que sempre es poden produir en tota mobilització reivindicativa. Prevaricadorament són capaços de fer lleis adreçades exclusivament a limitar l’acció de grups d’esquerres o abertzales en el cas espanyol, i compten a més que la Justícia també en farà interpretacions netament partidistes. Com diu la dita: Qui sembra vents, recull tempestats, o bé cria corbs i et trauran els ulls. 

Tags:

L’escàndol de la hipocresia i la mesquinesa

setembre 30th, 2013 · No Comments · Mitjans de Comunicació, Polí­tica Espanyola

Alguns mitjans de comunicació britànics sembla que s’han escandalitzat en veure un video penjat a la xarxa on uns estudiants escenificaven el conflicte entre Espanya i la Gran Bretanya pel tema de Gibraltar. Es tractava d’una mena de paròdia, posada en escena al petit poble aragonès de Valsalada,  on apareixien uns soldats anglesos defensant Gibraltar, i que acabaven afusellats, amb tret de gràcia inclòs, per soldats espanyols.

Sincerament, a part del mal gust de la història, del poc edificant que devia resultar l’espectacle, del component de nacionalisme exacerbat, de la incitació explícita a la violència, no crec que calgui donar-hi més rellevància al que sembla ser que era una farsa festiva d’una pedania del poble d’Almudévar, que molta gent no devia saber ni que existís. Per mi, el que és realment escandalós és que hi hagués mitjans de comunicació i polítics que hipòcritament simulessin escandalitzar-se per un programa televisiu on els menors expressaven les seves opinions sobre l’actualitat, cosa absolutament habitual en moltes televisions d’arreu, o que n’hi hagi que tinguin la barra de dir que a Catalunya es fa adoctrinament a les escoles pel fer d’ensenyar la història i la cultura del país, i que ara no s’hagin escandalitzat davant les deplorables imatges que oferien aquests estudiants aragonesos.

I és que hi ha periodistes i polítics carronyers, mancats de tota ètica i dignitat, als quals els importa un rave si es fa o no es fa adoctrinament polític a les escoles o si s’hi incita a la violència, com és evident en aquest cas. Algú ha vist algun polític del PP escandalitzat per aquest video, o alguna portada a la premsa cavernícola espanyola denunciant el fet? I és que, al marge de les consideracions polítiques que es poden fer a l’hora de jutjar un programa televisiu que dóna la veu als joves perquè puguin expressar-hi lliurement les seves idees, i les consideracions que hom pot fer davant d’un espectacle que s’incita a la violència, el que hi ha és una menyspreable i repugnant actitud d’hipocresia i mesquinesa de determinats polítics i periodistes espanyols.

Tags:

A propòsit de la tercera via

setembre 29th, 2013 · No Comments · Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En política, com en qualsevol altra activitat humana, no es poden fer anàlisis en abstracte sense tenir en compte la història, els antecedents i tots els condicionants que l’envolten. El raonament que fan els partidaris d’una tercera via, Duran i Navarro bàsicament, no sembla pas tan descabellat, almenys d’entrada. A partir del principi que els catalans tenim dret a decidir el nostre futur, les possibles opcions a prendre són moltes i diverses, i no forçosament s’haurien de limitar entre la de l’unionisme i la de la independència. Hi podria haver qui optés que liquidar l’autonomia per esdevenir una simple regió d’Espanya, qui optés per la situació actual, per un model autonòmic amb més capacitat d’autogovern, per un model federal o confederal, i finalment qui optés per la independència. Però aquest argument simplista, esgrimit pels postulants de la tercera via és absolutament fal·laç.

Com deien tant Artur Mas com Oriol Junqueras, aquesta suposada tercera via és la que s’ha intentat sense èxit durant anys i panys, fins a la clatellada definitiva donada pel Tribunal Constitucional. No partim del no res, sinó que les diferents forces polítiques catalanes ja han assajat totes les terceres vies possibles i sempre han topat amb la negativa i l’hostilitat de l’Estat espanyol.

És una absoluta quimera pensar que el PP, que hores d’ara continua amb la seva ofensiva recentralitzadora i en contra de la llengua i la cultura catalanes, pugui avenir-se a fercap reforma de la Constitució en el sentit d’avançar cap al federalisme. Si en algun moment PP o PSOE es posen d’acord per a iniciar una reforma de la Constitució serà per a limitar els poders autonòmics i garantir el procés d’uniformització cultural de l’Estat.

