Bloc de notes de Josep Romeu

Les filtracions de Wikileaks continuen; i sembla que va per llarg. Només  la lectura i les interpretacions dels milers de documents confidencials que ja s’han posat en mans de l’opinió pública donaran material perquè els mitjans de comunicació en vagin traient capítols ininterrompudament durant molt de temps. Una cosa són les opinions que la diplomàcia americana pot tenir dels dirigents dels altres països, que podríem qualificar de mera xafarderia, encara que els implicats farien bé de tenir-les en compte; una altra són les accions delictives que s’hi reconeixen, i contra les quals les fiscalies no corruptes haurien d’intervenir; i una darrera són les revelacions directes d’aquesta corrupció que, evidentment afecta també la Justícia. [@more@] 

La diplomàcia internacional, entesa en el seu pitjor sentit, s’ha afanyat a dir que no s’han de fer cas d’aquestes revelacions. La mateixa Hillary Clinton deixava ben clar que el que compta de veritat són els posicionaments oficials del Govern; però sense desmentir tampoc la veracitat dels documents filtrats. Potser hauríem de dir que és exactament al revés. Ho sabem prou bé en les relacions personals més quotidianes: una cosa són els afalacs diplomàtics, els copets a l’esquena i les bones paraules, i una altra el que realment pensa aquella persona, i que hom pot descobrir en una conversa improvisada o en una nota a l’agenda. La importància d’aquestes filtracions, per les quals Julian Assange i Wikileaks bé mereixerien un premi monumental i una protecció judicial en tota regla, és justament que revelen el pensament i les intencions reals dels protagonistes de la política: aquesta és la versió autèntica, i no les hipòcrites i cíniques declaracions oficials. 

I fa temps que ho vinc dient: la corrupció de la Justícia espanyola faria avergonyir els Millet, Roldan i companyia. Com passa en tots els països on impera la màfia, aquesta corrupció es fa a la vista de tothom perquè es té una absoluta confiança en el poder de la mateixa corrupció que els dóna total impunitat. La corrupció en l’àmbit judicial no cal buscar-la en calaixos amagats, sinó que la trobem en sentències clarament prevaricadores, i ara ens ho corroboren aquestes filtracions de Wikileaks. És el mateix que passa al Marroc: no és que ara hagin descobert que el seu Rei és un cínic corrupte, sinó que quests papers confidencials només els ho han confirmat.

Tweet

El Govern dels Estats Units intenta per tots els mitjans aturar les filtracions que publica Wikileaks, sobre les seves actuacions en països en conflicte, però també sobre el paper de la seva “diplomàcia” i l’opinió que tenen de la resta de governs. Persegueixen el seu màxim responsable i creador, Julian Assange, acusant-lo del que calgui per a impedir que surtin a la llum pública els seus crims, el seu joc brut i les seves accions delictives. És el crim organitzat, a gran escala, que compta naturalment amb el suport de la Justícia. [@more@] 

Però, com que aquestes pràctiques delictives són habituals en tots els Governs, ni tan sols les presumptes víctimes de l’espionatge nord-americà no han aixecat ni un dit de protesta, i han vingut a dir que no té més importància. Sonava a ridícula l’explicació que donava el ministre de Justícia espanyol dient que no s’havien de fer cas d’aquestes xafarderies, referint-se als informes sobre les gestions fetes per evitar que s’inculpessin els autors de l’assassinat del periodista José Couso. Ridícula perquè de la seva negativa dels fets que s’han difós n’hauríem d’extreure la conclusió que l’actual Secretària d’Estat nord-americana, així com la seva predecessora, és una lirona poca-solta que s’inventa informes de la seva diplomàcia sense cap sentit ni intencionalitat. Però més ridícula encara quan pretenia fer creure, vés a saber a qui, que la Justícia espanyola és incorruptible i que mai no acceptaria pressions de ningú. 

Que un Govern utilitzi la seva diplomàcia, fins i tot amb males arts, per a defensar els seus interessos, per inconfessables que siguin, entraria dins d’una certa lògica. Ara, no ho és de cap de les maneres que la Justícia es deixi subornar tan fàcilment per les pressions polítiques. De fet, ja estan avesats a fer interpretacions i aplicar lleis en funció dels interessos polítics del moment, i sempre d’acord amb una determinada ideologia, i no els devia venir massa d’aquí arxivar el cas del periodista José Couso. Vivim en un país amb excessiva inseguretat, inseguretat jurídica sobretot, on hi ha massa delinqüents que actuen impunement des de despatxos oficials i seus judicials.

