Bloc de notes de Josep Romeu

Després del desastre electoral, van aparèixer veus crítiques al si d’Esquerra, algunes que ja ho veníem sent des d’uns quants anys enrere i d’altres que s’hi afegien ara potser per salvar-se de la crema. Però tot seguit  els qui ens havien guiat fins al fracàs més estrepitós, cridaven a l’ordre a tots els dirigents, la majoria dels quals els deu el seu càrrec o la seva posició al si del partit. L’excusa era clara: tenint unes eleccions municipals a pocs mesos vista no podíem arrossegar el partit a una discussió interna pel liderat, que podria provocar que l’hecatombe del Parlament es repetís als ajuntaments. I, per tant, imposaven que s’aparqués la qüestió i que aboquéssim tots els esforços en les eleccions municipals, que podien representar un punt d’inflexió en la imparable davallada electoral dels darrers anys.

[@more@] 

Probablement, més que pensar en no destorbar el procés electoral del mes de maig, hi havia la intenció d’intentar aprofitar-se de la feina feta als municipis; perquè si es treu un resultat acceptable, ells també se’n puguin apuntar una part del mèrit. I de passada, fer-nos oblidar d’on ens havien portar amb la seva erràtica gestió. Amb tot, molts vam aparcar el tema del lideratge del partit, tot i considerar que era inadmissible que continuessin els qui ens havien portat fins aquí. Això havia de ser a la tardor, quan es celebraria el Congrés. Però heus aquí que ja hi ha qui no perd el temps: Joan Ridao, un dels qui amb més contundència havia advertit que ara no era el moment de passar comptes, es postula ell mateix per a succeir-se; potser passant de Secretari General a President. Com si ell baixés de l’hort i no hagués estat un dels principals causants de la pèrdua de confiança de l’electorat independentista que ha patit Esquerra. I tot seguit s’anuncia la presentació del document o full de ruta per al partit elaborat per Joan Manuel Tresserras, per encàrrec de Joan Puigcercós. I tot plegat, ara, a tres mesos de les eleccions i contravenint les indicacions que ells mateixos havien donat, per no despertar un debat intern que s’havia d’ajornar fins a la tardor. 

Com deia abans-d’ahir Josep Lluís Carod Rovira, és  “una cosa absolutament insòlita, que gent d’un partit polític es reuneixi per a reflexionar sobre política”. I a Esquerra continuem amanint-nos les receptes i elaborant unes anàlisis fetes a mida perquè el resultat sigui el que ja s’havia decidit prèviament. I si la realitat va per un altre cantó, és la realitat la que s’equivoca i no pas els nostres dirigents. No és que Ridao faci una reflexió sobre els errors comesos i les responsabilitats de cadascú, ni que cregui que calgui fer aquesta reflexió globalment al si del partit, sinó que és qüestió d’amanir-s’ho entre ells: ‘Si ell (Puigcercós) pensa que sóc la persona idònia, per responsabilitat no me n’apartaré’.

Tweet

Tot i el desafiament de darrera hora, quan tothom esperava l’anunci de la seva retirada, el dictador Mubarak pot estar vivint els darrers dies com a President d’Egipte. Les diplomàcies europea i nord americana, incapaces de detectar els moviments de revolta, tant de Tunísia com d’Egipte, també hauran estat incapaces de salvar els seus fidels aliats. Vint dies enrere, encara deien que el règim de Mubarak era prou estable; després van haver d’admetre que Mubarak hauria de fer reformes si no volia que se li escapés el poder de les mans; uns dies després ja donaven per fet que Mubarak no podria continuar al poder, però defensaven la tesi que calia que continués fins al setembre per a preparar una “transició ordenada”; però, finalment, és més que probable que ni això no hagin pogut aconseguir. [@more@] 

Europa, i especialment França, haurà perdut dos socis, amics i aliats. Des d’aquí, els governs no tenien cap mena d’escrúpol a l’hora de donar suport al terrorisme, de facilitar-li les armes, l’equipament i l’ensinistrament necessari per a reprimir els qui pretenien reclamar un mínim de llibertat, de democràcia i de respecte pels drets humans. I és que Europa i els Estats Units han estat sempre la gran font i puntal imprescindible per a sostenir els règims terroristes d’arreu del món. I han imposat una curiosa tesi, que les diferents administracions de Justícia s’han fet seva, segons la qual un grup terrorista deixa de ser-ho quan reporta sucosos beneficis; els qui mantenen l’etiqueta oficial de terroristes no són els qui més maten ni més terroritzen sinó els qui utilitzant les mateixes males arts ho fan fora del seu control, i sense que el món occidental se’n pugui beneficiar. 

