Bloc de notes de Josep Romeu

Esquerra Republicana va emprendre un procés obert al seu entorn més immediat per a recollir aquelles propostes bàsiques que haurien de conformar la seva proposta electoral i que servirien com a condició indispensable per a negociar un nou Govern de la Generalitat. Un procés encomiable, certament, desdibuixat només per la situació prèvia de la qual es partia amb una deriva desconcertant de la seva direcció. La consulta feta a la militància i a molts simpatitzants és una bona pràctica, sempre que al final no es torni a l’estil tradicional de passar-se les promeses i els compromisos pel forro. [@more@] 

Segons les enquestes, tot sembla indicar que Esquerra no haurà de patir pel compliment dels seus compromisos perquè l’àmplia majoria de CiU farà inviable d’una banda la reedició del tripartit i de l’altra seran innecessàries les aliances dels convergents per a governar. Com era de preveure, el primer compromís que posarà Esquerra per a negociar una nova majoria de Govern serà la convocatòria d’un referèndum sobre la independència. Un compromís inassumible pels socialistes i que l’Artur Mas ja ha anunciat que tampoc no prendria. De tota manera, costa d’imaginar que podent repetir un tripartit el PSC no intentés una nova estratagema per a fer empassar alguna bola als republicans, com ja va fer fent-los creure que la Llei de Consultes populars podria incloure també una consulta sobiranista. També costa d’imaginar que CiU deixés escapar, per aquesta qüestió, la possibilitat de tornar al Govern si tot depengués del suport d’Esquerra. I encara costa més d’imaginar que els republicans, podent mantenir cotes de poder, es resignessin a tenir un paper marginal per defensar una integritat de principis que no han pas mantingut fins ara. Però, com deia, tot sembla indicar que no hi haurà l’oportunitat de comprovar fins on arriba el compromís de les diverses formacions. 

El segon dels sis compromisos que li ha demanat l’entorn d’Esquerra, i que el partit ha fet seu, és la reclamació del Concert econòmic. Una reclamació que coincideix de ple amb la gran proposta electoral dels convergents i que, inexplicablement, des d’Esquerra es ridiculitza i es considera inviable. O sia que des d’Esquerra es considera que la primera prioritat ha de ser la convocatòria d’un referèndum per la independència, i tot seguit, reprendre la reivindicació i si és possible la negociació per a obtenir un Concert econòmic. Quina poca fe en la consulta independentista!

Tweet

Des de fa un cert temps sembla que està de moda parlar de la Guerra. A casa nostra, a part dels programes institucionals de Memòria històrica han paregut un munt de llibres, d’assaig o de ficció, i de pel·lícules que giren entorn dels horrors de la Guerra Civil espanyola i de les seves nefastes conseqüències. Ja no és temps d’analitzar els esdeveniments de 70 anys enrere des de la perspectiva de bons i dolents, tot i que evidentment hi havia una legalitat democràtica contra la qual es va revoltar una banda de facinerosos. Ara es porta treure a la llum els excessos i els crims d’uns i altres. Però això és història; història passada. I a l’estil d’aquells jutges estrella que, com a fórmula per a la seva promoció personal, es dediquen a jutjar dictadors caiguts o en desús, sembla que els Estats també s’empernen en fer-nos creure que les guerres anteriors podien ser tan brutals com vulgueu, però les actuals, les que emprenen ells, estan perfectament justificades i la seva veritat és matèria reservada, Secret d’Estat.  [@more@] 

Em sembla gaire bé insultant que el Pentàgon condemni les filtracions fetes per Wikileaks sobre els horrors i els crims comesos en la guerra de l’Iraq. L’única condemna possible seria si els documents als quals ha tingut accés Wikileaks no fossin certs. Tothom sap que les guerres sempre són criminals, injustes i injustificades, perquè sempre hi ha interessos econòmics que les promouen i perquè la població civil sempre n’és la víctima. El fet que una Justícia absolutament corrupta sigui capaç de discernir o fer els ulls grossos quan els crims són comesos per gent uniformada i servint els interessos dels estats, no treu que la qualificació de criminals sigui perfectament adjudicable als promotors de la guerra de l’Iraq i de tantes altres guerres. I l’única diferència amb la resta de criminalitat, per a la qual se senten autoritzats a intervenir els poders judicials, és el nombre de víctimes incomparablement superior, els beneficis econòmics igualment extraordinaris i la recompensa per no perseguir aquesta criminalitat institucionalitzada.  