Si als independentistes els acusen de volen canviar les fronteres d’Espanya, cosa inevitable si es produeix la secessió, més acusarien els federalistes de voler canviar tota l’estructura de l’Estat. És una història ja repetida, aquesta de voler encaixar Catalunya a una Espanya federal, quan a Espanya no tenen cap interès pel federalisme; i no només a les files populars, sinó també al si del PSOE.

Qualsevol plantejament de caràcter federal o confederal, per a poder ser negociat a Madrid, ha de ser fet des d’una plena sobirania. De manera que els federalistes que ho són de veritat, per una elemental raó de possibilisme, optaran primer per l’autodeterminació, i quan ens trobem d’igual a igual amb l’Estat espanyol, aleshores podrien plantejar algun tipus de negociació.

En realitat, almenys en el cas de molts socialistes, aquesta tercera via no existeix sinó que és un subterfugi per simular que es té un projecte diferenciat del PP oi de C’s, basat en la liquidació de Catalunya com a poble amb una llengua i una cultura pròpies, però sabent que el resultat serà el mateix.

En definitiva, la proposta d’una tercera via, sabent que no tenim cap possibilitat de forçar una negociació a fons amb l’Estat i sobretot que no tenim cap possibilitat de garantir un resultat mínimament positiu, equival a deixar en mans del Govern espanyol el que teòricament havia de ser una decisió del poble català. És a dir que ja no és cap tercera via; simplement, no és cap via

Tags:

Cap on es decanta el PSC?

setembre 27th, 2013 · No Comments · Política catalana

Evidentment, del debat d’aquests dies se’n poden treure conclusions molt diverses. Només cal veure les portades dels diaris per observar que cadascú intenta fer-ne la lectura que més  li interessa. Mentre la majoria vam poder veure un Artur Mas molt decidit a tirar endavant i a aparcar terceres vies que en realitat no són tals, hi havia que emfatitzava l’escletxa d’una possible pregunta amb triple resposta.

En qualsevol cas, el debat va evidenciar que el procés continua viu i en les mateixes posicions. El bloc sobiranista amb el nucli CiU-ERC, amb el suport sempre matisat i no exempt de crítica per part d’IC-V i de la CUP, enfront del bloc espanyolista amb una pugna interna per veure qui en treu un millor rendiment electoral, i entremig el mateix PSC dels darrers temps que no és ni carn ni peix. Un PSC que té mala peça al teler perquè sap que no es pot posicionar al costat del PP i de C’s, però que tampoc té prou sobirania com a partit per a posicionar-se a l’altre bàndol. Una situació que si comptés amb un bon lideratge, i sobretot amb un suport real dels seus correligionaris de Madrid, que no té, podria erigir-se com la força de la centralitat en lloc de caure en la marginalitat com està caient. Però, precisament perquè crec que aquest espai serà el camp de batalla dels propers mesos, em quedo amb unes frases de Pere Navarro adreçades al President: “No ens vegi com els seus adversaris” i “Ens necessitarà per garantir la cohesió social en la consulta”.

Unes frases que tenen interpretacions diverses, perquè probablement tenen una mica de tot. D’una banda una visió realista en el sentit que és cert que el procés sobiranista necessita no tenir-hi en contra el que representa el PSC; de l’altra, un desmarcament dels socialistes del front espanyolista que inclou la participació en una moció conjunta al Parlament amb la resta de forces catalanistes; i finalment una amenaça més o menys explícita que arraconant el socialistes al front espanyolista perillaria la cohesió social del país.

Tags:

Massa xoriços al carrer

setembre 26th, 2013 · 1 Comment · Economia, Polí­tica Espanyola

Per més que s’hi esforcin és difícil que algú arribi a entendre les explicacions que ens donen per a justificar els desorbitats increments del cost de la tarifa elèctrica. En el que portem d’any per als usuaris s’haurà incrementat en un 11%, que evidentment no respon a l’increment del cost real de producció de l’electricitat. I és que en economia, quan es volen maquillar els números es busquen noves fórmules de càlcul per tal d’arribar a la conclusió desitjada. Per això es van inventar un  sistema de subhastes, que s’amaneixen entre les mateixes companyies, per tal d’aparentar un resultat matemàticament inapel·lable.

El primer semestre d’aquest any, les empreses elèctriques espanyoles van tenir uns beneficis de més de 4.000 milions d’euros. Però és que no té cap mèrit  per part dels empresaris, com no sigui el d’haver comprat els polítics perquè els permetin un espoli permanent als consumidors indefensos. Com és possible que unes empreses que tenen altíssims beneficis puguin parlar de “dèficit tarifari”? L’Estat, els dirigents polítics del qual deuen estar preparant-se un lloc de privilegi en els seus consell d’administració per quan toqui deixar la política activa, reconeix un fals dèficit tarifari, en virtut del qual l’Estat encara deuria a les companyies elèctriques uns 24.000 milions, que és el que teòricament s’ha anat acumulant en els darrers anys. Però resulta que en aquests mateixos anys en què les companyies elèctriques reclamen a l’Estat aquesta compensació pel dèficit tarifari, han repartit entre els seus accionistes uns dividends per valor de 30.000 milions.

