Bloc de notes de Josep Romeu

S’atribueix la Santiago Rusiñol la frase: “El joc és altament moral. Serveix per arruïnar els idiotes”. Suposo que la frase del pintor i escriptor català podríem fer-la extensiva també al joc de la borsa i de les inversions. Jo tenia un amic, director d’una sucursal bancària, que un dia que em van oferir una inversió aparentment fantàstica em van dir: “si te l’han ofert a tu és que no és tan fantàstica”. Però, com en l’estafa de l’estampeta, el truc està en crear una situació en què la víctima creu haver descobert la gallina dels ous d’or o, pitjor encara, si pensa que serà ell qui enredarà els altres. [@more@] 

La història de la vella i de la nova Rumasa no hauria de sorprendre ningú. Teòricament al “pobre” Ruiz Mateos li van expropiar totes les seves empreses perquè el holding que havia muntat estava en fallida, en un muntatge increïble de crèdits i avals que giraven entorn de les mateixes empreses. I, tot d’una, després d’haver-li expropiat tot, reapareix amb un nou entramat d’empreses com una au Fènix que reneix de les cendres; ell mateix es presentava com l’home emprenedor per excel·lència. L’any passat, justament en plena crisi i desafiant totes les tendències econòmiques i empresarials del moment, va fer una intensíssima campanya per a captar inversors privats, petits o aficionats, fent valer aquesta imatge de l’home “compromès” amb la creació de llocs de traball i amb el futur. L’oferta era atractiva, impressionant, si no fos perquè la llançava el mateix Ruiz Mateos sota el nom de “Nueva Rumasa”. Vaig pensar en una pel·lícula, crec que era de dibuixos animats, en què un desconegut es presenta amb aires de magnat a un poble més aviat abandonat; l’home compra terrenys gaire bé erms per molt poc preu, i al cap de poc simula que ha començat una explotació d’or en les seves terres. El poble, indignat perquè creia que l’home ja sabia abans de comprar els terrenys que aquests amagaven una fortuna, es va revoltar en contra seva, fins que ell, benvolent, compungit i generós al capdavall, els tornà a vendre els seus terrenys a un preu molt més elevat però tanmateix atractiu si en podien extreure l’or. Feta la revenda, l’home desaparegué amb els diners, i els pobres vilatans van poder comprovar que les seves terres eren tan ermes i improductives com sempre.   

La campanya de Rumasa devia captar uns quants milions que s’hauran volatitzat en el fangar de les seves empreses, mentre ell podia retirar-ne part del capital que ara es trobaria en paradisos fiscal. D’aquesta manera, quan s’anuncia la situació de fallida, en bona part recaurà sobre les espatlles dels incauts inversors que havien tingut la pretensió de creure haver descobert les gallines d’ous d’or. I és que la sopa d’all ja fa temps que està inventada, i el Ruix Mateos amb la vella o la nova Rumasa no podia enganyar ningú amb dos dits de seny.  

Tweet

Els socialistes han fet les seves eleccions primàries per a escollir el candidat a l’alcaldia de Barcelona. Els raonaments socialistes, així com les versions donades des de l’oposició, sonen a disc ratllat. Cadascú, quan s’hi troba, procura donar-hi tot el valor positiu possible, alhora que es blasma la mateixa situació quan es tracta de l’adversari. Ni és un model de democràcia interna, per tant desitjable sempre, ni té per què ser sinònim de desgavell. O, en tot cas, ho seria sempre: quan s’hi troben els uns i quan s’hi troben els altres. [@more@] 

Els socialistes barcelonins s’han esforçat en presentar aquestes eleccions primàries com un procés que entra dins de la més absoluta normalitat, afegint-hi Jordi Hereu que “enfortirà el projecte del PSC”. Siguem seriosos: no hi ha cap partit que vulgui celebrar eleccions primàries, com no n’hi ha cap que vulgui celebrar eleccions internes per decidir qui n’ha de portar la direcció. Tothom prefereix que els candidats surtin per aclamació, perquè indica que el seu lideratge és indiscutible. Rara vegada, jo no en conec cap cas, es disputen dues opcions sense que al darrere no hi hagi una certa tensió per diferències ideològiques o d’estratègia, sense que les opcions enfrontades no representin corrents interns en pugna pel control del partit, o sense que siguin el resultat d’ambicions personals que es prioritzen a l’interès general. Naturalment que, donat el cas, la predisposició a celebrar unes eleccions internes és un indicador que al si del partit es mantenen encara unes certes formes democràtiques; a diferència d’aquelles formacions en què des de la cúpula ja es nomenen a dit els candidats o els càrrecs directius.  