Als ciutadans honestos els hauria d’importar un rave el sistema utilitzat pels responsables de Wikileaks per a obtenir la informació. Justament la dificultat per a accedir a aquests documents qualificats de “secret d’Estat” demostra el grau de complicitat dels organismes estatals en el crim organitzat. I és que els anomenats “serveis secrets”, “matèria reservada” o “secrets d’Estat”, als Estats Units o a qualsevol Estat del món, són una farsa per a amagar i justificar tota mena de crims i de violacions dels drets humans. L’única resposta honesta davant les filtracions fetes per Wikileaks seria l’obertura de procediments judicials contra tots els responsables dels crims que s’hi denuncien. Però parlar d’honestedat en la política i en la Justícia és tota una quimera.

Tweet

En un sol dia es va col·locar gaire bé la meitat dels bons que té previst emetre la Generalitat. Tot un èxit, certament. L’emissió de deute públic és un recurs relativament habitual de moltes administracions, i per tant no té res d’estrany que també l’hagi emprat el Govern de la Generalitat. Però, no oblidem que no deixa de ser una forma més d’endeutar-se, perquè aquests diners l’any que ve s’hauran de tornar, i amb interessos; i la bola de l’endeutament es farà més gran. Amb totes les retallades que s’han fet en els darrers mesos, incloses reformes estructurals netament lesives als interessos dels treballadors, com és que la Generalitat continua endeutant-se?. 

[@more@]

La resposta és relativament senzilla. Normalment, aquestes emissions de bons es fan per a cobrir inversions amb visió de futur; però, en aquest cas es tracta de la immediatesa d’arribar a final de mes, o a final d’any, i cobrir les despeses corrents: nòmines, concerts sanitaris, etc. Aquí no s’hi valien decisions estratègiques de si es podia ajornar o no una inversió, calia evitar al preu que fos el risc d’una suspensió de pagaments. I aquest “preu que fos” ha estat molt alt. Al 4’75% d’interessos cal afegir-hi la sucosa comissió que s’enduen els bancs i caixes per a la seva tramitació; un preu molt per sobre del que s’acostuma a pagar en els mercats, i en tot cas molt proper al que ha hagut de pagar Grècia per ser considerat un Estat insolvent. Per què, doncs, la Generalitat ha utilitzat aquest recurs i per què ha ofert d’entrada una rendibilitat tan alta a costa de les arques públiques?  

Si tenim en compte que el preu del diner també el marquen les lleis del mercat, podríem deduir-ne tres possibles explicacions: la primera podria ser que la imperiosa urgència de captar aquests recursos no permetia a la Generalitat córrer el més mínim risc de no col·locar immediatament els bons; la segona seria que els economistes del Govern, en una demostració de manca de confiança, hagin fet un càlcul erroni sortint amb un preu excessivament alt, perquè tot sembla indicar que oferint uns interessos més propers als del mercat, i per tant més rendibles per a les arques públiques, també s’haurien pogut col·locar; i la tercera, en combinació amb les dues anteriors, seria que el Govern actual sabent que ha de passar la pilota al rival polític no ha mirat massa prim i ha anat a assegurar-se el cop, al capdavall serà CiU qui l’any que ve es trobarà amb la dificultat afegida d’haver de retornar amb interessos els diners ara recaptats precipitadament.  

