Bloc de notes de Josep Romeu

Resulta sorprenent escoltar el discurs del Partit Popular, especialment quan es tracta de dirigents espanyols i quan parlen de polítiques econòmiques i socials. Ja se sap que quan un és a l’oposició pot criticar tant com vulgui les mesures del Govern, encara que ell hagués fet més o menys el mateix; i és relativament fàcil fer promeses. encara que tothom sap que en cas de governar aniria en sentit contrari al que ara defensa. Imagino que la societat està immunitzada, i l’efecte d’aquest discurs deu seu mínim. [@more@] 

Però pel que em resulta sorprenent el discurs de personatges com Mariano Rajoy, no és per la seva manca de credibilitat pel que fa a les promeses: ara mateix està prometent unes mesures que representarien un increment de la despesa social i del dèficit públic, exactament el contrari del que retreia al Govern socialista quan aquest deia que la prioritat era garantir un mínim de benestar per a les víctimes de la crisi, encara que impliqués endeutar-se. Pel que em resulta sorprenent és per la lògica de les seves acusacions contra el Partit Socialista i els seus governants. Resulta insòlit sentir acusacions del Partit Popular contra unes polítiques netament antisocials, pensades per a acontentar els poders econòmics, oblidant o carregant tot el pes de la crisi sobre jubilats, aturats i funcionaris, en detriment de l’educació i la sanitat públiques; resulta insòlit veure dirigents del Partit Popular en un acte de rebuig a la violència del Govern del Marroc, proclamant que no hi ha més prioritat per a Espanya que la defensa de la llibertat i dels drets humans. 

Insòlit i sorprenent, perquè tots sabem que el Partit Popular potser no ho faria pitjor (pitjor deu ser impossible) però tampoc ho faria gaire millor. Però sobretot esfereïdor perquè els arguments contra la política dels socialistes són del tot convincents, i contrastables amb la realitat. És difícil de fer una política més dretes, més conservadora, més mesquina en temes com el del Marroc on ja reconeixen que fan la vista grossa a la violència i als assassinats perquè ells prioritzen els interessos econòmics… Quan algú fa campanya alertant del perill d’un govern de dretes, té tota la raó del món: ja en veiem les conseqüències amb el Govern Socialista.

Tweet

En període electoral, tots els partits malden per captar l’interès dels electors i convèncer-los que la seva és la millor opció. Diuen que els programes electorals són molt importants, però tothom sap que en plena campanya tothom ofereix sopars de duro. A més, les principals forces polítiques catalanes ja han passat per l’experiència de Govern, i per tant ja sabem quin pa hi donen; i les minoritàries també sabem que poden oferir la lluna en un cove, perquè tampoc tindran l’oportunitat de demostrar la seva incapacitat per a abastar-la. [@more@]Per això, molts partits opten per explicar més els desastres que podrien esdevenir-se en cas que guanyés l’adversari que no el que realment farien ells des del Govern. Ara mateix, la campanya està molt més focalitzada en el paper de CiU al capdavant del Govern, donant per descomptada la seva victòria, que no en valorar la feina feta en els darrers anys. I és que, descartat un nou tripartit, cadascuna de les tres formacions polítiques que hi participaven ja comencen a renegar del que fins ara havien fet i aprovar conjuntament.  I com que la credibilitat costa de molt de guanyar-se-la a base de promeses electorals, que tothom sap fins on arriben, una estratègia és buscar noms de persones més o menys rellevants perquè la gent s’hi pugui identificar. A molts ens agradaria saber, per exemple, quina recomanació ens farien persones a les quals reconeixem una gran capacitat d’anàlisi de la situació política del país; un Salvador Cardús, un Joan B Culla, un Ferran Requejo, un Víctor Alexandre o un Jordi Porta. El fet que intel·lectuals rellevants i persones de prestigi manifestessin clarament la seva preferència electoral, podria ser molt més útil que tota l’allau publicitària que ens està caient al damunt. Temps enrere això era del tot habitual; però, ara, sembla que la confusió és tan gran que fins i tot aquests prefereixen quedar en l’anonimat, i que no se’ls pugui identificar amb cap opció. Per si de cas.