Tweet

El president del Govern espanyol es reunia aquest dia amb trenta dels empresaris i banquers més influents de l’Estat, de la mateixa manera que unes setmanes enrere s’havia reunit amb els elements més influents de les finances nord-americanes i altres vegades ho ha fet amb els seus homòlegs europeus. Podríem dir que un home d’Estat té l’obligació de mantenir contactes més o menys permanents amb les persones, sectors o institucions que dominen els negocis i les finances internacionals.

[@more@] 

El problema ve quan es capgira el sistema de relacions i de dependència. Els governants, teòricament, han estat escollits pels ciutadans i és a aquests a qui han de rendir comptes; i les relacions que puguin tenir amb altres poders polítics o amb estaments econòmics haurien de ser en tant que representants de la ciutadania que els ha escollit. Però en realitat és a l’inrevés: el President del Govern espanyol (al català no li cal perquè no té cap mena de poder) no va a explicar als poders fàctics el que pensa fer d’acord amb el seu compromís amb la ciutadania, sinó que va a retre comptes a aquests poders i a recollir-ne les pautes d’actuació que haurà de portar a terme en nom seu i en contra de la pròpia ciutadania. El sistema democràtic, seguint el model liberal, hauria de compensar l’oferta electoral amb la demanda o resposta dels electors, cosa que no convé en absolut als poders econòmics. Per això, han trobat el sistema d’escapolir-se del control de la ciutadania, presentant el context internacional com una mena de fat ineludible que els impedeix portar a terme el seu programa. 

En realitat no mana Zapatero, sinó aquells trenta empresaris i banquers que tenia al davant, que són els qui, conjuntament amb els grans empresaris i banquers d’Europa o dels Estats Units, li marquen la pauta sota l’amenaça de disposar els mercats en contra seva, en contra del país. Perquè quan es parla dels “moviments especulatius” i de la “pressió dels mercats” que dupliquen el cost del deute de l’Estat com a xantatge per a forçar les polítiques econòmiques que a ells els convé, no ens referim a uns fantasmes eteris que ningú sap des d’on operen, sinó que són aquests mateixos als quals va a retre comptes el president Zapatero. En democràcia, ben mirat no escollim sinó al lacai que es posarà al servei d’aquests fantasmes, que tenen nom i cognom, i domicili fiscal (a part del domicili en el paradís fiscal, és clar).  

