Bloc de notes de Josep Romeu

Sèrie de comentaris sobre la ponència “Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna” que ha de servir de base per a la Conferència Nacional de la tardor, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Podeu llegir el text complet a: http://blocs.esquerra.cat/documents/conferencia-nacional-definitiva.pdf.

Amb un sol paràgraf, el text de la ponència esbandeix el tema de les complicitats polítiques, imprescindibles per a poder avançar en l’exercici del dret a decidir. Com ja s’ha dit anteriorment, portar el país cap a cotes de sobirania que vagin més enllà d’allà on som ara, és a dir de l’actual marc constitucional, implica necessàriament la complicitat “dels partits catalanistes de tradició democràtica que va fer possible l’aprovació de l’Estatut del 30 de setembre”. Massa sovint, els partits catalans (en general) hem jugat a la desqualificació de l’adversari polític no tant per la contraposició d’idees com, precisament, per la “competència entre els diferents corrents” del catalanisme.

[@more@]

La utilització que fa el text de la ponència d’aquest concepte de “competència”, que considera extrema, entre els diferents corrents del catalanisme, seria preocupant si (tal com sembla despendre’s del redactat) conclogués que l’objectiu és guanyar aquesta cursa contra la competència. Massa sovint, la competència política entre partits, però tambe ho estem vivint a l’interior del partit, entre grups o persones afins o amb prou afinitats, es converteix en una lluita fratricida d’autodestrucció. Fàcilment, trobem arguments per a donar suport a grups espanyols que nosaltres mateixos reconeixem que estan minant l’autogovern, però repudiem la col·laboració amb els competidors que tenim al costat, precisament perquè els veiem més com a competidors que com a corrents paral·lels del catalanisme. 

Hauríem de trencar aquesta espiral de confrontació desqualificadora (i aquí tant hauríem entendre entre partits catalanistes, com entre sectors interns del partit), que confon la competència amb l’enemic. O, el que és pitjor, prioritza l’hostilitat contra aquesta competència oblidant l’objectiu final de l’acció política. I no es tracta només d’una qüestió de prioritats en la lluita política, sinó d’una greu confusió que ens fa pensar que cal eliminar la competència, quan aquesta haurà de ser una aliada imprescindible per a qualsevol projecte mínimament ambiciós per al país. Sens dubte, una visió clara en aquest sentit ens hauria de fer canviar significativament la política d’aliances, de col·laboració permanent i de complicitat amb aquestes  forces que anomenem (desencertadament, crec) com a competidores. I no estic parlant de canviar l’aliança tripartita per una aliança amb CiU, sinó que sigui quina sigui l’opció que triem en cada cas, no estem fent cap línia divisòria, maniquea, entre la bondat i la perversitat. La unitat d’acció i la complicitat per als temes essencials l’hauríem de mantenir, en qualsevol cas, tant amb el catalanisme conservador com amb el federalista (parlar d’esquerres, a la vista de les polítiques que se segueixen tant a Madrid, com a la Generalitat, com a l’Ajuntament de Barcelona, em sembla excessiu, la veritat).   

Tweet