És evident que hi ha gent, i grups o organitzacions, que se senten més còmodes navegant contracorrent que portant el timó. Entenc que, des d'una opció com la d'ERC, no ha de ser fàcil compaginar els ideals i els principis que motiven l'acció política amb la realitat de compartir govern. Això exigeix un sentit d'Estat, una visió molt global de la nostra realitat per no deixar-se arrossegar ni per la quotidianitat del govern, amb totes les seves limitacions i frustracions, ni per les legítimes utopies.
Quan ERC no té definit un full de ruta per saber on anem i què hi fem al govern de la Generalitat, què hi fem a l'oposició del consistori barceloní, o què fem dels moviments socials que ens demanen anar més enllà, el pitjor que ens pot passar és que malbaratem totes les energies en lluites internes pel poder, que en el millor dels casos evidencien la incapacitat dels qui es postulen
[@more@]
Aquesta lluita interna que mantenen alguns dirigents, precisament en aquests moments en què caldria una reflexió serena i objectiva de la nostra situació, crec que els desqualifica com a candidats a liderar el partit. Es va prendre una decisió, i ja reiterada, de pactar amb els socialistes sabent tot el que això comportava; per tant, sabent la frustració que això implicaria. Una elemental prudència i mínima visió estratègica hauria fet que no s’hagués jugat tot a la carta del govern, sinó que s’hagués salvaguardat el partit davant la certesa de les tensions que el pacte havia de crear. La configuració del govern de la Generalitat, pel que fa als membres d’ERC, no respon a les necessitats del país ni tan sols a les del partit, sinó que determinats dirigents es van limitar a posicionar-se en un afany de protagonisme irresponsable.
La conferència de Joan Puigcercós apostant per un procés de trencament amb Espanya, és un exemple d’aquesta actitud. De ben segur que podem compartir bona part del seu discurs, però també és evident que la seva intenció només té a veure amb les seves aspiracions personals. Quan des del govern (i des de les àrees d’ERC) s’està frenant la societat civil perquè no sigui massa reivindicativa a nivell nacionalista, quan els compromisos de govern ens obliguen a no poder alçar la veu contra els desaires d’un govern central (cas Renfe), o no gosem plantar cara pel desplegament de l’estatut, no té massa sentit un discurs inflamat provinent d’un membre del mateix govern. El discurs no anava adreçat a la ciutadania, ni al govern central, ni al govern de la Generalitat, sinó als moviments interns del partit, amb un clar posicionament personal.
No és això, doncs, el que convé al partit ni a l’independentisme català. No es pot silenciar els qui no veien clar entrar en un govern tripartit i alhora liderar la revolta des de dins. Es va prendre una opció, i en qualsevol moment es pot reconsiderar. Però per això cal una reflexió interna molt més serena i, sobretot, allunyada d’aquestes trifulgues tan personals i mancades de visió global de la realitat del país.
No Comments so far ↓
There are no comments yet...Kick things off by filling out the form below.