Aquí hi ha una doble o triple estafa. La primera és la de considerar un dèficit tarifari ponderant falsament, i a l’alça per suposat, el cost de la producció de l’electricitat. Una segona és la trampa d’unes suposades subhastes, del tot opaques, i amanides en funció dels seus interessos. I la tercera seria la que cometen els polítics de torn, esperant ser recompensats algun dia, legislant i regulant els mercats al servei d’aquestes companyies. Les traves a l’autosuficiència energètica que ha imposat darrerament el Govern espanyol i ara el nou increment d’un 3% del rebut de la llum formen part d’un mateix espoli de la ciutadania, en benefici dels seus amics. Massa xoriços al carrer.

Tags:

Delicte planificat, anunciat i consentit

setembre 25th, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

El ministre de l’Interior, en un acte de cinisme repugnant, per tal de no haver de justificar la manca de protecció de la seu de la Generalitat a Madrid en el moment de patir l’assalt de grups feixistes, va referir-se a la crema d’una bandera espanyola que sembla que es va produir també durant la Diada a Barcelona. I, a sobre, lamentava que els Mossos d’Esquadra no haguessin practicat cap detenció per la crema de la bandera espanyola. Aquest barrejar fets d’indole tan diversa, i per tant no equiparables, és una barroeria que, val a dir-ho, no és pas exclusiva ni del Ministre ni del Govern espanyol, ja que també la cometen sovint gent de tots els sectors i de totes les ideologies.

La crema esporàdica d’una bandera espanyola, com un fet aïllat, és equiparable, en tot cas a la crema d’una senyera en semblants circumstàncies, cosa que també va passar durant la Diada sense que hi hagués tampoc detencions. L’assalt violent, causant destrosses i lesions, a un acte institucional, per part de grups polítics que en feien ostentació, que ho reivindiquen com una forma d’entendre l’acció política, que se’n vanaglorien i que amenacen de repetir, només seria comparable a altres atacs perpetrats per organitzacions polítiques contra actes institucionals, cosa que en tot cas només havia fet en el seu temps ETA. Una altra cosa és que la corrupta justícia espanyola acabi condemnant amb duresa, d’anys de presó, la crema d’un caixer automàtic i en canvi pugui resoldre amb una simbòlica multa de no res (un copet a l’esquena i ànims per a seguir endavant) l’assalt terrorista de la llibreria Blanquerna; aquesta diferència de criteri només obeeix a la voluntat de castigar o d’afavorir determinades opcions polítiques. Ara mateix, grups feixistes que arreu d’Europa serien il·legalitzats, entre els quals hi ha els participants en l’atac violent a la seu de la Generalitat a Madrid, anuncien amb cartells la crema de banderes catalanes en la jornada del 12 d’octubre. I naturalment, ni el Ministre ni l’administració de la Justícia no considerarà que això sigui cap delicte, ni tan sols d’enaltiment i incitació a la violència.

Es pot dir ben alt i ben clar que des de les institucions de l’Estat s’està donant total cobertura a aquests actes de terrorisme. Per guardar les aparences, poden fer algunes condemnes formals, però tot seguit se’ls deixa en llibertat, se’ls permet que amenacin i practiquin la violència, s’anuncia que tindran condemnes tan mínimes que cal considerar com un premi, i evidentment hi ha una negativa total a l’aplicació de la llei de partits que tan severament aplicaven no a grups violents sinó a grups que condemnaven amb poca convicció la violència. I és que la llei ja va ser feta prevaricadorament no pas per lluitar contra la violència en general sinó contra la que postulava una determinada opció.

Tags:

Madrid contra Espanya, Catalunya al marge

setembre 24th, 2013 · No Comments · Economia, Polí­tica Espanyola

Ara que els espanyols tenen endegada l’ofensiva per a crear una sensació de pànic entre la població catalana davant dels riscos d’avançar cap a la independència, proliferen els predicadors malintencionats que ens adverteixen dels efectes negatius pel que fa al món de l’empresa. L’argument, simple i diríem que ingenu si no sabéssim que és de mala fe, es basa en afirmar que l’inversor cerca sempre estabilitat i que per tant fugiria del trasbals que evidentment suposarà el procés de secessió. Tan cert com que els inversors també saben distingir entre les tensions conjunturals i les estructurals, i que els importa ben poc que en un determinat indret hi hagi una estructura d’Estat o que n’hi hagi una altra.

