Bloc de notes de Josep Romeu

Una cosa tenen en comú Zapatero i el Partit Popular: no enganyen mai. A aquestes alçades ningú pot dir que s’ha sentit enganyat per Zapatero, perquè tothom sap que quan es compromet amb alguna cosa el valor de les seves paraules és absolutament nul. La seva verborrea no té res a veure amb la seva actuació, i els socialistes catalans en són perfectament conscients. Això podia sorprendre els primers anys, però no pas ara. [@more@] 

Amb el Partit Popular passa exactament el mateix. És un partit amb un odi visceral contra la llengua catalana, i fa tots els possibles per eliminar-la. Està radicalment en contra del bilingüisme, de l’equiparació de les dues llengües oficials, de l’ensenyament en la llengua materna… de tot el que calgui, en la mesura que li serveixi per avançar cap a la liquidació de la llengua catalana. A València se n’ha sortit, i per això hi imposa un monolingüisme castellà, sense fisures, desatenent totes les peticions de bilingüisme que li fan els sectors més moderats de la societat valenciana, i nega amb tota rotunditat el dret a un ensenyament en valencià, per més que ho digui el seu Estatut d’Autonomia. El mateix procés, amb el mateix objectiu, s’està seguint a les Illes. Ho deia el líder Popular José Ramon Bauzà, en afirmar que eliminaria la llei de Normalització Lingüíistica de les Illes, aprovada per unanimitat del Parlament balear, en una època en què governava al PP. En el seu moment, una llei de política lingüística molt tova podia ser el mal menor, ja que en aquell moment no es veien amb cor d’optar per la via valenciana. Però, ara, consideren que ja ha arribat el moment de deixar-se de formalismes. La llengua catalana a les Illes està reculant a marxes forçades, i només li caldrà una darrera empenta, com la derogació de la Llei de política lingüística, per a portar-la a una situació terminal. 

Però que quedi clar: no enganyen a ningú. Són els mateixos populars que aquí s’acontentarien amb un bilingüisme o amb un ensenyament en funció de la llengua materna, no pas perquè hi creguin en absolut, sinó perquè per ells és un pas entremig per arribar a l’objectiu final de l’eliminació de la llengua catalana, a València, a les Illes i a Catalunya. I compte, perquè se n’estan sortint.

Tweet

Tothom coincideix en dir que, si bé semblava que arreu d’Europa començàvem a sortir de la crisi, la cosa s’allargarà. De cop, hi va haver un gir en les polítiques econòmiques, amb l’obsessió de reduir el dèficit al preu que fos: i el preu era carregar el cost de la crisi a la classe treballadora i allargar-la indefinidament. Els grans poders econòmics s’han adonat que una situació de crisi com aquesta és una oportunitat d’or que no es poden deixar escapar. [@more@] 

Les mesures que està proposant i portant a terme ara el Govern Zapatero, fa cinc anys no les hauria gosat proposar l’extrema dreta més salvatge. Els mateixos que amb la seva pèssima gestió van ocasionar la crisi han orquestrat el clima oportú per a justificar veritables barbaritats que, des del punt de vista dels drets socials, ens fan recular moltes dècades. Però per fer-ho, no podien pas esperar que hi hagués al poder partits de la dreta més reaccionària, entre altres coses perquè tampoc el Partit Popular a Espanya hauria gosat fer plantejaments tan extremadament conservadors. Per fer-ho necessitaven una coartada; i la crisi els ha anat com anell al dit. Ara surten de sota les pedres suposats economistes que llancen les seves proclames apocalíptiques, disfressant-les d’argumentacions tècniques, quan no són sinó les consignes que els han redactat els poders econòmics. De forma planificada han anat atacant cadascun dels camps que interessava a la gran banca i a la patronal per a fer més rendibles els seus negocis, per a poder repartir-se més dividends: i no per l’encert de la seva gestió, que ens ha portat a la crisi, sinó perquè després de rebre els suports públics amb els diners dels treballadors, ara es dediquen a retallar els drets socials.  