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

En política, l’autoengany hi té un paper importantíssim. Som capaços de convèncer-nos a nosaltres mateixos d’allò que no podríem convèncer a ningú més. Costa trobar persones amb la suficient capacitat d’anàlisi i d’objectivitat com per a presentar una visió global de la realitat política sense la distorsió que suposa la temptació a escombrar cap a casa. La militància partidista sovint provoca, encara que sigui inconscientment, aquest ofuscament distorsionador. [@more@] 

El pensament ideològic de les persones no està tan quadriculat com a vegades ens podria fer pensar l’existència del sistema de partits polítics; i a tots ens pot passar que majoritàriament ens sentim identificats amb un grup, però en alguns aspectes també ens podríem identificar amb un altre. Particularment, no em faria res estar com a associat o afiliat, o donar el meu vot, a més d’una formació política. Però això està molt mal vist des de les estructures de partit, en la mesura que conceben les organitzacions com a instruments o escales d’accés al poder; i, per tant, o puges per una escala o puges per una altra.  

En contraposició, quan algú, com jo mateix he fet en més d’una ocasió, deixa una formació política per apuntar-se a una altra, pot caure en la irracionalitat de condemnar amb la mateixa vehemència el que fins aleshores s’havia defensat. Després d’haver compartit unes determinades tesis al si d’un col·lectiu, hom acostuma a caure en la crítica més destructiva, i segurament rancuniosa, contra els qui fins aleshores havien estat els seus companys de partit, i d’idees. I, en qualsevol cas, es converteixen en el principal impediment per a una possible entesa entre les dues organitzacions.  

Ho deia dies enrere, explicant que dos mesos abans de la creació de Solidaritat jo em trobava participant críticament en un acte d’Esquerra on era l’Uriel Bertran qui en defensava les tesis oficialistes. El mateix es pot dir de Joan Carretero per qui sembla que tots els mals del tripartit es van iniciar quan el van fer fora del Govern; i probablement passarà el mateix en el cas de Josep Lluís Carod Rovira, amb qui com a militant d’Esquerra he mantingut dures polèmiques, i que després de les eleccions podríem veure carregant contra el partit que fins fa poc havia liderat, com si ell fos aliè a tots els problemes i malencerts que ha tingut. 

Sembla com si, a partir del moment que hom pren la decisió de deixar una formació política, en descobrís de cop tots els defectes i tots els errors, oblidant immediatament les crítiques que segurament feia a la formació a la qual acaba d’ingressar. Només cal llegir a la xarxa els insults i les desqualificacions que es llancen mútuament adherits de Reagrupament i de Solidaritat, sense tenir en compte que les mateixes persones, amb les mateixes idees i comportaments, fàcilment podien haver estat companys de candidatura; i, aleshores, tot haurien estat elogis i virtuts. 

Aquest és un dels riscos i dels perjudicis ocasionats per una ruptura. No solament per l’ocasió perduda sinó sobretot perquè obre una fissura difícil de tancar. Seria impensable, per exemple, que si Esquerra reprengués el camí inequívocament independentista que no havia d’haver deixat mai pogués recuperar la unitat amb els sectors que en van sortir exactament per aquest motiu, ara a Reagrupament o a Solidaritat. I si alguna d’aquestes candidatures fracassés estrepitosament a les eleccions, és més probable que els seus dirigents es retirin o es passin a alguna altra formació molt més allunyada ideològicament que no pas que s’integrin en la que resti, la que sigui, amb un projecte polític pràcticament idèntic. 

Les reconciliacions en política són molt difícils per l’orgull i la vanitat del qui no vol reconèixer el seu error, però també per la manca de generositat del qui hauria d’acollir-lo de nou. I com diu la dita popular “a cada bugada perdem un llençol”.   