Tweet

No hi ha dubte que la gran sorpresa del nou Govern de la Generalitat ha estat la incorporació del socialista Ferran Mascarell. D’interpretacions se’n poden fer moltes, i les més pernicioses poden estar perfectament justificades, vist el comportament que acostumen a tenir els polítics professionals. Alguns socialistes, emprenyats pel que poden considerar una OPA hostil, ja s’han afanyat a blasmar Ferran Mascarell acusant-lo de voler un càrrec al preu que fos i per damunt de tot; en tot cas, seria el mateix Ferran Mascarell que fins ara havia merescut tota la seva confiança, com a responsable de cultura de l’Ajuntament de Barcelona o com a Conseller de la Generalitat en l’època de Pasqual Maragall. També hi ha qui apunta a una estratègia convergent per guanyar l’alcaldia de Barcelona. Amb un Hereu més que gastat i desprestigiat, Mascarell semblava ben situat de cara a ser el possible recanvi que hauria fet més difícil la victòria de Xavier Trias. De passada, Artur Mas s’estalviava haver de decantar-se per un dels dos candidats a encapçalar el Departament de Cultura, un de Convergència i un d’Unió. Les versions interessades a veure-hi un primer esglaó de la sociovergència semblen més aviat això: les ganes de trobar alguna raó per a demonitzar el nou Govern d’Artur Mas. Perquè és evident que aquesta suposada “sociovergència”, amb la incorporació de Mascarell com a Conseller de Cultura, el que pot haver provocat és, en tot cas, un major enfrontament entre ambdós partits. En tot cas, la sociovergència real no vindrà donada per cap pacte explícit en aquest sentit, sinó perquè les afinitat programàtiques de CiU i de PSC són moltes més que les discrepàncies, tant pel que fa a les polítiques socials com a les polítiques nacionals. Per entendre’ns, el PSC està molt més a prop de CiU que d’ERC en tots els sentits. Sense deixar de donar per vàlids, doncs, alguns dels retrets que s’han fet aquests dies arran de l’afer Mascarell, voldria remarcar-ne un altre aspecte que em sembla que hauria de ser la normalitat més absoluta. Llevat dels qui consideren els partits polítics com unes sectes religioses fonamentalistes, no hauria d’estranyar a ningú que una persona que té el carnet d’un partit polític en un moment determinat pugui donar suport a un altre o pugui participar o col·laborar-hi en alguna tasca concreta, i més si es tracta d’una tasca de Govern que se suposa que es fa al servei del país. Se suposa, almenys seria la teoria dels polítics que volen aparentar una certa honestedat, que la gent es fica en política, aspira a ser elegit o accepta càrrecs de responsabilitat, com un acte de servei al país. Per als qui la política no és res més que això, un acte de servei, els partits no són més que possibles instruments a través dels quals poden desenvolupar aquesta tasca, encara que també és possible fer-la al marge dels partits. Militar o no en un partit, doncs, no s’ha d’entendre com  una professió de fe o un jurament de fidelitat al líder, amb connotacions netament religioses o sectàries, sinó com una forma de donar suport a l’opció amb la qual en línies generals un pot sentir-se més identificat. Però això no vol dir, ni molt menys, haver de compartir totes les opinions i accions portades a terme pel partit i pels seus dirigents, ni que hom no tingui l’absoluta llibertat per a col·laborar en totes aquelles accions que cregui positives per al país, al marge de si coincideixen o no amb les directrius marcades pel propi partit. Entenc, doncs, que Mascarell no tindria per què deixar de ser socialista, amb carnet del PSC, per a formar part d’un Govern de CiU. És possible que, dins del Govern, Mascarell es trobi amb certes contradiccions ideològiques, però de ben segur que no seran tan greus com les que es poden trobar el nou Conseller d’Interior o la Consellera d’Ensenyament, netament independentistes, en relació amb la Vicepresidenta o la Consellera de Justícia, per exemple. Pel que fa a les polítiques socials, el PSC era partidari d’emprendre moltes de les accions que ara emprendrà CiU, com ara el quart cinturó, que no podia tirar endavant per l’oposició d’ERC i d’IC-V; per tant probablement Mascarell tindrà en aquest sentit menys contradiccions que les que tenien els Conseller socialistes que no podien aplicar les seves polítiques amb el tripartit. Molt sovint ens queixem de la política i dels polítics, però després resulta que és la mateixa opinió pública, amb el suport dels mitjans de comunicació, la que voldria perpetuar el sectarisme polític, com si la societat estigués dividida en funció de l’adscripció polític a un o altre partit.  No sé si Ferran Mascarell serà un bon Conseller de Cultura, ni si exercirà el càrrec al gust dels qui com jo ens sentim independentistes. En tot cas, no crec que ho hagi de fer pitjor que el Joan Manuel Tressserras o que qualsevol altre aspirant convergent, com podia ser Vicenç Villatoro. En tot cas li recriminaré la política que pugui fer, però no el fet que essent d’un partit participi d’un Govern dirigit per una altra opció política.  Personalment, sense deixar de militar a ERC, i participant de l’activitat interna del partit i col·laborant en tasques concretes, mai he tingut cap inconvenient ni en criticar el que no m’ha semblat bé dels dirigents del partit ni en col·laborar amb altres grups quan he cregut que la meva participació podia ser més eficaç i positiva per al país. I si algú creu que els partits són unes sectes a l’estil d’aquell que pregonava allò tan dràstic de “o esteu amb mi o contra mi” és el seu problema. Per mi, no són més que eines al servei del país, i en moments i circumstàncies diverses pot ser més útil emprar una eina o una altra, tant se val.