És fals que es tracti d’argumentacions tècniques econòmiques. Parlen d’aprimar l’administració pública, però no pas quan es tractava d’injectar diners dels contribuents i pensionistes a la banca, sinó quan es tracta de protegir les víctimes de la seva nefasta gestió. No parlen de reduir el dèficit de l’Estat a base d’eliminar despeses supèrflues com la Casa Reial, l’Exèrcit  o molts ministeris que mantenen tota la seva estructura malgrat haver traspassat totes les competències; només parlen de com abaratir el cost de l’acomiadament, de com desviar els diners que els treballadors han pagat durant anys per a tenir una mínima jubilació. Ara, el fantasmagòric i mercenari Consell de Cent economistes, ben pagats com els grans directius de la banca i de les multinacionals per a qui treballen, han posat el seu punt de mira en les pensions. En la dels treballadors, és clar.

Tweet

El Govern Zapatero va seguint el camí traçat per la patronal i pels interessos de la banca. La crisi va posar de manifest que hi havia punts febles en el sistema econòmic que possibilitaven que una mala gestió dels poders financers podia fer trontollar les seves economies. No n’hi havia prou amb l’establiment d’una legislació que els afavorís netament en temps de bonança, sinó que calia garantir, per llei, que en cas de crisi siguin els treballadors i les víctimes de la crisi els qui en paguin la factura. [@more@] 

Inicialment, des d’una perspectiva progressista l’argument era que en temps de crisi, no hi feia res que s’incrementés l’endeutament, per tal de garantir uns mínims de subsistència i per a impulsar mesures de reactivació. Però des de l’extrema dreta econòmica es va dir que ja n’hi havia prou, i que per a la banca i per a les grans empreses calien unes polítiques radicalment oposades: reduir dràsticament l’endeutament i el dèficit, sabent que això representa un drama social enorme i que retarda la sortida de la crisi. Les primeres mesures van ser desviar els fons que inicialment havien d’anar destinats a l’estat del benestar per a donar suport a les empreses especuladores i a les entitats bancàries més irresponsables. Tot seguit van venir les retallades de sous de funcionaris i la congelació de les pensions, mantenint això sí les primes multimilionàries i les jubilacions d’or dels directius de la banca. El següent pas va ser la reforma laboral, feta a mida de l’interès de les grans empreses, i en contra del plantejament que s’havia fet abans de cercar un treball qualificat i estable. S’apugen els impostos i els serveis bàsics per a la ciutadania, i com a escarni es fa el simulacre que també s’apuja irrisòriament els impostos a les rendes més altes (els empresaris encara riuen).  

Ara ja només els falta la reforma de les pensions. I quan es parla de “reforma” s’entén que només es discutirà com es poden retallar drets dels treballadors, com poden reduir les pensions actuals i sobretot com treure recursos dels pensionistes (recursos que ja han pagat al llarg de la seva vida laboral) per a poder garantir els milionaris beneficis de les grans empreses. Que sigui retardant l’edat de jubilació, ampliant el termini exigible de cotització, o a través de qualsevol altre mecanisme, és només una qüestió de calcular quants diners podran desviar traient-los pel mecanisme que sigui dels minsos estalvis dels pensionistes. Un atracament amb totes les de la llei, i mai millor dit: un atrament per llei.    

Tweet

L’argument no és pas nou. L’utilitza tant la dreta com l’extrema dreta espanyola, és a dir tant el PP com el PSOE, i ara l’ha repetit el Ministre de Treball i candidat socialista Celestino Corbacho: La Independència de Catalunya no serà un procés pacífic. Naturalment, tots els partits demòcrates i contraris a la violència ja han posat el crit al cel, pel que consideren una amenaça inadmissible. 