Tweet

La mateixa Llei de partits, tal com es va formular, ja era inadmissible en la mesura que s’elaborava  no per a ser aplicada al conjunt de la població sinó a una determinada ideologia. Era prevaricació en estat pur. La Llei introduïa conceptes tan absurds com la responsabilitat col·lectiva, quan és un principi jurídic que les responsabilitats sempre són personals; hi poden haver autors materials d’un delicte i col·laboradors d’un delicte, però mai un delicte col·lectiu. Introduïa també un altre concepte insòlit, com és el delicte d’omissió: la no condemna del terrorisme. Es pot pensar que és bo condemnar la violència, la violència política, la de gènere, la dels pederastes, la dels delinqüents en general, però no té cap sentit que es condemni qui no faci explícita aquesta condemna. [@more@] 

Tothom sap, i els jutges són els primers en aplicar-ho, que l’exigència de condemnar la violència, no és d’aplicació general. No passa res si al País Valencià no solament no es condemna sinó que es dóna cobertura i s’empara des de les institucions la violència contra grups nacionalistes; i no passa res si els dirigents d’un partit polític hereu del franquisme no condemna l’acció terrorista d’aquell règim; i molt menys encara, si el que no es condemna és el terrorisme d’Estat, molt més sagnant i cruel que el dels etarres, quan aquest aporta sucosos beneficis.  

Tampoc calen proves de res, per als tribunals corruptes, a l’hora d’emetre sentències. Hem vist sentències on es posa com a càrrec contra l’acusat tenir l’objectiu d’aconseguir la independència del seu país. Ara mateix, Arnaldo Otegi, com ja ha passat en altres ocasions, pot tornar a ser condemnat per un suposat delicte d’enaltiment del terrorisme per més que ell digui exactament el contrari, que rebutja la violència com a mitjà per a assolir objectius polítics. Els jutges saben que Otegi pot ser un perill per al nacionalisme espanyol, primera perquè podria aconseguir que ETA deixés la lluita armada (el crim més gran que podria cometre la banda, per als interessos dels espanyols), i segona perquè ell podria encapçalar un moviment democràtic que portés el país cap a la llibertat (l’altre gran delicte). I si no poden condemnar-lo per haver dit textualment que estava a favor de la violència, ja que ha dit el contrari, aleshores el condemnaran per amagar els seus veritables sentiments: vés a saber què està pensant quan afirma que rebutja la violència!.

A l’altra costat, tenim un Rodríguez Zapatero o una Trinidad Jiménez, com tants altres polítics espanyols, que es neguen en rodó a condemnar la violència terrorista del règim de Marroc. I a més a més tenen la barra dir que no la condemnen perquè hi ha interessos econòmics per entre mig. No tenen ni la dignitat dels qui no condemnen la violència etarra per uns ideals. Però és igual, els jutges corruptes saben que ells no han de jutjar ningú per estar a favor o per no condemnar la violència, només per tenir unes idees polítiques que posin en perill la unitat d’Espanya.

Tweet

Avui s’ha iniciat una campanya electoral amb resultats més que previsibles. Tothom diu que no cal refiar-se de les enquestes, però hores d’ara tothom dóna per fet que el dia 28 de novembre només caldrà veure com es concreten els serrells, els matisos de la derrota o de la victòria anunciada. De sorpreses se n’esperen ben poques, encara que per a alguns aquest petit marge d’indecisió que sempre es reserva per al dia del recompte pot ser molt important. CiU s’hi juga poder governar amb més o menys tranquil·litat, altres s’hi juguen la carrera política si no poden desmentir el desastre que s’anuncia, i per als grups petits uns grapat de vots de més o de menys els hi pot anar el ser o no en la política catalana. [@more@] 

