Bloc de notes de Josep Romeu

Sembla ja un tòpic parlar del descrèdit de la política i dels polítics. Jo mateix, en alguna d’aquestes notes, he dit que en general els polítics (i els nostres no en són pas una excepció), es guanyen a pols, dia a dia, aquest descrèdit. I no solament no fan res per a posar-hi remei o dignificar la seva feina sinó que sembla que es barallin fins i tot per veure qui és capaç de portar més descrèdit a la política. Cada dia pitjor.

[@more@]

Es pot pensar que això és així perquè a ells ja els va bé: la gent seriosa cada vegada costa més que s’hi vulgui embolicar, i d’aquesta manera les mediocritats esdevenen capdavanters; no els preocupen massa les crítiques perquè, amb els sous que cobren, deuen pensar allò tan castís de “vaya yo caliente, y ríase la gente”; a més, amb la seva petulància probablement molts, en sentir com es menysté la política i els polítics, deuen pensar que això deu cert per a tothom, menys per a ells. 

Però els mitjans de comunicació, dels quals tan depenen els polítics, també hi tenen la seva responsabilitat. Per exemple, l’altre dia en el debat al Congrés el president del Govern espanyol es va dedicar durant dues hores a parlar de l’acció de govern: llei de dependència, infrastructures, sanitat, economia, etc. Però els mitjans de comunicació van optar per deixar tot això en un segon terme per magnificar les atzagaiades de l’oposició, i les contraatzagaiades del govern, està clar. Igualment, les intervencions de grups minoritaris que també van parlar de temes concrets que sí preocupen a la gent, tampoc van merèixer gaire interès a la premsa.  

I això és el que s’esdevé cada dia. Els periodistes han renunciat sovint a informar “del que passa” per limitar-se a reproduir “el que diuen”. Afirmen que la gent no està interessada en la política per l’actitud poc positiva dels polítics, però ells mateixos omplen els titulars de les picabaralles, a vegades forçades per preguntes dels mateixos periodistes, obviant les feines concretes, positives, que també hi són.

A Catalunya preocupa molt més, als mitjans de comunicació, les declaracions irrellevants i reiteratives d’uns i altres quan es critiquen entre ells, que els resultats de l’aplicació de la llei de barris, per dir només un exemple d’acció de govern que incideix directament en la vida de la gent. Aleshores, quan es demana a la gent què en pensen dels polítics és normal que tinguin presents només els aspectes negatius. No fa gaire en un programa televisiu, amb plató obert a una trentena de ciutadans, tothom carregava contra els polítics perquè deien senzillament que eren incapaços de posar-se d’acord en bé del país, i que només es barallaven pel poder. Però immediatament, la mateixa gent deia que, essent cert això, no s’entenia que després tots semblessin tan amics i anessin a sopar plegats, o que al capdavall moltes lleis les acaben consensuant. 

I és que potser en fem un gra massa, cosa que a la mediocritat política ja li ve com anell al dit. 

Tweet