[@more@]

Ja és significatiu que el Ministre que Zapatero s’ha tret del damunt per la seva ineficàcia utilitzi el futur i no el condicional; probablement és més optimista que l’Artur Mas a l’hora de creure que les relacions entre Catalunya i Espanya estan arribant al seu punt final. Després d’haver contribuït a fer inviable un encaix de Catalunya al si d’un Estat espanyol que reconegui l’existència de diverses identitats i diverses cultures, havent quedat sense més arguments per a justificar romandre en un Estat que ens menysprea i ens espolia, no queda altra argument que el de la por. Quan van esclatar les guerres dels Balcans, en què Sèrbia atacava sense miraments els pobles que desitjaven la llibertat, ja hi va haver polítics espanyols que llançaven l’advertiment que allò era el que ens podia passar a nosaltres: ells naturalment del cantó serbi, dels Milosevic, Karadzic i companyia, nosaltres podríem ser Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro o Kosovo. 

Sembla que en l’actual context europeu el somni dels partidaris de la violència no seria possible. Tots els grups o moviments independentistes catalans fan bandera del pacifisme i del procés democràtic per a assolir la independència; allò que tanta por els fa que passi també al País Basc. Però a Corbacho el va trair el subconscient, perquè ell i el seu partit sí que són ferms partidaris de la violència per a obtenir l’objectiu polític de la Unitat d’Espanya. I amb això es posarien aviat d’acord amb el Partit Popular, amb qui ja comparteixen la política econòmica.  

Tweet

Els grans mitjans de comunicació responen també a grans interessos econòmics i ideològics. Saben que poden controlar l’opinió pública dosificant les informacions i ignorant tot allò que no interessa, com deia ahir en el cas de les violacions dels Drets humans a Guatemala amb el suport de l’Administració americana. Els règims dictatorials, insegurs d’ells mateixos, estableixen una fèrria censura i persegueixen qualsevol escletxa de llibertat. Però aquests ja són minoritaris en el panorama internacional, no pas perquè la resta no en comparteixi els mateixos objectius, sinó perquè els grans poders econòmics, en el marc de les democràcies formals, no en tenen cap necessitat. [@more@] 

Així, una cadena televisiva pot mantenir una determinada línia ideològica, que inclou censura, discriminació, tergiversació, omissió o negació de la realitat, al costat de programes de menor abast on s’accepten informacions aparentment contradictòries amb les que s’ofereixen al gran públic. Una certa i controlada diversitat ideològica els dóna el pedigrí necessari. De la mateixa manera, en el conjunt de la societat, al costat dels grans grups de comunicació es toleren mitjans alternatius justament perquè saben que serveixen per a acontentar unes minories i justificar una aparent pluralitat. Naturalment, sempre que aquests mitjans alternatius es mantinguin dins d’aquest espai de la marginalitat. 

Sovint, hem sentit elogis encesos a les anomenades xarxes socials que es promouen a través d’internet, com a paradigma de la llibertat en estat pur, en la mesura que qualsevol persona pot obrir un espai de diàleg i de comunicació amb el món sencer. S’ha de ser molt innocent per creure que es pot permetre l’ús de les noves tecnologies per a democratitzar la informació. El fenomen de Facebook es pot tolerar en la mesura en què serveixi de vàlvula d’escapament dels quatre eixelebrats de sempre, però no deixa de tenir un control ideològic i polític molt concret per evitar excessos, per evitar que moviments tolerats en la marginalitat adquireixin cap significació excessiva. S’ha de ser molt ingenu per pensar que Facebook és un espai de llibertat; a tot estirar, una llibertat vigilada amb una fèrria censura política.

Tweet

És realment sorprenent la capacitat que tenen els mitjans de comunicació de mentir, falsejar, tergiversar o dosificar la realitat a conveniència del poder polític del moment. En alguna altra ocasió ja he parlat del curiós tractament informatiu de Televisió de Catalunya, que en el seu conjunt quedaria molt ben situat enmig del panorama televisiu actual, però que és capaç de presentar uns documentals com els del 30 minuts on es poden denunciar amb tota la seva cruesa crims i actuacions delictives de Governs i empreses d’arreu del món, al costat d’uns noticiaris on els mateixos protagonistes apareixen com a respectables homes d’Estat o del món empresarial.  [@more@] 

Aquesta vegada han estat la majoria dels mitjans de comunicació, començant pels dels Estats Units i acabant pels de casa nostra els qui han donat la notícia. Una investigadora nord-americana de la Universitat de Wellesley, Susan Reverby, ha descobert que entre els anys 1946 i 1948, durant els governs de Juan José Arévalo Bermejo a Guatemala i Harry S.Truman als Estats Units, un equip de metges nord-americans que estudiava el desenvolupament de malalties de transmissió sexual va fer servir de conillets d’índies per als seus experiments ciutadans de Guatemala; deliberadament es van infectar entre 700 i 1.500 persones, entre presos i malalts psiquiàtrics, sense el seu consentiment, per tal d’estudiar-ne els efectes dels medicaments. En resposta a tan inèdita descoberta, el President dels Estats Units personalment ha demanat disculpes al Govern de Guatemala, i la Secretària d’Estat dels EUA, Hillary Clinton, també s’ha disculpat pels fets assegurant que el seu país lamenta profundament "aquestes abominables pràctiques d’investigació".   

La notícia, sobretot la que fa referència a les disculpes, no tindria res de nou perquè sembla que s’ha posat de moda demanar disculpes per errors històrics, després d’haver-se assegurat que no hi poden haver responsabilitats penals ni cap polític en pot sortir perjudicat. El més sorprenent de la notícia, publicada en portada als grans mitjans de comunicació a primers d’octubre de 2010 (tot i que l’informe de la investigadora nord-americana Susan Reverby porta data de gener de 2011), és que aquests fets de Guatemala ja es relaten en manuals de bioètica de com a mínim fa una dècada com a exemples de males praxis, i eren sobradament coneguts per tots els Governs i, lògicament, també pels mitjans de comunicació. En el seu moment, la notícia va ser silenciada pels grans mitjans de comunicació d’acord amb els interessos polítics, tot i circular en molts mitjans alternatius malauradament sense obtenir el ressò que es mereixia.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobranisme)

Em deia un amic que ell havia decidit finalment no votar Joan Laporta, quan en la manifestació de l’Onze de setembre va veure que l’ex President blaugrana optava per anar al Camp Nou i deixar la manifestació tot just iniciada. Un altre, però, em deia que ell havia decidit que no votaria Carretero quan el va veure en la manifestació del 10 de juliol amb uns aires que ell qualificada de xulescs o prepotents.  [@more@] 

És evident que, en la majoria dels casos, no hi pot haver massa motivacions ideològiques per a votar o deixar de votar les diferents opcions del camp independentista, i que pesen molt les simpaties o antipaties personals. Ens movem tots plegats per impulsos a vegades molt particulars i fins  tot anecdòtics, en lloc de fonamentar-nos en anàlisis de més profunditat i de conveniència real per al país. Aleshores, qualsevol espurna, que per a molts podria ser un detall insignificant, pot desencadenar el posicionament radical de descartar una determinada opció o un determinat candidat. I no cal dir que tan bon punt detectem d’errors de més envergadura, amb excessiva facilitat els donem per irrecuperables. Passem de l’adulació sense reserves al blasme més absolut; o tenim uns líders intocables o els bandegem del tot.  

Un exemple d’això el trobem en alguns dels mitjans electrònics, com ara Directe.cat, que tot sovint ens obsequien amb grans titulars en què es dóna com a prova concloent de poca integritat el fet de trobar un detall, un error concret, o una frase fora de to. Fem de l’anècdota tota una sentència, i això fa que haguem d’anar descartant polítics i opcions, perquè qui més qui menys tothom té els seus punts foscos i, a excepció dels Déus i dels imbècils, tots els altres hem d’admetre que cometem errors. I a base d’anar descartant a uns i altres al final arribem a la més absoluta marginalitat que només podem dissimular optant per l’abstenció. 

