Cadascú dóna l’espectacle a la seva manera, segons el seu estil i la seva tradició. Al PP li ha sortit de l’ànima resoldre un possible conflicte intern a Catalunya a cop de decret i de la mà de qui ostenta el poder. Cap militant del Partit Popular de Catalunya mínimament honest pot dir que l’hagi sorprès l’actitud autoritària de Madrid imposant la seva candidata, i molt menys que no comparteixi aquesta manera de procedir, perquè això ja forma part de la ideologia i de la concepció de la política del partit. És una visió militarista, fins ara acceptada per tothom, en què hi ha un capità (abans era un general) i una tropa que no té altra alternativa que la de callar. A poques setmanes de les eleccions internes d’ERC per sufragi universal dels seus militants (altra volta la maleïda paraula d’arrels castrenses), i d’un Congrés assembleari, la comparació sembla inevitable. [@more@]
Fins i tot els més acèrrims detractors d’ERC han posat de manifest el tarannà democràtic del partit republicà, enfront de l’autoritarisme dels populars. I és evident que es tracta de dues visions contraposades perquè també provenen de dues tradicions que no tenen res a veure l’una amb l’altra. Fins i tot la Montserrat Nebreda, l’única candidata que no ha acceptat la humiliació d’agenollar-se davant la prepotència dels seus superiors, acabava dient ahir que mantenia la seva candidatura encara que només fos per a legitimar la imposada des del carrer de Gènova; com a mínim, deia donant per descomptat que guanyarà Alícia Sánchez-Camacho, es podrà fer veure que ells també han fet el seu procés democràtic.
No crec que valgui massa la pena perdre gaire temps per a posar de manifest la manca d’esperit democràtic dels populars, que ells tampoc entendrien ni acceptarien. Però sí que pot ser un bon moment perquè la classe política, i els partits en general, es replantegin les seves normes de funcionament. Perquè, no ens enganyem, ERC va fer unes eleccions obertes a la Presidència i a la Secretaria General, tal com s’havia acordat en el darrer Congrés de Lleida, però no pas seguint el calendari previst. Més aviat tot el procés va ser una sortida improvisada davant la negativa a assumir responsabilitats pel fracàs electoral i l’estratagema individual de qui, per satisfer les seves ambicions personals, ni tan sols va consultar a la cúpula del partit la seva decisió d’abandonar el Govern per planificar l’assalt a la Presidència.
Ja ho deia l’Alfonso Guerra: “qui es mogui, no sortirà a la foto”. La militància de tots els partits, i ara parlem només dels democràtics, sap que si vol fer carrera política ha de procurar estar calladeta, en actitud servil envers els seus superiors (que per això són superiors) i esperar que una bona conducta acrítica els acabi donant la recompensa d’un càrrec institucional o d’un bon lloc en una llista electoral.
En el camp de la democratització de la vida política i dels partits, ens queda encara un bon camí per a recórrer.
No Comments so far ↓
There are no comments yet...Kick things off by filling out the form below.