Bloc de notes de Josep Romeu

Avui, vaga general. De motius per a fer vaga n’hi ha molts, i els sindicats tenen tota la raó del món de protestar per la darrera reforma laboral del Govern espanyol. Però la història ja ve de lluny. Des de fa una bona colla d’any, algunes dècades ja, vivim un procés de regressió permanent dels drets dels treballadors. L’equilibri que podia mantenir-se quan el debat i les negociacions s’establien entre empresaris i treballadors es va trencar del tot amb l’excusa que la globalització ens obligava a ser competitius; un eufemisme per amenaçar els treballadors que si no acceptaven rebaixar les seves pretensions salarials i les seves condicions laborals, podien tancar les empreses per instal·lar-les en països on no calgués cap mena de respecte ni per a les persones ni per al medi ambient, o bé podien obrir les portes per tal que mà d’obra estrangera, a poder ser il·legal, treballés a qualsevol preu. [@more@] 

I aquest procés regressiu ha estat protagonitzat pels dos grans partits de la dreta espanyola, PP i PSOE, i sense cap oposició significativa ni en el camp polític ni en el sindical. La vaga, doncs, pot fer-se ara, però podia haver-se fet fa un any, en fa tres, cinc o deu. Els sindicats, però, ja han deixat clar que ells no volen fer caure el Govern: saben que l’alternativa, el PP, no seria gaire pitjor però tampoc seria millor per als interessos dels treballadors. La diferència més important probablement és que del PSOE poden esperar-ne unes compensacions per a les mateixes organitzacions sindicals. Aquesta vaga és, en definitiva, una prova de força de les organitzacions sindicals que no volen perdre les seves cotes de poder.  

Per als treballadors catalans hi ha aspectes molt més regressius i perjudicials per als seus interessos que la mateixa reforma laboral, que també. L’espoli fiscal que pateix el país recau especialment sobre la classe treballadora, sobre els serveis públics i sobre les infraestructures. Els 3.000 euros que cada català paga anualment per a poder ser menyspreat i discriminat com a espanyol, representen un cop molt més dur que les darreres mesures del Govern de Zapatero. No és pas per casualitat que a Euskadi la taxa d’atur no arribi al 10%, i que els efectes de la crisi es puguin superar amb molta més facilitat. Els contraris a la independència de Catalunya són els qui atempten més directament contra els interessos, contra els drets laborals i contra l’estat del benestar, dels treballadors catalans. Em sembla ridícul que algunes organitzacions catalanes hagin volgut disfressar la seva adhesió a la vaga, afegint que per ells també és una vaga contra l’espoli fiscal. No, aquesta és una vaga espanyola convocada per organitzacions espanyoles que, quan convé, també actuen en contra dels interessos de la classe treballadora del país.

Tweet

Des de fa setmanes, tothom apel·la al realisme i a seguir la via més fàcil per al futur de Catalunya. A vegades, es diu que la política és “l’art del possible”. Però això només és cert si en parlar del que és possible ens referim no tant als projectes de país com a la carrera personal dels professionals de la política. I entre els qui creuen que la política és l’art de plasmar els somnis sobre la realitat, també predominen els qui prioritzen les seves ambicions personals, encara que sigui una ambició tan poc presentable com la d’anar vivint de la política,  [@more@] 

Naturalment que per a alguns la via més fàcil és la d’acabar l’obra d’anihilació de la llengua i de la identitat de país, que tants bons resultats els ha donat al País Valencià i que aquí no se’n surten pas tan malament. Per a uns altres, la via continua essent predicar un encaix harmònic amb Espanya, sota una forma més o menys federalitzant, no pas perquè no sàpiguen que aquesta és una via impossible ja que Espanya la rebutja de ple, sinó perquè és la més fàcil per a continuar essent ells els amics catalans a qui de tant en tant des de Madrid donaran un polsim de poder. Però la darrera sentència del Constitucional contra la voluntat del poble de Catalunya, ha generat algunes reaccions un xic estrafolàries entre els qui defensaven l’encaix amb Espanya que el Tribunal espanyol els ha dit que era impossible. D’aquí que Iniciativa, sabent-se descol·locada però sense gosar fer cap pas més coherent, s’ha posat a predicar la reforma del Constitucional; no és que siguin tan estúpids que no sàpiguen que qualsevol reforma de la Constitució seria per a recentralitzar l’Estat i limitar les competències autonòmiques, sinó perquè com que no saben què dir, tampoc gosen dir el que tocaria i igualment saben que el seu posicionament serà testimonial, proposen això perquè ningú els digui que ells no tenen cap proposta política per al país. No és gaire diferent del plantejament de CiU, ja que els dirigents de la federació nacionalista tenen l’absoluta certesa que el Concert econòmic és inviable i impossible, perquè Espanya ja ens ha negat molt menys que això. Però, fent la promesa de reivindicar el Concert Econòmic, ells ja tenen plena la pàgina del programa que fa referència a les propostes de futur per a Catalunya; després ja faran la viu-viu i s’exclamaran que és culpa dels espanyols que no puguem tenir Concert econòmic. 

