Bloc de notes de Josep Romeu

(Article publicat al Bloc Gran de Sobiranisme)

Hores d’ara, tots els partits catalans representats al Parlament, excepte la nova SI, han passat per la doble experiència d’arribar al poder i de tornar a l’oposició. Una experiència que hauria de servir força més que per deixar anar el tòpic de la bondat de l’alternança política, que al capdavall tothom voldria evitar quan ha arribat al govern. Des de l’oposició, i sobretot des de posicions minoritàries, i encara més si són extraparlamentàries, es pot carregar fàcilment a qui es troba en el Govern, si s’obvien la complexa realitat i les dificultats objectives que té tota administració per a resoldre els problemes d’un país. [@more@] 

Quan hi ha un discurs d’investidura, un debat de política general o de pressupostos, des de l’oposició ja es poden tenir els discursos preparats per a rebatre el Govern, com a màxim preveient dues versions: o és un discurs vague, molt general, que no ha entrat a fons en els problemes reals del país, o és un discurs avorrit farcit de xifres i bones intencions però sense rumb ni filosofia de fons. Igualment, des de posicions minoritàries resulta relativament fàcil elaborar i llançar propostes amb una certa alegria, sabent que no hi haurà l’oportunitat de portar-les a la pràctica.  

Per això, aquesta doble experiència hauria de servir, també a uns i altres, per a ser una mica més coherents, conseqüents i realistes. D’una banda, s’hauria de dir que no es poden reclamar impossibles ni exigir als altres el que no s’ha estat capaç de fer quan se’n va tenir l’oportunitat; però de l’altra, també s’hauria de recordar que ni es pot donar permanentment la culpa als altres ni excusar-se en el fet que els altres també ho feien. Per exemple, ara Joan Ridao reclama al President Mas que faci un nou replantejament del model de finançament i que aposti pel Concert econòmic. Una resposta fàcil seria la de dir per què no hi apostaven ells pel Concert econòmic quan formaven part del Govern i van presentar-nos com un gran èxit el darrer model de finançament pactat amb Zapatero. Tan fàcil i demagògic com l’excusa que donaven des del tripartit adduint que tots els mals venien del pacte CiU-PSOE sobre l’Estatut.

I així, els partits polítics poden passar-se la pilota responsabilitzant-se mútuament de tots els mals del país. La demagògia és fàcil, tant per al qui està al Govern com per a qui està a l’oposició. I el problema és que ambdues demagògies es reforcen entre sí, els uns per a carregar les tintes més del compte al Govern i els altres per a eludir la seva responsabilitat de Govern. I aquí és on els mitjans de comunicació juguen un tristíssim paper a favor sempre de les posicions més demagògiques, perquè acostumen a ser les que donen grans titulars de premsa. És evident que no es pot responsabilitzar el nou Govern de CiU de les finances que s’han trobat a la Generalitat; però no seria acceptable que fessin com el tripartit que, fins al darrer moment, set anys després, encara s’excusava dient tot era responsabilitat dels anteriors Governs de CiU.

Els ciutadans han de començar a veure canvis significatius en la política nacional, en el tema del finançament, i en la resta de temes cabdals per al futur del país. Quedar-nos amb l’anècdota dels 80km/h seria constatar que l’alternativa al tripartit era purament nominal.

Tweet

Esquerra ja ha advertit que no donarà suport als nous pressupostos de la Generalitat si hi ha retallades en salut, en educació i en serveis socials. Per a ser més exactes haurien de dir que no hi donaran suport si es produeixen encara més retallades de les que ja havia fet el Govern anterior. Però, està clar, Esquerra fa aquest advertiment quan sap que no hi ha més remei que continuar amb la política de retallades, potser més dràstiques que abans, perquè l’endeutament de la Generalitat és excessiu i el Govern espanyol pot trobar-hi l’excusa per a intervenir-ne les finances. [@more@] 