Jo mateix que acostumo a ser força crític, sobretot amb els meus, em trobo que unes mateixes persones que en un moment donat m’havien recriminat que exposés tan obertament les meves discrepàncies considerant-les excessivament destructives, al cap d’un temps me’ls he trobat a l’altre costat havent declarat la guerra oberta i irreconciliable contra els qui, fins aleshores, ells havien defensat de tota crítica. I perquè s’hagi produït un canvi tan radical no ha calgut cap gran barrabassada; un fet puntual pot desencadenar la deserció de qui fins aleshores semblava compartir-ne sense fissures la línia oficial.  

L’Uriel Bertran, per exemple, va deixar Esquerra al·legant que el partit havia votat en contra de la proposta de celebrar un Referèndum; però el fet no era pas nou, perquè un any abans la mateixa Esquerra, amb l’Uriel i molts dels reagrupats encara a dins, ja havia fet el mateix sense que aleshores es posés el crit al cel. Recordo discutir a l’Hèctor Bofill la idoneïtat de la Llei de Consultes populars, que en nom del partit defensaven amb tanta convicció, i ara és ell mateix qui predica que cal seguir per una altra via. Un mes i mig abans de la sortida d’Esquerra de l’Uriel Bertran, vaig coincidir amb ell en una reunió del partit en el qual jo representava la veu crítica i ell el defensor de les tesis oficialistes. 

Més d’una vegada m’han dit que era excessivament crític, i potser és cert; jo crec que la crítica hauria de contribuir a fer adonar als dirigents dels errors comesos. Però tampoc esquinço les cartes tan fàcilment, i confio que encara hi hagi marge per a la rectificació. Puc criticar determinada política d’Esquerra en els darrers anys, o accions i declaracions concretes de dirigents de Reagrupament o de Solidaritat; però continuo creient que els necessitem a tots, malgrat els desencerts i els errors comesos.

Tweet

Després dels incidents de la jornada de vaga general, provocats per grups violents, tothom va tenir la sensació que hi havia hagut un excés de permissivitat. Algú explicava com grups organitzats, davant mateix de les furgonetes dels Mossos, assaltaven establiments comercials per a cometre-hi tota mena de destrosses i robar el que podien. Una vegada més, doncs, els dits acusadors assenyalaven l’inefable Joan Saura i el seu Departament, el número dos del qual en aquells moments s’estava manifestant, pacíficament això sí, en lloc de ser al peu del canó. [@more@] 

El Conseller Saura, amb la seva habitual incapacitat de convèncer ningú, assegurava que si els Mossos no havien intervingut desocupant prèviament l’antic edifici de Banesto de la Plaça de Catalunya, des d’on van sortir molts dels grups que van provocar els aldarulls, era perquè el jutge els havia denegat la intervenció ja que qui havia de sol·licitar el desallotjament havia de ser el propietari de l’edifici. Després hem pogut comprovar que algú va mentir descaradament, perquè la denúncia del propietari sí que era a mans del jutge, aquest estava alertat dels riscos que podia comportar l’ocupació d’aquell edifici i malgrat tot va decidir, segons el Conseller Saura, no autoritzar el desallotjament. No es tracta, doncs, de cap error per al qual es puguin demanar responsabilitats polítiques o professionals, sinó d’un engany i un encobriment premeditat. Aquí, les responsabilitats ja haurien de ser penals. 

Hi ha hagut col·laboració conscient i premeditada amb grups violents, mentint davant l’opinió pública per dissimular el delicte. Faltaria saber si la responsabilitat recau en la Conselleria d’Interior per a protegir els anomenats antisistema, o si donat que d’antisistema aquests grups no en tenen res ja que són pura delinqüència, la protecció venia de part del jutge. Algú o altre hauria de seure a la banqueta dels acusats; i, per suposat, deixar immediatament el càrrec que tan irresponsablement ocupa.

