Bloc de notes de Josep Romeu

És un tema recurrent, sobretot després d’unes eleccions, intentar donar la culpa a les regles del joc per justificar el propi fracàs. Que els polítics intentin manipular a favor seu aquest tema, ja s’entén; però costa més d’entendre que ho facin també els mitjans de comunicació i molts dels ciutadans que es queixen precisament dels polítics en general.

No seria en absolut més democràtic, ni més just, ni més engrescador, ni més lògic, que la llista més votada hagués de ser automàticament l’encarregada de formar govern.[@more@]En primer lloc, hem de dir que amb això no hi creu ningú, quan no els és favorable. Per exemple, des de sectors convergents s’ha posat el crit al cel pel fet que essent la llista amb més escons al Parlament no hagin pogut tenir la Presidència de la Generalitat. Però no dirien el mateix si la suma dels seus escons amb alguna altra formació hagués fet majoria, encara que haguessin estat, posem pel cas, els socialistes els més votats; per exemple, si s’hagués donat a l’Ajuntament de Barcelona. Aleshores probablement haurien sorgit socialistes deshonestos que dirien el contrari del que diuen ara. El PP s’exclama pel que ha passat a les Illes, però li sembla bé el que ha passat a Canàries.

Des d’un punt de vista de representativitat, el govern de la Generalitat, ara, té el suport de més del 50% dels diputats electes i dels vots. Si es fes aquest canvi en la llei electoral, ens podríem trobar que el govern de la Generalitat hagués tingut tan sols el 32% dels vots o el 35% dels diputats electes. I això seria més democràtic?

Naturalment que es pot canviar la llei electoral, però si es va en aquest sentit no serà ni per fer-la més democràtica, ni més justa, ni més engrescadora, ni més lògica. Establir unes normes de joc en què la llista més votada assumeix matemàticament la responsabilitat del govern (sigui de l’administració que sigui), crec que més aviat va en contra de la cultura democràtica. La societat és plural, molt més plural del que a l’hora de la veritat representen els partits polítics; i una llei així encara tendiria més a distanciar l’elector de l’opció política que considera millor, o la menys dolenta. Perquè és evident que aquest canvi forçaria que les aliances es fessin abans de les eleccions, diluint ja d’entrada el projecte de cada grup i sense poder dilucidar amb els resultats a la mà quin dels matisos existents al si de la coalició és el que prefereixen els ciutadans. L’actual tripartit, posem pel cas, per guanyar s’hauria de presentar en bloc davant l’electorat, de manera que jo no sabria si el meu vot serveix per donar suport a l’opció independentista o a l’opció més ecologista o a l’opció més espanyolista dels socialistes. I el mateix passaria, per exemple si es fes una aliança prèvia dels nacionalistes catalans CiU+ERC, perquè aleshores jo no sabria si el meu vot és per l’esquerra independentista o per la dreta més o menys sobiranista. En definitiva, tendiríem a un bipartidisme enormement empobridor i limitador de la diversitat real existent a la societat.

Una altra cosa és que la gent reclami als seus polítics que siguin clars sobre les seves preferències d’aliances, que compleixin amb els seus compromisos, etc. Però mirant el panorama municipal podrem veure que a l’hora de la veritat s’han donat governs i aliances amb totes les combinacions possibles. I també mirant els resultat podem veure com dissortadament són els mateixos ciutadans els qui exigeixen poc dels seus polítics: hem vist elements implicat en casos de corrupció que han tornat a guanyar les eleccions, gent que havia enganyat o incomplert les seves promeses i que ha tornat a tenir el suport dels ciutadans, i grups que han destrossat el territori però que mantenen el suport electoral.

Tweet