Bloc de notes de Josep Romeu

El nou Govern de la Generalitat ha decidit tirar endavant una auditoria financera per a conèixer l’estat real de les finances de la Generalitat. El mateix portaveu de CiU s’afanyava a dir que no era cap auditoria contra ningú, que no volia dir que pressuposessin cap irregularitat i que només era una mesura per a conèixer l’abast real de la precarietat que hauran d’afrontar. Naturalment, cadascú hi podrà donar el sentit i el valor que vulgui: és cert que una auditoria pot ser una elemental mesura de prudència, per tal de tenir un coneixement més precís de la situació, com també ho és que pot ser utilitzada i manipulada de moltes maneres. [@more@] 

D’entrada, cal dir que resulta curiosa la queixa del PSC i d’ERC argumentant que l’auditoria hauria d’haver-se encarregat a personal propi de l’administració. La feina dels auditors és justament aquesta: examinar des de fora una determinada situació financera. Podia no fer-se l’auditoria, evidentment; però, si es volia fer, lògicament havia de ser externa. Una altra cosa serà veure si s’actuarà amb honestedat o si passarà com en el cas del Barça en què s’encarregà expressament una forma més conservadora de valorar l’estat financer, tant per a poder desmentir i desacreditar els anteriors gestors com per a fer veure que es parteix d’una situació molt més desastrosa que permeti en un posterior balanç presentar uns resultats espectaculars. No és cap secret que hi pot haver criteris i metodologies molt dispars a l’hora d’elaborar un Estat de comptes, de manera que sense que hi hagi engany ni falsedat per cap banda, es poden donar resultats molt diferents. 

Tothom sap, a més, que en qualsevol auditoria sempre s’hi troben deficiències procedimentals, petits errors administratius o alguna que altra partida mal justificada. Només cal veure els informes del Síndic de Comptes que troba irregularitats en tots els informes de totes les administracions, normalment menors, amb tanta assiduïtat que els grups parlamentaris que hauria d’analitzar-los no en fan ni cabal; així els passà per alt des de les irregularitats del Palau de la Música als de l’Ajuntament de Santa Coloma. Caldria esperar que el Govern d’Artur Mas utilitzi aquesta auditoria exclusivament per a poder actuar amb un major coneixement de causa, i que no caigui en la temptació d’utilitzar-la per a justificar determinades decisions ni per a carregar més del compte la gestió dels seus antecessors. Però, això potser és esperar massa.

Tweet

La setmana passada ja advertia que davant de l’aleshores imminent declaració d’ETA, la reacció del Govern i de les estructures de l’Estat seria de rebuig frontal a l’oferta de pau. Tant li fa el que digui el comunicat d’ETA, perquè per al Govern sempre serà insuficient, sempre trobarà una raó per a no acceptar la possibilitat d’assolir la pau. Senzillament, perquè l’Estat de cap de les maneres no vol la pau, sinó la victòria; i no pas una victòria policial contra la banda armada sinó una victòria política contra l’independentisme. [@more@] 

El que de veritat els terroritza és que ETA deixi les armes, de fet ja estaven molt anguniosos perquè fa molt de temps que no les fa servir, perquè saben que si es donés aquesta circumstància no tindrien excusa per a impedir que una part important de l’electorat basc acudís a les urnes. I si no fos per la mal anomenada Llei de partits, que en realitat és una Llei contra l’esquerra abertzale, en nom de la qual no s’il·legalitzen els grups que no condemnen la violència, sinó aquells que no condemnen exclusivament una determinada violència, el PSOE no governaria a Euskadi. De fet, quan en les darreres  declaracions de l’esquerra abertzale, aquesta es pronuncia contra tota violència, el Govern i els tribunals queden escandalitzats perquè consideren que això és inadmissible, ja que algú podria interpretar que també es condemna la violència actual o passada de les mateixes estructures de l’Estat o de grups violents de l’extrema dreta.  

Però, és que ja han anat més enllà i ja han anunciat que si es formalitza una altra opció política que compleixi fil per randa els requisits de la Llei de partits i per tant condemni explícitament en els seus Estatuts la violència, aquesta serà igualment il·legalitzada si es considera que representa l’esquerra independentista basca. Els jutges, com en tants altres casos, no necessitaran proves ni arguments jurídics: n’hi ha prou amb la por del PSOE i del PP de perdre el Govern d’Euskadi, i que amb un nou govern nacionalista es pugui generar un procés democràtic cap a la independència.

