Bloc de notes de Josep Romeu

Un dita molt falangista deia: ¡A por ellos, que son pocos y cobardes!. Era una expressió que sempre m’havia fet molta gràcia perquè deia ben poc de la valentia dels qui la llançaven. Alçaven el crit de guerra per atacar precisament perquè sabien, o es pensaven, que era poquets i a més no massa valents. En la seva versió més reduïda, ha quedat també com a crit de guerra de la selecció espanyola, aquella que havia d’exhibir una “furia” imparable. Fidel als seus principis, la Falange, després d’haver anunciat que es manifestaria el mateix 13-D o el dia abans amb l’ànim provocador d’intimidar i i coaccionar la població, s’ha fet enrere. Millor. [@more@] 

És possible que hagin tingut pressions dels partits espanyols “seriosos”, perquè saben que els beneficia ben poc la presència de la Falange entre els opositors a les consultes populars. Tenen l’experiència d’Arenys de Munt on les amenaces de la Falange combinades amb l’estultícia de l’advocacia de l’Estat i les marranades dels nacionalistes espanyols, encara van esperonar més els arenyencs a participar-hi. Aquesta vegada han optat, doncs, per la discreció. Si no poden apagar les flames, es dediquen a posar tallafocs als mitjans de comunicació per tal de silenciar-les al màxim. Deuen pensar que si no es veu no fa tan mal. Els professionals d’alguns mitjans, i especialment dels mitjans públics pagats per tots els catalans, però dirigits des d’un Govern de la Generalitat hostil a les consultes, ja han rebut les consignes de parlar-ne el mínim; que s’oblidin del seu carnet de periodista i que facin de comissaris polítics per a tallar l’embranzida que ha pres la iniciativa popular d’exercir el dret a decidir. És possible que l’eslògan falangista que no dóna resultats per a intimidar la població, sí que els funcioni per a intimidar els professionals de la informació. 

El dia 13 hem de demostrar que no som pocs, i que no som covards. I tampoc cal gallardejar de ser exageradament valents, perquè només ens cal dipositar lliure i pacíficament el nostre vot; una acció ben simple que, per això mateix, a ells els aterroritza. El crit de “A por ellos, que son pocos y cobardes” probablement era eficaç quan l’adreçaven a la classe política catalana que, poruga i dividida es presentava a Madrid a pidolar, o que en el millor dels casos marcava fites a llarg termini per no haver-se de mullar. Els qui creiem fermament en el dret a decidir no ens diu massa res aquest “A por ellos”; no és el crit de la nostra selecció. 

 (publicat a http://mediterrania.bloc.cat/)

Tweet