L’escàndol dels ministres francesos que es beneficiaven fins i tot personalment d’aquests règims que tenien tot el suport oficial de França no són sinó l’anècdota i la mostra de la impudícia amb què han actuat aquests governants. La gravetat dels fets, doncs, no rau en què un Mubarak agraït pel fet que les potències europees li permetessin enriquir-se a costa del seu propi poble fes un favor personal al ministre, sinó en què cínicament aquests governants hagin pogut donar suport al terrorisme, sense que cap jutge apliqui el mateix criteri que s’aplica contra terroristes menors. Total, pensen, els 300 morts d’aquests dies a Egipte són tots egipcis, àrabs i segurament musulmans.  

Tweet

El Tribunal Suprem va anul·lar el judici contra l’ex dirigent de Batasuna Arnaldo Otegi, en què va ser condemnat a dos anys de presó, per considerar que la jutgessa va exterioritzar prejudicis sobre la culpabilitat de l’acusat. Una resolució insòlita, aquesta del Tribunal Suprem, perquè aquesta actitud manifesta dels jutges en contra de la ideologia abertzale és la norma. Hi ha moltes sentències en què es considera càrrec d’acusació el fet de defensar l’opció independentista, per exemple. De tota manera, en aquest cas, el Tribunal Suprem, si considera que hi va haver prejudicis de la jutgessa, hauria de sancionar o obrir un expedient sancionador o penal contra ella, per prevaricació. [@more@] 

Però això ja seria demanar massa. La jutgessa, acostumada a què es faci norma de l’actitud manifestament hostil contra determinada ideologia a partir de la qual es poden imposar penes que en cap cas s’imposarien per les mateixes accions fetes per persones d’altres ideologies, va tenir el desvergonyiment de dir-li a la cara que no calia que respongués perquè ella ja sabia què pensava Otegi. És la mateixa Justícia que no persegueix en absolut l’apologia al terrorisme, les amenaces ni la incitació a la violència, quan provenen de grups de l’extrema dreta. La prevaricació és norma de la casa. En molts casos, com va passar amb el tancament dels diaris Egin o Egunkaria, ja sabien que la seva era una sentència injusta i contrària a la llei, i que per tant perdrien el recurs que els afectats van presentar al Tribunal d’Estrasburg; però per ells era igual, perquè l’objectiu era tancar dos mitjans de comunicació escrits en euskera i d’una ideologia molt diferent a la seva. I, com pot passar ara amb l’Otegi, quan finalment a Europa van donar la raó als diaris bascos, el mal ja estava fet i era irreparable.  

Ara ens podem tornar a trobar amb un fet semblant. Des del PP al PSOE, passant per les sentències dels mateixos tribunals, s’havia afirmat sempre que si s’il·legalitzaven determinades formacions polítiques era perquè no condemnaven explícitament la violència d’ETA (s’entén que les altres violències no solament no s’han de condemnar sinó que es poden elogiar o donar-hi suport). Quan apareix una nova formació política, ningú li demana que condemni explícitament la violència, ni cap fiscal inicia investigacions per veure si hi troba indicis de tenir alguna vinculació sospitosa, a no ser que sigui una nova formació política abertzale. I ja hi ha qui ha amenaçat de promoure la no legalització del nou partit de l’esquerra basca, SORTU, per més que compleixi tots els requisits legals. Les lleis poden dir el que vulguin, però si no volen que una determinada ideologia torni a dominar la política basca, hauran de buscar algun jutge corrupte que per un bon preu es burli de la pròpia llei, i apliqui el que políticament convé als de la seva corda. 

