Bloc de notes de Josep Romeu

Tweet

A vegades, els debats polítics que tenen llarg recorregut van prenent matisos i van canviant el seu focus central amb el risc d’oblidar l’objecte inicial o de perdre’s en aspectes tangencials. El debat polític a Catalunya, ara centrat en el fet gairebé exclusiu del dret a decidir democràticament el nostre futur, sembla que oblidi sovint els seus orígens. Alguns, fins i tot ho plantegen com el simple fet de reconèixer el dret de votar, encara que sigui per votar continuar igual com estem ara, o el que és el mateix esperar que algun dia Espanya entengui què vol dir un Estat respectuós amb la diversitat.

És ben cert que els pobles tenen tot el dret a decidir el seu futur, al marge de si hi poden sortir guanyant o perdent i al marge de si consideren que l’Estat on es troben els tracta millor o pitjor. No ens cal, en principi, una motivació precisa per a decidir lliurement el nostre futur. Ara bé, no partim del no res. Hem viscut i patit l’experiència d’intentar infructuosament durant més de trenta anys cercar un encaix dins de l’Estat espanyol que ens permetés sobreviure com a poble amb una llengua, una cultura i una identitat pròpies. Trenta anys en què s’ha fet evident, amb diferents alternatives de Governs espanyols que per part seva no hi ha cap interès ni voluntat de reconèixer-nos tal com són, i només una voluntat i una decisió d’assimilar-nos i de liquidar-nos com a poble. No hem vist mai un Govern espanyol disposat a entendre que la catalanitat també podia formar part d’Espanya, ni cap Govern espanyol disposat a complir amb l’article 3.3 de la Constitució que parla de l’obligació de l’Estat de protegir i defensar les diferents llengües d’Espanya. Hem viscut més de trenta anys no només amb un espoli fiscal insostenible, sinó amb incompliments constants de les promeses i dels compromisos contrets per l’Estat, i a sobre amb vexacions i acusacions de deslleialtat i de manca de solidaritat. Tenim, doncs, una llarga experiència de mals tractes i d’hostilitat permanent de l’Estat en contra de Catalunya, cosa que ha fet que molts catalans que fins fa poc encara creien que era possible trobar un encaix raonable dins d’Espanya hagin arribat a la conclusió que això és impossible.

Ara, diuen que el PP vol canviar la seva estratègia per a fer front al sobiranisme i suavitzar una mica el to, potser pensant que la feina més bruta ja la faran els sectors radicals d’extrema dreta que sempre han estat a la seva ombra i han gaudit de la seva condescendència. Però el que no estan disposats a canviar, pel que sembla, és el fet de mantenir les agressions contra la nostra llengua i contra el finançament de la Generalitat. Aleshores, els qui, fins i tot defensant el dret a fer una consulta, argumenten que no ens convé sortir d’Espanya haurien d’explicar com pensen fer front a aquestes agressions, o si les pensen acceptar com un acte de submissió.

Tweet

No crec que hagi sorprès ningú que el Tribunal Constitucional no acceptés la recusació del seu President presentada pel Govern i el Parlament català. Entra dins de la seva lògica que no té per què tenir res a veure ni amb la legalitat ni amb els antecedents que ja hi ha hagut en aquest sentit. Per ells, el fet no només que el President del Constitucional que haurà de dirimir en diversos conflictes entre un Govern del PP i el de CiU, havent estat ell fins ara militant del Partit Popular, sinó que a més amagués la seva militància a les Corts espanyoles quan va ser nomenat, no és motiu suficient per a recusar-lo.