És lògic, tractant-se d’estats centralistes, que quan un inversor estranger es proposa invertir a França o a Espanya, pensi de forma automàtica en la seva capital; cosa que no succeeix tan clarament en països d’estructura més federal com ara Alemanya. És lògic, doncs, que París o Madrid acaparin la majoria de les inversions estrangeres en detriment, i per tant en perjudici, de la resta de territoris dels respectius Estats. Una visió d’Estat que contemplés més positivament el conjunt del país, no permetria que totes les inversions anessin a parar a la seva capital, faria el possible per diversificar-les geogràficament o com a mínim no ho presentaria mai com un èxit de la capital enfront de les altres ciutats. En el cas espanyol, Madrid acapara més de la meitat de tota la inversió estrangera a l’Estat, un 51’9%, mentre que Catalunya queda en una segona posició amb un 24’4% del total, que és més del que li correspondria tant per població com per pes econòmic, de manera que la capacitat sobredimensionada de Madrid per a captar capital estranger és sobretot  en detriment de la majoria de la resta de comunitats, més que no pas de Catalunya.

Sense negar que, evidentment, en tot procés de canvi hi poden haver moments d’una certa incertesa i per tant alguns efectes negatius, el cert és que les previsions de beneficis els superen en escreix. I en tot cas, fins i tot en l’actual situació d’incertesa, les dades que proporciona el Ministeri d’Economia són prou il·lustratives per a desmentir els seus acòlits economistes i predicadors de la catàstrofe. Perquè, essent cert el pes abassegador de Madrid, en el primer semestre d’aquest any la inversió estrangera a Catalunya s’ha incrementat en un 42%, mentre que a Madrid ha caigut en un 27’8%. I si això és el que passa en els moments d’incertesa, amb el procés tot just iniciat, ja podem imaginar el que passaria si Barcelona esdevingués capital d’un estat català.

Tags:

Suport institucional a la violència terrorista?

setembre 23rd, 2013 · No Comments · Polí­tica Espanyola

Suposo que hi ha notícies que els mitjans de comunicació prefereixen posar en condicional perquè ni ells mateixos se les acaben de creure. És el cas de La Vanguardia que, citant fons governamentals, especula sobre la possibilitat que els terroristes que van assaltar violentament la seu de la Generalitat a Madrid siguin condemnats a penes de 300 euros de multa. No és d’estranyar que els grups d’extrema dreta celebrin la notícia per considerar que la publicitat i la notorietat obtinguda amb la seva acció hauria obtingut, a més, la recompensa d’haver de pagar només aquesta quantitat simbòlica.

Quan el mateix dia apareix la notícia d’una valencià condemnat a sis mesos de presó per adreçar-se en valencià als agents de la guàrdia civil, hom no pot sinó pensar que tot plegat és un error periodístic imperdonable. És absolutament impossible que un jutge honest, és a dir que no sigui un militant del PP o d’algun altre grup d’extrema dreta camuflat, pugui arribar a sancionar un acte de violència com aquell amb una simple multa de 300 euros. No crec que hi hagi gaire gent que dubti de la perversitat de la justícia espanyola, absolutament corrupta i posada al servei de la causa del nacionalisme espanyol, però una sentència d’aquest tipus sobrepassaria tots els límits imaginables i equivaldria a un escarni impresentable que no podria interpretar-se d’altra manera que com un ple suport institucional a la violència terrorista. Ja sabem que políticament, aquests grups de l’extrema dreta gaudeixen del ple suport del Govern espanyol que, a tot estirar, els deu haver advertit que una altra vegada procurin evitar que quedin imatges enregistrades dels fets, cosa que hauria permès a la policia espanyola donar la seva versió segons la qual hi hauria hagut un simple enfrontament entre bàndols o fins i tot una provocació per part dels organitzadors de l’acte.

Però, una cosa és que el PP doni ple suport als grups violents de l’extrema dreta, cosa que els permet a ells fer un paper igualment hostil però més moderat, i una altra que s’arribi a aquest extrem d’implicar l’administració de la Justícia en el suport als partidaris de l’ús de la violència. Si hores d’ara no s’aplica la llei de partits, i per tant no s’il·legalitza els grups participants en l’assalt de la seu de la Generalitat de Madrid, és pura i exclusivament perquè la llei ja era prevaricadorament pensada i adreçada per a combatre als grups abertzales; i el tema de la violència era només una excusa. Una sentència com la que anuncia La Vanguardia representaria un aval en tota regla de les institucions de l’Estat a l’ús de la violència. Ni un diari conservador i de dretes com la Vanguardia no s’ho acabava de creure.