No és cap drama, doncs, que els socialistes hagin hagut d’optar per aquesta via, com no ho va ser que Esquerra, ara fa dos anys, hagués d’obrir un procés electoral intern. Però sí que és revelador d’un malestar intern que, passades les eleccions si es compleixen tots els pronòstics, tothom admetrà que ha estat un factor determinant de la derrota. Al capdavall, hom pot fer-ne la lectura que els socialistes ens presentaran un candidat que ni tan sols és vist com a idoni per un sector important del PSC. A Esquerra, per exemple, no es va voler admetre el desastre que va representar anar a aquell congrés amb quatre corrents interns enfrontats, fins que va caure el cataclisme electoral; fins aleshores, com han fet ara els socialistes, també se’n penjaven medalles elogiant el procés com a modèlic i exemple democràtic.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Fa més de tres anys que el Col·lectiu Joan Creixell va publicar una crida a ERC per tal que, amb les disputes internes que estava vivint, no malbaratessin el somni de molta gent. I el van malbaratar. L’estiu passat, alguns van fer una nova crida, en el mateix sentit, perquè les pugnes entre Solidaritat i Reagrupament no malbaratessin el somni dels qui havien sortit desencantats del partit republicà. I el van malbaratar. Sense deixar de banda una Esquerra que algun moment o altre esperem que recuperi el rumb que no havia d’haver deixat mai, Solidaritat és el somni i la punta de llança per a molts. Fins quan? [@more@] 

Recordo que en el procés de formació i en el període de pre campanya electoral, quan algú advertia del risc de certs personalismes i de certs tarannàs a la cúpula de SI, molts deien: “tant li fa, ara el que necessitem és un lideratge que ens porti decididament cap a la llibertat”. Com al nou Govern de la Generalitat, podríem donar-los els cent dies de gràcia, i els que calgui. Però hi ha molta gent que té moltes esperances posades en aquesta nova formació i comença a tremolar només de pensar que es puguin reproduir els mateixos tics, els mateixos errors i el mateix malbaratament de somnis.  

El resultat electoral de SI va ser molt justet, molt inferior a l’esperat i al desitjat. I és que venien d’una altra lluita fratricida. Havent-se quedat a les portes de formar grup parlamentari propi, tothom està molt a l’aguait del que pugui fer el partit de Joan Laporta: els uns per les esperances qui hi tenen dipositades, i els altres per tirar-se’ls al damunt a la més petita relliscada. Es miraran amb lupa qualsevol pas o qualsevol mal pas, i no n’hi perdonaran ni una; tant els espanyols que podrien veure-hi el germen d’una amenaça certa, com els qui des de posicions similars poden estar ressentits per l’espai que els han cobert. N’han de ser conscients els dirigents de Solidaritat. 

Els primers passos a la cambra catalana, val a dir-ho, semblen prou positius. D’acord amb les seves promeses, i malgrat saber que no tenen la força suficient per a tirar-les endavant, han fet les primeres propostes formals: la proposició de llei per la independència, la de les consultes per via no referendària… La imatge que estan donant pel que fa a l’activitat parlamentària, de moment, és molt satisfactòria. 

Però comencen a aparèixer les primeres ombres de dubte, les primeres tensions. Sembla molt poc coherent que un López Tena amenaci d’anar al Tribunal Constitucional espanyol si considera que a la Cambra catalana no es respecten els seus drets, per més raó que tingui. Estem caient en el mateix parany de crear falses expectatives pel que fa a la formació de coalicions electorals, que si no culminen amb èxit tindran un regust de derrota. Jo crec que en aquests moments una coalició entre ERC i SI, almenys a l’Ajuntament de Barcelona, no aporta gaire res, perquè el que té de suma també té de resta del valor afegit que representava SI. Però pitjor que fer la candidatura conjunta o anar les dues formacions per separat, és presentar l’espectacle d’un estira i arronsa tan personalitzat si després ha d’acabar en fracàs.  