Tweet

Els partits demòcrates han acceptat la tramitació de la proposta de Llei per la Independència presentada per Solidaritat. Aquesta primera votació a la cambra catalana no pressuposa res més que acceptar que es pugui parlar i debatre lliurement d’un tema, tant si després si ha de donar el vist-i-plau com no. La Mesa del Parlament no entra, no és la seva funció, en el contingut de la proposta, sinó que es limita a constatar que compleixi els aspectes formals de tota proposició de llei. [@more@]Els nacionalistes espanyols, està clar, s’han escandalitzat perquè no conceben la democràcia com un marc de convivència on les persones, lliures, puguin expressar les seves opinions i presentar les seves propostes. I acostumats com estan a fer frases aberrants, ja han manifestat que plantejar una qüestió com aquesta, pretendre que els diputats puguin parlar d’un tema fonamental per al futur i el benestar dels ciutadans de Catalunya, i encara més que pugui posar-se a votació, és inacceptable “democràticament”. Una mica de lògica si que la té el seu raonament: si acceptem que els nostres recursos seguin gestionats a Madrid, i que se’n quedin una bona part, per què ara hem de pretendre decidir sobre nosaltres mateixos! Si els catalans no som ningú per a decidir quins dels nostres diners són per a nosaltres i quins se’ls han de repartir ells, tampoc devem ser ningú per a decidir quin futur volem. L’extrema dreta ha anat més enllà i ha titllat de colpista la votació de la Mesa. Difícilment una persona amb les facultats mentals no pertorbades pot arribar a dir tantes ximpleries.  Ja sabem que finalment CiU hi votarà en contra, però com a mínim ha tingut la decència d’acceptar democràticament el debat; perquè el debat és al carrer. Els mateixos que prohibeixin a una part de la població basca expressar-se a les urnes, perquè saben que és l’única forma de guanyar-hi les eleccions, són els qui aquí també voldrien que els qui tenen unes propostes polítiques que no s’ajusten a les seves, tampoc puguin expressar-se.

Tweet

Ahir s’havia d’iniciar el procés d’eliminació de la limitació de velocitat als 80 km/h, a les entrades de Barcelona. Era una promesa electoral i CiU estava disposat a complir-la. Ja és curiós, i significatiu, que CiU hagi posat èmfasi en aquest punt del seu programa que, al costat de les grans decisions econòmiques i de les decisions polítiques que caldria prendre per a fer front a les envestides del nacionalisme espanyol, no deixa de ser una menudalla anecdòtica. Probablement, el més sensat hauria estat un procés de flexibilització més gradual i discret, en lloc de presentar-ho a bombo a plateret amb tot el risc que comporta; només caldria imaginar que als pocs dies d`haver retirat el senyal de màxim a 80 km/h es produís un fatal accident causat per un excés de velocitat. [@more@] 

Amb tot, la notícia de l’ajornament per causes climatològiques ha resultat d’allò més confusa i ratllant el ridícul. I no sé si en bona mesura ha estat degut a la precipitació per part del Govern o en part també a què no s’ha explicat adequadament el tema. L’afirmació que hem vist com a capçalera en molts mitjans de comunicació dient que “s’ajornava la flexibilització” és o bé una veritable bestiesa si és certa, o bé una imprecisió periodística difícil d’explicar. La proposta de CiU, i no entraré ara en si era o no encertada, consistia en eliminar la rigidesa de la limitació de la velocitat a 80 km/h per substituir-ho per una limitació variable, flexible, en funció del trànsit o de la contaminació. Per tant, entenc que aquesta proposta preveu que hi haurà moments en què, al marge dels indicadors fixes que marcaran un límit de 120 o de 100 km/h segons la via, a través de senyals lluminosos s’establirà la velocitat màxima permesa en cada moment que pot anar dels 120 o dels 100 als 80 o 60. I just el dia d’iniciar-se la flexibilització resulta que, segons les necessitats del moment, la velocitat màxima permesa continua essent els 80 km/h que ja hi havia fins ara; i, per tant, tan bon punt millorin les condicions climatològiques en aplicació del sistema de flexibilització que ja s’hauria posat en marxa, es permetrà circular a velocitats més elevades. Si es tracta d’això, és evident que són molts els mitjans d’informació que haurien desinformat i creat una sensació de confusió. Ara bé, si el que vol dir és que CiU ajorna la implantació del nou sistema perquè justament ara hi ha uns índexs molt elevats de contaminació, representaria una irresponsabilitat greu per part del Govern, perquè és evident que una situació com la d’aquests dies, si no s’hagués produït justament aquesta setmana s’hauria pogut produir la que ve o el mes següent. 

Amb tot, té raó IC-V quan recrimina a CiU haver negat la validesa de reduir la velocitat per tal d’alleugerir la contaminació, quan ara estan donant justament aquesta raó per a mantenir temporalment la velocitat màxima als 80 km/h. Penso que, tot plegat, resulta força irrellevant, però és un exemple de com es pot manipular qualsevol informació, on el que importa menys és donar una explicació clara i precisa de la realitat, si es pot emmascarar amb mitges veritats o mitges mentides.