De tota manera, algú o altre haurà de fer el gest des de l’oposició per tal de permetre l’aprovació dels pressupostos del 2011, de la mateixa manera que durant el debat d’investidura els socialistes van haver de fer el gest d’abstenir-se, per a no bloquejar les institucions catalanes. A qui li toqui fer aquest paper argumentarà que és un acte de responsabilitat, alhora que intentarà treure’n algun profit en la negociació amb CiU. Però és que l’electorat tampoc entendria que els partits que tenen més representació parlamentària n’obstaculitzessin el normal desenvolupament i aboquessin el país a noves eleccions. En canvi, els partits minoritaris poden permetre’s el luxe de mantenir actituds teòricament més conseqüents; i dic teòricament perquè és evident que saben que si estiguessin en la posició de Govern no podrien mantenir les seves exigències, com no les van mantenir quan hi eren.

Ser al Govern vol dir prendre consciència que la realitat mateixa impedirà portar a terme una part important del programa polític. I ser-hi en coalició vol dir forçosament haver de fer encara més renúncies. I això no hauria de ser cap problema si s’explica bé als militants i electors, però sí que ho és si se’ls ven la moto que nosaltres capgirarem el món o que portarem els socis majoritaris al nostre molí. I vista la mala experiència, de ben segur que molts se senten més còmodes amb un partit petit, gairebé testimonial, sense compromisos ni necessitat de fonamentar prou bé les propostes i reivindicacions, sabent que igualment tampoc seran tingudes en compte. A alguns els ve massa gran això de ser un partit de Govern; almenys així, no tenen necessitat de justificar-se ni tan sols com a acte de responsabilitat.

Tweet

Avui l’Albert Boadella estrena obra, a Madrid, naturalment. Res de nou. No vull dir que no sigui novetat l’estrena d’una obra teatral, sinó que no és novetat l’obra que estrena. El seu nou muntatge no deixa de ser una reposició de les fòbies que persegueixen el personatge des que se li va acabar la imaginació: l’odi a Catalunya i a tot allò que soni a català, que per això ha de deixar clar a cada moment que ell no se’n sent en absolut. I, aquesta vegada, ho fa posant el seu discurs en boca del músic Amadeu Vives. [@more@] 

L’Albert Boadella intenta a través d’aquesta obra equiparar-se al músic català pel fet que aquest va decidir traslladar-se a Madrid on les seves obres líriques, bàsicament les sarsueles, podien tenir una millor acollida que a la convulsa Barcelona de finals del segle XIX. En la decisió d’anar a viure a Madrid i en la ideologia netament conservadora potser són les úniques coses en què es poden assemblar els dos personatges. No pas en el talent ni tan sols en la fidelitat al país. No sé si en l’obra l’Albert Boadella hi fa sortir la seva faceta com a compositor de cançons tan populars com l’Emigrant o la Balanguera, ni si hi figura la seva etapa com a impulsor de l’Orfeó Català; segurament preferirà entretenir-se en l’etapa d’Amadeu Vives en què la fama que li donaren les sarsueles a Madrid el porten a allunyar-se de la vida cultural catalana i a distanciar-se del nacionalisme. Segurament, com ja ha sortit a alguns mitjans de comunicació, aprofitarà frases seves de menysteniment del nacionalisme, però potser callant que al final de la seva vida ell retornà a Barcelona per presentar-les a les eleccions catalanes per Acció Catalana primer, i per la Lliga regionalista després. 

És la trista història del bufó de la Cort, que quan se li acabà la inspiració i la capacitat creativa intenta mantenir l’interès del públic a base de ridiculitzar l’església, amb la complicitat d’aquesta que donava gran notorietat a les seves obres per la falsa polèmica que es creava. Tot seguit, va dirigir la seves ires contra la simbologia catalana, ja fos la “Moreneta” o les mateixes institucions nacionals. Quan el públic, coincidint ideològicament o no amb les seves bufonades, va cansar-se del disc ratllat de les seves representacions, va fer el pas definitiu renegant de la seva catalanitat, del país i de tot el que fos català, i es va deixar portar pels sectors ultres i nacionalistes espanyols més radicals de Madrid. Allà li van obrir les portes, com qui mostra un trofeu de guerra: era la mostra viva de la perversitat del catalanisme. El seu teatre importava ben poc, i interessava encara menys. S’ha passat uns anys vivint del “cuento”, i ara hi torna amb la mateixa cançó. Entre altres coses perquè sap que el dia que se li acudeixi fer una obra seriosa, a Madrid, se’l trauran del damunt i li retrauran que, en el fons, no deixa de ser català.

