Bloc de notes de Josep Romeu

En principi, no hauria de ser cap problema que al sí d'un partit polític hi hagi diferents corrents d'opinió, i fins i tot alternatives a dirigir el partit. De tota manera, preocupa la forma com s'està portant al si d'ERC. Perquè s'està donant una imatge de descohesió i de picabaralles internes que, en el millor dels casos perjudica tot el col·lectiu.[@more@]No vull analitzar avui les propostes de Carretero, ni la part de raó que pugui tenir, però m'extranya que en la seva anàlisi diferenciï tan clarament l'etapa en què ell era Conseller de la posterior al seu defenestrament. Vist des de fora, estant-hi més o menys d'acord, es percep una continuïtat gaire bé sense matisos. Les crítiques que fa ara també les podia haver fet en ser nomenat Conseller. I el mateix es podria dir del sector anomenat més independentista, que d'alguna manera ha estat present i ha combregat amb l'actual direcció. El problema, doncs, és que es primen els interessos i les ambicions personals per damunt dels del col·lectiu. I el problema és que no es tracta de particularismes concrets sorgits ara, sinó d'una cultura de partit ja molt estesa (i potser comú a tots els partits). En una situació normal és difícil mantenir un esperit crític, sense ser mal vist, i per això tots els dirigents s'envolten d'assessors i col·laboradors que no deixen de ser aduladors i que sembla que no tinguin altra funció que la de ratificar les decisions dels dirigents. El sistema d'escollir els representants interns del partit o els càrrecs electes es basa únicament en un clientelisme o xarxa de complicitats, sense valorar en cada cas el perfil més idoni per a ocupar cada lloc. Això és el que crea les rivalitats internes, les trames conspiratives, els corrents no tant d'opinió com de complicitat per a l'escalada. És cert que el moviment de Carretero, amb més o menys raó, sembla motivat més per revenges i personalismes que per cap altra cosa. Però la seva posició no és pas massa diferent de la pugna que mantenen els màxims dirigents del partit. La pel·lícula no és de bons i dolents, sinó d'irresponsables que posen els seus interessos particulars per damunt dels del partit i sobretot de la ideologia que pretenen representar. El nacionalisme català no es pot permetre perdre el temps en batalletes internes. Aquesta seria l'estratègia política que desitja el PP; per tant, no podem sinó reclamar responsabilitat a uns i altres: canalitzar degudament la discrepància interna, evitar qualsevol temptativa excloent però sobretot posar les bases per canviar la dinàmica interna del partit que és la que propicia aquestes tensions.

Tweet