Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme. I com ja he dit en altres ocasions, un dels nostres problemes és la incapacitat per a analitzar degudament la realitat, amb un mínim de rigor i d’objectivitat. Ahir mateix llegia un article de Santiago Espot, de Catalunya Acció, que comença així: “Espanya trontolla. El cop que ha rebut és d’aquells que fan época i sembla que els fonaments de l’Estat (que mai no han estat precisament massa sòlids) no resistiran gaire més. Amb un parell d’escridassades més a l’himne i al Borbó, els bascs i els catalans podrem dir al món Good bye Spain.” [@more@]
Em va semblar fantàstica, i cal felicitar-ne els impulsors encara que hi hagi algun dels nostres dirigent cagadubtes que vulgui menystenir-ho, la xiulada del camp de Mestalla. Però bé, siguem conscients que allò va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys per una Plataforma pel Dret a Decidir, avui mig desfeta per desavinences internes. El fet de qualificar aquesta mena d’accions com a anècdotes no significa que no les valori, sinó simplement que voldria valorar-les en la seva justa mesura, precisament perquè no arribem il·lusòriament a la conclusió que “Espanya trontolla” o que tenim el "Zapatero sol contra les cordes". El que trontolla de veritat és el moviment sobiranista català capaç d’escindir-se fins a l’infinit, capaç de neutralitzar-se mútuament entre les diferents famílies o tendències, però sobretot incapaç de trobar uns mínims en comú per a treballar plegats per uns mateixos objectius. L’Espanya impertèrrita continua inalterable, com una piconadora que ho aplana tot al seu pas, no solament capaç de guanyar eleccions a base d’eliminar els adversaris servint-se de la justícia, d’incomplir impunement les lleis i fer mofa i befa dels catalans, sinó sobretot capaç de fer-ho sense que passi absolutament res de rellevant, tret d’alguna que altra anècdota que s’oblida tan fàcilment com ells obliden les seves promeses.
Però no. A casa nostra desbordem d’una mena d’optimisme entre ingenu i inconscient, i no sé si també irresponsable. Aquest article de Santiago Espot em recorda una altra anècdota, viscuda personalment, d’una entitat que en ple procés de redacció del que havia de ser la nova Constitució europea, amb un Giscard d’Estaing com a principal redactor, va organitzar una trobada de Nacions sense estat a l’illa de Sardenya. En aquella trobada, només hi va assistir un eurodiputat que era del SNP; la màxima representació del País Basc era un dirigent de segona fila del món abertzale en vies d’il·legalització; de Catalunya l’únic partit polític era una de les faccions d’Estat català; i la resta eren representants de la mateixa illa de Sardenya o d’altres nacions sense estat amb escàs o nul pes a Europa. Doncs bé, llegint les conclusions de la trobada de Sardenya en un to surrealista es venia a dir que a Europa hi havia dues grans iniciatives per a la configuració d’un nou marc constitucional europeu, i que al final haurien de confluir en un projecte comú. De fet, aquella trobada no va arribar ni a la categoria d’anècdota, però va servir per a alimentar falses expectatives i algun ego personal.
Es una mica cansat escoltar (o llegir) opinions com la teva que minimitzen o menyspreen qualsevol de les accions o fets que es van produint en la lluita per la independència. Resulta que per tu, tot son “anecdotes”. Tu vas anar a Brussel·les? Vas veure el tipus de gent que va anar i l’ànim en que anaven? O potser només t’has quedat amb el que han dit (interessadament) els mitjans? Estic fart que la gent qualifiqui la manifestació de Brussel·les d’”anècdota”, perquè t’asseguro, tant per la quantitat de gent que va anar com pel tipus i l’ànim d’aquesta, que va ser qualsevol cosa menys “anècdota”. Sense cap mena de suport dels mitjans ni dels partit (anomenats) sobiranistes, 10000 catalans de tot tipus van anar a Brussel·les a demanar un estat propi.
Perque jo també em pregunto a tots aquests que “teoritzeu” sobre l’estat en que es troba la relació amb l’Estat Espanyol i el procés “d’alliberament” que espereu que passi? Si lo la manifestació a Brussel·les o lo de la (unànime) pitada dels aficionats del Barça al rei son anècdotes, que voleu que passi més, que la gent surti al carrer a “prendre la Bastilla”?
Seguint amb els símils futbolistics, tu representes a tota aquella gent que malgrat el bon futbol que el Barça ha practicat durant tot l’any, abans del partit contra el Madrid només pensàveu en que si el Madrid guanyava, es posaven a un punt, perquè pensàveu que malgrat el bon futbol del Barça, el Madrid encara tenia possibilitats de guanyar. Si els jugadors haguessin pensat com tu, el Madrid hagués guanyat aquell partit. Afortunadament, el jugadors del Barça, igual que molts catalans actualment, estaven segurs de les seves possibilitats i per tant el Madrid no podia mai de la vida guanyar aquell partit, com al final va ser.
Si com dius, el moviment independentista “d’escindeix fins a l’infinit” és per l’actitud aquesta que mostreu alguns de “pessimisme malaltís” capaç de tallar les ales a qualsevol que gosi revelar-se i encarar en positiu el futur.
Fa molt més per la independència de Catalunya Santiago Espot amb el seu «optimisme entre ingenu i inconscient» que tu amb articles com aquest.
