Bloc de notes de Josep Romeu

Fa uns mesos, la Secretaria de política lingüística de la Generalitat va treure una nota de premsa en la qual deia que el català ocupava el lloc 88è en el rànquing de les llengües més parlades del món. Una dada que, evidentment, podem posar en dubte perquè és molt difícil establir un llistat de parlants de les llengües del món seguint els mateixos paràmetres per a totes elles. És normal, doncs, que hagin sortit veus crítiques basades sobretot en la metodologia seguida per a establir aquesta classificació. El que em sobta, però, és aquesta afició tan nostrada d’autoflagelar-nos sense compassió: em sembla que totes les crítiques que he llegit de gent del país anaven en el sentit de qüestionar la xifra donada per la Generalitat per considerar-la excessiva.

 [@more@]

Sembla que la Generalitat va treure les dades de l’Ethnologue (http://www.ethnologue.com ), considerada una de les fonts més prestigioses pel que fa a les llengües del món. I tanmateix és una font ben qüestionable en molts casos: té la tendència a considerar com a llengües diferenciades el que no són sinó dialectes de la mateixa llengua, com fa amb l’occità; en alguns casos dóna dades de parlants, en d’altres dades de gent que sap parlar la llengua i en d’altres es limita als qui la tenen com a llengua materna. Però no es tracta ara de fer una crítica a l’Ethnologue.

Els qui són crítics amb la Generalitat per haver atorgat el lloc 88è al català, no ho són tant amb el mateix Ethnologue, d’on s’han tret les dades. Tampoc és tan important ocupar el lloc 88 o el 91, com diuen altres fonts, però sobta l’escrupolositat amb què alguns pretenen analitzar la nostra realitat lingüística quan després no fan servir el mateix raser per a les altres llengües. Vull dir que, per saber el nombre de parlants de francès, o d’espanyol, per exemple, no hi ha gaire manies a l’hora de comptar sumant el nombre total dels habitants dels Estats. Està clar que resulta molt difícil establir un concepte precís sobre què entenem per parlant d’una llengua: que el sap parlar, que ho fa amb una certa assiduïtat o habitualment, que la té com a llengua materna, que s’hi sent identificat…

No vull entrar ara en més precisions, ja ho faré un altre dia, però només deixar constància d’aquesta tendència al sadomasoquisme dels catalans que ens fa ser molt més crítics amb nosaltres mateixos que amb els altres. Ja està bé que mirem de ser el màxim d’acurats i de precisos: segur que hi ha precisions que ens poden fer perdre posicions, però també n’hi pot haver que ens en facin guanyar.

Tweet