Hi ha mitjans que anuncien en portada que estem davant d’unes eleccions de canvi. Sincerament, no sé on el veuen, el canvi. Són aquells mitjans que valoren la política només com un joc de les cadires, com una aposta per veure qui s’asseu a la poltrona i qui lluirà cotxe oficial. És cert que els darrers governs convergents de l’era Pujol, eren simple gestió de l’escàs marge de poder, sense cap ambició ni projecte de futur per a Catalunya; tan cert com que els Governs tripartits ens ha ofert més del mateix, amb el desgavell afegit de ser tres galls en un galliner i la mala pata d’ensopegar un període de crisi. Ni per bé ni per mal, no hi van haver canvis substancials en la política de l’anomenat govern de progrés. CiU no haurà de desfer cap esguerro important, com tampoc hi ha cap perill que faci enrere en res de transcendental. Tot ha estat més del mateix, basat en la submissió i la manca de coratge per a defensar el país, i en la estultícia de creure que amb no quina mena de joc de malabars aconseguiríem meravelles de Madrid. Garrotades i prou. I tot apunta a una reedició del mateix, amb l’avantatge per a l’Artur Mas que, encara que no faci res, sembla que ens encaminem cap a una lenta sortida de la crisi, que ell es podrà atribuir. 

Però en el fons, tot continuarà com fins ara. S’han esfumat les il·lusions de molts catalans que creien arribada l’hora d’un canvi definitiu, d’aixecar el cap amb dignitat i plantar cara a aquesta Espanya que ens odia. I no serà només responsabilitat dels polítics de sempre, preocupats només per la seva cota particular de poder, sinó també dels qui podien haver presentat una alternativa sòlida i engrescadora i s’han dedicat a fer més del mateix en el potineig de la política. La responsabilitat és col·lectiva; que ningú s’excusi en els altres.

Tweet

Hi ha paraules que perden tot el seu sentit a base d’utilitzar-les, o d’utilitzar-les en determinats contextos. Qualsevol polític basc que no faci una condemna molt explícita del terrorisme, fins i tot d’aquell terrorisme que vol deixar les armes, s’arrisca a què li caigui tot el pes de la Llei; no es considera delicte només el fet de donar suport moral i testimonials als qui practiquen la lluita armada, sinó al sol fet que, tenint una ideologia independentista, no se’n faci una condemna molt explícita. Naturalment, tothom entén que aquest imperatiu no afecta als qui tenen ideologies nacionalistes espanyoles, que poden tranquil·lament donar suport a altres formes de terrorisme, o no condemnar-les. El dret a la vida, o la condemna inequívoca de la violència, només es té en compte en funció de quines vides estiguem parlant i de qui és el causant de la violència. [@more@] 

L’activitat armada d’ETA fa molt de temps que és inexistent, i en tot cas, en els darrers anys, molt minsa. El nombre de morts que pot haver ocasionat en els darrers cinc anys són fàcilment superats amb l’acció terrorista d’un sol dia per part de l’exèrcit marroquí, de l’israelià o del xinès. Però en aquests casos els morts ja no compten, tenen un valor residual. I quan algú parla de l’acció criminal d’aquests governs, la paraula “criminal” adquireix un sentit figurat, hiperbòlic; de la mateixa manera que els “cadàvers” dels sahrauís, dels palestins, dels uigurs o dels tibetans tampoc cal interpretar-los al peu de la lletra. Els jutges d’arreu del món, i per suposat els espanyols, discerneixen perfectament entre l’acció criminal dels qui fan una pintada a favor dels presos bascos o dels qui no acaben de condemnar del tot un grup armat que busca a la desesperada una sortida del conflicte, i aquella acció diplomàtica consistent en donar ple suport i encobriment als autors materials dels crims perpetrats contra pobles proscrits. Els morts deixen de ser prova del delicte, tan bon punt hi ha interessos d’Estat, és a dir interessos econòmics al darrere. 

El Govern francès signava fa ben pocs dies un contracte milionari amb la Xina, a canvi de no parlar més de drets humans ni denunciar els crims del règim xinès. És la mateixa actitud del Govern espanyol per a qui cap vida sahrauí no mereix pertorbar les bones relacions diplomàtiques i empresarials amb el règim terrorista del Marroc. Les Nacions Unides accepten l’incompliment de totes les seves resolucions quan aquest incompliment ve de part del Govern israelià o del marroquí. Les víctimes del terrorisme deixen de ser-ho si porten turbant al cap, o no aporten beneficis empresarials.