Tweet

El Govern de la Generalitat ja ha enviat el seu pla d’austeritat a Madrid, i avui Artur Mas haurà de passar per l’adreçador del qui de veritat remena els diners dels catalans. Com a amo que sap que ha d’imposar la seva llei, no li posarà fàcil; fins i tot sabent que no pot dir que no, es farà pregar el sí. I, per suposat, la benedicció anirà acompanyada d’un munt de “compromisos concrets i estrictes”, un munt de condicions no pas tant de caire econòmic com de caire polític. Serà la revenja d’un Zapatero que també s’ha vist obligat a humiliar-se i a cedir a les exigències dels seus superiors. [@more@] 

Sense entrar en el fons de la qüestió, de la imperiosa necessitat sobrevinguda de reduir el dèficit, és evident que el Govern de la Generalitat està fent un acte de submissió envers el Govern espanyol. Si es qüestiona l’endeutament de les comunitats autònomes, quan és molt més important el que té el Govern espanyol, és estrictament per raons polítiques; de la mateixa manera que és per raons polítiques que totes les administracions proposen plans d’austeritat per a segons quines despeses socials i no en proposen per a d’altres com la mateixa Casa Reial, l’Exèrcit o segons quins Ministeris que haurien de desaparèixer ja que tenen totes les competències traspassades.  

Però és que sembla que el Govern de la Generalitat hagi oblidat una de les seves promeses electorals més importants, la del pacte fiscal que hauria de reduir l’enorme dèficit que arrosseguem amb l’Estat. Artur Mas haurà de suplicar que el Govern espanyol li permeti una emissió de deute que podria arribar fins als 11.000 milions; i Zapatero li farà pagar cara la seva benedicció. L’espoli que pateix Catalunya en forma de dèficit fiscal, xifrat en 20.000 milions anuals pel cap baix, seria suficient no solament per a què Catalunya no s’hagués d’endeutar encara més, sinó per a reduir considerablement el dèficit acumulat d’anys enrere. Els qui ens prenen els diners i ens obliguen a endeutar-nos són els qui cínicament han d’autoritzar aquest endeutament tot posant-hi condicions.

Tweet

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Hi ha el tòpic de donar cent dies de gràcia als qui assoleixen la responsabilitat de governar. Tampoc ve d’aquí si han de ser cent o cent cinquanta. Se suposa que en els inicis de tota gestió tot són bones intencions, promeses fàcils, i un cert engrescament per a treballar col·lectivament per al país. Tres mesos després hom espera veure uns primers resultats, un canvi en les formes i en els objectius que justifiquin l’alternança en el Govern. Però em sembla que amb aquest nou Govern no podrem esperar ni els cent dies de gràcia. Si el tripartit va començar amb petites ondulacions per acabar convertit en un vertiginós Dragon Khan, el de CiU promet emocions fortes; i tot just som a les beceroles. [@more@] 

Des del primer moment s’ha posat en evidència que no tenim un Govern, sinó dos: el de Convergència i el d’Unió. Cadascú ha nomenat els seus Consellers, i en algun cas obertament hostils al nacionalisme que diuen defensar els companys de gabinet. Duran va calibrar que li convenia més continuar exercint de cap de llista, i de grup, a Espanya, que de segon a la plaça de Sant Jaume. Podem imaginar com aniran les negociacions amb el Govern espanyol de la mà del democristià! 

Però, un cop tothom situat al seu lloc s’ha iniciat l’estira i arronsa que promet ser la tònica de tota la legislatura. L’independentisme del portaveu del Govern i mà dreta de Mas, en Francesc Homs, toparà constantment amb la tebior autonomista de la vicepresidenta Joana Ortega. Costarà Déu i ajuda convèncer la parròquia que la consellera de Justícia no és aquella mateixa advocada de l’Estat que blasmava les consultes democràtiques. I un detall tan simbòlic com el de cessió de les urnes per a celebrar la consulta de Barcelona, ja va portar una nova tensió interna: l’hostilitat inicial dels unionistes negant-se a cedir-les va haver de claudicar davant del sector més catalanista del Govern que veia perillar la seva imatge i la seva credibilitat. Mentre uns convergents afirmen sense embuts que ells sí que aniran a votar el 10 d’abril, altres ja tenen decidit que estan al bàndol del PP o del PSC, i algun que altre molt Honorable s’ho està pensant. 