Tags:

Fora de la Unió europea?

setembre 22nd, 2013 · No Comments · Internacional, Política catalana

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme)

En qualsevol debat, la mentida i l’exageració són símptomes clars de la manca de confiança en les pròpies conviccions i argumentacions. Quan per defensar una posició, algú ha de recórrer a faltar a la veritat o a tergiversar-la és perquè sap que si es limita a raonar en base a la realitat els seus arguments tindran poca consistència. I això, en el debat permanent en les relacions Catalunya Espanya seria vàlid en tots dos bàndols.

No s’hi val a dir que és igual que Catalunya, amb la independència, quedi fora de la Unió europea, perquè és evident que Catalunya ha tingut sempre, i continua tenint, una voluntat europeista. Però tampoc són acceptables les visions tergiversades i catastrofistes dels qui pretenen atemorir-nos per tal que desistim de les nostres aspiracions sobiranistes. Per més que la diplomàcia espanyola aconsegueixi, com és evident que pot aconseguir, que dirigents europeus es posicionin al seu favor, tant per quedar bé amb el qui, avui per avui, representa el poder a Espanya, com per evitar que l’exemple català es propagui a altres estats, tothom sap que no hi ha hagut cap precedent de secessió al si  d’un estat de la UE i que per tant, tot dependrà de decisions estrictament polítiques. En tot cas, la frase “Catalunya quedarà fora d’Europa” només pot ser dita per gent perversament deshonesta perquè, en el pitjor dels casos podria implicar quedar momentàniament fora de la Unió europea, com Suïssa o Noruega, posem pel cas. També és propi de persones mesquines dir que Catalunya per reincorporar-se a la UE hauria seguir un procés similar al de països com Croàcia o Montenegro, com han dit alguns polítics espanyols, perquè és evident que Catalunya ja compleix tots els requisits per a ser dins de la UE.

La utilització de l’euro està fora de qualsevol discussió perquè és possible fer-ho amb un acord amb les autoritats comunitàries, però també és possible fer-ho sense necessitat de cap acord. Catalunya, pel seu potencial econòmic, seria contribuent net a la UE, de manera que quedar-ne exclosa no li representaria cap perjudici pel que fa als fons comunitaris; en canvi si que hi guanyaria Espanya que, sense Catalunya, seria un país més receptor de fons comunitaris. Pel que fa a les fronteres també és evident que a ningú li interessaria retornar a la situació anterior, i molt menys a Espanya que no voldria tancar-se la principal porta de comunicació amb la resta de la UE. Algú s’imagina Espanya posant traves a les exportacions de valencians, murcians i andalusos, a part de les de Castella i Aragó que també passen per Catalunya?

És cert que Catalunya no podria participar en els òrgans de decisió comunitaris. Però cal no oblidar que per una simple correlació de forces i de pes demogràfic és ben escassa la capacitat d’influència de la majoria dels països europeus. Per exemple, l’any passat Espanya va perdre el seu lloc en el Consell del Banc Central Europeu en benefici de Luxemburg. I ben poca cosa ha pogut fer Espanya, per citar un altre tipus d’exemple, per defensar les seves quotes lleteres, cosa que ha obligat al tancament de moltes explotacions, o per protegir la fruita seva enfront de les importacions de Turquia o les taronges enfront de les importacions del Marroc. No podríem prendre part en les decisions comunitàries, però ens trobaríem en una situació no pas massa diferent de la majoria dels països de la Unió que hi tenen una incidència mínima. Però, per contra, tampoc ens veuríem obligar a seguir determinades directius que en una situació de crisi com l’actual molts països europeus, com Espanya mateix, han lamentat sovint haver de seguir.

Sortir de la Unió europea no seria cap bicoca ni cap situació desitjada, però tampoc seria cap drama. Les mentides i les visions apocalíptiques dels nacionalistes espanyols, que probablement no ignoren que sense Catalunya la seva solvència es veuria notablement minvada, no denoten sinó la seva manca de discurs i d’arguments real. Ho confirmava algú tan poc sospitós com el Ministre de Justícia espanyol, Ruiz Gallardón, quan deia que no sabia si una Catalunya independent era viable, però que tenia clar que no era viable una España sense Catalunya.

Tags: