Bloc de notes de Josep Romeu

Ahir ho anunciava la majoria dels mitjans de comunicació: la jutgessa que porta el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan, de 2009, ha decidir imputar també el cap del dispositiu dels bombers, Carles Font. De la notícia no en tinc més informació que la que donen els mitjans, com la immensa majoria dels ciutadans, suposo; però em fa un mal d’ulls terrible. I em fa mal d’ulls per la lleugeresa amb què ho tracten els mitjans de comunicació, posant al mateix sac els inculpats per provocar l’incendi i aquest altre que podria haver comès un acte de negligència en l’exercici de les seves funcions, que tenen molt més a veure amb la seva competència que amb cap altra mena d’intencionalitat. [@more@] 

D’entrada, en tot aquest cas, hi hauria d’haver com a mínim un altre inculpat: la Justícia. És tremendament injust i injustificable, que es produeixi la imputació un any i mig després, quan en tot cas les sospites o evidències que l’anomenat Delta Zero no era al seu lloc de comandament en el moment clau, ja hi eren des del primer dia. I el temps l’únic que pot fer és esborrar la memòria i alguna que altra prova. El sol fet d’eternitzar un cas judicial ja representa, per sí mateix, un acte d’injustícia.  

Tinc la impressió, però, que s’està repetint una història que ja hem vist en moltes altres ocasions. Des del moment que hi ha hagut un resultat tràgic, és que alguna cosa va fallar o que algú va cometre errors, en aquest cas i en qualsevol altre amb resultat semblant. Per això no tenia massa sentit que el Departament d’Interior assegurés que tot s’havia fet correctament. Una altra cosa és veure si aquest error té una naturalesa tècnica, professional, com la d’un metge que s’equivoca en un diagnòstic o en una operació quirúrgica, o si la negligència va més enllà. Per les informacions que es donaven del cas, semblava que Delta Zero va decidir participar directament en una acció de l’extinció, en lloc de romandre en el lloc de comandament. Un error, sens dubte, si és que les coses van anar així; però de cap de les maneres comparable a l’acció dels autors de l’incendi. I és aquí on vénen les sospites, com ja ha passat en moltes altres ocasions, de l’interès en considerar delicte el que podria ser un error professional: el procediment i la quantia de les indemnitzacions serà molt diferent si carregant el mort penalment a un funcionari es pot declarar l’Administració com a responsable civil subsidiària.

Tweet

Quan els nacionalistes espanyols volen menystenir les propostes dels partits catalans, recorren a l’argument del ciutadà, aturat, pensionista o treballador amb dificultats per a arribar a final de mes, a qui no haurien d’importar les qüestions identitàries. I és cert que a una persona que passa per dificultats econòmiques greus li importa un rave la monarquia, pot considerar un dispendi innecessari tot el pressupost de defensa, i li deu costar d’entendre que el Partit Popular o Ciutadan’s dediquin (aquests darrers en exclusiva) tots els seus esforços a combatre la llengua catalana. [@more@] 

És un dels darrers espots electorals de la dreta cavernícola, en què un aturat s’imagina una aliança entre convergents i republicans per a fer el pas cap a la independència. La mateixa situació que es presenta a l’anunci, però, la podria acabar signant Solidaritat o Reagrupament. En la situació actual, els qui ens han portat a la crisi, la dreta especulativa que representa el PP i la pèssima gestió del PSOE, no ens en trauran si no és per la mateixa inèrcia de l’economia europea i potser després d’haver hagut d’acceptar un restat a la grega. I des de Catalunya no hi ha ni les competències ni els recursos per a fer-hi front. La independència per si mateixa no portaria la resolució de tots els problemes, però hi jugaria un paper definitiu. El rescat que tota la Unió Europa es proposa fer d’Irlanda costarà l’equivalent a tres o quatre anys com a màxim de l’espoli que patim els catalans. És a dir que, amb la Independència Catalunya, podria retenir 20.000 milions d’euros que ara van a parar a Madrid.  

I amb aquests 20,000 milions d’euros Catalunya, tota sola, podria finançar el rescat d’Irlanda en quatre anys. O si no fos aquesta la prioritat dels polítics catalans, podríem ajudar l’economia productiva que donaria feina a l’aturat de l’anunci, un dels primers perjudicats per l’espoli espanyol que defensen populars i socialistes; o podríem millorar les pensions en lloc de congelar-les, o millorar el sistema educatiu o el sanitari, o gestionar molt millor les nostres infrastructures, o ajudar a la internacionalització de les nostres empreses, o garantir el manteniment i millora de l’estat del benestar. Però els nacionalistes espanyols no volen res de tot això, perquè necessiten l’aturat per a fer el seu espot publicitari.

Tweet

Els grans poders econòmics s’estan sortint amb la seva. La situació de crisi els ve com anell al dit per a imposar unes tesis que en una situació normal serien del tot rebutjades, i cap govern gosaria aplicar-les perquè suposaria el seu descrèdit popular. Però ens han arribat a fer creure que ara hi ha imperatius de força major que ho justifiquen tot. Posades d’acord les grans corporacions bancàries, van decidir atacar Grècia, o millor dit el poble Grec. S’encarrega a les agències de qualificació que dictaminin el deute grec com d’alt risc per a poder justificar un increment desmesurat dels interessos; i aquest increment el que posa en una situació límit el Govern grec que es veu obligat a cedir davant les seves pretensions.

[@more@]

Un cop espoliada Grècia, obligant als seus treballadors, jubilats i aturats apagar els plats trencats, i imposant unes condicions laboral que representen un retrocés de desenes d’anys, els mateixos depredadors usurers apunten a una altra presa: Irlanda. Si els ha funcionat a Grècia, per què no els ha de funcionar a Irlanda. Inicialment, el Govern d’aquest país es resistia a ser intervingut considerant que només li calia apuntalar el sistema bancari. Però l’oportunitat era massa bona com per a deixar-la escapar; no podien permetre que fossin els bancs anglesos o la resta de bancs europeus els qui carreguessin amb el pes de la crisi provocada per la seva mala gestió. Seguint la mateixa estratègia que amb Grècia, s’ha posat contra les cordes el Govern irlandès que ha hagut de cedir. Tothom sap que és absolutament fals el que deien que calia rescatar l’economia irlandesa per a garantir l’estabilitat de l’euro i evitar el contagi a altres economies. El que calia era carregar el mort a la població irlandesa per a salvar tota la responsabilitat dels inversors i especulars estrangers.

Tal com tenien previst, tan bon punt s’ha intervingut l’economia irlandesa es posa un nou país a la llista per a ser atacar amb el mateix sistema. Mentre ningú aturi aquests depredadors carronyaires, mentre la població ajupi el cap o com a molt es limiti a fer manifestacions de carrer, sense ni tan sols rebel·lar-se, continuaran la seva cursa desenfrenada. Ara serà el torn de Portugal, i tot seguit vindrà Espanya. I els catalans no serem a temps ni a sortir-ne.

Tweet

Un dels moments que em va sorprendre positivament del debat electoral va ser quan Joan Puigcercós va reptar Mas a treballar plegats pel Concert econòmic a Madrid, però demanant-li que en cas de ser rebutjada la seva proposta, optés per la via del Referèndum per la independència. És un plantejament que des de les files convergents sempre s’ha insinuat, però que mai s’ha concretat en res: Jordi Pujol es va passar vint-i-cinc anys predicant que calia intentar un encaix a Espanya, i que només en cas que aquest encaix fos impossible caldria emprendre altres vies. Però mai va trobar el moment de dir prou, per atacs que rebés ni que li escopissin a la cara.  [@more@] 

De fet, les diferències entre les propostes electorals de CiU i d’ERC, en aquest sentit, tampoc són tantes. El segon punt en l’ordre de prioritats del programa electoral d’Esquerra és precisament el Concert econòmic. Per tant, al marge del repte que Puigcercós llancés a l’Artur Mas, és de suposar que els republicans en cap cas podran menystenir la proposta convergent del Concert econòmic. Tenia el valor, això sí, de fer-lo comprometre d’una vegada per totes a fer un gest de dignitat per al país si una vegada més les propostes de pacte per encaixar a Espanya topaven amb el mur de la intolerància dels polítics espanyols que no accepten cap més identitat, ni cap més cultura que l’espanyola. Perquè a Madrid ja se’n riuen quan senten les advertències dels polítics catalans, fins i tot el Montilla ho va fer, en el sentit que si no ens hi volen potser haurem de prendre un altre camí; perquè saben que, malgrat totes les garrotades, els menyspreus i els espolis, al capdavall acabem agenollant-nos i demanant perdó. La diferència, doncs, entre CiU i ERC és que els primers no acaben d’aclarir mai quin és el pla B, si no se’n surten amb el pla A. 

Però, bé. Tampoc en aquest sentit és tan diferent del que diu o fa Esquerra. Posem com a primer compromís el de celebrar el Referèndum per la Independència, però ho fem amb tan poc convenciment que immediatament després ja diem que també reclamarem el Concert econòmic. I mentre Mas proposa negociar-lo, o intentar negociar-lo, dins d’aquesta legislatura, Esquerra proposa en el seu programa que sigui a partir del 2014, cinc anys després de la posada en marxa del nou model de finançament, quan s’iniciï la negociació. Tampoc Esquerra, doncs, acaba de definir el seu pla B o C, quan fracassi la negociació del Concert econòmic i sigui legalment impossible convocar un referèndum per la independència, sense haver fet abans un acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

Tweet

En una ocasió entrevistava per la televisió comarcal l’inefable Alejo Vidal Quadras, aleshores màxim líder del Partit Popular a Catalunya. I en dues ocasions, en parlar de la llengua catalana i de l’espoli fiscal, el polític ultranacionalista apel·là a la llibertat d’expressió per a sostenir les seves idees. És curiós que siguin justament els del Partit Popular, els qui es neguen a condemnar la violència terrorista més gran del segle XX, els qui se sentien ben còmodes en un règim de manca de llibertats, els qui ara facin aquesta mena d’apel·lacions a la llibertat. [@more@] 

Parlàvem, dic, de la llengua i l’Alejo es reafirmava en la seva tesi, repetida ara pels seus successors, que el castellà està perseguit a Catalunya i que es fa difícil de viure en castellà a Catalunya. Quan li vaig dir on havia vist aquesta persecució, si el català és pràcticament inexistent als cinemes, als quioscos o a l’etiquetatge dels productes, si és molt probable trobar-te amb un cambrer o un taxista que no et pugui atendre en català i impossible que no pugui fer-ho en castellà, si a la justícia es nega el dret a fer ús de la llengua catalana o s’amenaça a qui ho intenta de les conseqüències que pot tenir per a la defensa dels seus interessos, aleshores ell em va respondre que tant era el que jo li digués: fent ús de la llibertat d’expressió ell mantenia ferma la seva tesi de la persecució del castellà.  

I el mateix va passar quan parlàvem de l’espoli fiscal. Amb dades a la mà, dades del Banc de Santander i d’organismes oficials, li posava en evidència que una part important dels impostos dels catalans no retornen a Catalunya, que Catalunya estava molt discriminada pel que fa a les inversions públiques, que l’Estat abocava més diners a Madrid que a la resta de l’Estat. Però ell retornà a la seva tessitura: emparant-se en la llibertat d’expressió, podia afirmar que els catalans érem els depredadors d’Espanya. 

I ara tornem a les mateixes. Tant li fa que hi hagi prou dades objectives. En nom de la llibertat d’expressió, els qui no han cregut mai en la llibertat d’expressió neguen la realitat i menteixen impunement.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme) 

En tota empresa o organització, els seus directius tenen l’obligació de marcar-se uns objectius, elaborar un pla de treball per a assolir-los i finalment fer un balanç per veure’n els resultats. Si aquest balanç final no es correspon amb els objectius fixats és que l’anàlisi prèvia era incorrecta o el pla de treball inadequat; per tant, cal demanar responsabilitats a aquests directius. En política, en canvi, sembla com si els objectius marcats només fossin una mena d’ideal que es posa a l’horitzó, sense necessitat d’arribar-hi mai, o una mena de travessa a veure si s’encerta el resultat. Queda el recurs, naturalment, de no fixar cap objectiu preveient que al final ja se’n justificarà el resultat, sigui quin sigui. [@more@] 

Hauríem de ser més seriosos i més exigents amb els nostres polítics. S’arriba a unes eleccions  cadascú amb tot un bagatge al darrere, d’anàlisi i de treball, que ens hauria de portar a una determinada fita. Després, si aquesta fita no s’assoleix, no hauríem d’admetre justificacions, sinó fer assumir responsabilitats. Tampoc s’hi val a darrera hora, quan es veuen la patacada al damunt, rebaixar les expectatives per a maquillar la desfeta. No tothom guanyarà aquest 28 de novembre, i els perdedors haurien d’assumir que alguna cosa han fet malament; i rectificar. 

Els socialistes, per exemple, en una Catalunya que sempre s’ha qualificat com a progressista, aspiraven, com la resta d’integrants del tripartit, a repetir el Govern d’esquerres. Ha estat a darrera hora, en veure que això era impossible, que han trencat la baralla dient que no hi haurà tripartit. Si hi veiessin alguna possibilitat, o si al capdavall hi fos, segur que se’n desdirien aviat. Si es compleixen les enquestes i una part dels seus votants es queda a casa o diposita la seva confiança en l’Artur Mas, haurien d’admetre que han decebut les esperances que molts havien posat en un Govern de progrés. Potser ja en són conscients hores d’ara i han preferit no cremar ningú més i deixar que s’acabi de consumir un Montilla que ja ha tirat la tovallola. 

L’Artur Mas sembla que ha fet els deures, encara que una part de la seva presumible victòria pugui adjudicar-se al poc encert dels altres. El seu objectiu és acostar-se a la majoria absoluta fins al punt que no precisi d’aliances ni suports externs. El seu llindar del fracàs seria, doncs, quedar-se amb una majoria insuficient que el forcés a dependre del suport d’alguna altra formació política. 

Esquerra havia elaborat un full de ruta en el seu darrer Congrés en què es marca com a fita fer el salt endavant per convertir-se en la força hegemònica de l’esquerra, com a mínim entre els vint-i-cinc i els trenta diputats. D’aquesta manera es convertia, segons la projecció feta per l’actual direcció, en una força clau per al futur Govern de Catalunya que podria condicionar la celebració d’un Referèndum cap a la Independència. Qualsevol resultat que suposés estancar-se a l’entorn dels vint diputats ha de ser considerat un fracàs. I no cal dir que si es complissin els mals pronòstics de les enquestes, quedant per sota dels quinze diputats el desastre seria tan descomunal que caldria un replantejament molt seriós de tota la cúpula republicana, i les erràtiques polítiques seguides fins ara, començant per la immediata dimissió dels seus màxims dirigents.  

Reagrupament, encara que forçat per la direcció d’Esquerra, va emprendre una nova ruta amb l’objectiu, deien, de substituir una força republicana en caiguda lliure que havia abandonat les tesis independentistes. Si l’independentisme ha crescut molt en els darrers temps i Esquerra els deixava el camp lliure, Joan Carretero hauria de sortir amb una gran força que ell mateix quantificava amb un mínim de deu diputats per no considerar fracassada l’operació. Si també es compleixen els mals auguris i es queda fora del Parlament, o fins i tot encara que n’aconseguís una mínima representació, caldria pensar si no era falsa l’anàlisi que Esquerra havia abandonat l’independentisme, o si és que malgrat tot els independentistes han preferit qualsevol altra opció abans que la de Carretero. 

I el mateix es pot dir de Solidaritat, que no solament va fer la mateixa anàlisi en relació a Esquerra, sinó que va considerar que tampoc li servia la plataforma ja existent de Joan Carretero; amb l’agreujant, d’uns i altres, d’haver malbaratat l’oportunitat de presentar una candidatura conjunta. Joan Laporta deia que ell no es presentava per a fer un paper testimonial, i encara ara parlen en els seus mítings de la possibilitat de tenir una majoria. Tampoc una entrada mínima al Parlament justificaria tot l’enrenou i la divisió creada en l’àmbit de l’independentisme. 

Diguem-ho en positiu. Haurem de reconèixer que anàvem errats els qui hem criticat durant tot aquest temps la gestió d’Esquerra, si finalment treuen un resultat que s’acosta a l’objectiu inicial d’esdevenir la força hegemònica de l’esquerra. Com hauríem de reconèixer que va ser un encert per part de Carretero emprendre una nova aventura amb Reagrupament si entra amb força a la cambra catalana, contrarestant la possible pèrdua d’Esquerra Republicana. I hauríem de reconèixer que tampoc estava tan desencertat que Solidaritat es presentés pel seu compte, obviant l’existència de Reagrupament, si és el grup de Joan Laporta el qui irromp amb força al Parlament. Jo, estaria disposat, i m’hi comprometo, no solament a reconèixer el meu error d’anàlisi sinó a rectificar en tot el que calgui si em demostren, contradient totes les enquestes, que no eren ells els qui anaven errats. És forassenyat demanar que, en cas contrari, ells facin el mateix? O tornarem a sentir la cantarella de justificacions per fer-nos creure que la culpa és de tothom, menys seva.

Tweet

Els mitjans de comunicació públics ens recorden, a cada noticiari, que les informacions sobre les activitats electorals dels partits polítics no responen a criteris professionals periodístics sinó al criteri de distribuir a cada partit un temps proporcional en funció de la seva representació parlamentària. D’aquesta manera, els periodistes no han d’oferir als espectadors el que hi ha de noticiable, sinó que s’han de posar al servei del partit que li correspon segons el minutatge, i regalar-li un espot.  

[@more@]

En conseqüència, els partits programen la campanya electoral de manera que en cadascun d’aquests espots publicitaris disfressats de notícia hi aparegui un aspecte de la imatge que volen donar: el líder preocupat per l’atur, el líder proper al ciutadà que es fon en mil abraçades, el líder distès que es posa a jugar una partida o a fer una paella, el líder enèrgic i amb personalitat, el líder assegut a la mateixa taula que els empresaris, el líder ecologista que planta un arbre… No hi ha notícia, no ha passat res que mereixi ser traslladat als espectadors, però toca dedicar aquells minuts al partit. I aleshores, el polític es converteix en un actor que escenifica l’espot publicitari. 

I els responsables de campanya ho examinen segon a segon perquè no els n’escatimin cap. Aquesta irracional imposició dels polítics, dels partits dominants s’entén, ha portat el CAC a fer un pas més en la seva esquizofrènia: han comptabilitzat els segons que destinen els periodistes a explicar per què no poden treballar sota criteris professionals. I s’han adonat, esglaiats, que n’hi dediquen més que els que corresponen a alguns partits polítics. I han posat el crit al cel, per suposat.

Tweet

El Fons Monetari Internacional (FMI) certificava fa només quinze dies que Irlanda no precisava de cap rescat per a la seva economia. Ara mateix, tant el FMI com la Unió europea s’estan posant nerviosos perquè és el Govern irlandès qui es resisteix a un rescat de la seva economia, i voldria en tot cas limitar les ajudes a la seva banca. Hom podria pensar, amb tota lògica, que en aquests organismes internacionals hi ha molts economistes de pa sucat amb oli, que no justifiquen el seu sou. La situació econòmica del país no pot haver canviat tant en quinze dies. Aleshores, què ha canviat?.

[@more@]

Uns organismes que ens expliquen, amb serioses anàlisis econòmiques, quin serà el creixement econòmic dels propers anys, que donen xifres amb decimals sobre les principals dades macroeconòmiques a uns quants anys vista per a cadascun dels països de la Unió europea, no poden cometre un error tan flagrant d’un dia per altre. I és que aquí no hi ha cap error. Tot s’està produint tal com estava previst, amb la complicitat, això sí, d’uns economistes que donen aparença tècnica al que són decisions estrictament polítiques. Irlanda passa per uns moments delicats, com els hi passava també Grècia; la crisi econòmica va forçar l’administració del país a un fort endeutament seguint les recomanacions que feien, dos anys enrere, la majoria dels economistes de la zona europea; també els espanyols. Aleshores han posat en marxa la gran troballa de la crisi: un país que està fortament endeutat ha de destinar una part important dels seus recursos a eixugar aquest dèficit, o almenys a pagar-ne els interessos, confiant que amb la recuperació econòmica podrà tornar a uns nivells més normals d’endeutament. Una presa fàcil. 

I és aquí on entren en joc els fantasmes de les entitats qualificadores i dels anomenats moviments especulatius dels mercats, com si fossin elements aliens a les direccions dels grans bancs i dels grans poders econòmics. Simulant un informe tècnic, i saltant-se totes les normes de la lliure competència, es posen d’acord per dictaminar que el deute d’Irlanda és d’alt risc. I immediatament, això els autoritza, també de forma concertada, a incrementar brutalment els interessos que cobren a Irlanda pel seu deute. I és aleshores, quan l’economia d’Irlanda entra definitivament en una situació de crisi insuperable que l’ha d’obligar a demanar un “rescat”: és a dir a permetre que siguin aquests grans poders econòmics els qui dictin les noves regles de joc de la seva economia, en benefici propi i en detriment de la població irlandesa.