Tweet

El Banc d’Espanya sembla que està disposat a obrir una nova tanda dels FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària), per a poder apuntalar, diuen, el sistema financer. I a la vegada, ja es torna a parlar d’una nova fase de fusions de Caixes, quan encara no s’han acabat de canviar el cartells de la primera fusió. Si algú s’entreté a repassar i comparar les declaracions, anàlisis, vaticinis i receptes que donaven tant des del Banc d’Espanya com des d’altres esferes del poder econòmic, amb les que continuen fent ara, hauríem de concloure que la qualitat professional dels seus dirigents i analistes és més aviat escassa. A no ser que la seva intenció fos una altra, està clar. [@more@]Tot i que aparentment totes les Caixes, almenys les catalanes, van tancar l’exercici del 2009 amb guanys (menors que altres anys, però guanys), els suposats economistes auguraven un futur negre per a les Caixes si no encetaven un procés de fusions i si no s’acollien als diners del FROB. Era la recepta màgica i ineludible per a donar estabilitat al sistema. Els ajuts del FROB, però, eren un regal enverinat que de cap de les maneres no tenien la intenció de sanejar res, sinó de posar en una situació encara més delicada les Caixes d’Estalvi¹. Els ajuts, que només servien per a cobrir les despeses de les fusions, eren a un interès altíssim; i tot i que algunes caixes s’hi resistien només les més fortes, com la Caixa, van poder refusar-ho. No solament aquells diners no van resoldre res, sinó que ha empitjorat l’endeutament de moltes entitats. I ara, suposo que imaginant que la gent no té memòria ni acostuma a repassar les hemeroteques, tornen a plantejar la mateixa qüestió, però endurint les condicions: si ja havien aconseguit començar a enfangar-les, ara només és qüestió de culminar el procés d’eliminació; en realitat, l’objectiu final i únic de tot aquest procés.  Prou que algunes entitats, com ja van fer llavors, intenten estalviar-se aquest “ajut”, d’altres demanen que en tot cas sigui en forma de línia de crèdit, només per si es necessita; però el Banc d’Espanya no s’està d’històries. És ell, i els polítics que en mouen els fils, el qui determina la quantia i la forma amb què les Caixes han d’acceptar la segona edició del FROB. Si no ho accepten se’ls amenaça de ser intervingudes o de tallar-los tota via d’accés al crèdit. A altres llocs s’opera diferent. Per exemple, hi ha grups mafiosos que es presenten també a cara descoberta a una empresa i els diuen que necessiten ser protegits; i ells, naturalment, els ofereixen la protecció que necessiten a un preu ben onerós. Si l’empresari s’hi nega, no passa res i s’acomiaden donant-se la mà cavallerosament; però al cap d’uns dies l’empresa pot patir atacs vandàlics, incendis sospitosament poc fortuïts, o la trucada de clients que deixen de ser-ho per consell de ves a saber qui. Aleshores torna a aparèixer l’oferidor de “protecció”; i ara sí la contracten formalment i a un preu un xic més elevat, per la demora. ¹Caixa Manresa, per exemple, va tancar el 2009 en solitari, amb uns números brillants dels millors de tot l’Estat. Ara, fusionada amb Caixa Catalunya i Caixa de Tarragona, és de les primeres candidates a ser absorbida, fusionada per força, comprada o transformada en banc.