Tweet

(Publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Sovint, als alumnes, els explico que no cal tenir excessius problemes de tipus moral per dir una mentida. No dir tota la veritat, dir-la a mitges o fins i tot falsejar-la una mica no és tan greu si això et pot beneficiar, i sempre que no causi un perjudici als altres. Ho explico referint-me a les estratègies que hom pot seguir per a treure una bona nota d’un examen. Els adverteixo, això sí, que el perill pot estar en què hom acabi enganyant-se a si mateix, essent-ne al capdavall el principal perjudicat. [@more@] 

Suposo que la idea deu ser aplicable també a la política. La majoria de les enquestes indicaven que ni Solidaritat ni Reagrupament no tenien garantida la presència al Parlament després de les eleccions del 28 de novembre, o, en el millor dels casos, seria amb una mínima representació. I malgrat tot, ambdues formacions van entestar-se en presentar-se per separat sabent que això provocava un cert desencís entre l’electorat independentista i sabent que, amb la Llei d’Hondt, la suma de vots pot equivaldre a força més que a la suma de possibles diputats. 

Més enllà dels raonaments de procediment, perquè no n’hi pot haver ni d’ideològics ni de programàtics, han aparegut les pròpies prospeccions de resultats com a explicació o justificació de la decidida voluntat de presentar-se per separat . Des de Solidaritat, per exemple, s’afirmava que segons les seves enquestes podien arribar a treure entre sis i vuit diputats, mentre que a Reagrupament també es mostren convençuts que tindran representació al proper Parlament de Catalunya. Res a veure amb el que diu la majoria de les enquestes publicades per diversos mitjans de comunicació. 

La pregunta que se’ns fa als més escèptics és: i tu et creus les enquestes que interessadament publiquen els mitjans de comunicació?. N’hi ha que fins i tot tenen la gosadia d’acusar-nos d’aigualir-los la festa, com si el fet d’alertar del perill que correm en fos la causa. I la veritat és que jo ni crec ni deixo de creure. Però em fa por que no facin com aquells mal estudiants que es freguen les mans pensant que han pogut enganyar tothom, pel fet d’haver falsejat un examen, i després cauen en rodó quan la cosa va de debò. 

Demà tindrà lloc a Barcelona la primera Convenció de Solidaritat Catalana per la Independència. I si no volem que sigui la darrera ja cal que sigui tot un èxit i que enceti un procés d’engrescament col·lectiu que fins ara no acabem de veure, fora dels recintes on es celebren els seus actes. Espero que l’enquesta que exhibeixen els dirigents de SI no sigui una bravata; i que el que tingui de fanfàrria vagi orientat a animar algun despistat que podia deixar de votar-los per por que el seu vot resultés inútil. Altrament, podria donar-se la situació ridícula que només els creadors de l’engany se l’haguessin acabat creient.

Tweet

No és pas la primera vegada ni segurament tampoc serà l’última. La sortida de to de l’Alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, del Partit Popular, mofant-se de forma grollera de la nova Ministra de Sanitat, la socialista Leire Pajín no és cap novetat. De fet, no va dir res que no pensés, que no li sortís de l’ànima, ja que en l’entrevista radiofònica on les va pronunciar ell mateix deia clar que el que diu ho sent de veritat. I aquest és el problema. [@more@]

Ja es pot disculpar tan com vulgui, que el fet és el mateix. La disculpa, en aquests casos, no és una forma de reconèixer que ha comès un error, que li han sortit unes paraules que en realitat no volia dir, sinó que només es refereix al fet que, essent ell una imatge pública del partit, no queda bé que ho digui en públic. Cadascú és com és, i la seva categoria com a persona no dóna per més. És el que passa sempre amb els exabruptes dels polítics que tot sovint es veuen obligats a rectificar o a demanar disculpes, no pel que acaben de dir sinó pel que els acaba sortint com a despropòsit als mitjans de comunicació. Al Partit Popular no poden sancionar-lo perquè la seva opinió, o millor dit la seva grolleria, és compartida per la majoria; com a molt, el renyaran pel que pugui haver perjudicat la imatge del partit, que tampoc deu ser tant perquè els seus militants i votants no hi discreparien gaire. L’advertiran, això sí, que aquesta mena de comentaris se’ls guardi per quan no hi hagi micròfons oberts. La diferència entre el Partit Popular i Intereconomia, per entendre’ns, és que els primers es reprimeixin públicament i els altres, no. No sé si té massa sentit que l’Alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, es disculpi. Perquè, ben mirat, o bé és una disculpa hipòcrita per refer-se de la mala imatge que ha donat, o bé és una disculpa o un demanar perdó per ser tal com és.