Més preocupants són encara les ombres que es perfilen a l’interior de la mateixa formació. Es pot estar més o menys a favor d’una rigidesa pel que fa a la incompatibilitat de càrrecs polítics. Ara bé, si els estatuts de Solidaritat preveuen que els diputats no puguin ser alhora candidats o regidors, el que és inadmissible és que es vulgui fer la trampeta de dir que Laporta podria presentar-se no com a candidat de Si sinó del seu teòric partit Democràcia Catalana. Estaríem caient en el mateix joc barroer, que tant hem criticat en els altres partits, de fer-se el vestit a mida de les ambicions personals. On quedaria la credibilitat? 

I ja no cal dir que seria preocupant si en el primer Congrés de Solidaritat apareixen les primeres tensions, jocs bruts i travetes per tal de situar-se en els llocs clau de control de la formació. Aquella imatge que es volia vendre d’una actitud absolutament transparent i assembleària, en què qualsevol podia presentar-se com a candidat, s’esfondraria si es reproduïssin les mateixes males arts de sempre, on es prioritza l’interès personal al del col·lectiu.

Tweet

 La fòbia d’un indesitjable com Francisco Camps contra els valencians no té límits. I dic contra els valencians perquè sembla com si el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià fos un atac a Catalunya i als catalans. A nosaltres ens perjudica només en la part que ens correspon de solidaritat amb el poble valencià, per la repugnància que ens provoquen les actituds feixistoides dels qui tenen por a la llibertat d’expressió. És als valencians a qui afecta de ple, i contra ells van les mesures farcides d’odi del Partit Popular. [@more@] 

Està clar que el partit Popular té la complicitat del PSOE, inclòs el PSC, en aquesta tasca. Quan Montilla era Ministre d’Indústria tenia a la seves mans poder resoldre el tema i es va negar a fer-ho. Els diferents Governs espanyols han mantingut la mateixa actitud d’hostilitat i de menyspreu envers la llengua i la cultura catalana, la de Catalunya, la de les Illes i la del País Valencià. És el preu de formar part d’Espanya. Tant li fa que hi hagi aprovades resolucions parlamentàries, o que s’hagin presentat més de mig milió de signatures en favor de les emissions transfrontereres entre comunitats autònomes; ells, populars i socialistes, s’hi han negat en rodó. Enric Marín, president de la CCMA, deia que la reciprocitat de les emissions de les televisions públiques entre Catalunya i el País Valencià beneficiaria ambdues parts: disposar d’un espai de difusió més ampli implica una revalorització de la publicitat, i faria molt més viable projectes ara costosos com els doblatges de pel·lícules, les retransmissions, etc. Però està clar, Marín ho deia com a argument que hauria de fer veure que seria en benefici de tots que les emissions de TV3 arribessin al País Valencià, i les del Canal 9 a Catalunya; però és que aquesta és precisament la raó fonamental per la qual el Partit Popular no ho vol de cap de les maneres, perquè podria fer viable una televisió valenciana. 

La Carta europea de llengües regionals i minoritàries, ratificada per Espanya, i per tant formant part de l’ordenament jurídic espanyol, estableix que no es poden posar traves administratives ni de cap tipus a les emissions radiofòniques i televisives entre comunitats veïnes que tenen una mateixa llengua o similar (els autors de la Carta ja van preveure l’estultícia dels qui volen negar la realitat). Però és igual, a l’Estat espanyol les lleis que no afavoreixen unes determinades opcions polítiques no cal complir-les; i per tant, per més que ACPV digui que té un pla B per a recuperar les emissions, cap jutge els donaria la raó només perquè ho avali la legislació vigent. Com ja ha passat en altres casos, com en el tancament de diaris bascos, els polítics i els jutges que dicten en contra de la llibertat d’expressió i en contra de la mateixa legislació, ja saben que, si els afectats ho recorren a instàncies superiors europees, molt probablement trobaran jutges no corruptes que els donaran la raó; però, per ells, l’objectiu era provocar un mal irreparable, com van fer amb els diaris Egin i Egunkaria, o ara amb les emissions de TV3.  