Tweet

Ahir deia que estava d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar, quan deia que “no ens ho podem permetre”, referint-se a la disbauxa d’administracions; als catalans ens sobra, és una despesa excessiva i inútil, la de l’Estat espanyol. Avui haig de dir que també estic d’acord amb Mariano Rajoy quan afirma que aquestes coses, que es parli altres llengües que la castellana a les Corts espanyoles, “en un país normal no passarien”.  [@more@] 

Està clar que per ell un país normal és aquell que té una sola llengua i una sola identitat. I si la realitat del seu Estat resulta anormal és perquè considera que encara no han aconseguir l’eliminació de les altres llengües i les altres identitats. Però, a una persona normal, demòcrata per entendre’ns, això li faria concloure que tenim una estructura d’Estat que no està adequada a la realitat lingüística, cultural i d’identitat dels seus ciutadans; i, per tant, o es modifica l’estructura de l’Estat o es deixa que cada comunitat diferenciada disposi d’un Estat propi. Ell, en canvi, si la realitat no s’adequa a la seva mentalitat el que pretén és canviar aquesta realitat, uniformitzant-la i negant l’existència dels altres. Quan Rajoy parla d’un “país normal” se suposa que es refereix a països que tenen una llengua gairebé única, o com a mínim predominant, i que no reconeixen les altres llengües que es puguin parlar en el seu territori. Si a França tots saben francès, quina necessitat hi ha que es vulgui parlar català, basc, bretó o cors a les institucions franceses?. Però no se li acut pensar que hi pot haver països també normals, com Suïssa, que respecten força més la pluralitat lingüística. 

I com que els catalans també volem ser un “país normal” podríem coincidir amb ell que a Espanya es parli espanyol, de la mateixa manera que a Catalunya es parli català. Que els mateixos drets i deures lingüístics que els catalans tenen a Madrid, tinguin també els espanyols a Barcelona. O és que llavors el concepte de normalitat s’hauria d’entendre d’una altra manera?

Tweet

Per una vegada, i que no serveixi de precedent, estic d’acord amb l’ex president espanyol José Maria Aznar quan diu que “no ens ho podem permetre”. De fet, ara potser té més raó de dir-ho perquè estem en època de crisi, però les mesures de racionalització de la despesa haurien de ser vàlides sempre. I, com diu l’encara dirigent popular, encara que sigui dirigent a l’ombra, no és sostenible que els ciutadans haguem de pagar aquesta disbauxa d’administracions. [@more@]Cal un replantejament seriós de tot plegat, ser molt més prudents i no llançar-nos a aventures que o no sabem com acabaran o ja sabem que acabaran malament. Quan es tracta de qüestió de diners, quan ens estem jugant el futur i el benestar de les generacions futures, no hi valen els sentimentalismes rancis i hem de trepitjar sobre segur. Hi ha utopies que poden estar molt bé a nivell teòric però que, essent irrealitzables, esdevenen un llast i un destorb per al país. És possible que hi hagi ideals ben dignes de respecte, però que resulten inabastable pel seu elevadíssim cost. I ara en temps de crisi, ara més que mai, hem de tocar de peus a terra, reconèixer que tenim unes limitacions i sobretot no deixar-se portar una rauxa irresponsable. Hem de ser molt més pragmàtics i conservadors, apostar pel que és segur i no obstinar-nos en cabòries que estan fora del nostre abast. Aznar té tota la raó: no ens ho podem permetre. No ens podem permetre la disbauxa econòmica que representa quedar-nos a Espanya: 22.000 milions anuals, és a dir 3.000 euros per cap. No ens podem permetre pagar la nostra administració i a més haver de pagar la dels altres: suprimim d’una tallada l’administració de l’Estat i les Diputacions. No ens podem permetre el luxe de pretendre aixecar el país econòmicament, havent de lluitar contra un Estat que ens és hostil, només pel romanticisme d’alguns que encara somien en una Espanya plural que no existeix sinó en la seva imaginació: així és impossible sobreviure. No podem renunciar constantment a tenir unes millors escoles, una millor sanitat, unes millors infraestructures, només pel sentimentalisme dels qui diuen sentir-se espanyols. Hem de ser realistes i tocar de peus a terra, posar fi a tanta disbauxa i a tantes aventures irresponsables de resultat incert dins d’Espanya o de resultat previsible d’acabar diluïts i empobrits: no tenim gaire alternatives si de veritat volem una Catalunya més pròspera. La dependència no ens la podem permetre, és un luxe excessiu que ni l’economia de les nostres empreses ni de les famílies catalanes poden suportar: Independència és l’única sortida sensata, possible i raonable.