Esquerra, després de fer una llei de consultes que ens deien que era la que obria les portes cap a la independència, ara ja ens diu que “no hi ha cap via legal cap a la independència” segons paraules del Conseller Ausàs, però que ells proposaran convocar un Referèndum. Primera que ja deuen saber que difícilment podran incidir en cap govern per a promoure aquesta consulta; però en cas que una carambola ho fes possible, també saben que des de Madrid els dirien que el Referèndum és il·legal i farien el paperina com va fer l’Ibarretxe, retirant-se a la primera. O és que algú es pensa que al si de la legalitat espanyola, algun polític desafiaria la Justícia i tiraria pel dret.L’opció de les noves formacions independentistes, la de fer una declaració unilateral d’independència provocant així un conflicte obert davant la comunitat internacional, seria el més viable perquè la decisió ja no estaria només en mans del Govern espanyol. El que passa és que aquesta darrera opció només té un problema: hi ha d’haver una majoria parlamentària que prioritzi la viabilitat del país a la viabilitat de la seva particular carrera política. I això ja és demanar massa.

Tweet

Entrem en la setmana decisiva de la vaga general. Estic convençut que l’estira i arronsa entre sindicats i Govern espanyol, més que pretendre establir uns serveis mínims determinats, tenia l’objectiu publicitari de crear l’ambient propici per a la vaga. Aquesta mena d’accions són sempre un cop de força, i hi havia el risc que la vaga general resultés un fracàs estrepitós. Ara ja, els mitjans de comunicació plantegen la convocatòria no tant com una decisió que podrà prendre cadascun dels treballadors sinó com una decisió generalitzada enfront de la qual només cal establir els serveis mínims per no deixar desatesa la població. [@more@] 

És evident que molts treballadors no tindran l’oportunitat de decidir si fan vaga o van a treballar. En alguns casos, sobretot en empreses petites, la por a perdre la feina o la precarietat econòmica familiar els obligarà a treballar encara que estiguin d’acord amb les reivindicacions plantejades. En d’altres, serà la por als piquets, tant si és una por justificada com si no, la que forçarà molts treballadors de grans empreses a secundar la vaga. I en d’altres, sobretot en empreses del sector públic, ja es dóna per descomptat que tothom va a la vaga i s’estableixen els serveis mínims abans de saber el nombre de treballadors que tenen pensat no anar a treballar, i donant per fet que aquests serveis mínims ja seran els màxims. Raons per anar a la vaga n’hi ha, i de sobres: per la reforma laboral, per la política general del Govern espanyol amb el suport del Govern català, per la darrera broma de fer un simulacre d’increment d’impostos a les rendes més altes, per la pujada abusiva de la factura elèctrica, i des d’un punt de vista català, per la permanent discriminació que patim els ciutadans d’aquest país. De raons, les que vulgueu. Altra cosa serà l’eficàcia de la vaga. 

Els sindicats repten el Govern espanyol, advertint-lo públicament que haurà de rectificar. Un desafiament que sembla fet exprés per obligar Zapatero a mantenir el tipus després de la vaga i no rectificar. Les advertències dels líders sindicals que sentim aquests dies sonen com aquella mena de befa infantil “a que no ets capaç de…”, encaminada a provocar la reacció contrària. Passarà el dia de la vaga, l’endemà els uns en magnificaran la resposta i els altres la minimitzaran, però la setmana que ve tot continuarà exactament igual. Amb una sola diferència: si a Zapatero se li acudís, després de les advertències dels líders sindicals, de fer una rectificació, el seu ridícul i descrèdit seria espantós. Tenint només una oposició a la dreta, encara que ja no gaire més a la dreta, Zapatero ara no podria fer-se enrere; en el millor dels casos, pot arribar a la conclusió de compensar d’alguna manera els sindicats. I aquesta història ja sabem com acaba. 

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Em sap molt greu llegir coses com aquesta: ‘Si hem d’estar patint per la barrera del 3% i per la llei d’Hondt, potser és que aquest país no es mereix la llibertat, no es mereix la independència’. I ho deia Joan Carretero en un article publicat a AraGirona.cat. Em sap greu en la mesura que pot ser una constatació que s’està caient en els mateixos errors que els polítics i els partits tradicionals que diuen voler superar.

