Bloc de notes de Josep Romeu

Els sudanesos del sud han dit un sí rotund a la independència. És cert que la por i la manca d’autoestima i de confiança en si mateix pot portar un poble a no gosar fer-se la pregunta; però un cop feta, és molt difícil resistir-se a la temptació de la llibertat. Ja sigui per una qüestió de dignitat nacional, de sentiment col·lectiu, o per una simple qüestió de justícia. En el cas del Sudan hi ha, més que un sentiment d’identitat col·lectiva (el sud també està compost d’una amalgama de llengües i de cultures), una evidència de no tenir res a veure amb el nord; només l’herència colonial els va aplegar en un sol estat. Però hi havia també el fet de sentir-se discriminats: la unitat del Sudan, el nord tampoc se la creia. [@more@] 

Però, el resultat del referèndum no és pas la notícia més transcendent, almenys des del nostre punt de vista. Jo no sé si prèviament s’havien fet sondejos i enquestes per a copsar l’opinió dels sudanesos del sud, ni en quines condicions s’havien fet. Però és molt probable que els resultats no fossin, ni de tros, tan aclaparadors com ho han estat en el referèndum. Ja sé que les notícies de segons quins països ens arriben en comptagotes, només esporàdicament quan s’hi esdevé una catàstrofe, però tot sembla indicar que les possibilitats reals d’assolir la independència no han aflorat fins al darrer moment, fa relativament pocs anys. Es parlava sovint de la guerra civil del Sudan, i s’explicava com un cert caos de grups tribals, d’ètnies i de cultures difícils d’aglutinar, com se’n parla també en el cas de Nigèria o de Costa d’Ivori, però sense que es prevegi la divisió del país en dues meitats.  

I és que el que és transcendent de la notícia és la forma com s’ha realitzat el Referèndum, i com el Govern del Nord n’ha acceptat el resultat. Quan aquí parlem de resultats incerts en cas de celebrar un referèndum per la independència, en parlem sempre en base a unes enquestes obtingudes sota l’amenaça permanent tant de grups de casa nostra, com de l’Estat. Amenaces en primer lloc de crear tensions internes, de desacatament de la voluntat popular (en cas que no guanyés la seva opció), i de provocar el trencament de la cohesió social, com ja estan fent alguns grups amb el tema de l’educació; i en segon lloc les amenaces de les estructures i aparells de l’Estat, cossos armats inclosos, per a impedir-ho. El resultat de les enquestes o d’un Referèndum oficial per la independència no tindria res a veure si, com ha passat al Sudan, es comptés amb el ple suport de les institucionals nacionals, i els espanyols es comprometessin a respectar-ne democràticament el resultat. Algú s’imagina un president del Govern espanyol dient-nos cordialment “adéu” i “desitjant-nos sort”, com ha fet el President del Sudan, en cas que el poble català digués sí a la Independència?     

Tweet

En política, s’acostuma a anar a batzegades. Tan aviat ens pot agafar un rampell de rauxa que ho revolucionaria tot com un d’hiperrealisme narcotitzant que ens fa veure com inviable qualsevol canvi. D’aquí que, a vegades, ens poden sorprendre les declaracions dels polítics per raons totalment contraposades, per excés o per defecte. Podrien ser les declaracions de caire independentista de Jordi Pujol, de seguida matisades amb un “però ara no toca”, o les més divertides de Josep Huguet, l’ex Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa. [@more@]Durant la campanya electoral, tant Solidaritat com Reagrupament proclamaven que proposarien al Parlament una declaració unilateral d’Independència, tot i saber que en el millor dels casos la seva força seria molt minoritària i que no tindrien el suport de la majoria de la cambra. Això, va servir a alguns dirigents d’Esquerra per a ridiculitzar-los parlant de la “independència exprés” o, com deia el mateix Huguet, titllant-ho d’un “somni d’una nit d’estiu”. De fet, és cert que hauria estat il·lusori pensar que un grup minoritari de la cambra podria fer aprovar una proposta tan transcendent com aquesta, però tan il·lusori com imaginar que un altre grup minoritari, com Esquerra, podria fer aprovar la convocatòria d’un Referèndum sobre la independència. Les possibilitats d’èxit d’ambdues propostes eren molt similars. Ara bé, si a algú encara li sonava com a “somni d’una nit d’estiu” la proposta independentista de SI, la darrera del Conseller Huguet és per emmarcar-la: “Millor ser un condomini francès que una província espanyola castigada i menyspreada”. Imaginar que Catalunya pogués fer un traspàs de dependència d’Espanya cap a França és molt imaginar. Sort que ningú s’ho ha pres seriosament, tot i que l’article es publicava a les pàgines d’opinió del diari AVUI i no pas a les d’humor, perquè seríem la riota. Això ja no és un “somni d’una nit d’estiu” sinó un “delírium tremens” provocat per a vés a saber què.