És el règim que tenim, res a envejar amb el que hi havia a Egipte, el que hi ha a Líbia o a Bahrain, on també celebren curses de Fórmula 1. Només que aquí no tenim ni esma per a rebel·lar-nos.

Tweet

Val a dir que la relació que mantenen els socialistes catalans amb els espanyols és ben peculiar. Hi ha un sector que seria partidari d’una major autonomia, i fins  tot de diferenciar-se amb un grup parlamentari propi, però que a l’hora de la veritat acaba acceptant la disciplina de partit, la que prové dels seus superior a Madrid. I n’hi ha un altre que fins i tot se sent cofoi de pertànyer al PSOE, essent per a ells molt més important aquesta pertinença de partit que la de la defensa dels interessos dels ciutadans de Catalunya. Ja amb el President Montilla, aquests no s’estaven de votar negativament les propostes que presentava el seu propi President. Bé, de fet, des del seu punt de vista, el “seu” President no era Montilla sinó Zapatero.

[@more@] 

Però dic que és peculiar perquè situacions semblants en altres grups o en altres àmbits, la “Casa mare” procuraria si més no aparentar que s’escolta i afavoreix els interessos de la seva delegació. En aquest cas, no. Cada vegada que els socialistes catalans branden una proposta, o defensen una posició, i hi posen com a garant el seu germà gran de Madrid, aquest els respon amb una atzagaiada que sembla feta expressa per a ridiculitzar-los. L’episodi es va repetir diverses vegades en els Governs tripartits i ara continuen amb la mateixa tònica. Només falta que un dirigent del PSC acusi els convergents d’exagerar i crear alarmisme amb les dades econòmiques de la Generalitat, perquè surtin des de Madrid per posicionar-se al costat de l’Artur Mas tot deixant-los en ridícul. Quan els socialistes catalans feien gala del seu ascendent envers els socialistes espanyols, per exemple, per convèncer-los que acceptin un paper determinant a l’aeroport del Prat per a les institucions catalanes, surt l’inefable José Blanco per posar les coses al seu lloc i deixar clar que la Generalitat només hi tindrà un paper minoritari. I el mateix es pot dir del Corredor del Mediterrani que semblava ser defensat per tothom, inclosos els socialistes espanyols convençuts pels seus companys catalans o valencians, fins que apareix el Secretari d’Organització del PSOE, natural de la Franja, per a deixar ben clar que la seva prioritat és una altra.  

Certament és molt difícil ser militant convençut del PSC sense que se’t regiri l’estómac. Saben que a Catalunya tenen un adversari que ara sembla que els torna a guanyar la partida, però encara són més conscients que el seu veritable enemic és a Madrid. S’ha de reconeixen que tenen la virtut d’anar sempre amb la veritat per endavant, per més que això els perjudiqui greument a Catalunya. Els socialistes ho tenen això: no admeten que hi pugui haver dubtes sobre l’hostilitat contra Catalunya.

Tweet

Vés per on. Ara resulta que el Govern espanyol demana als diputats catalans que els ajudin a defensar el castellà al Parlament europeu. Resulta que en la normativa per al registre de patents a Europa es vol fer que sigui obligatori presentar-ho en francès, en anglès o en alemany. Les persones honestes que argumentaven que no es podien malbaratar recursos en traduccions, de ben segur que estaran d’acord amb aquesta normativa, o és possible que demanin reduir-ho tot a l’anglès, al capdavall una llengua de domini generalitzat en el món de la política i de l’economia. Les llengües, diuen, són simples eines de comunicació; i en aquests àmbits poden entendre’s perfectament en anglès. [@more@] 

