Assisteixo a una reunió, plantejada com a taller, per a tractar el tema de la immigració. La convoca el regidor d’Esquerra de Vic, Joan López, que porta temes benestar social i de ciutadania en el Govern municipal. Hi assisteix gent de l’entorn republicà interessada en el tema de la immigració, així com representants de diversos col·lectius d’immigrants de la ciutat. Em sorprèn positivament la introducció del regidor, assumint com a pròpies les mancances existents en l’àmbit de país i general de la societat en aquesta matèria amb un encomiable sentit crític i d’autocrítica. Una bona manera de començar, assenyalant el llarg camí que encara queda per córrer. [@more@]
Hauria pogut, i tenia prou arguments per a fer-ho, remarcar tota la feina feta des de la seva regidoria amb resultats altament satisfactoris. Hauria pogut posar sobre la taula la realitat vigatana, on amb un 25% de població nouvinguda no hi ha gaire més conflictivitat que l’atiada i protagonitzada pel grup d’extrema dreta local, que instiga l’odi als immigrats amb la mateixa fatxenderia i irracionalitat amb què ha fet seu també, des que era militant de Fuerza Nueva, l’odi a la cultura i a la identitat catalana. Hauria pogut constatar que comparativament el model català és dels més reeixits, si ho comparem amb el que passa a mots indrets d’Europa; i dins de Catalunya, el model de Vic és tot un referent. Hauria pogut reivindicar com a pròpies les polítiques d’integració que s’ha demostrat que eren les més efectives, enfront de les polítiques segregacionistes i fins i tot les polítiques aparentment protectores de la immigració, però que a base de remarcar la seva diferència d’origen introdueixen elements de rebuig o de recel envers la cultura d’acollida. Però no ho va fer. I es va limitar a admetre les mancances encara existents, i en tot cas al seu compromís a continuar treballant per superar les moltes deficiències i dificultats que resten encara.
Però, si em va sorprendre positivament l’actitud del regidor del tot honesta i autocrítica, potser fins i tot en excés, em va resultar més desconcertant la intervenció d’alguns dels assistents. Com sol passar en aquests casos, els qui van encetar el debat van ser persones d’aquí compromeses i activistes en favor dels drets dels immigrants. Però ràpidament el debat va girar entorn de la semàntica, en un intent de cercar una puresa lingüística a l’hora de definir els conceptes, més que en les mesures i les accions reals que caldria emprendre: ¿es pot parlar d’un llengua “dominant” o “predominant” per a donar cohesió a la societat d’acollida tan diversa? Algú fins i tot va treure el Diccionari de l’Acadèmia espanyola per explicar la connotació negativa del concepte “dominar”, obviant però que, en català almenys, també té el sentit de “ser més abundant o majoritari”, i el DIEC inclou l’exemple “l’opinió dominant” que no implica que subjugui les altres. ¿Per què darrerament es torna a utilitzar més el terme “immigrant” en lloc del “nouvingut”? I encara podríem afegir ¿per què s’utilitza el terme “immigrant”, que en ser una paraula formada a partir d’un gerundi té aquesta connotació de situació temporal, en lloc del terme “immigrat” que com a participi indica una acció ja acabada (en el seu dia va ser immigrant) i per tant dóna peu a tenir-la només com a referència d’origen però ja plenament integrat en la nova societat?
No diré que tot això no tingui cap importància, i que es pugui descuidar el llenguatge. Però em sembla que ens perdem en discussions bizantines, on, a més, els contendents no són la representació de les diferents visions i enfocaments del tema, sinó que el debat es circumscriu en l’àmbit dels qui coincideixen bàsicament en la defensa dels drets de totes les persones, en un pla d’igualtat, i sigui quina sigui la seva procedència. No crec que a Madrid o a París, per exemple, ningú, ni les mateixes associacions d’immigrants ni els activistes més convençuts, facin qüestió del predomini de la llengua castellana o de la francesa.