Tweet

Irònicament, des de Solidaritat, s’invitava Jordi Pujol a deixar CiU i afiliar-se a la nova formació independentista. Les seves darreres declaracions, validant l’opció independentista, han aixecat força polseguera, probablement traient-les una mica fora de context o intentant interpretar-les en un sentit que potser no coincideix del tot amb la pròpia intencionalitat. Algú, fins i tot, ha parlat de gir espectacular d’aquell qui va ser nomenat l’”Español del año”. Ni llavors devia merèixer el qualificatiu d’”Español del año”, concedit més aviat per a premiar el catalanisme conservador, ni ara l’hauríem de qualificar d’independentista. [@more@] 

De tota manera, resulta curiós que els polítics es destapin de veritat i facin les propostes més decidides o agosarades, que tant vam trobar a faltar mentre governaven, justament quan ja no estan en disposició d’aplicar-les. Ho hem vist reiteradament amb polítics de tots els colors, des del popular Herrero de Miñón a Jordi Pujol, passant pel mateix Maragall. Montilla deu ser una excepció: un home de partit que no s’havia sortit mai del guió que li marcaven des del carrer de Ferraz, un cop va assumir la Presidència de la Generalitat en va deixar anar algunes que, essent molt lluny de les tesis independentistes, tampoc tenien res a veure amb les del militant submís del PSOE que era abans i que torna a ser ara. En general, però, el model sol ser el de Jordi Pujol; mentre era el Govern es va passar vint-i-cinc anys dient que volia un encaix dins d’Espanya, i amenaçant que si l’encaix no era possible aleshores potser sí que caldria buscar altres camins. Però mai va trobar el moment ni les raons suficients, per bastonades que rebés. Per això el discurs de l’Artur Mas sona a disc ratllat, a déjà vu. No serà fins que deixi el poder, sense haver aconseguit ni cap mena de reconeixement ni la resolució del sistema de finançament i havent reiterat mil vegades que si a Espanya no ens hi volen ens haurem de buscar la vida, que l’Artur descobrirà que l’única sortida viable per a Catalunya és la independència.  

Els més ingenus poden pensar que Jordi Pujol ha arribat a aquesta conclusió com a resultat de la seva experiència política i a la vista de la intransigència del nacionalisme espanyol. Em sembla d’una ingenuïtat excessiva. Jordi Pujol té ara les mateixes evidència que quinze anys enrere de la inviabilitat d’una Catalunya mínimament respectada dins d’Espanya; l’únic que ha canviat és que ara no ha de passar el cangueli que li hauria provocat una declaració institucional en els mateixos termes que ha fet des del despatxet de retirat del Passeig de Gràcia.  