Tweet

Encara són ben actives les generacions de militants polítics que es van formar a les acaballes del franquisme o a l’inici de la transició, sota els cànons del socialisme. Molts recordaran els problemes interns del PSOE quan va abandonar l’ortodòxia marxista, o la controvèrsia existent entre les formacions comunistes quan el concepte d’”eurocomunisme” sonava com una mena d’insult o de rebaixa a uns ideals. I tanmateix, tot plegat ens sona com a molt llunyà. Abans de la caiguda de la Unió Soviètica l’esquerra de l’Europa occidental hi tenia un referent, encara que fos remarcant-ne les discrepàncies. [@more@] 

Teòricament, la desaparició del Mur de Berlín representava també el fracàs històric d’un model de societat. S’imposava el liberalisme en el nou ordre mundial, deixant per a l’anomenada socialdemocràcia el paper moderador dels excessos de l’economia de mercat. Els partits socialistes, en el millor dels casos, exercien de liberals més sensibles però sense cap aspiració transformadora. Hom podia entendre que el model comunista o revolucionari podia haver tingut un paper en determinats moments de la història, però que en una societat post industrial o globalitzada deixaven de tenir sentit, eren inviables, i la seva obstinació a persistir no podia anar sinó en contra de la pròpia població que suposadament volien defensar. D’aquí que l’esquerra europea iniciés una ràpida transformació cap a l’ecologisme i cap a la defensa dels drets socials, sense qüestionar ja el model econòmic global. Fins aquí, tot entraria en la normalitat d’una lògica d’evolució històrica.

Però, què s’ha esdevingut amb aquells països que eren els referents d’aquesta esquerra europea, i per tant de molts de nosaltres? Els vells comunistes, russos o xinesos, i els seus hereus han fet un gir inesperat (almenys inesperat per nosaltres) en situar-se de cop, i sense moure’s de lloc, sovint mantenint els mateixos símbols de la falç i el martell, a l’extrema dreta més brutal. Més a la dreta del Partit Republicà dels Estats Units, hi trobaríem ara el partit comunista xinès o el de Corea del Nord, on fins i tot es permeten d’instaurar una mena de monarquia feudal o absolutista. La nova Rússia i la vella Xina, han instaurat uns règims ferotgement capitalistes en l’àmbit econòmic, i despietadament dictatorials en l’àmbit social.

Tweet

De tant en tant, en diverses instàncies internacionals, es posa en qüestió la qualitat democràtica de l’Estat espanyol, la legalitat d’algunes de les seves mesures i el rigor de la seva Justícia. L’interès polític, de partit, condiciona clarament les institucions de l’Estat i especialment la Justícia. Hi ha moltes, massa, sentències que només s’expliquen des d’una perspectiva estrictament ideològica i partidista, i que posen en evidència la parcialitat o la corrupció dels tribunals espanyols, començant pel Constitucional. [@more@] 

Dies enrere era el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg qui condemnava l’Estat espanyol per incomplir l’article número 3 del Conveni Europeu dels Drets Humans, donat que la justícia espanyola es va negar a investigar les suposades tortures, certificades per un informe forense, a Mikel San Argimiro, detingut i incomunicat l’any 2002 per l’aplicació de la Llei Antiterrorista. També el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides havia exposat en el seu cinquè informe periòdic de l’Estat espanyol que “l’abast potencialment excessiu de les definicions de terrorisme en el dret intern, en particular les que figuren en els articles del 572 al 580 del Codi Penal espanyol, […] podrien donar lloc a la violació de diversos drets enunciats en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”. Però podríem recordar també sentències anteriors en què es declarava improcedent el tancament del diari Egin o de l’Egunkaria, o les detencions de l’anomenada operació Garzón contra independentistes catalans, o els reiterats incompliments de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries denunciats pel Consell d’Europa… 

Però, és igual. El Govern espanyol, i la seva Justícia, saben que totes aquestes organitzacions internacionals són pura pantomima. El compliment de les Lleis i acords internacionals, per més que teòricament formin part de l’ordenament jurídic espanyol, és purament opcional, i les seves sentències condemnatòries són perfectament negligibles.