Tweet

La Unió europea acaba de sancionar diverses companyies aèries, diuen, per haver acordat preus i evitar que la competència entre ells els perjudiqués. Sembla una broma. ¿És que hi ha algú que es cregui que les grans empreses, siguin aèries siguin terrestres, siguin del ram de les comunicacions, de la telefonia o de la banca, no es posen d’acord per no fer-se una guerra de competència permanent que els forçaria a rebaixar perillosament els preus?. Caldria veure si en aquest cas la sanció ha estat no pas per haver acordat preus, sinó per haver-ho fet de forma excessivament escandalosa, o si ha estat només un gest simbòlic per simular que hi ha institucions que vetllen per la lliure economia de mercat.  [@more@]

Si fos cert que des de les institucions europees es vetlla perquè les empreses no es reparteixin el pastís formant un trust per tal d’evitar els efectes negatius de la liberalització, podrien començar, per exemple, per la banca i les seves mal anomenades “agències de qualificació”. El funcionament és relativament simple: quan creuen que una institució o un país sencer es troba en una situació delicada (no cal que sigui crítica), aquestes “agències de qualificació”, simulant ser organismes independents que emeten informes rigorosament professionals, es posen d’acord per abaixar dràsticament el seu nivell de solvència. Immediatament, els mateixos bancs que dirigeixen aquestes “agències de qualificació” es veuen autoritzats a incrementar concertadament els interessos que cobraran a la institució o país en situació de crisi; de tal manera que fins i tot encara inicialment no fos cert que hi hagués una situació de crisi tan greu, aquesta es desencadena o s’agreuja precisament perquè no poden assumir l’increment dels interessos que els cobren. Aleshores, aprofitant la situació de feblesa que ells mateixos han “qualificat”, i per tant agreujat, el negoci és doble: d’una banda, poden fer préstecs a interessos absolutament abusius, propis d’usureres sense escrúpols, i de l’altra poden imposar-los les condicions que els siguin més rendibles, sabent que els seus guanys extraordinaris s’hauran de carregar sobre la població. Ara, un cop espremuda la vella Grècia, pot ser el torn d’Irlanda; i després ja es posaran d’acord per veure d’on poden treure el millor suc. Això sí, ja procuren revestir-ho tot d’una aparença de normalitat del sistema, amb informes més falsos i amanits que els que encarregava el Govern de la Generalitat. I, de tant en tant, per a justificar el sou del Comissari europeu encarregar de vetllar per la lliure competència, o en algun cas per evitar que els grans trusts operin amb tant de descarament que s’oblidin de mantenir les formes, s’imposen simbòliques sancions. Imbècils, no són.

Tweet

Alguns sectors acusaven ahir el Govern espanyol de passivitat davant de les agressions del Marroc contra el poble sahrauí. Tal com estava previst les forces militars del règim dictatorial del Marroc van irrompre violentament  al campament instal·lat als afores de Al-Aaiun. Tothom n’estava informat i no va ser cap sorpresa per a ningú. Seguint el protocol habitual en aquests casos, es van retirar primer els informadors i el possibles observadors internacionals, per tal que no quedessin testimonis de l’actitud violenta de l’exèrcit marroquí. Però no és cert que la comunitat internacional, i en concret l’Estat espanyol, s’hagi mostrat passiva en aquest cas, com no sol mostrar-s’hi mai. [@more@] 

El règim marroquí basat en la negació permanent dels principis democràtics, en la negació dels drets humans, i per suposat del dret dels pobles a sobreviure, no hauria gosat mai actuar sense en consentiment clar i rotund d’aquesta Comunitat internacional que li permet tenir un tracte de favor amb la Unió europea, i especialment amb Espanya. Un tracte de favor que beneficia només les classes dirigents i corruptes del règim, començant pel seu monarca, però que no té en compte en absolut les necessitat del poble marroquí, i molt menys dels altres pobles integrats, de grat o per força, com el sahrauí o l’amazigh. Des del moment que la violència terrorista aporta sucosos beneficis empresarials, deixa de tenir la consideració de “violència” i de “terrorista”. I així ho entenen els polítics sense escrúpols i els jutges corruptes que simulen estar en contra del terrorisme quan en realitat només estan contra de les idees que podria haver-hi darrere d’uns determinats grups armats. 