Però, no. Quan a les Corts espanyoles algú s’exclamava dient que era innecessari el servei de traducció per tal que tothom pogués expressar-se en la seva llengua, o quan afirmaven altres que amb el castellà com a llengua oficial a les institucions europees ja n’hi ha prou, en realitat estaven mentint de la manera més mesquina. Els polítics del PP i els del PSOE sí que creuen que és important poder-se expressar en la llengua pròpia, i no estan d’acord en què les llengües només siguin eines de comunicació. El que passa és que senten un odi profund contra els qui consideren els seus subordinats sobre els quals exerceixen el dret de conquesta; tenen un sentiment racista prou arrelat com per considerar que el que per ells és un dret per als altres és una gosadia imperdonable; són d’una deshonestedat prou manifesta i mesquina com per a boicotejar les reivindicacions dels altres, essent idèntiques a les seves en unes altres circumstàncies; i tenen a més el cinisme, potser conscients del caràcter mesell i mancat de coratge de molts catalans, de demanar el suport per a la seva causa a aquells la causa dels quals ells han combatut amb ferotgia. 

Ja ens podem imaginar quina pot ser la resposta de molts eurodiputats catalans. Alguns es posaran al costat dels qui reclamen per al castellà el mateix que neguen per al català, altres faran el mateix encara que tímidament es lamentaran de la deslleialtat dels espanyols, i m’agradarà veure quants seran capaços de denunciar obertament tanta hipocresia i tanta deshonestedat, i es negaran a donar suport al castellà si ells continuen la seva actitud hostil envers la llengua catalana. En el benentès que una cosa seria la lògica declaració d’oficialitat de totes les llengües pròpies de la Unió europea, com a reconeixement i respecte envers els seus parlants, i una altra que en determinades qüestions tècniques se’n limitessin les llengües de treball.

Tweet

Una de les grans virtuts de la proposició de llei per la independència, presentada per Solidaritat, és la de posar en evidència que el plantejament, des d’un punt de vista democràtic, és molt simple: Una proposta presentada per qualsevol grup de la cambra que hauria de rebre el suport de la majoria dels parlamentaris. Si no té aquest suport, passarà com en qualsevol altra proposta, que no tira endavant però que d’alguna manera ha forçat que se’n parlés i que cadascú es posicionés. Amb la diferència que ara tothom s’ha pogut posar les mans al cap i fer una exclamació, que per uns pot ser de pànic, per altres de decepció i encara per uns altres d’esperança. [@more@] 

Només hauria faltat que l’Artur Mas fes el cop de cap i votés afirmativament. Amb una declaració d’aquest tipus feta pel Parlament de Catalunya s’obriria un conflicte de legitimitats: els espanyols argumentarien que s’ha vulnerat la seva legalitat, mentre que des d’aquí podríem dir que democràticament hem emprès el camí de crear la pròpia legalitat en el marc d’una legalitat internacional reconeguda. Amb la consecució de la independència els recursos econòmics de Catalunya farien un salt vertiginós; les picabaralles actuals entre CiU i PSC per dilucidar si les necessitats de tresoreria per aquest any són d’11.000 milions o de 9.000 milions, quedarien en una simple anècdota si tenim en compte que només pel cantó del dèficit fiscal Catalunya deixaria de perdre 22.000 milions anuals. 

Montilla ha qualificat la proposició de llei per la independència com una “frivolitat”. El que és realment una frivolitat és l’actitud irresponsable dels socialistes catalans, còmplices de l’espoli que pateix Catalunya, l’espoli que ens ha portat a l’actual endeutament. És una frivolitat discutir si les necessitats de tresoreria per aquests any són 8, de 9 o d’11, quan el fet de mantenir-nos dins d’Espanya ens representa un perjudici que suma el doble. És una tremenda frivolitat, compartida en aquest cas per CiU, pretendre resoldre els problemes econòmics del país sense aturar la via per on s’escolen els nostres recursos.