Tweet

Dies enrere es va fer a Barcelona una concentració en suport de Julian Assange, creador i màxim responsable de Wikileaks. S’ha de dir que la convocatòria va ser un fracàs, potser perquè moltes de les revelacions fetes per aquesta pàgina web resignadament es donaven ja per fetes, potser perquè pot semblar que tot plegat ens queda lluny, potser perquè llevat de les primeres onades informatives, la majoria dels mitjans han optat pel silenci o divulgar només les anècdotes, o potser simplement perquè hi ha gent que confia excessivament en el poder de convocatòria de les xarxes d’Internet. [@more@] 

En qualsevol cas, és evident que ens trobem davant d’un cas flagrant d’una persecució no només contra la llibertat d’expressió sinó contra el descobriment de tota mena de crims i d’il·legalitats que els Governs consideren tenir-ne l’exclusiva. I els aparells judicials, d’aquí, dels Estats Units o de Suècia, fàcilment subornables, en lloc de perseguir els crims i les irregularitats que s’hi denuncien opten per cobrar de sota mà i perseguir, encara que sigui amb proves falses, el qui posa al descobert els fets delictius. Els grans crims contra la humanitat s’han fet sempre des del poder i a l’empara d’un sistema judicial que els ha donat cobertura; només en comptades ocasions quan alguns d’aquests criminals han perdut el poder, aleshores corren el risc d’haver de rendir comptes pels seus crims.  

Wikileaks, si més no, ha posat al descobert la immensa podridura del poder. De fet, ja ho sabíem d’abans, però ara ens ho han confirmat: els grans criminals, els grans delinqüents, els grans terroristes, no s’amaguen a les muntanyes, ni oculten el seu rostre darrere d’un passamuntanyes. I sabem sobretot que la mentida i l’engany és la norma permanent del poder. Qualsevol notícia donada oficialment cal posar-la en quarantena, perquè si bé en molts casos no tenim arguments per a contrarestar la veritat oficial, en molts d’altres es pot afirmar que la veritat no té res a veure amb el que ens difonen des dels mitjans convencionals. I aquest era i és el gran mèrit de Wikileaks. 

A vegades, la mort d’un animal pot arribar a donar la volta al món, com la d’aquella mena de pelicà empastifat de petroli. Aquests dies, en canvi, milers d’ocells han caigut morts del cel com per art d’encantament, i els mitjans ho han presentat com una simple curiositat. Però després sabem que tot prové de la població de Beebe, a Arkansas; que la mort d’ocells va anar acompanyada d’una matança de 100.000 peixos a l’entorn de la mateixa població; que es parla d’un assaig militar que podria ser amb fogsè, un gas altament verinós, del qual recentment se’n van transportar 63 mil tones mètriques de l’Iraq als Estats Units; que tres dies abans de l’aparició dels ocells i dels peixos morts, l’ex assessor de diversos presidents nord-americans i expert en armes químiques John P. Wheeler, va ser assassinat després d’haver anunciat que denunciaria fumigacions irregulars al cel d’Arkansas… I no n’hi ha proves, és clar. El mutisme és total. 

On és Wikileaks? Necessitem Wikileaks i molts Julian Assange per a poder disposar d’informació veraç i fidedigna. Ja sabem que no servirà per a portar els criminals davant la Justícia, però com a mínim que serveixi per a tenir la certesa de qui són els veritables criminals.

Tweet

Els nacionalistes espanyols va pararan en la seva croada contra el català, sabent ara que tenen al seu favor una Justícia que s’ha deixat de romanços jurídics per fer-los la feina política que no podien aconseguir democràticament. Per això, quan Artur Mas, igual com havia fet l’anterior Govern, afirma que no variarà la política d’immersió lingüística apareixen els sectors ultres amenaçant de portar tot el Govern als seus Tribunals. I aquí la paraula “seus” té tot el sentit de fidelitat i complicitat ideològica. [@more@] 