Probablement els serà més fàcil tombar la proposta de SI sobre la independència, ja que en aquest cas podran al·legar defectes de forma, manca de competències o inoportunitat de la proposta. Però, de ben segur que els sorgirà el dubte de si s’han d’abstenir, al·legant les mateixes raons, i deixar que siguin el PP i el PSC els qui hi votin en contra, o si han de destapar-se també amb un vot negatiu. Un dubte que també pot tenir Esquerra, encara que en aquest cas seria entre votar-hi a favor o abstenir-se. 

Només falta que des del grup parlamentari, de la mà d’un Oriol Pujol desitjós de mantenir el seu protagonisme dins del partit, es llancin missatge discordants del que voldria el Govern, com va passar aquest dia amb el tema de les finances de la Generalitat. 

El Conseller d’Economia que justifica i demana retallades per tot arreu, fins a tot a risc de fer el ridícul amb estupideses com que el President viatgi en classe turista, ho tindrà difícil per a justificar després que s’elimini l’impost de successions per a les grans fortunes. De moment, la gran novetat del nou Govern no passa de la polèmica flexibilització de la velocitat a les entrades de Barcelona; no passa, doncs, de l’anècdota. I, en tot cas, sempre anar ajupint el cap davant les pressions del Govern espanyol, les seves exigències i les seves accions encaminades a eliminar el model caixes de Catalunya. 

El primer mes de Govern efectiu no promet gaire. En l’àmbit social ja sabíem que era un gir cap a la dreta, encara més a la dreta que el tripartit; i en l’àmbit nacional, de moment, ni tan sols un gest. No sé si podrem esperar a donar-li els cent dies de gràcia.

Tweet

Si ara mateix algú fos capaç de fer-nos sortir de la crisi d’un sol cop, com per art d’encantament, la seva vida correria un greu perill. No serien pocs els interessos per a liquidar una amenaça d’aitals dimensions; es pot ben dir que la seva eliminació seria una qüestió d’interès d’Estat, i qualsevol acció estaria justificada. Ja ningú es recorda d’aquells primers moments de la crisi, en esclatar el cataclisme financer i la bombolla immobiliària, quan tothom parlava de com sortir-ne el més aviat millor i es posaven dates per a l’inici de la recuperació. Amb tres anys escassos de “crisi” els grans poders econòmics i financers han aconseguit més reformes en benefici seu, i en contra de la població treballadora en general, que en tot un segle. [@more@] 

Els bancs comencen a presentar els seus balanços corresponents al 2010 i els beneficis són en molts casos equivalents al dèficit d’administracions de països sencers. Però aquest no és l’èxit més important assolit. El que realment compta, com a  inversió i actiu de futur, és tenir la capacitat de condicionar de forma absoluta les polítiques dels Governs, que ara es veuen obligades a mantenir una veritable cursa per a desmantellar l’Estat del benestar, liquidar els drets laborals, i establir una legislació feta a mida dels seus beneficis empresarials. I, a més, amb l’excusa de la crisi, aconsegueixen fer-ho amb un aparent consens i uns sindicats venuts rubricant l’espoli. Cada passa feta contra els treballadors és aplaudida pels “mercats”, nom que es donen a si mateixos els dirigents de les grans corporacions que poden amenaçar la solvència dels Estats, i imposen tot seguit una nova fita. Tot just havien claudicat els dirigents sindicals signant la reforma de les pensions, que ja els presentaven la nova estocada: ara és el torn de les revisions salarials. 

Si s’incrementen els sous, diuen, encara que sigui mínimament i encara que els sous siguin només una part dels costos empresarials, queda justificat l’increment de preus que els invalida. Però si s’abaixen els sous, com ha passat en aquest darrer any, igualment els preus es poden incrementar ara amb l’excusa del petroli o de la manca de productivitat. En els períodes de bonança ningú reclama que els sous i els drets laborals s’ajustin a la productivitat, ningú recorda que en els darrers decennis la productivitat s’ha multiplicat sense que això hagi repercutit significativament en els salaris. I, tanmateix, emparats en la manca de memòria, era ens reclamen desvincular de la inflació els increments de sou, que diuen que haurien d’anar lligats a la productivitat. I tot seguit ja ens diuen que per a ser competitius, hem de treballar més i cobrar menys… En aquest idíl·lic paradís per als grans interessos econòmics, qui serà el desventurat que voldrà sortir d’una crisi econòmica tan productiva?