Tweet

La Ministra d’Afers Exteriors del Govern espanyol, Trinidad Jiménez, afirmava amb tota naturalitat que esperava que Tunísia recuperés la normalitat democràtica. Alguns mitjans ja hi van fer broma qualificant de relliscada les declaracions de la Ministra perquè ella hauria de saber que, a Tuníssia de “normalitat democràtica”, no n’hi ha hagut mai. I evidentment hom podria pensar que es tracta d’una indocumentada o lleugera de boca que no mesura prou bé les seves paraules. Jo m’inclinaria a pensar que la Ministra ni porta els papers molls ni improvisa en les seves declaracions. [@more@] 

Europa, especialment França però també Espanya i la resta d’Estats, han perdut amb la revolta tunisiana un bon amic i un millor aliat. Bé, de fet encara no l’han perdut del tot, i hores d’ara ja deuen estar treballant per donar continuïtat el règim, la “normalitat” de què parlava la Ministra espanyola. Probablement ni els Estats europeus ni el mateix president derrocat Ben Alí no van calcular prou bé l’abast de la revolta, i aquesta se’ls ha escapat de les mans. Per això ara faran mans i mànigues per allargar la sensació de desordre i de caos per tal de justificar l’ascens d’un altre “home fort”. Les dictadures, com la tunisiana o la marroquina, sempre han tingut un suport incondicional dels estats europeus, i els han facilitat tot l’armament i l’assessorament necessari per a fer front a possibles turbulències populars. La permanència de dictadors titelles en mans de les potències econòmiques es considera una inversió altament rendible, en la mesura que essent governs sense recolzament popular o sense legitimitat democràtica són molt més vulnerables a les pressions dels interessos europeus, o americans o xinesos… 

Un país democràtic, en què els ciutadans poguessin escollir lliurement els seus representants polítics, probablement no acceptaria cedir tan fàcilment els seus recursos naturals a les potències estrangeres, ni oferiria tan bones condicions per a les empreses foranes. Surt molt més a compte, doncs, omplir les butxaques i el compte corrent particular del dictador de torn, a canvi que aquest obri les portes a l’espoliació del seu país! Europa ha perdut un amic a Tunísia; però espera trobar-ne un altre de semblant, i farà tots els possibles per entronitzar el nou dictador.     

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Amb aquesta expressió, el nacionalista espanyol Joan Ferran pretenia il·lustrar els mals que podrien caure sobre Catalunya si aconseguíssim la Independència. Ell donava per descomptada la poca capacitat de gestió tant del qui ha estat el President del Barça més exitós de la història com del qui havia estat Conseller de Governació en el primer Govern tripartit. És força cert que tant l’un com l’altre han malmès la seva imatge, com a mínim si ho comparem amb la que tenien ara fa un any. Hi ha hagut errors i relliscades que han fet que aquells que semblava que havien de revolucionar el panorama polític català hagin esdevingut l’un el cap d’un partit minoritari al Parlament que no arriba a formar Grup parlamentari propi, i l’altre descol·locat fora del Parlament. Però no és menys cert que, per malament que ho fessin, no els costaria gaire millorar qualsevol dels governs tripartits. [@more@] 

El que passa és que, de cap de les maneres, el problema de Catalunya no és ni serà la figura del seu President; el problema és no tenir un President, el que sigui, d’un Estat propi. L’argument del nacionalista espanyol es basa en la ridiculització del fet, moltes vegades insinuat, que una eventual independència ens resoldria tots els problemes. Se suposa que la gent no és tan il·lusa com per a creure que el sol fet de ser independents ja ens abocaria a la sortida de la crisi, ja milloraria automàticament el nostre nivell de vida, i ja viuríem en un paradís. Moralment, al menys per als nacionalistes, sentir-nos lliures sí que podria ser equiparable a viure en un paradís. Però, quan se situa Catalunya estadísticament en un rànquing de països europeus, no és tant per dir que automàticament ja seriem un país capdavanter com per dir no només que la independència és perfectament viable, sinó que és la dependència la que ens situa a la cua. 