Tweet

I no podia ser d’altra manera. Seria impensable imaginar que els mateixos que ens han portat al desastre ens n’han de treure. Però tot sembla indicar que, si ningú hi posa remei, Puigcercós s’empernarà a continuar per la mateixa via, tot per salvar la pell. L’única posició valenta per part seva hauria estat presentar immediatament la dimissió irrevocable com a màxim responsable de l’esfondrament, ell i Joan Ridao. I a partir d’aquesta dimissió, obrir un procés constructiu primer d’autocrítica i tot seguit de cerca de solucions i de formes de redreçar la situació. [@more@] 

Però, no. Ell preferirà que el partit vagi esmicolant-se, sempre que ell en pugui liderar el trosset més significatiu. Ernest Benach ha fet un gest que l’honora pel que té d’assumpció de responsabilitats, però que en realitat és un abandonament de la nau en ple naufragi. I probablement algú es fregarà les mans perquè s’hauran tret un altre pes del damunt, aquest afí a Carod. Puigcercós, com molt bé diu Carles Bonet, que ja deu veure perillar el seu escó al Senat, no fa sinó un simulacre de posar el seu càrrec a disposició del Consell Nacional, per a poder ser-hi aclamat pels seus acòlits. Ahir ja deixava clar que té tota l’executiva al seu costat i que, segons ell, ja ha iniciat el procés d’obertura i de redreçament del partit; i posava com a exemple l’entrada al partit de Joan Manuel Tresserras, com si això fos una novetat. Fins i tot si fos cert que ara està en disposició i té la voluntat de fer un gir radical, tant pel que fa a l’estratègia com a la forma de gestionar el partit, no tindria cap credibilitat.       

És curiós que no sigui fins ara que Ernest Benach s’hagi adonat del desastre que va ser el darrer Congrés Nacional del Partit, que tant ell com els altres membres de l’executiva tant van elogiar. En aquell Congrés, per exemple, va ser el mateix Carles Bonet que ara sí que demana responsabilitats a Puigcercós, qui aleshores no només tancava files al seu costat sinó que va maniobrar intentant dissuadir amb no massa bones maneres els qui, com jo mateix, hi manteníem una posició crítica. 

S’obre la caixa dels trons, i encara estem a l’espera del que pugui dir i fer Josep Lluís Carod Rovira. Però la direcció del partit torna a mirar-se el melic, en un intent desesperat per a salvar-se de la crema; en tot cas, que es vagin cremant els altres, els decebuts, els avergonyits, els penedits o els qui tenen sentit del ridícul. Ells continuaran, com sempre, procurant per les seves cada vegada més petites parcel·les de poder, en contra dels interessos del partit i, no cal dir, en contra dels interessos del país, que tanmateix necessita una Esquerra Republicana de Catalunya.  

Tweet

No cal dir que respecto absolutament els qui prenen la decisió de no anar a votar o els qui, desenganyats o escèptics, es desinteressen de la política. Tenen la seva part de raó, en la mesura que els països funcionen o no, entren en crisi o en surten, malgrat els polítics de torn. Crec que sí que tenen la possibilitat d’incidir-hi per a afavorir tendències, esmorteir les patacades i compensar els desequilibris, però els destins del país i del planeta es mouen en unes altres esferes. [@more@]

Com ja passa en altres temes, a vegades em molesten més les raons que s’hi volen donar que el posicionament en sí, sempre respectable. Comentant el nou govern, en una tertúlia de cafè, mentre uns i altres donàvem el nostre parer sobre els canvis reals que hi pot haver a partir d’ara en la política catalana, un desmenjat d’aquells que estan sempre de tornada de tot ens etzibà: “Ja pots comptar, que potser us augmentaran el sou, aquests?”. Naturalment, ell tampoc havia anat a votar per la mateixa raó: ni amb un govern socialista ni amb un de convergent, no li apugen el sou; i per tant, per ell ja no val la pena anar a votar. Més o menys explicitat així, és un argument que se sent sovint com a justificació de passar de la política. I em sembla d’una mesquinesa considerable. Està clar que els polítics no ens apujaran el sou; als funcionaris ens l’han abaixat. Però s’ha de tenir una concepció molt roïna de la política per esperar-ne un profit tan directe i personal; és la mateixa baixesa moral dels corruptes que es fiquen en política per a treure’n un profit personal.

