Sovint, l’empobriment del llenguatge no es limita a la pèrdua d’unes paraules que cauen en desús o la seva substitució per unes altres de foranes, sinó que suposa l’esvaïment d’uns conceptes o d’uns valors; dit d’altra manera, són els mots els qui es dilueixen com a resultat d’haver-ne oblidat el sentit propi i original. En el llenguatge col·loquial hem negligit l’ús del mot “guarir”, que fàcilment hem confós amb un dels significats del mot “curar”. Una cosa és guarir un malalt i una altra és tenir-ne cura. Massa sovint la medicina, pensada i dirigida des de la perspectiva estrictament mèdica i cada vegada més especialitzada, perd la visió global de la persona que han posat a les seves mans i s’obsessiona en el concepte de “guarir” oblidant el més elemental de “tenir-ne cura”. [@more@]
En la societat moderna en què els avenços científics semblen no tenir límits, fàcilment hom pot perdre la noció de vida com un procés natural que sí que té els seus límits. I neguem l’existència de la mort com un element més, encara que el darrer, de la vida de les persones. És així com, massa sovint, tota l’estructura sanitària es posa al servei obstinadament de guarir cadascuna de les malalties i disfuncions de l’organisme, cadascú segons la seva especialitat, oblidant-se de la persona en la seva globalitat. D’aquesta manera, negant la mort com un fet natural i com a darrer colofó d’una trajectòria de vida, els professionals s’aboquen desaforadament, en el que s’anomena l’obstinació terapèutica, a mantenir en funcionament cadascun dels òrgans vitals. Poc importa el patiment de la persona que ja ha esgotat tots els recursos i sense possibilitat de recuperar una forma de vida mínimament digna i confortable. Tota la maquinària del centre hospitalari es posa al servei d’allargar com sigui els mecanismes d’un procés vital que ja havia arribat a la seva fi, d’allargar en definitiva una agonia que al capdavall tindrà igualment el mateix desenllaç. Sembla com si no fos incumbència dels professionals de la medicina tenir cura de la persona, en el sentit d’acompanyar-la també en el procés de la mort, perquè aquesta sigui el més serena, tranquil·la i digna possible.
La mort no és el fracàs de la ciència mèdica que ha estat incapaç d’impedir-la. En tot cas ho seria aquesta concepció de la medicina que, a vegades, s’oblida de la persona i li nega el dret a morir dignament i sense patiments innecessaris.
Benvolgut,
És el primer article teu que llegeixo. L’he llegit amb molta atenció i el trobo molt encertat. Encara tenim molt camí a fer en aquests aspectes humans. Hem de deixar enrere molta hipocresia, molta irreflexió, molt de protagonisme, molta indiferència… vers els qui en realitat pateixen.
A més de tot el que dius, m’has fet pensar en les vegades en que m’he trobat davant de situacions en les quals (a part dels professional que intenten guarir -en cas de ser possible-, o tenir cura -en cas d’haver d’atendre els últims dies de la vida d’una persona-), en que no són només els professionals de la salut o els qui fan les lleis els qui actuen de manera contrària a com s’hauria d’actuar (o com nosaltres entenem que s’hauria d’actuar , ja que no deixen de ser assumptes molt complexos), sinó que fins i tot els propis familiars dels malalts, davant de malalties greus o de mort imminent, prefereixen embolcallar la realitat amb absurds processos recargolats que, aparentant ser molt humans, són castradors de la pròpia llibertat humana dels malalts. En aquests casos dóna la impressió de que la mort no és quelcom tan real com la vida, la mort fa por, tot i viure d’una manera que de vegades no ho sembli. Ens arrisquem fins al límit de no tenir respecte ni cap a nosaltres mateixos.
Moltes vegades preferim no encarar-nos a la mort, i fer tot el possible per veure si la despistem, és il•lògic i absurd, ja ho sé, però els humans som molt d’il•lògics, absurds, irracionals… i quan vivim situacions límits, solem perdre els papers molt fàcilment i embolica que fa fort… actuem de manera contrària a com ho hauríem de fer.
Jo el que també crec molt lamentable, és que a moltes persones no se’ls hi digui la veritat pel que fa a la seva malaltia (ja que així ho prefereixen els familiars, no pas els metges que, jo diria, que prefereixen no ocultar la realitat)… bé, el que vull dir, és que moltes persones, a més de tot el que exposes en el teu article, sobre allargar innecessariament un procés vital i irreversible… no se’ls hi dona la oportunitat de viure la seva mort, ni d’acomiadar-se d’una manera digna (per voluntat dels seus familiars).
En definitiva, jo diria que, per manca de reflexió, és un fracàs de tots plegats.
M. Pilar (grocdefoc) – des-de-dalt-del-turo.bloc.cat 13/11/2009