És ben cert que tenim una Constitució i una legislació espanyola hostil a la diversitat lingüística i cultural de l’Estat, i que nega la igualtat de tots els seus ciutadans. Com ho és que tenim una Justícia corrupta que, si fins ara mantenia les formes i havia d’admetre que era el model català el que donava els millors resultats pel que fa no només a la convivència sinó al compliment de la pròpia legislació que estableix que els alumnes han d’acabar l’etapa d’Educació obligatòria amb un ple coneixement de les dues llengües, ara ja no té manies a l’hora d’aplicar discriminatòriament criteris diferents en funció exclusivament d’interessos partidistes. Però també és cert que sembla que entre tots plegats, també els nacionalistes catalans, vulguem fer-ne la lectura més negativa. La immersió lingüística com a sistema general no ha estat revocada ni per l’espanyolíssim Tribunal Constitucional; la paraula clau que segons ells s’havia de treure era la de l’”ús preferent”, però no la de l’”ús normal”. Per tant, constitucionalment s’ha d’interpretar que la immersió lingüística no és una qüestió de preferència sinó de normalitat. Igualment la sentència del TS tampoc invalida la immersió lingüística, cosa que seria un disbarat jurídic i una absoluta contradicció democràtica, en la mesura que l’obligació dels tribunals és assegurar que es compleixen les lleis i sancionar-ne els incomplidors. El TS s’ha limitat a dir que en el marc d’aquesta legislació vigent s’han de tenir el compte els suposats drets (drets que mai s’acceptarien per exemple per als milers de nens valencians que no poden rebre l’ensenyament en valencià tal com marca el seu Estatut) de tres pares, cosa que d’altra banda ja preveu, com a excepció, l’actual legislació catalana. 

Ja sabem que la Justícia espanyola mai sancionarà els que incompleixin les lleis que políticament no els agraden: hi hauria molts mestres, sobretot de secundària, que estan incomplint les lleis i les normatives legals pel que  fa a l’ús del català als centres educatius, com al País Valencià s’hauria de condemnar constantment el Govern valencià que es passa pel forro el seu Estatut d’Autonomia. Però, des dels mitjans de comunicació sembla que es vulgui magnificar l’abast d’aquestes sentències, que evidentment van dirigides a combatre un model que arreu d’Europa s’ha valorat molt positivament i que dóna molt bons resultats i sobretot que ha garantit una convivència i cohesió social (per això volen combatre’l), però que tampoc diuen tot el que sovint donen a entendre els mitjans de comunicació.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Aquesta setmana l’Enric Canela ens brindava un molt bon article on apel·lava a saber veure amb rigor què ens ha passat els darrers mesos, i veure on hem errat el tret. Fer-ho amb rigor implica ser capaç de posar-se a una certa distància, per no caure en la justificació permanent dels “nostres”, els que siguin, i carregar sempre la culpa als “altres”, els que siguin, i per no deixar-se portar per les visceralitats i els ressentiments. Assumir els errors, compartir les responsabilitats, no furgar més en les ferides i procurar bastir de nou ponts de diàleg entre totes les sensibilitats de l’independentisme, sembla una recepta de la més pura lògica. [@more@]

Però, malauradament, encara n’hi ha molts que es mantenen en la seva particular batalleta, aquella que ens va portar a la derrota global. Perquè no oblidem que la patacada ens l’hem clavada tots plegats: uns perquè s’han vist obligats a fer un Govern on hi ha espanyolistes del morro fort, altres perquè han perdut la meitat dels seus vots i del seu pes a la cambra catalana, uns altres perquè han entrat pels pèls i sense poder formar grup propi, molt per sota de les seves expectatives, i encara uns altres perquè s’han quedat al carrer. La independència no serà, doncs, cosa d’aquesta primavera; anirà per llarg. Que lluny que queda aquell optimisme, quatre mesos enrere, de la Carme Laura Gil quan es preguntava: ‘I si Mas fos nomenat President i el seu discurs d’investidura fos l’anunci del camí de la independència?’. Ara semblaria una broma.

Si l’independentisme s’hagués mantingut com a tercera força política al Parlament, tant se val que fos amb el nom d’ERC, de Solidaritat, de Reagrupament o amb la suma de tot plegat, probablement el Govern de l’Artur Mas no seria exactament el mateix. Esquerra ho tenia difícil, perquè havia perdut la confiança de molta de la seva gent; i al màxim que podia esperar, i que ni això no va aconseguir, era parar el cop i que la davallada no fos tan escandalosa. Però la gent sí que esperava que alguna cosa més de les forces polítiques que podien recollir l’embranzida de les consultes populars, del 10-J, i dels mateixos errors Esquerra.  

Haurem après la lliçó? Sembla que hi ha hagut prou moviments per intentar refer la trencadissa que ens ha portat fins on som ara. Però correm el risc de no seguir el consell de l’Enric Canela, és a dir de no fer l’anàlisi prou acurada i que tornem a ensopegar, tant si és amb la mateixa pedra com si és amb l’oposada.  