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, al si del partit però també a fora, reclamo un major rigor en les anàlisis si no volem cometre errors monumentals, com els que ha comès la direcció d’Esquerra en els darrers anys. I una forma de ser rigorosos és donar continuïtat als propis arguments; de manera que si a partir d’una anàlisi formulem una hipòtesi de futur, però llavors resulta que la realitat ens desmenteix, el que no podem fer és fer veure que no ha passat res i llançar noves hipòtesis en base a noves anàlisis. Com a mínim hi hauria d’haver una reflexió retrospectiva per a trobar el punt erroni que ens va desviar del camí adequat, i reprendre el discurs, llavors sí, amb la lliçó apresa. N’hi ha però que, sentint els seus discursos, sembla que vagin sempre de victòria en victòria, però per no arribar mai enlloc. [@more@] 

Van ser molts els qui van valorar que els errors d’Esquerra havien estat tan greus que calia cercar una altra via. D’acord, res a dir. Carretero va ser presentat, aleshores, com el gran salvador de la pàtria, l’home que havia de capgirar el panorama polític català perquè la seva veu inequívoca, clara i honesta havia de sintonitzar molt millor amb una gran majoria dels independentistes catalans decebuts d’Esquerra. Altres van confiar per a aquesta mateixa comesa amb Joan Laporta. Fins aquí també tot normal, i personalment vaig saludar (i oferir-m’hi per a col·laborar) les dues noves formacions perquè també creia que podien ser, si més no, un revulsiu. 

Però ara resulta que Joan Carretero proposa integrar-se a les candidatures d’Esquerra de cara a les municipals, entre altres coses perquè tampoc es veuen amb cor de fer-ho en solitari. El més lògic, vist des de la distància, hauria estat un acostament cap a Solidaritat, amb qui va rivalitzar precisament per a cobrir el mateix espai que aparentment deixava Esquerra. Totes dues opcions feien les mateixes crítiques al partit de Puicercós i presentaven la mateixa estratègia política. Però, no. Carretero fa un retorn al partit majoritari de l’independentisme, que malgrat tot continua essent Esquerra, acceptant que aquest en sigui el pal de paller. A la pràctica, tothom sap que això representa una forma més o menys digna de retornar al partit que havia deixat (o que l’havia foragitat). I també em sembla molt bé.  

A partir d’aquí, dues consideracions. D’una banda, com explicaran ara no només el nou gir de Reagrupament, sinó totes les crítiques i desqualificacions desmesurades que presentaven Esquerra com un partit acabat, venut i que calia superar. I penso en persones que em mereixen tot el respecte, però que crec que es van passar de llarg en les seves valoracions, com ara el Víctor Alexandre. Com justificarem les coses que es van arribar a dir en contra dels uns i en benefici dels altres, si ara resulta que, sota la forma que sigui, tornen a aplegar-se? Reitero que jo vaig respectar la marxa de Carretero i saludo ara el seu retorn; no vull censurar res més que les actituds excessivament crispades (no pas les crítiques que jo també compartia) que alguns van voler crear entre Esquerra i els qui van fer l’opció de Reagrupament, com si es tractés de posicionaments radicalment oposats i irreconciliables. 

I d’altra banda, com a segona consideració, donar un punt de vista que justificaria el gir de Carretero. Reagrupament ha fracassat, almenys de moment, com a opció política que volia fer-se un lloc en el panorama polític català. Però, potser no ha fracassat tant el seu plantejament. Reagrupament va destapar la caixa dels trons per alertar de la deriva que havia pres Esquerra. D’aquest mateix sentiment de decepció per les polítiques seguides pels republicans escolanets dels socialistes, en va sorgir Solidaritat que sí que ha aconseguit, també de moment, fer-se un forat al Parlament. Però, sobretot, i entre tots plegats, s’ha aconseguit crear el revulsiu necessari perquè Esquerra rectifiqui, encara que a la tardor ho hauria d’acabar de ratificar. Amb el discurs actual d’Esquerra (i ja sé que algú pot dir que el fa perquè ja no és al govern; el mateix que es podria dir dels qui no hi han sigut mai), ni Carretero ni l’Uriel Bertran no haurien deixat ERC.

