Bloc de notes de Josep Romeu

Sembla correcta l'anàlisi que s'hi fa sobre l'inici del "procés històric de reforma estatutària". Hi ha un esgotament de les possibilitats que oferia el text de 1979, s'evidencien unes insuficiències clares a nivell de finançament (dèficit fiscal), a nivell d'inversions de l'Estat a Catalunya, etc, i apareixen nous reptes que no estaven prou previstos en l'Estatut del 79: les relacions amb Europa, la nova immigració, les noves tecnologies, etc. Tot plegat fa que cada vegada es generalitzi més la idea que cal una reforma de l'Estatut. La societat en el seu conjunt va evolucionar, com va evolucionar també ERC.

Personalment, en principi jo no era partidari de fer un pacte d'esquerres, amb socialistes i Iniciativa, sinó que m'hauria decantat per fer un pacte amb CiU. I el mateix pensaven un bon nombre de representants d'entitats de caràcter nacionalista a les quals es va consultar. Però després vaig reconèixer que potser sí que havia estat un encert el pacte tripartit. 

[@more@]

Si s'hagués fet el pacte amb CiU, la proposta de reforma de l'Estatut hauria topat amb l'oposició frontal sobretot dels socialistes. El socialistes a l'oposició no haurien acceptat de portar a Madrid ni tan sols un text descafeinat com el que al final ha acabat sortint. Per tant, el pacte amb els socialistes i Iniciativa, amb l'objectiu prioritari d'encetar el procés de reforma de l'Estatut, va ser un encert en la mesura que acostàvem aquests sectors cap als nostres postulats.

D'aquesta manera, la reacció de CiU a l'oposició, intentant de presentar-se, l'estiu del 2005, com a més nacionalista que ningú, afavoria el debat intern entre els membres del tripartit a favor de les posicions nacionalistes. D'altra manera, no s'explicaria l'acord del 30 de setembre d'aquell any.

No oblidem, però, que des del govern de la Generalitat, amb ERC com a impulsora, s'iniciava un procés que tenia una característica molt clara: era una reforma que es plantejava a partir del marc constitucional vigent. Per tant, era un procés que tenia unes regles de joc marcades i uns objectius finals també limitats. No crec que ningú fos tan neci com per pensar que faríem un pacte amb els socialistes i que després els convenceríem a Madrid perquè ens acceptessin un ple reconeixement de la nostra identitat nacional, amb tot el que això implica d'acceptació del dret a decidir dels catalans.

No critico en absolut l'estratègia escollida per ERC de pactar amb els socialistes per fer una petita passa més (peix al cove que deia Jordi Pujol), dins del marc constitucional. Era una possibilitat que potser valia la pena d'explorar encara que només fos que posar en evidència que dins d'aquest marc constitucional poca cosa més s'hi pot fer. El que no seria acceptable és que ara algú pretengués fer-nos creure que s'era tan ingenu com per pensar que amb el consens dels socialistes catalans aniríem a pactar la reforma de l'Estat i l'acceptació de la sobirania del poble català.

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf

Tweet