Tweet

Atrapats tots plegats en la paranoia de l’estalvi, de la reducció del dèficit i de les retallades pressupostàries, els polítics saben que els gestos són ben vistos per la població. Són només gestos, però poden acontentar una ciutadania que no entén per què se li retallen els drets, les prestacions i, per a molts, també els sous o les pensions. I, a la vegada, poden amagar altres realitats segurament molt més profundes i transcendents. [@more@] 

El President de la Generalitat va anar a Madrid, a entrevistar-se amb el Rei, i ho va fer en classe turista en lloc de pagar el suplement que representa la classe Business. Tot un gest per part seva, per a exemplificar la voluntat d’estalvi i de contenció de la despesa del Govern. I no són pas pocs els qui li han aplaudit el detall. Jo, no. No reiteraré ara la idea de l’ensarronada que representa tot el sarau de la crisi, com una excusa que els ha anat com anell al dit per a fer pagar els errors de gestió dels poderosos i els resultats de les polítiques especulatives, precisament a les seves víctimes. Fins i tot donant per inevitable la retallada pressupostària, no són aquesta mena de gestos els que necessita el país; segur que hi ha moltes mesures a prendre, tant per a millorar la recaptació com per reduir la despesa, però hi ha quelcom que no s’hauria de banalitzar: el prestigi de les nostres institucions, començant per la figura del seu President. 

Ningú posa en dubte la forma de presentar-se de qualsevol President de qualsevol país mínimament normal. I quan en veiem un de descamisat, o un que és capaç de donar puntades de peu en un partit de futbol, com un aficionat més, no associem aquesta imatge a la d’un president proper a la ciutadania, sinó simplement a un personatge que no està a l’alçada de les circumstàncies ni del seu càrrec. Un gest populista de cara a la galeria pot ser ben vist per alguns, probablement pels mateixos que, en parlar de qualsevol altre President que viatgi amb tota la pompa i que sigui rebut amb honors de cap d’Estat, pensen que en aquest cas és diferent perquè es tracta d’un President en majúscules. Doncs, això.

Tweet

En compliment de la seva promesa electoral Solidaritat presenta la seva proposta al Parlament de Catalunya de declaració unilateral d’independència. Tothom sap que amb la composició actual de la Cambra catalana no hi ha possibilitats que sigui aprovada, com ben poques són les possibilitats que s’aprovin la immensa majoria de propostes de caire polític de la resta de grups de l’oposició. Però això no vol dir que sigui inútil o que no calgui presentar-la, tant pel compromís adquirit com per l’efecte didàctic i de conscienciació que representa. [@more@] 

Els ciutadans han de saber que és tan fàcil com això: presentar formalment una proposta i que els grups polítics estiguin disposats a votar-la; si hi hagués llibertat de vot per als diputats, probablement molts, i de diversos grups, la recolzarien. I només faltaria que el cap de files convergent arribés a la conclusió a què fa 30 anys que diuen que arribaran si a Madrid no ens respecten, i que Pujol sembla haver-hi arribat amb retard. El camí no seria fàcil, està clar; però ja s’hauria encetar el conflicte de legitimitats i això ens permetria emparar-nos en la legislació i en les institucions internacionals. I mentre es resol el conflicte, la Generalitat estaria legitimada per a convocar un Referèndum oficial sobre la independència, cosa que no podria fer en el marc de la Constitució i de la legalitat espanyola. Està clar que això només és una hipòtesi, però en tot cas molt més realista i viable que la il·lusòria pretensió de transformar Espanya en un país on hi siguin respectades les diferents nacionalitats. 

I està clar que sortirà el mateix discurs espanyolista de sempre, argumentant que els temes identitaris no són els que preocupen a la gent. S’obvia però que, justament per a resoldre els problemes que preocupen a la gent, la reactivació de l’economia, la creació de llocs de treball, la millora dels serveis bàsics com la salut o l’educació, etc. aquesta és una de les poques opcions realistes i sensates; enfront de la irresponsable i temerària actitud dels qui creuen que ens n’hem de sortir pagant anualment 20.000 milions d’euros de més l’Estat, renunciant a potenciar el corredor del mediterrani i el nostre aeroport, i en definitiva mantenint unes estructures estatals obsoletes que a més a més ens són hostils. Algú ha titllat la proposta de Si d’”obsessió nacionalista”; el que de veritat és pura “obsessió nacionalista” és aferrar-se a aquesta Espanya que ens espolia i que és el principal impediment per a sortir de la crisi i per a convertir-nos en un país capdavanter d’Europa.  

Tweet