En un Parlament, hi ha d’haver representades les diferents opcions existents al si de la societat. Quan n’hi ha més d’una que representa el mateix sector ideològic, i en general la mateixa estratègia política, es neutralitzen entre elles perquè desorienten l’electorat i hi acaben veient una simple qüestió d’ambicions personals. Igualment, tampoc les aliances forçades d’opcions que tenen un perfil propi acostumen a ser bones; els qui deixen de ser fidels a la seva opció política per estar en desacord amb l’aliança pot ser superior als que poden engrescar-se per la suma. 

Alguns partits ja han anunciat que en molts casos poden renunciar a presentar-se a les municipals amb les pròpies sigles, ja sigui perquè creuen que la marca del partit ara mateix no ven, com diuen molts dirigents d’Esquerra, ja sigui perquè no volen arriscar-se a rebre una nova patacada. Però compte amb l’obsessió per fer aliances electorals! Primera perquè podem tornar caure en l’error de repetir el serial negociador que acaba amb resultats frustrants, i segons perquè segons quines aliances poden restar més que sumar.  

Tweet

Sota l’excusa del “govern dels millors”, per sobre de la gent de partit, l’Artur Mas està emprant la mateixa tàctica que Sarkozy quan va formar el seu primer Govern: anar a buscar alguns elements de l’equip rival. D’una banda, pot presumir de tenir amplitud de mires i de no fer un Govern estrictament de partit; i això després d’un tripartit basat en un repartiment de quotes de partit pot tenir un valor afegit. I de l’altra, reforça la idea de voler complir amb la promesa de fer un Govern dels millors, al marge de la seva militància política; que tampoc és ben bé això, perquè el gruix del Govern sí que correspon a les quotes de poder de cadascun dels socis de la coalició.  [@more@] 

Però hi ha un altre aspecte important: el desconcert que crea en les files dels adversaris. Ferran Mascarell va ser el responsable de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i durant un curt període de temps també Conseller de Cultura de la Generalitat en l’època de Maragall. Era la cara visible de la política cultural dels Partit dels Socialistes, i podia haver estat un bon candidat a l’Alcaldia de Barcelona. En ser nomenat, ell reivindicava la seva ideologia socialista i va admetre que havien estat els seus companys de partit els qui l’havien forçat a donar-se’n de baixa, quan, pel que sembla, no havia estat una exigència de l’Artur Mas per nomenar-lo Conseller. El que pugui fer ara, des del Departament de Cultura, serà molt més difícilment criticable per part dels fins ara companys de partit: és el mateix Conseller que haurien pogut nomenar ells si haguessin guanyat les eleccions. 

Un cas semblant pot ser el de la Rosa Clavell, fins ara viceconsellera d’Exteriors i mà dreta de Carod Rovira, que passarà a ser Secretària d’afers Exteriors sota les ordres del Secretari de Govern Germà Gordó; de perfil netament independentista, val a dir-ho. Ho tindran difícil també a l’hora de criticar la política exterior del nou Govern si està portada per la mateixa persona amb qui els anteriors havien dipositat tota la seva confiança. En tot cas, els grups que ni abans ni ara no han participat de l’acció de Govern sí que tindran arguments per parlant d’una política continuista.

Tweet

Tothom és conscient, i no pas d’ara sinó de fa ja una pila d’anys, que ETA està intentant trobar la manera de deixar les armes. Són conscients que avui la independència del País Basc és més viable (jo diria que només és possible) si desapareix l’organització armada. Està clar que alguns no estan tan interessats en veure derrotada l’organització armada, que de fet ja ho està, com en deixar clar que el que es derrota és l’opció independentista. Els importa ben poc, per no dir gens, que hi pugui haver o que ja hi hagi hagut víctimes que ens podríem haver estalviat; l’important és presumir de victòria.  [@more@] 

I és lògic pensar que aquells activistes que hi han deixat una part molt important de la seva vida, a part de perdre-hi amics i parents, podrien estar disposats a deixar les armes sempre que ho poguessin fer amb un mínim de dignitat. Per ells, seria vàlid poder argumentar que les condicions del país han canviat i que ara ja no és viable ni té justificació el que podia haver-ho estat en altres temps; seria reconèixer els errors i esperar que se’ls pugui aplicar el que ja preveu la legislació sobre col·laboració amb la Justícia, penediment, etc. Per als altres, però, és prioritari que quedi clar que han de deixar les armes reconeixent els seus crims, sobretot renunciant a la seva ideologia independentista i entrant a les presons sense esperar res de res; i si no es així, prefereixen que hi continuï havent més morts. De fet, els etarres podrien tenir una altra justificació: i és que ETA, al marge de la manca de justificació que té tota violència igual que la franquista, la dels Gal o la de les tortures de les forces de seguretat de l’Estat, va servir en el seu moment perquè el País Basc tingués un tracte diferenciat, i privilegiat, en relació a la resta d’autonomies de l’Estat; però, ara ja no.  