Tweet

És evident que tothom passa per diferents estats d’ànim: una mateixa situació pot ser viscuda de maneres ben diferents, encara que no sempre prou ben justificades. És ben cert que els grans poders polítics i econòmics controlen el món sencer, els Governs sovint no són sinó titelles a les seves mans, la crisi ens aboca a una situació d’amenaça permanent que ens fa molt vulnerables, les grans potències han donat i continuen donant tot el seu suport a règims dictatorials i criminals, la justícia interpreta amb mil·limetrada precisió que el terrorisme deixa de ser-ho quan el practiquen els poderosos i produeix sucosos beneficis, les societats semblen abocades a la impotència més absoluta… I, tanmateix, sempre queda l’esperança. [@more@] 

O, com a mínim, de tant en tant volem veure en aquesta tètrica realitat algun senyal positiu que ens indiqui que la llibertat i la justícia encara són possibles. Les revoltes de Tunísia i d’Egipte en poden ser un exemple. Potser no tant pel que poden acabar aconseguint com per la constatació que encara és possible que als qui ostenten el poder se’ls escapi alguna cosa de les mans. Aquests règims dictatorials han estats sempre ben protegits per Europa i pels Estats Units, perquè els permet l’espoli impune d’aquests països; no hi ha cap mena d’escrúpol a vendre’ls tot l’armament necessari, i a donar-los tot el suport, per a fer front als “desaprensius” que voldrien reclamar democràcia o llibertat. Però, de cop i volta, sense haver-ho pogut preveure, i per tant sense haver-ho pogut evitar, s’han trobat amb la revolta; probablement, van menystenir-ne els primers incidents considerant que ells ja havien ensinistrat suficientment els règims terroristes com a fer front a rebel·lions populars. I no han estat a temps de salvar el seu amic tunisià, i veurem si poden salvar l’amic egipci. Els crims comesos enmig del silenci de les dictadures que ells sostenien passaven molt desapercebuts, i en tot cas eren justificats amb la més absoluta indecència. Ara, amb la revolta encesa, ja se’ls fa més difícil de sostenir-ho, i no tenen altre remei que acceptar un procés de democratització, que procuraran, però, que tingui el mínim abast.  

Les diplomàcies occidentals i els serveis secrets estan treballant a marxes forçades per a restablir l’ordre, evitar perdre’n el control i col·locar-hi nous peons que tornin les coses al seu lloc, encara que sigui acceptant a desgrat una aparença més democràtica. No crec que la revolta pugui anar gaire més enllà. Però no deixa de ser un bri d’esperança creure que és possible, tot d’una, que la gent surti el carrer i es revolti, contra tanta violència i tanta injustícia imposada des del poder. Veure caure un dictador, un règim corrupte o un còmplice de la injustícia institucionalitzada del sistema, encara que ja n’estiguin preparant el recanvi, és sempre gratificant. Si més no, permet creure que, tanmateix, encara ens queda l’esperança.

Tweet

Els catalans, i segurament que no només els catalans, tenim una estranya obsessió per mantenir uns tòpics, que no ens els traiem del damunt per més que la realitat ens els desmenteixi. És el tòpic dels grans mitjans de comunicació internacionals, per exemple. Sembla com si anomenar unes determinades capçaleres fos sinònim de parlar de l’excel·lència, d’un nivell professional i periodístic al qual no poden arribar els nostres modestos mitjans. Qui gosaria comparar el diari AVUI, l’ARA, o el Periódico, amb el Le Monde, New York Times, o The Guardian?. [@more@] 

I tanmateix, d’una forma constant i reiterada, podem constatar que també aquests mitjans a vegades diuen veritables ximpleries, que normalment tampoc es molesten en rectificar. El col·lectiu Emma es dedica precisament a anar donant resposta a les informacions tergiversades sobre la realitat catalana que sovint apareixen en molts mitjans de comunicació internacionals. En la majoria dels casos no es tracta d’opinions que es puguin més o menys compartir, o que ens ofenen, sinó senzillament d’informacions falses o mal interpretades, que moltes vegades s’expliquen perquè els corresponsals d’aquests grans mitjans de comunicació internacionals tenen la seva delegació espanyola a Madrid, i no es molesten a acostar-se a la realitat catalana per a fer-ne la crònica. Amb un refregit del que llegeixen al Mundo o a la Razón ja en tenen prou per escriure el seu reportatge. I la direcció del diari accepta publicar un escrit que saben que falta a les més elementals normes de l’ètica professional del periodisme com la de contrastar la informació, i que per tant és d’una qualitat ben escassa.  