Arreu han sortit veus, i no només de Catalunya, alertant de la mala imatge que dóna el Tribunal Constitucional, ja de per si prou desprestigiat, amb un President tan estretament vinculat a un partit polític quan bona part de les decisions que ha de prendre estan relacionades amb partits polítics. Però és evident que no els preocupa gens la mala imatge, perquè ja no la poden tenir pitjor; tothom sap que és una pantomima de Tribunal, una moma per als seus membres, subjecte als dictats polítics de cada moment. I és que el problema no és la parcialitat evident amb què actua aquest tribunal en funció de la ideologia dels seus membres, que per això han estat escollits pel PP o pel PSOE, sinó que el criteri per a acceptar o no una recusació per risc de parcialitat d’un magistrat no depèn ni del fet de tenir una adscripció política, en aquest cas fins i tot militància, ni de les opinions versades públicament sobre els temes a dirimir, sinó única i exclusivament del signe polític de la possible parcialitat. La mateixa circumstància hauria servit per a recusar-lo per unanimitat si hagués tingut alguna relació amb CiU, per exemple, en lloc de tenir-la amb el PP, o si les opnions del President del TC enlloc de ser hostils i insultants per a Catalunya haguessin estat positives o favorables al reconeixement de la seva identitat.

I el més greu és que això, aquesta mena de prevaricació de judicar les coses no pas en funció del fet en sí sinó de l’orientació política de les persones implicades, es considera com absolutament normal. Que un Fiscal es posicioni políticament en favor de les tesis del PP és vist com a normal i fins i tot com a imparcial, però consideren intolerable que ho faci coincidint o mostrant comprensió per les tesis  catalanistes. És el mateix que han fet amb aquest absurd debat sobre un programa de televisió en què els nens expressaven la seva opinió sobre la Via Catalana; el problema no és que, tal com es fa en molts programes televisius infantils o juvenils, surtin nens a parlar del que sigui, sinó que ho facin a favor de Catalunya.

Tweet

Un dels problemes que pot tenir qualsevol que pretengui analitzar la realitat del país i la seva situació política és el de confondre aquesta realitat amb els seus desitjos. Qui més qui menys suposo que tothom hi deu haver caigut alguna vegada en un intent de veure la realitat, a vegades potser inconscientment, tal com ens agradaria que fos. Això fa perdre, evidentment, molta objectivitat i per tant també credibilitat. I d’exemples en trobaríem, segur, a tot arreu.

Però en el debat sobre les relacions entre Catalunya i Espanya aquest fet pren una dimensió sovint desmesurada. Els desig dels populars catalans i concretament de l’Alícia Sánchez Camacho de veure com s’ensorra el país, per tal de poder dir que és culpa del sobiranisme, fa que vegin cataclismes on hi ha una certa normalitat o que vegin fugues d’inversions quan Catalunya continua essent una de les comunitats que capta més inversió estrangera. De fet, quan parlen de les catàstrofes que ens sobrevindran amb la independència en realitat estan dient el que els agradaria que passés i, sobretot, allò per al qual ells esmerçaran tots els esforços. La mateixa Alícia que ha pressionat el Govern espanyol, amb força èxit val a dir-ho, perquè no pagui els deutes contrets amb Catalunya, que no compleixi l’Estatut pel que fa a inversions,  que no executi les que s’han pressupostat, i que en la mesura que sigui possible escanyi tant com pugui les finances catalanes però també les empreses del país, serà la mateixa Alícia que pressionarà perquè Mariano Rajoy no cedeix ni un mil·límetre davant les reivindicacions catalanes, que l’any que ve empitjori el finançament català amb una encara menor aportació de l’Estat, i per suposat perquè Catalunya quedi exclosa de la UE quan assoleixi la independència.

De fet, és el mateix que ha fet el Comissari Europeu de la Competència, Joaquín Almunia, quan ha assegurat que Catalunya en quedaria fora en el moment d’esdevenir un Estat independent, opinió recolzada per l’inefable i sempre hostil Duran i Lleida. Ell sap que no hi ha cap llei, cap article ni cap disposició comunitària que prevegi què passaria en el cas, fins ara inèdit, que es produís una secessió en un dels estats membres; com ell sap igualment que aquest és un tema que dependrà única i exclusivament de la voluntat política de totes les parts. El que passa és que Almunia no diu el que creu que passaria sinó el que voldria que passés i l’objectiu per al qual ell treballarà per tal que passi.