Tweet

Els debats sobre els pressupostos no tenen cap mena d’interès. Ja se sap que per al Govern són els millors possibles, i per a l’oposició són regressius i els menys adequats per a les necessitats del país. Els arguments de Govern i oposició són calcats als que mantenien anys enrere els mateixos protagonistes, encara que amb els papers canviats. I per als grups minoritaris que només poden aspirar a ser el complement que falta al grup del Govern, els mateixos números poden passar de ser el pitjor dels desastres a ser perfectament assumibles, si reben algun tipus de compensació que ni tan sols ha d’estar relacionada amb els mateixos pressupostos. [@more@] 

Al llarg dels anys, CiU s’ha trobat diverses vegades en aquesta situació, i en alguns casos els ha aprofitat per a tirar algun peix al cove, en forma de traspàs o d’inversió, però en molts altres ha malbaratat l’oportunitat donant suport als pressupostos a canvi de promeses. De fet, un dels primers acords que va aconseguir el PNB a canvi de votar afirmativament els pressupostos del PSOE era que el Govern complís un dels compromisos que havia contret en la negociació dels pressupostos de l’any passat. I que, lògicament, els socialistes no van complir. Caldrà veure en què queden els acords signats aquesta vegada.  

Però el cert és que, enguany s’ha donat alguna paradoxa curiosa. El PNB ha aconseguit el compromís del Govern espanyol de donar compliment al que diu l’Estatut de Gernika, cosa que per suposat ha tret de polleguera al Partit Popular: com es pot tenir la vel·leïtat de complir el que diu la Llei! En bona lògica, els traspassos de competències que marca la llei, haurien de fer-se efectius per iniciativa governamental, sense necessitat de cap mena de pacte. Però ja se sap que la lògica i la Justícia a l’Estat espanyol són quimera pura. Però és que resulta que qui negocia donar més competències per al Govern basc és el partit de l’oposició, el PNB. Està d’acord el Partit socialista basc, ara al govern, en assumir aquestes competències que marca l’Estatut? Si ja les volia assumir, perquè no ho negociava directament tenint en compte que a Madrid governen els seus companys de partit? 

Els bascos, doncs, contents perquè s’han endut la promesa d’un peix al cove; un peix que per llei ja era seu i que ara han hagut de tornar a pagar. La diferència amb el peix al cove dels catalans és que aquí paguem igualment, o més, però el peix se’ls queden ells. Entre els qui s’escandalitzen, i fins i tot poden amenaçar d’anar als tribunals, pel fet que es compleixi la llei, i els qui del compliment d’aquesta llei en fan matèria de negociació podem ben dir que ens trobem en un país dominat per mafiosos xantatgistes.

Tweet

Mentre aquí ens vam passar mesos parlant d’una vaga general que al final va acabar sense més pena ni glòria, a França sembla que s’ho prenen més seriosament. Dia rere dia van intensificant les mobilitzacions involucrant-hi nous sectors en la protesta. I, inevitablement, també apareixen els aldarulls, les actituds violentes i els actes de vandalisme. Res de nou. Les reivindicacions són les mateixes; la metodologia, tota una altra. Els resultats estan per veure, entre altres coses perquè la pèrdua del control de la situació pot acabar beneficiant el Govern de Sarkozy. [@more@] 