També és cert que els condicionants econòmics internacionals tampoc permeten esperar miracles, ni revolucions, ni terceres vies que fugin dels cànons marcats. De manera que quan parlem de polítiques de dretes o d’esquerres no estem parlant de capitalisme i de socialisme, sinó d’una major o menor sensibilitat envers les persones que poden tenir algunes dificultats per a tirar endavant, i més en temps de crisi. Ja sabem que si el Govern espanyol no té cap capacitat per a marcar les grans línies econòmiques del seu Govern, ja que tot li ve imposat des de fora, molta menys en té el Govern de la Generalitat, sense recursos ni competències.

Però és evident que amb un o altre Govern es pot donar un major suport a l’escola pública o a al sanitat, es pot decidir si el cementiri nuclear s’instal·la a Ascó o a un altre indret, si s’obliga a soterrar la MAT o si es malmet el paisatge per a no perjudicar els interessos de les elèctriques, si es vetlla per la convivència i la cohesió social o si s’afavoreixen les actituds discriminatòries o xenòfobes,… Està clar que n’hi ha que creuen que, governin els uns o governin els altres, les diferències seran mínimes; i per això opten per passar de la política. Res a dir. Però també n’hi ha que els importa un rave l’ensenyament si no tenen fills en edat escolar, la sanitat si no tenen problemes de salut o se la poden pagar privada, el cementiri nuclear o la MAT si no els afecta directament, com n’hi ha que no tenen cap inconvenient en trepitjar els drets més elementals dels veïns si creuen que així ells van millor. I alguns encara tenen la barra d’argumentar el seu passotisme amb un “igualment tampoc m’apujaran el sou”!.

Tweet

No pas per esperat, perquè totes les enquestes així ho ratificaven, deixa de ser greu el que ha passat amb Esquerra. I no em refereixo a què el desgast d’estar al Govern, d’ensopegar uns moments de crisi, de no saber explicar la feina feta, de no trobar el to adequat de la campanya, hagi provocat un daltabaix. Tampoc es tracta, només, que el partit hagi fet un estrany viratge cap a una pretesa centralitat, que hagi descol·locat a molts electors que esperaven molt més d’una Esquerra al Govern. Sinó que aquest daltabaix, atribuïble en part a aquests factors, té una causa molt més directa.  [@more@] 

Aquí hi ha hagut una direcció obsedida per fer-se un partit a la seva mesura; es volia el poder al preu que fos, encara que aquest preu fos reduir-lo a la meitat. L’opció de Govern que havia fet Esquerra per a sortir de la marginalitat i del testimonialisme portava implícita la necessitat d’eixamplar els horitzons; un projecte independentista necessita més que cap altre una complicitat de país absolutament transversal, de la mateix manera que un partit que vulgui créixer haurà d’assumir i saber gestionar una major diversitat en el seu interior. Exactament el contrari del que ha fet l’actual direcció encapçalada pel tàndem Puigcercós-Ridao. En lloc d’obrir portes per engrandir la seva base social, amb el risc que aparegués algú més capacitat que els disputés el lideratge, deliberadament han seguit el procés invers d’anar bandejant i foragitant tots els possibles competidors interns. Pèssima va ser la gestió del procés d’elecció de l’actual direcció, provocant un munt de fissures, però pitjor ha estat la gestió posterior del seu migrat lideratge. En lloc de recompondre la unitat del partit a base de conciliar posicions i d’integrar tots els corrents, es van dedicar a provocar-ne la seva sortida: L’Heribert Barrera, en Josep Lluís Carod, en Joan Carretero, l’Uriel Beltran… Una esbandida que ni tan sols tenia l’objectiu de decantar-se cap a una determinada opció ideològica, perquè les víctimes d’aquesta dràstica esporga representaven posicions ben dispars; només es pretenia aplanar el camí al líder que s’envoltava d’un estol d’aduladors, esperançats que la seva actitud acrítica i servil els facilités un ascens, un càrrec intern o un despatx amb cotxe oficial. 