El Govern espanyol, però, no es manté passiu davant del conflicte entre el règim terrorista i els pobles subjugats, sinó que manté una ferma i decidida aposta a favor dels primers. Perquè no els repugna ni la violència, ni els morts, ni la negació dels drets humans; com al règim del Marroc, només els repugna que algú respongui a la seva violència amb les mateixes armes.     

Tweet

Aquests dies hem viscut un desplegament descomunal, publicitari i de seguretat, en motiu de la visita de Benet XVI. Els mitjans de comunicació hi han col·laborat esplaiant-se amb tota mena de detalls sobre el dispositiu de seguretat i sobre cadascun dels preparatius per a la visita de cap de setmana del Cap de l’Església Catòlica. L’anècdota del policia negligent que havia perdut els papers sobre el dispositiu de seguretat ha acabat de reblar el clau. El Ministre de l’Interior va haver de sortir al pas per a tranquil·litzar la població: tot estava sota control i l’Estat garantia la seguretat de tan il·lustre visitant. [@more@] 

Per a ser informativament correctes, haurien d’haver aclarit que moltes de les mesures que ells presentaven com a dispositiu especial de seguretat, no eren sinó simples rutines que es prenen cada vegada que hi ha un Cap d’Estat o una concentració important de persones. Però, al marge d’aquesta magnificació que n’han fet els mitjans, sembla evident que tots plegats s’han passat de la ratlla. Quantes vegades s’han fet cimeres amb Caps d’Estat, amb dispositius de seguretat molt més eficients, però també molt menys ostentosos. O és que a Santiago de Compostel·la el risc era menor que a Barcelona?. Si ens quedem amb l’espot publicitari de la Sagrada Família com a reclam turístic, la resta ha estat un bluf; tampoc calia esperar-ne més. Aquesta vegada fins i tot han hagut de donar ordres a la policia perquè quantifiqués a l’alça el nombre d’assistents o seguidors dels actes, quan normalment, quan es tracta de valorar quantitats de manifestants, sempre els compten a la baixa. 

Als inicis del Govern de la Generalitat de Josep Tarradellas, quan disposava d’un pressupost que no donava per més que per a administrar l’edifici de la Plaça de Sant Jaume, li agradava sortir amb el cotxe oficial, banderetes alçades i una comitiva de vuit motoristes al davant i al darrere. No eren mesures de seguretat, sinó d’ostentació; calia fer ben visible la seva presència. Sincerament, tantes mesures de seguretat en la visita de Benet XVI crec que anaven molt més dirigides a l’ostentació i a satisfer la vanitat, personal i institucional, del personatge que a garantir-ne la seva seguretat.  

Tweet

(Article publicat al Bloc Gran del Sobiranisme)

Dies enrere, l’Artur Mas anunciava que disposava d’un informe tècnic segons els qual el Concert econòmic era compatible amb la Constitució Espanyola. I aquests dies, Francesc Homs va presentant el seu llibre Dret a decidir: Estació Concert on reitera aquesta mateixa tesi. No és pas nova aquesta dèria de voler trobar escletxes legals en la legislació espanyola que ens permetin canalitzar les nostres reivindicacions. Ja ens va passar amb el tema de la Llei de Consultes populars, i no és pas tan diferent al discurs que també podem sentir des d’altres opcions independentistes en el sentit que tenim a favor nostre l’aval de la sentència del Tribunal Internacional sobre el cas de Kosovo, o de la mateixa Unió europea que també preveuria una ampliació interna per la via de la segregació. [@more@] 

Ja entenc que hom vulgui donar a les propostes polítiques un caire de serietat i de rigor, en el sentit de no fer propostes sense to ni so com a mers brindis al sol, sense haver-ne estudiat la viabilitat. Però tampoc podem enganyar-nos constantment. A Espanya, però també a la resta d’Estats, la legislació és un entramat de normes pensat per a defensar l’Estat enfront de la ciutadania; i molt més si aquesta ciutadania pot tenir la temptació d’escapolir-se del poder estatal. Un poder que no solament es reserva el dret a prendre les grans decisions i a legislar segons les seves conveniències, sinó a fer-ne la interpretació que li convé en cada cas. 