La darrera bajanada l’hem poguda llegir aquesta setmana a la revista Times, i en aquesta ocasió no pas perquè no informi correctament sobre Catalunya ni perquè l’exclogui d’una llista de països o nacions que segons ells tenen més possibilitats d’esdevenir nous estats, sinó precisament per la mateixa llista. No sé a quina mena de periodista (digueu-li de tot, menys periodista) se li pot ocórrer afirmar que al món les deu principals nacions amb opcions d’esdevenir nous estats són: Escòcia, País Basc, Tibet, Ossètia del Sud, Kurdistan, Quebec, Sahara, Cascàdia, Padània i Vermont. Sense tenir en compte les dificultat objectives, insalvables com a  mínim a curt termini,  que hi ha per al cas del Tibet o del Kurdistan, no és gens seriós presentar la Padània (i ja no parlem de Cascàdia o de Vermont) com a països amb més possibilitats secessionistes que Flandes o Catalunya. Si això ho hagués afirmat un d’aquests diaris de casa nostra hauria estat la riota i ningú dubtaria en qualificar-los de poc seriosos, de manca de rigor i d’escassa qualitat professional; doncs, per al Times, exactament el mateix.   

Tweet

El descrèdit de la política no ve per l’atzar ni dels aires del cel; se’l guanyen a pols els mateixos polítics dia a dia, amb una tenacitat encomiable. Amb el suport dels mitjans de comunicació, que ja els va bé la demagògia dels polítics que ofereix sucosos titulars de premsa, els líders politics no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora de fer bandera del que en una altra situació ells mateixos combatrien. O de combatre allò que havien defensat aferrissadament.

[@more@]

No hi ha cap partit ni cap dirigent polític que cregui que en unes eleccions ha de governar la llista més votada. Però, en canvi, tots els que en veuen la possibilitat han fet en algun moment aquesta afirmació, al·legant hipòcritament principis democràtics. És el que fa el dirigent feixista i xenòfob de Badalona García Albiol perquè deu preveure la possibilitat que el PP sigui la llista més votada, tot i que podria formar-se perfectament una coalició demòcrata de caire sociovergent o de centreesquerra que el tornaria a deixar a l’oposició. Però el curiós és que sigui el candidat convergent Ferran Falcó el qui acusi el dirigent popular de fer demagògia amb la seva proposta, que és justament calcada a la que havia fet moltes altres vegades CiU quan veia que una coalició d’esquerres podia sumar la majoria parlamentària suficient com per a governar. I si en la darrera campanya electoral no es va utilitzar aquest argument va ser simplement perquè Artur Mas ja preveia que guanyaria amb prou comoditat.

A mi em sembla molt bé que CiU anunciï que farà els pactes que calgui per excloure el PP del Govern municipal de Badalona. Però que no digui que ho fa perquè ara no creuen que hagi de governar la llista més votada, com defensaven abans. El que seria incomprensible, i de fet és incomprensible, és que hi hagi partits demòcrates que vulguin establir cap mena de pacte amb el Partit Popular; i més incomprensible encara si aquests partits tenen una mínima voluntat catalanista. Amb els qui per tota raó de ser tenen l’odi contra Catalunya, contra els catalans, contra la seva llengua i contra la seva cultura, cap persona decent hauria de tenir-hi tractes. Diguem les coses pel seu nom. Altrament, la gent ja sap que aquests discursos contradictoris són sempre falsejats en benefici propi.