La lògica més elemental hauria de portar-nos a exigir responsabilitats, que en aquest cas haurien de prendre forma de dimissions o com a mínim de fer un replantejament de cap i de nou amb tots els càrrecs a disposició. Però és difícil perquè la cúpula en pes i la majoria dels càrrecs intermedis han actuat servilment com a còmplices de tan deplorable gestió. Amb tot, reprenent l’eslògan electoral, ara seria l’hora de la gent valenta. Valents per a reconèixer els errors comesos i entendre que no seria creïble una pretesa esmena amb els mateixos actors que ens han portat al desastre; valents per a no aferrar-se als càrrecs i assumir les responsabilitats; valents, en definitiva, per redreçar, refer o refundar un partit que ha malmès una oportunitat d’or, quan ho tenia tot a favor per a recollir l’auge del sentiment sobiranista del país.

Tweet

S’han acomplert tots els pronòstics; per a bé i per a mal. Hi ha hagut un clar guanyador i un no menys clar perdedor. CiU disposa d’una majoria prou àmplia com per a governar sense problemes ni condicionants, i sobretot sabent que no té al davant cap alternativa possible per malament que ho faci. Ha estat la seva victòria, però també la derrota del tripartit, que no pot justificar-se amb l’argument que no han sabut explicar la feina feta. És que la feina feta no ha satisfet a ningú. [@more@] 

CiU, doncs, s’ha beneficiat en primer lloc de la desfeta i del descrèdit del tripartit. En segon lloc, de la incapacitat i dels errors majúsculs dels grups independentistes que s’han fet la guerra entre ells, quan ho tenien tot a favor per a recollir el descontentament sobiranista manifestat el 10 de juliol. Davant de tanta estupidesa com han demostrat els dirigents independentistes, CiU ha pogut recollir el vot dels qui cercaven una aposta segura; potser menys decididament sobiranista, però segura. I en tercer lloc, CiU ha fet una campanya magnífica, enfront de la grisor de la dels socialistes i l’espaordida d’Esquerra. Uns i altres transmetien la imatge d’uns perdedors que imploraven una segona oportunitat, fins al punt que l’objectiu dels republicans era guanyar als populars una particular i inútil batalleta en el rànquing parlamentari. 

Temps hi haurà per a fer anàlisis més aprofundides i, des d’una perspectiva independentista, per a exigir responsabilitats no als protagonistes sinó als culpables d’aquest fracàs. A l’engròs, està clar que una part important del vot independentista l’ha acabat recollint CiU, així com el Partit Popular s’ha aprofitat tant del vot espanyolista que amaga sempre el PSC com el vot xenòfob que, per sort, no ha accedit al Parlament en la seva versió més impúdica.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran dels Sobiranisme)

Ara ja només ens queda esperar i veure quin és el resultat de tants desencerts. Si el país és capaç de sobreviure i de funcionar malgrat els polítics i la política, qui ens diu que no pot deparar-nos una sorpresa aquesta nit electoral? Les enquestes, amb ben poques variacions, han anat marcant unes tendències, i la majoria dels grups espera contradir-les. Fora bo, com deia la setmana passada, que els dirigents no pretenguin continuar amb l’engany i que reconeguin sense embuts el seu fracàs, en cas de no assolir-se els objectius inicials. [@more@] 

Però, més enllà de l’èxit o del fracàs personal o partidista hi ha l’èxit o el fracàs de país, que en tot cas és el que a mi m’interessa. Ja sé que alguns s’hi juguen continuar vivint de la política, i els deu fer una mandra horrorosa tornar a l’anonimat d’una feina discreta. És el seu problema. Altres, no gaire més llargs de mires, correran a mirar si poden justificar el resultat de la seva llista, ja sigui perquè han superat les previsions més pessimistes, perquè han mantingut una determinada posició en el rànquing, o simplement perquè han obtingut una mínima representació al Parlament. Sincerament, per mi tampoc és aquest el tema. 