Ja s’ha explicat, però potser encara no suficientment entre la majoria de la població, el cost que hem de pagar els catalans pel fet de ser espanyols en forma de dèficit fiscal, de manca d’inversions, de peatges específics… Fins i tot hi ha qui ha fet números per veure què podríem arribar a fer amb el que paguem de més a l’Estat, uns 3.000 euros anuals per persona; i la veritat és que produeix vertigen imaginar la quantitat d’infraestructures, de millores dels serveis, d’increment de les prestacions… S’ha de ser una nacionalista molt radical per dir que es prefereix tenir pitjors vies de comunicació, un deficient sistema sanitari, un ensenyament públic precari, impossibilitat de fer polítiques reals de foment de l’ocupació i de l’activitat industrial, manca de recursos fins i tot per a complir amb lleis com la de la dependència, i tot per a poder continuar essent espanyol. Està clar que tampoc seria del tot cert el càlcul matemàtic d’aplicar els diners que ens estalviaríem amb la independència, pel fet d’eliminar la sagnia del dèficit fiscal, directament a accions de Govern, perquè també les estructures d’Estat s’haurien d’engruixir.

Però és que, quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran clamen per mantenir-nos dins d’Espanya, no només renuncien a recuperar els diners del dèficit fiscal i donen per bo l’espoli, sinó que renuncien a molt més que això. De manera que, si bé el mimetisme d’aplicar els diners de l’espoli fiscal directament a inversions i prestacions per a la societat catalana pot resultat un xic exagerat, es queda força curt si tenim en compte les altres renúncies implícites en la manca d’un Estat propi. Les dificultats de l’aeroport del Prat no provenen només de la manca d’inversions, sinó de la política d’Estat, d’estat espanyol, que és nociva per a Catalunya, per al sector dels serveis, per al turisme i per a les indústries. Les reticències del Govern espanyol a donar suport al corredor del Mediterrani, també perjudiquen la nostra economia, la de Catalunya, la del País Valencià, però també la d’Andalusia i del conjunt de l’Estat; els espanyols prefereixen perjudicar-se ells mateixos per tal d’evitar el que podria ser molt beneficiós per als Països Catalans. Quan a Europa es negocia, posem pel cas, el suport que s’ha de donar a determinats conreus casualment sempre en surten malparats els que tenen més pes a Catalunya, senzillament perquè no tenim cap Govern que defensi els nostres interessos. I encara que pugui semblar més anecdòtic, quan a Hollywood ens neguen la possibilitat de presentar-hi pel·lícules candidates als Òscars o quan no ens permeten participar en competicions esportives internacionals, amb l’únic argument que només hi admeten Estats, estan limitant possibilitats de projecció exterior que també tenen les seves repercussions econòmiques. I és que a Catalunya estem perdent constantment oportunitats per la simple raó de no tenir Estat propi; fins al punt que al marge de consideracions de tipus de sentiment nacional (per mi igualment importants), i fins i tot al marge del dèficit fiscal i del tracte discriminatori que rebem de l’Estat, ens convindria assolir la independència. 

Quan nacionalistes espanyols com Joan Ferran escarneixen els independentistes és perquè prioritzen el seu odi contra el país i contra el benestar de la gent (de tota la gent, se senti o no catalana, catalanista o nacionalista). Amb l’únic cosa que coincidiria en relació a la frase de Joan Ferran és que la independència no serà una cosa personal de ningú; ni de Laporta, ni de Carretero, ni de Mas… Amb una Catalunya independent, els beneficis per al conjunt del país seria moltíssims, fos qui fos el president. Si m’ho apuren, fins i tot encara que el president tornés a ser un home tan gris com José Montilla.

Tweet

La història s’ha repetit moltes vegades i ja no hi donem més importància. Hem arribat a assimilar com a normal la vexació, l’escarni i l’insult, de manera que fins i tot som capaços de demanar perdó per existir o per no acceptar submisament el menyspreu amb què se’ns tracta. Sempre se’ns diu que són anècdotes quan les víctimes som nosaltres, mentre que es mobilitzen totes les estructures i forces vives de l’Estat quan algú se sent discriminat per nosaltres. I l’aparell judicial, corromput fins al moll de l’os, sempre pren partit a favor dels uns i en contra dels altres.