Tweet

Rajoy no podia donar massa més respostes que la de no donar resposta, entenent que el fet de no respondre ja és una negativa en rodó a les aspiracions catalanes. Cap novetat. Primera perquè ja sabem que el seu objectiu, el del seu partit i el del nacionalisme espanyol és el d’aniquilar-nos com a país; i segona, perquè s’han enrocat en una posició d’absoluta intransigència i de negació del  dret més elemental com és el dret a existir, i ara els seria impossible de fer cap pas enrere.

A vegades, ens sembla absolutament irracional el debat, quan veiem que ells consideren que no estan vulnerant cap mena de dret democràtic i que el que no és democràtic, diuen, és precisament tenir la pretensió de votar i decidir el nostre futur. I, en part, és comprensible perquè ells no estan pas negant el dret democràtic dels pobles a decidir el seu futur, un dret al qual ells mai no renunciarien, per suposat. Ells estan negant la nostra existència. El seu argument és semblant al dels esclavistes i negrers d’altres èpoques que no és que neguessin la igualtat de tots els éssers humans i, per tant el dret a ser lliures, sinó que als esclaus els negaven directament la categoria d’humans, amb la qual cosa podien justificar qualsevol tracte inhumà. Des de la seva òptica els catalans no existim, i és en base a aquesta no existència que no entenen que reclamem el dret a decidir res; és allò que en termes jurídics se’n diu “subjecte de dret”.

Per tant, la resposta de Rajoy, o millor dit la no resposta és la de dir que està obert a tot, sempre que es parteixi d’un marc legal i constitucional segons el qual no existeix un poble català, amb dret a decidir res. Per ells hi ha uns espanyols que viuen al nord-est d’Espanya, que tenen entre moltes altres la mania de parlar d’una manera molt rara. I per això, ells mateixos a vegades interpel·len els catalans amb acudits com el de dir “i si una província, unes comarques o uns municipis decidissin exercir el dret a decidir, també els deixaríeu?”. És no entendre o no acceptar una realitat de país, l’existència del poble català; i amb aquesta premissa és impossible negociar res.

Tweet

Ja se sap que quan hi ha una mobilització ciutadana al carrer és difícil de fer-ne el recompte, lògicament cadascú intenta magnificar o minimitzar la xifra en funció dels seus interessos. I aquí no se n’escapen tampoc els funcionaris públics, cossos de seguretat i tècnics que teòricament haurien de ser objectius. Per tant, no ens hauria de preocupar en excés la disparitat de les xifres. Tant se val si a la Diada d’enguany es van manifestar en total un milió, un milió i mig o dos milions de persones; tothom va poder copsar que havia estat un gran èxit de mobilització, i que això posa en evidència una preocupació real en el conjunt de la ciutadania.

Sí que el fet de donar una xifra o una altra és simptomàtic del posicionament polític de qui fa el càlcul. Per exemple, no ens ha d’estranyar que el Ministre de l’Interior, acostumat com està al seu partit a portar dobles comptabilitats i a declarar només una part dels seus números, digués que en la Diada no va sortir al carrer ni la quantitat de persones inscrites nominalment a la Via Catalana; com si la gent no hagués vist les imatges, no sabés fer números, o la mobilització no hagués estat valorada arreu del món. La broma d’alguns mitjans insinuant que la cadena s’havia pogut realitzar perquè hi havia ninots de cartró pedra, referint-se a la presència de colles geganteres, només és símptoma de l’escàs nivell professional dels periodistes que signen aitals bajanades. Però molt més significatiu, políticament, és l’argument de la “majoria silenciosa” que va emprar la vicepresidenta del Govern espanyol i altres polítics del mateix tall. El de la “majoria silenciosa” és un terme que utilitzen tots els règims autoritaris, i utilitzava lògicament el franquisme, per defensar que ells no havien de fer cas de les reivindicacions socials, perquè sempre eren més els qui no es manifestaven que els qui sí que ho feien.