Deixant per sentat que la violència no és justificable, el que sobta és la passivitat amb què els treballadors i la població en general es resignen a unes mesures dictades pels grans interessos econòmics en contra seva. La crisi els ha anat com anell al dit per a poder emprendre mesures ultraconservadores, que suposen una retallada dels drets socials conquerits al llarg dels anys amb no pocs esforços. I ara, ja, la crisi no hi té res a veure. Perquè les mesures que estan prenent la majoria dels governs europeus, ells mateixos ho reconeixen, el que fan és retardar la sortida de la crisi. Han trobat l’excusa perfecte per a garantir que els plats trencats de la mala gestió de la banca, dels excessos dels especuladors, i de la cobdícia de les grans empreses els pagui íntegrament la classe treballadora. Els escassos recursos de la ciutadania, a través dels impostos i ara també a través de les pensions, són desviats cap als grans poders econòmics que no es resignen a contenir el nivell de beneficis, ni en les situacions més difícils. 

El que sobta, dic, és aquesta passivitat i esperit de resignació que aquí també han assumit des de fa temps els sindicats. Estem retornant moltes dècades enrere pel que fa a drets socials i laborals. El President de la Patronat espanyola, prototipus perfecte d’empresari inepte i sense escrúpols, pot donar la seva recepta sense que li caigui la cara de vergonya, ni li trenqui ningú: “treballar més per a guanyar menys”. Es referia als treballadors, és clar. El que sobta és que davant de tanta violència dels Governs titelles en mans dels interessos dels poders econòmics, les respostes violentes (molt menys violentes que les del poder) siguin tan escasses, tan anecdòtiques, tan residuals… Impera la resignació i la impotència.

Tweet

Per més que ho intentin dissimular, amb sospites i fins i tot presumptes proves, la darrera assemblea de compromissaris del F.C. Barcelona tenia tots els aires d’una conxorxa on confluïen la revenja estrictament personal de Sandro Rossell i els interessos polítics de combatre un Joan Laporta independentista. Els mateixos responsables econòmics de la nova Junta de Sandro Rossell afirmàvem que les diferències no provenien de cap frau, paraula que s’han guardat prou de dir oficialment, sinó de diferents fórmules d’elaborar la comptabilitat; molt més prudent i conservadora per part de la nova Junta. [@more@]En el cas que hi hagués sospites mínimament fundades d’un possible frau, hauria estat imperdonable que Sandro Rossell hagués votat en blanc a l’hora de decidir si calia traslladar el  cas a la Justícia. Ell era perfectament conscient que, en la seva maniobra, a ningú li passava desapercebut el seu afany de revenja; i votant en blanc podia fer veure que ell se’n rentava les mans. Tirava la pedra, però amagava la mà. És possible que en la gestió de Joan Laporta, tambe durant l’època en què en formava part Sandro Rossell, hi hagués una certa alegria en la despesa, tenint en compte la lleugeresa amb què es remenen els milions en el món del futbol. A qualsevol persona  mínimament sensata li pot, i li deu, semblar una bestiesa que un intermediari cobri milions per gestionar el traspàs d’un jugador; d’aquí que siguin aquests intermediaris els primers interessats en crear tensions que forcin la marxa d’un jugador. Com també ens sembla una bestiesa gaire bé insultat que en plena crisi es paguin tants milions per un jugador, que després pot resultar que jugui ben poc o que es revengui la temporada següent a meitat de preu. Però tot això és pràctica comuna en el món del futbol, també del que practicava Sandro Rossell quan formava part de la Junta de Joan Laporta, i que ja ha començat a aplicar ara en la seva nova etapa. És deplorable que l’esperit venjatiu d’una persona que sap que difícilment podrà igualar la gestió de l’anterior President l’hagi portat a emprendre una acció que només pot portar perjudicis per al Barça. Tan cert és que algú pugui haver inflat un estat de comptes per dissimular unes pèrdues en la gestió, com que algú pugui desinflar-lo per a poder justificar després, amb ben poca cosa que faci, haver sanejat el Club. Un pèssim estil, l’esgrimit per Sandro Rossell, que posa en evidència la seva escassa qualitat personal, i del qual no se’n pot esperar res de bo.

Tweet