Tweet

No deixa de ser una anècdota, però és il·lustrativa d’una història que es repeteix una i mil vegades. L’entrenador del Girona, Raül Agné, en la roda de premsa posterior al partit, a Osca, va respondre en català a un periodista que se li havia adreçat en aquesta llengua. Immediatament, van sortir les veus de la intolerància que se sentien ferits per una llengua que potser comprenien, però que els resultava odiosa. L’entrenador del Girona va aclarir tot seguit que a la resta de periodistes ja els continuaria responent en castellà, com havia fet fins aleshores. Però no es van avenir a raons, i Raül amb un gest de dignitat que l’honora ve decidir que si no tenia llibertat per a expressar-se donava per acabada la roda de premsa. [@more@]

Crida l’atenció, però, no només la intolerància i l’odi fet palès pels qui van impedir-li contestar una pregunta en la seva llengua, sinó sobretot la capacitat de capgirar l’argument, a base de mentir i tergiversar els fets. Periodistes sense escrúpols, i d’una nul·la professionalitat, han mentit deliberadament explicant que l’entrenador del Girona es negà a parlar-los en castellà. D’aquesta manera, la persona agredida a qui la xenofòbia radical va impedir expressar-se en la seva llengua es convertia, als ulls de la premsa infame, en un intolerant. És la mateix història que passa amb la llei que hauria d’obligar el doblatge de les pel·lícules també en català, que és venuda com una llei que coarta la llibertat quan en realitat defensa la llibertat del consumidor. I encara més exactament és el que passa amb la normativa de la retolació, venuda falsament per la premsa espanyola com una llei que prohibeix el castellà, i obviant que hi ha unes cinc-centes lleis  o normatives espanyoles que obliguen també a utilitzar el castellà. El seu raonament és clar: la imposició del castellà forma part de la normalitat més absoluta, perquè és la llengua oficial de l’Estat, però la pretensió que alguna altra llengua, també oficial en un territori, pretengui equiparar-se-li, ja resulta un imposició inadmissible.   

Raül Agné, els ho acabà d’exemplificar recordant-los que no haurien dit res si una part de la seva intervenció s’hagués fet en anglès. El rebuig que va generar entre els periodistes aragonesos no era perquè s’expressés en una altra llengua, o en una llengua que ells desconeguessin, sinó únicament perquè aquesta altra llengua era la catalana.

Tweet

Finalment s’ha imposat el seny, a Egipte. De res han servit els darrers gestos desafiants del dictador, ni els suports rebuts per les principals potències internacionals. De la mateixa manera que els serveis d’intel·ligència dels Estats Units i dels països europeus van ser incapaços de preveure els moviments de revolta, tampoc han estat a temps de reaccionar. Afortunadament, el tema se’ls ha escapat de les mans, tot i que potser ara podran controlar mínimament la situació a través dels militars egipcis. [@more@] 

Però tot d’una, els mateixos que reverenciaven els dictadors, el d’Egipte, el de Tunísia, el d’Algèria, de Guinea i tants altres, ara tenen la barra de sortir a felicitar el poble egipci. Els dictadors, amb tots els seus crims, les seves corrupcions i la seva repressió, gaudien del favor de les potències occidentals que els facilitaven (i faciliten als que encara es mantenen) tots els mitjans per a reprimir els respectius pobles. No han tingut el mínim escrúpol ni la mínima decència a l’hora de donar suport al terrorisme, al·legant d’una banda l’”interès nacional” i de l’altra la no ingerència en els afers interns dels altres països. Dues excuses absolutament falses: l’interès per a mantenir aquests règims terroristes no és en cap cas “nacional” ni “estatal” sinó de determinades empreses que, amb règims que precisen del suport extern i que s’avenen fàcilment a vendre els recursos naturals en benefici propi. poden obtenir unes condicions immillorables. I no és certa tampoc l’excusa de la no ingerència, perquè fins ara sí que han practicat la ingerència en aquests països, encara que a favor de la violència dels dictadors i en contra dels respectius pobles.  

D’altra banda, la justificació de l’”interès nacional”, com la que feia la ministra espanyola d’afers exteriors Trinidad Jiménez en relació al darrer viatge de Guinea Equatorial, tot recolzant el règim terrorista, és absolutament menyspreable. ¿Com poden tenir la barra de posar en dubte noves formacions polítiques basques, per més que condemnin el terrorisme, per si tenen alguna connexió o condescendència amb els etarres, quan ells estan donant suport obertament al terrorisme?. I no pas per uns ideals com podrien fer els de l’entorn d’ETA, sinó per interessos estrictament econòmics. Bandarres!