Sigui com sigui, tot sembla indicar que estem arribant al final. Si ja fa molt de temps una de les reivindicacions d’ETA, i que l’Estat considerava inacceptable, era el compliment de la legislació vigent sobre l’acostament dels presos, ara ni tan sols posarien aquest tema com a condició indispensable. Ara la pau és possible. I és justament això el que terroritza al Govern i als poders de l’Estat, molt més que les morts i els atemptats violents. És en aquest sentit que cal interpretar la decisió de la fiscalia de l’Audiència Nacional de demanar deu anys més de presó per a Arnaldo Otegi, un dels impulsors del procés de pau i dels més ferms valedors de la fi d’ETA. No és que a la fiscalia li importi un rave que Otegi reiteri la seva opció per la via pacífica, és precisament per aquesta opció a favor de la pau que fa Otegi que el volen condemnar. És el seu darrer intent d’evitar que ETA deixi les armes, perquè creuen que la violència, políticament rendible, encara és possible.

Tweet

Sembla que no hi ha manera que la gent es prengui seriosament això de la política. I no em refereixo a la gent del carrer, als ciutadans anònims a qui els polítics donen raons més que sobrades per a no prendre-s’ho amb serietat ni amb interès, sinó que em refereixo precisament a aquests politics de casa nostra. L’altre dia era Joan Tardà qui advertia que si a Madrid no ens escolten haurien d’optar per no sé quina mesura de pressió: exactament el mateix que va fer Jordi Pujol durant vint-i-cinc anys, advertint que si els catalans no se sentien ben tractats dins d’Espanya, potser haurien de buscar-se una altra sortida. I com sempre, com a resposta, a Madrid es cargolaven de riure i tornaven a clavar una altra cossa allà on fa més mal.  [@more@] 

Ara ha estat el nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, qui n’ha deixat anar una d’aquelles que si no fos perquè fan pena farien riure. Diu Lluís Recoder que estaria disposat a portar el Govern espanyol al Tribunal Constitucional, si els pressupostos espanyols no recullen fidelment el que diu la disposició addicional tercera de l’Estatut pel que fa a les inversions de l’Estat a Catalunya. Però, a quin món vivim! Ignasi Llorente, portaveu Nacional d’Esquerra, ja s’ha afanyat a recordar-li que la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, ja deia precisament que aquesta disposició addicional, sense que quedés anul·lada, tampoc s’havia d’entendre com a vinculant. Cosa insòlita, perquè si un article legislatiu no és vinculant deixa de tenir tota mena de sentit. Però, està clar, ja s’ha dit moltes vegades que els membres del Tribunal Constitucional, com a titelles dels partits que els van nomenar, van prescindir absolutament de principis i raonaments jurídics per fer una retallada estrictament política i de partit.  

Però és que tampoc hi faria res que aquesta disposició addicional tercera de l’Estatut no hagués estat cínicament avortada dient que no era vinculant. Cap Jutge ni Tribunal, i el Constitucional encara menys, acceptaria a tràmit una denúncia per incompliment d’un paper mullat com és l’Estatut, a no ser que políticament interessés per a atacar la llengua, la cultura o l’autogovern de Catalunya. A un destacat polític espanyol se li va escapar, com a resposta a l’acudit de Recoder, que no tenia cap sentit denunciar l’Estat al mateix Estat; i té tota la raó. Un demòcrata diria que no es pot ser jutge i part a la vegada; els espanyols, en canvi, diuen que es absurd denunciar l’Estat si aquest mateix ha de dictar sentència.