Tweet

Insòlita la portada de la majoria dels diaris catalans d’ahir: “Adéu a les Caixes”, “Estocada a les Caixes”… On era, ahir, la novetat? Que la Ministra d’economia anunciava el següent pas del procés iniciat fa molts mesos? El pla per a eliminar el model de Caixes català estava dissenyat i s’aplicava des de feia un cert temps. No solament era una crònica anunciada, sinó que quan es van donar els primers passos va ser amb l’aquiescència del Govern català i de CiU, i la complicitat imprescindible dels mateixos directius de les entitats d’estalvi. [@more@] 

No era cap secret que ni el Banc d’Espanya ni el Govern de l’Estat, moguts des del darrere per la gran banca espanyola, tenien cap intenció per a sanejar les Caixes d’estalvi en una situació suposadament crítica. La primera edició del FROB només servia per a forçar unes fusions entre caixes amb l’objectiu de despersonalitzar-les i que perdessin un dels seus actius principals, la identitat i implantació en un determinat territori. Els diners abocats per l’Estat, sostrets dels sous dels funcionaris, dels pensionistes i de les prestacions socials, només havien de servir per a pagar les despeses pròpies de les fusions, però en cap cas per a recapitalitzar-les. D’altra banda, si hi havia hagut una mala gestió, la primera i elemental mesura hauria estat la destitució dels seus directius enlloc de permetre que es repartissin els càrrecs de les noves entitats fusionades. I ja fa dies que havien anunciat la segona fase de l’operació que consistia  en posar un llistó molt alt per a declarar solvent una entitat d’estalvi, de manera que aquestes es veiessin obligades ara sí a recapitalitzar-se, però a un cost molt alt: la seva desaparició. Però la cosa encara pot anar pitjor: de nou l’Estat que retallada pressupostos socials per totes bandes, tornarà a injectar diners dels ciutadans a aquestes entitats que considerin insolvents amb la finalitat de regalar-les després als qui de veritat han mogut tots els fils des del darrere. Ja es freguen les mans assaborint el seu botí.  

Des de posicionaments nacionalistes algú ingènuament parlava de “construir Estat” des del Govern de la Generalitat, quan en realitat no es feia pràcticament res. O sí. Des del Govern de la Generalitat es va donar el vist-i-plau a l’operació que pot suposar una clatellada molt seriosa a l’estructura econòmica del país, que esdevindrà molt més depenent de l’Estat. No s’hi val ara a esquinçar-se les vestidures. Tothom era conscient (i els que no, eren uns inconscients) del que s’estava tramant. Des de la Generalitat s’ha actuat amb absoluta negligència nacional, i no hi ha hagut reacció ni des de l’oposició ni des dels sectors econòmics i socials del país, ni massa veus crítiques als mitjans de comunicació que alertessin del perill. Ara, ja haurem fet tard.

Tweet

És evident que hi pot haver molta subjectivitat a l’hora de considerar què és un malbaratament de recursos. A l’inici de la crisi econòmica tots els economistes mínimament progressistes afirmaven que era lògic que les administracions s’endeutessin en aquestes circumstàncies, cosa que de cop es va capgirat per la dèria irrefrenable d’estalviar i reduir el dèficit. I a l’hora de fer-ho, en funció dels interessos de cadascú, tothom pot considerar que hi ha unes despeses intocables mentre que d’altres serien perfectament prescindibles, encara que en molts casos aquestes despeses seran diametralment oposades segons qui proposi retallar-les. [@more@] 

Els nacionalistes espanyols, per exemple, poden dir que per estalviar hem d’aprimar les administracions autonòmiques, no invertir en delegacions catalanes a l’exterior, o no permetre que es parli català al Senat per no haver de pagar traductors. Per la seva banda, els nacionalistes catalans poden proposar aprimar o eliminar definitivament l’administració de l’Estat, i amb aquesta sola mesura ja tindríem molt de guanyat: si el dèficit fiscal és de 21.000 milions anuals, i el deute acumulat del sector públic català és de 40.607 milions, voldria dir que en dos anys ho tindríem tot eixugat, sense necessitat d’haver de fer gaire més restriccions ni estalvis. Ja sabem que els números no són tan fàcils, però tampoc haurien de ser tan difícils. I, en qualsevol cas, el que no té cap sentit és que amb l’excusa de reduir un dèficit tan important, que a nivell espanyol ho és encara molt més, es vulguin tocar temes menors quantitativament però significatius, sensibles o emblemàtics. Posats a retallar, es podria passar la tisora a la Casa Reial o a la despesa militar espanyola que puja als 17.000 milions. 