Al marge d’aquestes qüestions semàntiques, van sorgir també diverses intervencions igualment puristes a l’hora d’assenyalar exemples del que, ni que sigui subliminalment o esporàdicament, també es podria considerar com a formes de discriminació; o bé, atribuint a actituds hipotèticament racistes conseqüència de la crisi econòmica que afecten bàsicament a tota la població, sense massa distincions. I és en aquest camp on solen aparèixer argumentacions antiracistes calcades de les argumentacions netament racistes. El fet que individualment una persona, o un grup molt minoritari, d’un col·lectiu tingui un comportament incívic o delictiu pot ser utilitzat pels grups xenòfobs com a argument per a atribuir a tot el col·lectiu el que és una responsabilitat estrictament individual d’aquella persona; doncs, també s’esdevé que en el marc d’una convivència general acceptable (sempre millorable, està clar) hi pot haver alguna actitud concreta de caràcter xenòfob, però que no és atribuïble al conjunt de la població.
També hi va haver qui, amb un esperit paternalista, reclamava que no es traslladés a la població nouvinguda els neguits i les reivindicacions identitàries dels catalans, al·legant que aquesta població té altres problemes més peremptoris. Partint de la base que en cap cas no se’ls pot atribuir cap responsabilitat pel que fa als problemes de la llengua catalana o de la desvirtuació de la identitat nacional, no entenc que es pugui defensar una plena integració en una societat sense assumir-ne també els seus problemes i les seves aspiracions. I, en tot cas, la seva participació en la societat d’acollida no podrà ésser neutral. Recordo haver tingut aquesta mateixa discussió amb representants de la Casa del Tíbet a Barcelona, que no entenien que se’ls demanés que fessin els seus escrits en català a Catalunya, fins que els vam suggerir la possibilitat d’establir un casal català al Tíbet i que allà ho faríem tot en Xinès. Si algú va a viure al Marroc, per exemple, no podrà obviar la causa dels sahrauís o dels berbers; podrà alinear-se, això sí, amb les tesis del règim antidemocràtic del Marroc o acceptar com a legítimes les aspiracions d’aquests pobles. Els impostos dels catalans que es queden a Madrid i no retornen a Catalunya inclouen també els impostos d’aquesta població nouvinguda. Per tant, aquests podran alinear-se amb les tesis dels qui sostenen que és normal que aquests diners se’ls quedin a Madrid, o les dels qui sostenen que haurien de revertir a Catalunya, o engruixir la massa abstencionista d’indiferents; però integrar-se a la societat catalana vol dir assumir, amb una o altra posició, aquesta realitat conflictiva.
En definitiva, enfront d’una problemàtica social de grans dimensions, com veiem a França, a Alemanya o a altres indrets; enfront d’una legislació descaradament racista, com ho és l’espanyola, amb la seva Constitució al capdavant que estableix la desigualtat de drets en funció de la llengua d’origen; enfront de l’aparició de grups d’extrema dreta de caràcter xenòfob, que promou actituds discriminadores i de rebuig envers els nouvinguts; enfront de sectors paternalistes que voldrien aïllar aquesta població de la realitat catalana, encara que sigui amb l’excusa de protegir-la, i sovint limitant-se a la celebració de festes i activitats que recorden el seu origen immigrant, més que amb accions que els afavoreixin la plena integració; enfront de les actituds, conscients o inconscients, de sectors de la població que es miren amb recel els nouvinguts; enfront de tot això, no podem perdre el temps en discussions semàntiques ni purismes verbals, en una mena de cursa per veure qui és més antiracista, però oblidant on és el veritable enemic de la convivència i de la integració. No podem perdre el temps assenyalant-nos entre nosaltres per la utilització d’un terme políticament no del tot correcte, enlloc de bastir una estratègia clara i un pla d’acció per a fer efectiva la plena integració de tots els qui viuen i treballen a Catalunya, amb els mateixos drets i deures.