[@more@]

Aquests dies ha sortit als mitjans de comunicació, només en lletra petita i encara només en els que podríem anomenar com a mitjans amb consciència de país, el cas de la “defensora de l’espectador” de Televisió Espanyola. Un espectador de Barcelona li va trametre una carta  per fer una petició concreta sobre la programació d’esports, i la carta li va ser retornada amb una simple nota dient que havia d’emprar el castellà per a poder tramitar-la. Sabent això, uns dies després una altra espectadora li va trametre una altra petició en anglès, i aquesta no solament va ser admesa sinó que va merèixer una resposta també en anglès. Naturalment aquestes actituds d’odi envers el català i envers els catalans tenen sempre el suport dels polítics i dels organismes competents; altrament la “defensora del espectador” hauria estat fulminantment cessada. Però casos semblants han passat amb diversos organismes de l’Estat, i sempre amb la mateixa resposta. I sempre amb el suport o el silenci dels nacionalistes espanyols com els Joan Ferran del PSC, els del PP o els de Ciutadans, que hipòcrita i cínicament s’esquinçarien les vestidures si fos a l’inrevés.   

Tweet

Continua el desconcert en l’àmbit de l’independentisme. Si la direcció d’ERC no hagués comès tants errors, no s’hauria produït ni l’escissió de Reagrupament ni hauria sorgit Solidaritat. Esquerra era indiscutiblement la força que liderava l’independentisme català, a banda de grups més alternatius com les CUP. Un cop una part important de la militància i de l’electorat va percebre la deriva republicana, era difícil que recuperés la confiança només amb unes promeses electorals. I aquesta mateixa gent desencisada amb Esquerra hauria preferit que els personalisme no haguessin impedit la presentació conjunta de SI i de Rcat. Però, això tampoc va ser possible. [@more@] 

Amb els darrers resultats electorals és evident que ERC continua essent la força central de l’independentisme, tot i que molt disminuïda i que hagi de comptar amb la competència de Solidaritat que, aprofitant la presència mediàtica que li dóna ser al Parlament, pot acabar consolidant-se. L’ideal seria pensar en una ERC que recuperés la credibilitat independentista, i que aquesta força aglutinés els diversos sectors que van deixar de confiar-hi en un determinat moment. Si els personalismes i l’orgull d’alguns líders va impedir que s’aliessin en un moment d’un cert engrescament, molt més difícil seria ara que algú hagués de reconèixer que es va equivocar. Però en tot cas, és evident que les converses precipitades per a presentar una candidatura unitària a les municipals no són el millor moment. Dóna la impressió d’una acció desesperada per evitar que la desfeta del Parlament es reprodueixi en les eleccions municipals, especialment a Barcelona. Tant per a Esquerra com per a Solidaritat resultaria inexplicable que no lideressin ells la proposta: Esquerra perquè és la força majoritària de l’independentisme, i Solidaritat perquè el seu origen la seva raó de ser és la manca de credibilitat d’Esquerra. Després de com s’han desacreditat mútuament la coalició difícilment sumaria res; segur que hi hauria gent per ambdues bandes que ho trobaria injustificable i deixaria de votar-los. 

Una aliança d’aquesta mena només pot interessar a Reagrupament, com a pas previ a reintegrar-se de nou a Esquerra, ja que l’alternativa és l’ostracisme fins a la desaparició definitiva. I per Reagrupament el seu principal adversari ara mateix és més Solidaritat que la mateixa Esquerra que en va motivar la creació. I no pas perquè sigui un adversari ideològic, sinó simplement perquè li ha pres l’electorat. Per tant, quan Carretero afirma que “ERC ha de ser el pal de paller de l’independentisme” no diu pas res de nou, perquè això és tan cert ara com ara fa un any. Simplement, és un reconeixement del seu fracàs: Va crear Reagrupament com a alternativa a Esquerra; però quan els ciutadans han considerat que no era ell qui liderava aquesta alternativa, ha deixat de tenir sentit per a Carretero.  

Tweet