Però, no. La crisi els ve com anell al dit per poder combatre aspectes tan irrellevants des del punt de vista econòmic, com la traducció simultània al Senat que possibilita que cadascú s’hi pugui expressar en la seva llengua. Però quan el Partit Popular utilitza aquesta demagògia com a forma de mantenir la seva croada en contra de la llengua catalana, és capaç de no guardar ni les formes i proposar aleshores que s’ampliï la traducció tant oral com escrita a la variant valenciana. En aquest cas, l’argument de la crisi i de la necessitat d’estalvi ja no compta; tant li fa, que hi hagi dues traduccions idèntiques, amb un petit accent diferenciat entre el català de Barcelona i el de València, el que preval és la seva absoluta manca d’honestedat.  

Tweet

Mai no es podrà agrair prou a les empreses nord americanes, tipus Lehman Brothers, que amb els seus crèdits escombraries o subprime van ser el desencadenant de la crisi que estem patint. Bé, també podríem dir que mai maleirem prou aquestes empreses que van desencadenar la crisi que alguns estan gaudint. I és que no seria d’estranyar que als dissenyadors de les subprime i en general als qui amb el seu afany desmesurat de lucre ens han abocat a la crisi acabin rebent un Nobel d’Economia. Si ens atenem als beneficis que han estat capaços de reportar a tot el sistema capitalista, se’l mereixen més que ningú. [@more@] 

Tant de temps lluitant els poders econòmics per a contenir els drets laborals i procurant posar totes les traves al desenvolupament de l’Estat del benestar, i ara tot de cop se’ls ha obert el cel. Les tesis que refermaven economistes i suposats entesos en el món de les finances s’han capgirat completament, i s’enceta un nou ordre mundial que té l’avantatge de poder fer tot allò que havia somniat i intentat el capitalisme més salvatge, amb el qual ningú es volia identificar, però ara amb un consens polític gairebé general. Gràcies a la crisi, s’ha obert la veda i tot és possible. Els Governs, convertits en titelles en mans dels poders econòmics, poden aplicar impunement les mesures més irracionals en favor dels qui de veritat ostenten el poder. Des de les direccions de les grans empreses i grups bancaris es pot decidir el xantatge a un país sencer, l’anul·lació de totes les conquestes socials que havien costat anys i decennis d’aconseguir, o el desmantellament de l’Estat del benestar. I ara, amb la coartada o el xantatge de la crisi, sense que la ciutadania pugui reaccionar democràticament negant la confiança als polítics que s’avenen a aquest joc, perquè ara s’hi avenen tots. 

Cinc anys enrere, només, hauria estat impensable que es retallessin sous de funcionaris, que es congelessin les pensions, que es limitessin els subsidis d’atur o prestacions socials bàsiques per a poder fer un traspàs de fons a les grans empreses i als grups financers. Qualsevol Govern que hagués gosat prendre mesures en contra de l’Estat del benestar s’hauria abocat a la derrota electoral; ara, l’alternativa és sempre gairebé igual o pitjor. Aquí i a qualsevol altre lloc d’Europa. Ara, el xantatge és permanent: la Nissan, com ja han fet altres empreses, pot amenaçar els treballadors que si no accepten la congelació o reducció salarial, incrementant la productivitat però reduint els drets laborals, seran acomiadats sense més. I els Governs han entrat en una voràgine de legislar en contra dels ciutadans, com si fos cert que no hi ha altra solució.  L’únic que sembla inexplicable és que no hi hagi una revolta amb tots els ets i uts contra tanta desmesura i tant desvergonyiment!

Tweet