Tweet

(Publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Carod Rovira ho deia en una entrevista abans-d’ahir: El que farem aquest divendres [ahir] és una cosa absolutament insòlita, reunir gent d’un partit polític per reflexionar sobre política. Entenc que això és notícia i que és lògic que cridi l’atenció. Ja sé que se li hauria de dir, i jo li vaig dir públicament en el darrer congrés, que quan ell presidia el partit a Esquerra es feia el mateix que s’acostuma a fer a tot arreu, limitar-se a la justificació permanent més que a la reflexió. Però sí que té raó quan diu que és insòlit que la gent d’un partit es reuneixi, tant se val que sigui físicament o a través dels mitjans, per reflexionar sobre política. [@more@] 

Les estructures dels partits estan muntades per tal que els militants facin el paper de claca dels seus líders. I qui no segueix la norma no surt a la foto. Per això, per als partits resulten incòmodes aquells militants que pretenen mantenir una certa independència de criteri i que, per tant, no s’estan de criticar o censurar allò que no veuen bé. En alguns casos, com va fer el tàndem Puigcercós-Ridao en els darrers anys, prefereixen expulsar-los o forçar-ne la seva sortida, seguint l’adagi popular de “val més pocs i ben avinguts”. 

Curiosament, però, quan algú es mostra crític al si del seu partit es pot veure ràpidament elogiat pels militants i dirigents d’altres formacions polítiques que esperarien que ho fes saltar tot pels aires. I no entenen que la mateixa independència de criteri que l’ha portat a ser crític amb els seus també serveixi per a reconèixer-ne els encerts. O no entenguin que, amb la mateixa independència, es pugui criticar després els qui abans es beneficiaven de les seves crítiques.  

D’exemples en tenim aquí mateix. Des del nacionalisme, tothom es veia amb cor de carregar contra el tripartit i hi feien pinya en aquest sentit, des de CiU a SI o Rcat. I no els faltava raó per a fer-ho. Però bé, ara és CiU qui té la responsabilitat de governar; i aquella monstruositat comesa pels republicans fent d’escolanets del PSC, incapaços de plantejar avenços seriosos de caire nacional, no veiem que sigui superada pel Govern convergent submís als dictats de Madrid. Però, els qui abans s’esquinçaven les vestidures per la manca de valentia d’Esquerra, ara no entenen que s’apliqui el mateix criteri i la mateixa exigència al Govern de CiU. 

A mi mateix, sovint m’és més fàcil parlar críticament amb dirigents i membres de l’actual Govern, que en part i en privat ja accepten les seves limitacions, que en debats a la xarxa on molts dels seus seguidors voldrien veure-ho tot o blanc o negre. O ets d’Esquerra o ets contrari a Esquerra; o ets de Solidaritat o n’ets enemic; o ets convergent o hi ets hostil… Doncs, no. Puc entendre les dificultats que pot tenir ara el Govern de l’Artur Mas, com podia entendre les que tenia el Carod en el seu moment; però censuro igualment la seva manca de valentia si, quan tenen el poder per a fer-ho, no són capaços de liderar la voluntat del poble de Catalunya d’avançar decididament cap a la seva llibertat. I elogiaré o donaré suport, com feia llavors, a totes aquelles iniciatives que em sembli que van en la bona direcció. 

En aquest sentit, celebro que CiU hagi tingut la valentia d’admetre a tràmit, si més no, la proposició de Llei per la independència presentada per SI, com celebro que també hagi estat aplaudida per Esquerra. No cal dir que lamento i censuro, però, que després de fer el gest simplement democràtic d’admetre-la a tràmit no siguin capaços de donar-hi suport.  

La reflexió política no pot consistir com voldrien alguns en una crítica unidireccional en funció dels interessos d’un o altre partit, encara que sigui el meu. Vol dir entendre què és el que objectivament ens fa avançar com a poble i aplegar-nos-hi tots, al marge de les militàncies de cadascú.

Tweet