Ho hem vist clarament amb la darrera sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut de Catalunya, però sobretot en contra de la pretensió catalana de reivindicar uns drets col·lectius, en contra de la seva existència com a poble, i en contra de la seva llengua. Per a rebatre el contingut del ja migrat Estatut no els va caldre atenir-se a la lletra, i molt menys a l’esperit, del text Constitucional, sinó que van passar directament a fer-ne una interpretació sui generis, la que políticament els convenia en aquell moment, fins i tot contradient sentències anteriors. Per exemple, la Constitució en el seu article 3.2 diu “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives comunitats autònomes d’acord amb els seus estatuts”. És a dir que, segons la Constitució, han de ser els estatuts d’autonomia els qui regulin aquest règim d’oficialitat, que hauran de compartir amb la llengua espanyola que, tal com s’indica en l’article 3.1, és la llengua oficial al conjunt de l’Estat. Però la sentència del Tribunal Constitucional nega això que sembla tan evident en el text constitucional, i és ell qui s’atribueix la potestat de regular aquesta oficialitat del català a Catalunya. Ells interpreten, doncs, que quan la Constitució diu “…d’acord amb els seus estatuts”, en realitat hauria de dir “…d’acord amb el que el TC permet que digui l’Estatut”. Un veritable frau, semblant al d’aquelles repúbliques bananeres on els militars admetien que es fessin eleccions sempre que en sortís guanyador la força que ells avalaven. 

Amb això vull dir que no solament ja han fet una legislació a la seva mida, i preveient que no poden permetre determinades vel·leïtats poc afins al règim, sinó que ells no tenen per què atenir-se ni a les pròpies lleis. Cap jutge espanyol gosaria, si no és en aspectes marginals o molt puntuals, condemnar l’Estat o algun dels seus poders pel fet d’incomplir una llei que políticament no convé aplicar perquè pot resultar lesiva als interessos dels partidaris de l’Espanya unitarista. I no cal dir que poden sentenciar en contra de l’aplicació de la legislació internacional, per més que teòricament formi part de l’ordenament jurídic espanyol, com ara la Carta Europea de llengües regionals o minoritàries.  

No hi fa res que el jurista més solvent afirmi, o demostri, que el Concert econòmic és possible en el marc de l’actual Constitució espanyola, o que la declaració unilateral d’independència hauria de ser legitimada per la Comunitat internacional. Ells també trobaran els seus juristes que afirmaran exactament el contrari. Res no és possible ni impossible en funció del que diguin els textos legals, sinó en funció de la voluntat majoritària de la ciutadania. El Concert econòmic que reclamen tant CiU com Esquerra no és més o menys viable pel fet que no hi hagi cap article de la Constitució que ho impedeixi, ni pel fet que algun jurista trobi un article de l’actual legislació que ho pugui emparar. De la mateixa manera, la independència de Catalunya no dependrà de l’aplicació del dret a l’autodeterminació reconegut per les Nacions Unides, ni dels precedents històrics en el reconeixement de nous Estats europeus. Fonamentalment, dependrà de la pròpia convicció dels catalans, de la valentia dels seus líders per a liderar el procés, de la credibilitat que aquests puguin tenir per a arrossegar-hi una àmplia majoria social… en definitiva, dependrà de nosaltres mateixos. 

Si no tenim això, ells i la seva administració de Justícia es riurà, com ha fet sempre, de les pròpies lleis i aplicaran només aquelles que els convingui. L’Estat no només fa la llei, sinó també la trampa.

Tweet