Entenc que l’anàlisi i la valoració l’hem de fer en tota la seva globalitat, amb una visió de país. Fins i tot els convergents, en el supòsit de treure un resultat que els permeti Governar sense necessitat de fer pactes estables, haurien d’entendre que el que està en joc no és si serà l’Artur Mas el nou President, cosa que tothom ja té molt coll avall, sinó si la nova composició del Parlament li permetrà portar a terme una determinada política. No és pas el mateix, ni tan sols amb una majoria absoluta, que CiU trobi davant seu unes forces espanyolistes potents o que hi trobi un sector independentista. Per a governar hi ha les condicions que pot imposar sempre un soci de coalició, com ha passat amb el tripartit, però hi ha també la coacció que suposa navegar en un mar turbulent de forces contradictòries. Alguns militants convergents ja han expressat el seu desig que hi hagi una força independentista potent, no pas per a aliar-s’hi directament sinó perquè els faci de contrapès davant la pressió que rebran del Partit Popular.  

Aquests dies, hem sentit llastimosament alguns independentistes esperant i desitjant que la patacada d’Esquerra sigui el més sonada possible, sabent que la pèrdua de vots i de diputats republicans segurament no serà compensada per l’ascens dels de Solidaritat o de Reagrupament. Un desig semblant al que han manifestat entre ells mateixos alguns membres d’aquestes dues noves formacions.  

No serà el meu cas. En primer lloc perquè no desitjo el fracàs de cap opció independentista, i en segon lloc perquè l’èxit o el fracàs el mesuraré en la seva globalitat. Com a militant d’Esquerra donaria per ben merescut el càstig electoral a Joan Puigcercós, pels seus múltiples i gravíssims errors, sempre que això representés la irrupció d’una o de dues noves forces independentistes al Parlament, i que sumades totes tres suposssin un avenç de la representació independentista. No em servirien de res els alegrois dels republicans si arribessin a contenir la caiguda, si el seu suport electoral s’ha desplaçat cap a forces polítiques menys nacionalistes. Com no em serviria de res l’èxit de Laporta o de Carretero, entrant per la mínima al Parlament, si al capdavall sumem menys diputats independentistes. 

El dia 29, ja fora de campanya, caldrà que els independentistes ens replantegem moltes coses, que procurem refer ponts de diàleg amb voluntat de convergir de nou en el gran objectiu de país. I això requerirà rigor en l’anàlisi, no pas justificacions, humilitat per a reconèixer els errors i generositat per donar per tancades ferides que no s’haurien d’haver obert mai. ¿En serem capaços, o encara n’hi haurà que continuaran amb les seves estúpides batalletes creient-se ser l’heroi salvador de la pàtria i repartint targetes de traïdors a tort i a dret?.

Tweet

Esgotada ja la campanya, podríem dir allò de “alea jacta est”. A darrera hora tothom treu les seves raons fonamentals per a donar suport a una o altra opció; i ben mirat, probablement hi ha raons suficients per a votar-ne unes quantes. Una bona raó pot ser que el nou Govern no s’hagi de veure obligat a pactar amb els enemics de Catalunya, i una altra seria que es pugui condicionar aquest govern cap a polítiques més nacionalistes. Em sembla, però, una raó molt poc convincent disputar-se el tercer lloc del rànquing o frenar el PP. [@more@] 

El vot d’Esquerra ha de ser vàlid per sí mateix, al marge del que puguin fer els populars. Entra dins de la lògica més elemental que un ascens del nacionalisme català, en qualsevol de les seves formes, tingui com a rèplica també un ascens del nacionalisme espanyol. Per tant, el problema no està en el que faran aquests, sinó en el que farem nosaltres. Una pèssima gestió de l’independentisme ha fet que ens hi presentem dividits, i això probablement ho pagarem a les urnes, en benefici, espero, dels qui sense tantes aspiracions sobiranistes també defensen un concepte de país amb capacitat de decidir. Entenc que hi hagi gent que, davant la divisió opti per un valor segur, com entenc els qui malgrat els errors continuaran fidels a Esquerra en tant que grup independentista majoritari, així com els qui faran l’opció de qualsevol de les dues noves opcions independentistes. Fins i tot em semblava pertinent la crida que feien alguns de votar a Girona per Reagrupament, però a Barcelona per Solidaritat. 

Sigui com sigui, ara ja no som a temps de fer res més que dipositar el nostre vot. No tant a aquella força amb la qual ens sentim plenament identificat, com amb aquella amb la qual ens sentim menys incòmodes. Els independentistes hauríem de tenir, però, la consigna d’anar a votar independentisme; el que sigui. Demà passat ja passarem comptes de tot plegat.

Tweet