Tweet

En motiu de la vaga general, han sortit algunes veus preocupades perquè sectors independentistes tradicionalment progressistes hagin donat l’esquena a la convocatòria dels sindicats. Tot i que el grup de Joan Laporta, Solidaritat Catalana, havia fet una tímida crida a la vaga donant-li el sentit de protesta contra l’espoli fiscal, és cert que moltes veus de caire sobiranista s’han mostrat molt poc entusiastes amb la jornada del 29 de setembre. Per això, alguns ja han tret la conclusió, potser precipitada, que el sobiranisme es desplaça cap a la dreta. [@more@] 

A part que em va semblar una ridiculesa pretendre donar un sentit nacionalista a la vaga general, convocada a més per unes organitzacions que s’oposen frontalment a moltes de les reivindicacions nacionals, entenc que el fenomen s’ha d’interpretar des d’un altre punt de vista. És ben cert que hi ha molts independentistes progressistes, que fins ara havien votat Esquerra o s’havien abstingut, que segons les enquestes ara votaran CiU. I és cert que les noves formacions independentistes sembla que vulguin situar-se en un espai difús entre els convergents i els republicans o, en tot cas, defugir determinats tics esquerranosos. Però, probablement no ha canviat el pensament ideològic d’aquests sectors sinó que ha canviat la conjuntura i, per tant, les prioritats. 

Els independentistes que van alegrar-se per la formació d’una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya, han pogut constatar que les diferències amb les polítiques convergents han estat mínimes. El mateix que passa en l’àmbit estatal, on les polítiques econòmiques del PSOE semblen calcades de les del PP. Per tant, per a aquests independentistes la possibilitat de reeditar un altre tripartit o front d’esquerres no és cap al·licient. És el que es respira en molts dels actes de Reagrupament o de Solidaritat: importen ben poc els matisos ideològics, perquè a la pràctica només poden ser matisos, i l’única motivació és poder fer el pas cap a l’alliberament nacional.

Tweet

En qualsevol empresa, els directius elaboren els seus plans estratègics i de futur. I és en base a aquests plans que després se’n pot avaluar l’èxit de la seva gestió. A ningú se li permetria que elaborés unes propostes en base a unes prospeccions que després resultessin del tot errònies; i molt menys que en no complir-se les previsions s’excusés dient que la culpa és del mercat que no ha entès el seu plantejament empresarial. I molt menys encara, si resultés que prèviament ja hi havia estudis de mercat que desaconsellaven la línia comercial empresa. Tret que es tractés d’una empresa familiar, la destitució seria fulminant; probablement no se li permetria ni arribar a constatar l’abast del seu fracàs.

[@more@]

Ja sabem que la política no es pot gestionar exactament igual que una empresa, però potser sí que hi hauria aspectes que valdria la pena d’imitar, com el de l’eficàcia de la gestió. El que passa és que hi ha molts polítics que prefereixen simular que ambdues realitats no són comparables, més que res perquè això els permet mantenir-se en l’engany i en la ineficàcia. Poden fer propostes de futur, aprovar en congressos grans estratègies, amb la mateixa banalitat que es fa una campanya electoral; que després no es compleixi res del que s’havia predit, a ells, no els fa ni fred ni calor. La culpa és de la gent no ha estat prou intel·ligent com per a interpretar el seu missatge, i ben alegrement es posen a pontificar noves estratègies, que tenen més d’eslògans publicitaris i de desitjos personals que de veritables fulls de ruta a seguir.

Fa temps que es veu a venir. Totes les enquestes, que malgrat el seu marge d’error no deixen de ser com uns estudis de mercat, apunten en la mateixa direcció. Però veiem els directius obcecats en la seva particular estratègia. Els aduladors i subalterns que els envolten, que en una empresa haurien qüestionat de fa temps la gestió que ens porta al desastre i haurien fet tots els possibles per a impedir-ho, es fan còmplices del rumb erràtic de la direcció esperant que, malgrat tot, encara els quedi alguna engruna de poder i alguna poltrona per ocupar. I al final, és possible que encara acabin amagant el seu fracàs carregant les culpes als qui ja els advertien del seu error de partida.

Tweet