Cordialment
Joan
Amic Joan,
Suposo que no has entès res de l’article. En cap moment menystinc accions com aquestes. És més, per gota que hagis llegit altres articles meus, hauràs pogut comprovar com sempre intento fer veure la importància de totes les accions empreses, des de la dreta sobiranista als grups més alternatius, i sempre de forma inclusiva. Ens fa falta gent com el Santiago
Espot i gent com l’Àngel Colom ara a CDC, gent com el Carretero i gent com l’Enric Canela, gent com el Carod Rovira i gent com els de la PDD o tantes altres plataformes.
L’únic que dic és que hem de saber veure l’abast real d’aquestes accions, per entendre que no hi ha una sola via cap a la independència, sinó que totes són necessàries. La paraula anècdota té el sentit d’una petita aportació (important, ja ho dit) en un situació molt més complexe, que precisament per això necessita de totes les altres. I no ens fem cap favor desvirtuant la realitat, amagant la fortalesa de l’enemic, o sobrevalorant-nos amb desmesura.
Cordialment
Josep Romeu
Benvolgut Josep,
Un dia em vas acusar de tenir problemes de “comprensió lectora” quan et vaig fer un comentari a un escrit teu. Aquell dia tenies raó, vaig malinterpretar el teu escrit.
Pero avui no pots alegar el mateix. He llegit i rellegit el teu article varies vegades i diu el que diu i no hi ha marge a una interpretació “en positiu” com tu pretens fer en la replica al meu comentari.
Començant pel titol “De victoria en victoria fins la derrota final”. Continuat pel principi del teu article “Ja sé que a vegades es pot caure en un pessimisme excessiu, però és que amb el panorama que tenim no sé si hi ha gaire espai per a l’optimisme” i amb “perles” com per exemple “Però bé, siguem conscients que allò [la xiulada] va ser una anècdota; positiva, però només una anècdota. Com anècdota va ser, encara que a un altre nivell i igualment molt positiva, la manifestació de Brussel·les o algunes de les multitudinàries manifestacions organitzades en els darrers anys”.
Jo no se si Espanya trontolla o no, però el dia que ho faci, serà a base de “xiulades”, “manifestacions” i totes aquestes “anècdotes”, protagonitzades per la gent i no per “plujes fines”, “acció de govern” i aquest “realisme” que no fa avançar ni un pam la situació.
Ja et vaig dir que et segueixo des de fa poc i no m’he llegit tots els teus escrits. Però al marge de la teva “trajectòria” cada escrit ha de ser una unitat per ell mateix i s’ha de poder “treure de context” i l’escrit que has fet avui és impresentable des del punt de vista de la recerca de la llibertat de Catalunya. Ho llegeixis com ho llegeixis. Has menystingut accions com la xiulada o com la manifestació a Brussel·les. Les has titllat d’anecdotes, quan realment son simptomes de que l’actitut de la gent ha canviat. No se si no ho veus, o el que es pitjor, no ho vols veure.
Cordialment,
Joan
Amic Joan,
Si el que vols dir és que no sóc gaire optimista, amb això et dono tota la raó.
Però, de tota manera, em sembla que encara ho sóc una mica més que no pas tu, que et sembla un disbarat qualificar d’anècdota una xiulada i en canvi véns a dir que les «pluges fines» «les accions de govern» i el «realisme» no fan avançar un pam. Doncs, jo penso que sí, que tots fan avançar (o si em permets continuar essent pessimista, tots contribueixen a evitar retrocedir més encara), tant les xiulades, com les manifestacions, com les accions de goverm (algunes, no masses, reixides). I no solament això, sinó que la meva tesi general és que totes són imprescindibles, es necessiten i es complementen.
I per això sóc molt crític amb aquest Govern, inclosos els del meu partit, perquè pretenen fer-nos creure que ja van pel camí de construir un Estat i que no cal fer res més; però també sóc crític amb els qui creen falses expectatives, els qui pensen que la seva és l’única via, o els qui titllen aviat de traïdors a la resta.
Jo continuo creient en ERC com el partit que millor representa les meves idees, malgrat les discrepàncies amb els dirigents actuals; però també crec que caldria establir més ponts de diàleg i de col·laboració amb el sobiranisme (que també n’hi ha) de CiU; crec que va ser un greu error el tracte donat a Carretero i a les idees que ell representa; crec que caldria comptar molt més amb el paper de grups com la CUP, o tants i tants moviments socials que treballen per fer avançar el país; i per això, des del primer moment em vaig adherir i vaig difondre la campanya dels 10.000 a Brussel·les, amb la ILP per un referèndum de l’autodeterminació de cara al 2012, i amb tantes altres iniciatives…
Però bé tampoc cal que t’expliciti el meu currículum, el passat i l’actual, perquè no es tracta de qui és més nacionalista ni de qui ha fet més per la independència. Com ja he dit en moltes ocasions, o hi avancem tots plegats o la fita serà inassolible. I el fet que no sigui gaire optimista, (tanmateix com una gran majoria dels intel·lectuals, politòlegs i pensadors d’aquest país) no vol dir que no estigui al costat de totes aquestes iniciatives, per petites i anecdòtiques que siguin, perquè totes són positives.
Josep Romeu
Doncs jo trobo que tens molta raó, Josep. Que perdem el món de vista i nosaltres solets creem uns miratges que, efectivament, duen directes cap a la derrota final. Semblem uns perfectes somiatruites i així no es va enlloc més que al forat. Tant d’infantilisme no pot ser mai bo.
Dilluns publicaré un post que el fons va d’això que tu mateix que comentes. De com el Barça ens pot fer perdre el món de vista amb la copa del Rei!. Estem molt, però molt malament. Sort de tanta inconsciència. Altrament, no fariem altra cosa que saltar directament per la finestra. Quina ingeniuitat tan perillosa que gastem!.