De manifestacions de centenars de milers de persones, arreu del món, n’hi ha ben poques. I si qualsevol manifestació és valorada com un símptoma d’un determinat malestar o d’una determinada reivindicació, el volum és un indicador clar del nivell de suport popular que té. Però és que la fal·làcia i la deshonestedat dels qui utilitzen aquest argument de la “majoria silenciosa” es posa immediatament en evidència quan algú els demana si, aquest 11 de setembre, els qui no es van manifestar en els actes del PP, en els de C’s o d’altres plataformes del nacionalisme espanyol, també podem considerar com una “majoria silenciosa” que no està per l’unionisme. O a veure si la vicepresidenta del Govern espanyol també apel·larà a la “majoria silenciosa” quan el 12 d’octubre els espanyolistes arribin a concentrar alguns milers de persones.

Tweet

En el tram de la Via Catalana on em trobava jo la presència dels Mossos d’Esquadra era insignificant, per la munió de gent que ens hi concentràvem ja unes hores abans de l’inici de la cadena. Una sola patrulla enmig de milers de manifestants en un ambient festiu i el pas relativament freqüent de patrulles motoritzades eren més que suficients per a garantir l’odre i que els ciutadans ens poguéssim manifestar en llibertat. Així, a Catalunya, els Mossos no van tenir cap mena de problema per a mantenir l’ordre i controlar el possible caos que es podia haver produït en tallar durant hores dues de les principals carreteres del país, al llarg de 400 quilòmetres.

Ben al contrari del que va passar al País Valencià, on la Guàrdia Civil assegurava que no podia garantir l’ordre si la gent es manifestava a la carretera en un tram de dos o tres quilòmetres. Un reconeixement de la seva incapacitat professional que bé mereixeria més d’una dimissió, a no ser que l’informe que van presentar a la Delegació del Govern espanyol fos un acte d’indignitat professional, en què van mentir per tal de facilitar l’objectiu polític del PP, sabent a més que era irregular i fora de la llei com els va acabar advertint el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià. El seu objectiu no era ni garantir l’ordre ni la llibertat dels ciutadans, sinó afavorir els interessos polítics del Partit Popular. I quan la Justícia va desautoritzar el poder polític que havia prohibit la concentració pacífica de la Via Catalana, també van acabar ells mateixos provocant aldarulls; hi ha imatges que reflexen prou bé l’actiud xulesca i provocadora dels qui teòricament havien de ser els garants de l’ordre. Però no ens ha d’estranyar, perquè no fa pas gaire dies que una altra jutgessa va haver d’amonestar la policia espanyola per haver actuat pel seu compte amb l’objectiu de protegir i afavorir l’Alícia Sánchez Camacho, la que té amics fiscals de confiança, en lloc de dedicar-se a la investigació del cas on presumiblement hi ha involucrada també la dirigent del PP.

Tant de zel com posaven els policies espanyols per a controlar els manifestants de la Via Catalana al nord de Castelló, en lloc de protegir-los per tal que poguessin exercir lliure i tranquil·lament el seu dret, no el posava la mateixa policia a l’hora de protegir la seu de la Delegació de la Generalitat a Madrid. Ja podem imaginar el Ministre Fernández, renyant els assaltants per no haver impedit que es gravessin imatges del seu atac violent, perquè d’aquesta manera a la policia espanyola, com té per costum de fer quan interessa políticament, li hauria estat molt més fàcil fer un informe presentant l’atac com una baralla entre bàndols o com a resultat d’alguna provocació. I amb el mateix sentit prevaricador, ja podem imaginar que els mateixos que sentenciaven la il·legalització de partits polítics perquè no condemnaven amb prou vehemència l’ús de la violència, no faran el mateix amb els qui realment la practiquen. I és que determinada violència, quan és a favor dels seus interessos, és perfectament consentida, quan no directament instigada, pels poders de l’Estat.

Tweet