Tweet

Hi ha espais urbans que tenen un encant especial. No són només els edificis ni el traçat dels carrers, sinó també aquells elements que la petja humana els ha fet singulars. A més d’un li va sorprendre, suposo que com a mínim a l’equip de govern barceloní, que els ciutadans rebutgessin amb tanta rotunditat la reforma proposada per a la Diagonal. Teòricament, la reforma pretenia humanitzar aquesta gran avinguda que travessa de cap a cap la ciutat de Barcelona. No sé si algú s’ha parat a pensar si el rebuig dels barcelonins va ser a la reforma en si o a la manera de fer-ho. [@more@]Es va argumentar que, trobant-nos en època de crisi, potser aquesta no era una inversió preferent. Però jo dubto que els ciutadans valoressin aquesta qüestió vista només des del punt de vista de les prioritats en la gestió municipal. Més aviat m’inclinaria a pensar que el rebuig era al plantejament general d’aquesta gestió. Amb tant anys de govern socialista, la ciutat està plena d’espais de disseny, magnífics per a la fotografia inaugural però molts d’ells d’escassa funcionalitat. S’han fet reformes de barris sencers pensant més en la imatge d’una modernitat “demodé”, que en l’interès i la vida real dels seus habitants. Barris humils ubicats en zones en el seu moment poc valorades, alguns al Carmel o al Guinardó, al Bon Pastor o al Pobre Nou, van ser reformats completament quan el creixement de la ciutat els va revalorar; reformes fetes, a vegades amb encert i a vegades amb no tant, però sense tenir en compte la voluntat dels veïns. Es van fer expropiacions en nom del progrés, que deixaven al carrer famílies que fins aleshores tenien la seva caseta i que amb la indemnització no els donava ni per pagar un pis.  Ara li ha tocat el torn a les Rambles. La via urbana amb més personalitat i carisma, que ha inspirat escriptors i artistes d’arreu, plena de color i de vida, sembla que no encaixa en els paràmetres mentals dels dissenyadors municipals. En nom d’unes condicions higièniques, i potser també de la defensa dels animals, com si a les botigues els animals no estiguessin també engabiats, es va obligar els ocellaires a deixar aquest espai o a substituir les típiques parades per una mena de quioscs de disseny, que no han acabat d’agradar ni als mateixos que els van imposar. Bunyol rere bunyol, ara sembla que l’equip municipal vol unes Rambles “netes”, un espai desert on res no molesti els vianants, sense considerar que potser a aquests vianants els atrau justament l’encant que li donava les Rambles de les Flors i la dels Ocellaires.

Tweet

Ho va dir Duran i Lleida en una entrevista al diari ABC: el full de ruta de la Federació nacionalista passa per esperar les eleccions espanyoles del 2012, i esperar una carambola. El resultat d’aquelles eleccions, si no hi ha un daltabaix ara mateix impensable, està més que decidit, amb l’única incògnita de saber l’abast de la victòria del Partit Popular. Potser seria més exacte parlar de l’abast de l’ensorrada del PSOE, guanyada a pols per cert. La carambola, doncs, consistiria en què el Partit Popular necessités els vots de CiU per a governar, i que no fossin suficients els que li pogués oferir, ni sols ni combinats, el PNB, Coalició Canària o alguna altra petita formació. [@more@] 

Dos anys, doncs, en què CiU es limitarà a mantenir el mateix estat de coses, gestionar la migrada autonomia, sense més ambició ni gaire perspectives de canvis. De moment, les grans novetats que ens anuncien, el que diferenciaria el Govern Tripartit del Govern Convergent, seria flexibilitzar la limitació dels 80 km/h a l’àrea metropolitana, acontentar el cos de Mossos d’Esquadra amb alguna que altra concessió, eliminar la setmana blanca de les escoles i poca cosa més. I tot a l’espera del que pugui passar aquell 2012. En el millor dels caos, el full de ruta de Duran i Lleida és aconseguir colar algun Ministre català a Madrid, com si no n’haguéssim tingut prou amb la Chacon o el Corbacho exercint estrictament d’espanyols. I com que ja es devia veure a venir la broma, Duran i Lleida puntualitzava tot seguit que no pensessin en ell per al càrrec de Ministre. Posats a fer, hi podrien posar la nova Consellera de Justícia Pilar Fernández Bozal, que no desentonaria gens en un Govern popular dedicat a combatre la llengua i la cultura catalanes, les competències i la sobirania nacional. 

I el pacte fiscal? I el Concert econòmic? I la transició nacional de Catalunya? Per a Duran i Lleida, i s’entén que no deu pas ser en total disconformitat amb la resta de CiU, l’objectiu fonamental continua essent contribuir a la Governabilitat d’Espanya, perquè tal com diu “Crec que seria bo que un dia els catalanistes formessin part del govern espanyol. Seria bo per a Catalunya i també per a la resta d’Espanya”. Tenim mala peça al teler. Si algú confiava en algun canvi significatiu amb el nou Govern ja s’ho pot començar a treure del cap. Haurem passat del desori d’un tripartit al desori d’un bipartit: desori i manca de rumb, al cap i a la fi.

Tweet