Bloc de notes de Josep Romeu

La crisi econòmica està resultant d’allò més fructífera per als interessos de les grans empreses, en el seu objectiu de liquidar l’estat del benestar i de garantir-se un marc legal fet a mida. Per això, els governs van deixar de prendre mesures per a fer front a la crisi, i es van dedicar a prendre les mesures necessàries per a reduir el dèficit i fer totes les reformes laborals, fiscals i legislatives que afavoreixin els grans poders econòmics. Es tracta de retornar al capitalisme salvatge de finals del segle XIX. [@more@] 

Com que el paquet de mesures globalment hauria semblat absolutament impresentable, repugnant per la seva intencionalitat perversa, i indecent des de qualsevol punt de vista, les van traient una a una perquè costin menys de pair. I ja en portem unes quantes. Cada vegada sembla com si des del poder (s’entén el poder econòmic que se serveix d’un poder polític servil) ens demanesin un darrer esforç per adaptar-nos a la situació de crisi; però tan bon punt han aconseguit imposar una reforma per a fer més precari el mercat laboral, per a reduir salaris o pensions, per rebaixar les condicions laborals, per a incrementar les exigències en les cotitzacions de cara a la jubilació, etc. apareixen sistemàticament amb una nova proposta. Sempre amb el mateix objectiu de sostreure recursos destinats a les classes treballadores per tal de poder-los destinar a donar suport a la gran banca i a les grans empreses. Ara és el torn de parlar de la vinculació dels salaris amb la productivitat en lloc de fer-ho amb l’increment del cost de la vida. Una cosa és que a cada nou conveni les empreses, com hem vist darrerament en el cas de la Nissan, poden fer el xantatge als treballadors obligant-los a acceptar rebaixes salarials i de condicions laborals si no volen acomiadaments massius; i l’altra, que es pugui establir un sistema per tal que les empreses no hagin d’incrementar els sous dels treballadors ni tan sols per a mantenir el poder adquisitiu. I la fórmula que han trobat és la de vincular-lo a l’increment de la productivitat. 

Una fal·làcia absoluta perquè no hi ha ningú ni cap empresa que accepti augmentar els salaris en funció de la productivitat o dels beneficis, quan realment són importants. O és que les empreses com ara Telefònica o tantes altres que tenen beneficis astronòmics, ofereixen també incentius i salarials astronòmics als seus treballadors? Quan es produeixen grans beneficis, aquests incentius són per a repartir en exclusiva entre els directius; és només per quan puguin justificar que els beneficis no han estat tan elevats que volen aquesta clàusula de condicionar, sempre a la baixa, els salaris a la productivitat.

Tweet