Tweet

Tota una obvietat. Però ho recordava aquest dia Joan Puigcercós, referint-se al fet que tothom és ben lliure d’entrar o de sortir d’Esquerra Republicana. Molt em temo, però, que ho deia més per recordar la llibertat que tenen tots els militants de deixar Esquerra quan ho creguin convenient, que per recordar la llibertat d’entrar-hi. L’Hèctor Bofill, per exemple, podria parlar molt més de les facilitats que li han posat per a marxar amb els qui han fet el pas cap a Solidaritat Catalana, que dels entrebancs que va tenir per aconseguir que se l’acceptés com a militant d’Esquerra.

[@more@] 

Canvien les persones, canvien els partits en la mesura que els seus dirigents hi imposen una determinada línia, i canvien les circumstàncies polítiques i socials del país. De manera que hauria de ser normal una certa fluctuació dels militants entre les diverses opcions polítiques; excepte d’aquelles persones que aspiren bàsicament a fer carrera política, ja que en aquest cas els convé perseverar en una mateixa formació, encara que sigui empassant-se molts gripaus i acceptant tota mena de contradiccions. És el silenci i la lleialtat submisa dels qui aspiren a escalar posicions. Però el que hauria de ser normal passa a ser una raresa,  sovint no massa ben vista, com si es tractés d’una traïció. Per això, em sembla interessant que una persona com Jordi Fàbregas, alcalde de Sant Pere de Torelló, encapçali una nova crida a donar suport electoral a Esquerra. I ho trobo interessant perquè Jordi Fàbregas, antic militant de l’MDT, ja havia estat també militant d’Esquerra i en va marxar per situar-se com a independent a l’òrbita d’IC-V al capdavant de l’EPM.

Se suposa que en període electoral tots els suports són benvingut, i més tenint en compte les magres perspectives que auguren les enquestes als republicans. Voldria creure, com Joan Puigcercós, que el partit no és cap convent i que tothom en pot entrar i sortir amb tota llibertat. Després de les eleccions més d’un es pot trobar en fora de joc per haver sustentat el seu nou posicionament en una tessitura errònia. Caldria que hi hagués la suficient valentia i honestedat personal com per a reconèixer l’error i plantejar-se un nou reagrupament dels independentistes. Honestedat i valentia, tant per part dels uns com per part dels altres.

Tweet

Les enquestes pre electorals, no és pas cap secret, no són tan importants pel fet que ens informin de quina és la tendència dels electors com pel fet que acaben condicionant-los. Per això hi ha tant d’interès en publicar-ne una i altra vegada, encara que no aportin res de nou. Els mitjans de comunicació s’ho prenen com un reclam publicitari, tant en el sentit de les vendes o audiències del propi mitjà com en el sentit d’afavorir unes determinades opcions polítiques.  [@more@] 

Hauríem de deixar de banda les falses enquestes, aquelles que algunes formacions polítiques s’inventen per a esperonar o donar ànims als seus militants i possibles votants, i també aquelles altres fetes sense cap mena de rigor, a base de deixar que siguin els lectors o internautes els qui emetin el seu vot. Aquests dies n’hem vist de tan estrambòtiques i absurdes que l’únic que fan és desprestigiar el mitjà que les publica, per més que adverteixi que el procediment seguit pot distorsionar completament la realitat. I si algú de les creu, que s’ho faci mirar. 

Una altra cosa són les enquestes fetes per institucions o organismes més o menys oficials, o per empreses que s’autoqualifiquen com a especialitzades. Tot i que no s’ha de descartar que en alguns casos hagin estat convenientment manipulades o amanides, hem d’entendre que el resultat que publiquen és fruit d’un treball professional del qual haurien de respondre si després es demostra que no s’ajustava en absolut a la realitat. És el mateix que passa amb els professionals de la política, ja siguin dirigents de partit o analistes professionals: si aplicant tots els seus coneixements i tots la seva capacitat d’anàlisi resulta que van molt lluny d’osques, haurem de posar en dubte la seva professionalitat i la seva capacitat per a continuar exercint. 

El que no pot ser és que ens donin gat per llebre. Una cosa és que els tertulians del cafè s’errin de mig a mig, i l’altra és que ho faci una empresa o un analista professional. Els aficionats s’ho poden prendre com una mena d’aposta, com qui juga a les travesses de futbol, però aquests altres haurien de justificar el seu sou, o plegar.

Tweet