[@more@]

Els professionals de la política són capaços de bastir una realitat virtual al seu entorn, perfecte, coherent, justament l’adequada i la que necessita al país. És la seva realitat virtual, que no té per què coincidir amb la realitat tangible. S’envolten d’una tribu d’aduladors que sempre els donen la raó, que els fan caminar permanentment de victòria en victòria per no moure’s de lloc. Ells no s’equivoquen mai, qui s’erra és el país, és la mateixa realitat.

Si algú llegeix sense prejudicis previs qualsevol discurs polític, pot arribar a la conclusió que és força raonable, que està prou ben estructurat i que tot hi encaixa prou bé. El problema ve quan algú compara el discurs amb la realitat. Proveu de llegir, per exemple,  el programa d’Iniciativa en matèria mediambiental on tot sembla d’una coherència i d’una puresa impecable, fins que hom ho compara amb el que ha estat la seva acció de Govern. Però és igual, ells segueixen amb el seu discurs, ara prometent no sé quants llocs de treball en el camp de les energies alternatives, quan amb set anys al capdavant del Departament de Medi Ambient, han situat Catalunya a la cua en matèria d’energies alternatives.

No sé si és cert que vivim moments transcendentals per al país, i que aquesta transcendència vingui donada per l’acabament d’un cicle i l’inici d’una procés irreversible cap a la independència. Però, en tot cas, si tal com marquen totes les enquestes els dubtes existents entre les formacions polítiques que semblava que havien de remoure i capgirar el panorama polític és el de saber si assoliran el mínim 3% per poder entrar al Parlament, de cap de les maneres n’haurem de deduir que el país no es mereix la llibertat i la independència. El mateix que he dit repetides vegades referint-me a Esquerra també és vàlid per a Reagrupament o per a Solidaritat: si en un ambient netament favorable, amb un increment notable de la sensibilitat sobiranista, aquestes forces polítiques que es vanten de ser-ne la més fidel expressió van a la baixa o treuen resultats molt residuals, que no en responsabilitzin la població que no els fa confiança.

Abans de creure que és el conjunt de la població la que va errada, i que per tant no és mereixedor de la llibertat com a país, prefereixo pensar que són ells els qui van errats. És possible que molts independentistes acabin votant opcions que no tenen la independència com a primera prioritat, però no pas per la seva estultícia, sinó potser perquè els qui més obertament pregonen la independència no els mereixen prou credibilitat. Lluny de llançar sentències apocalíptiques, com les de dir que Catalunya no es mereix la llibertat, el fet que les actuals estimacions de vots estiguin tant a la ratlla de deixar-los fora del Parlament, hauria de fer-los reflexionar sobre els errors comesos, sobre la seva incapacitat per a generar l’engrescament col·lectiu que tants i tants esperaven.

Tweet

De cara a les eleccions, i un cop aprovades les llistes, les diferents formacions polítiques van concretant els seus programes electorals. I dic programes electorals perquè és evident que es tracta molt més d’això que de programes de Govern. A part que no hi ha diferències substancials en matèria de política econòmica, de polítiques socials o mediambientals, i que saben que la gent tampoc s’entretindrà amb la lletra menuda dels programes, els partits ens presenten com a programa uns eslògans o punts clau que s’han d’entendre com a simples reclams publicitaris.

 [@more@]

Per als partits nacionalistes més radicals el seu programa és monocolor. Així, veiem com Ciutadans i el Partit Popular en tant que partits nacionalistes espanyols es centren només en temes identitaris, tant perquè saben que tampoc serviria de res elaborar un programa complet de Govern, com perquè és l’únic que els preocupa o els obsessiona. Ho han demostrat al llarg de tota la legislatura. Els que a més a més tenen un component feixista, d’extrema dreta, fan bandera de la immigració, encara que tampoc hi puguin fer propostes concretes, per tal d’atiar la xenofòbia. Els partits tradicionals ja compten amb què la gent els té perfectament catalogats i a més ja ha pogut constatar com les gasten a l’hora de governar: els sindicats i els partidaris del sector públic saben que, des del punt de vista social, no hi tenim res a perdre amb un Govern convergent; tampoc hi tenim massa res a guanyar, està clar. Les polítiques mediambientals estaran condicionades, com fins ara, pels interessos econòmics; i si hi ha d’haver austeritat no serà a base de reduir dràsticament els càrrecs de confiança que inflen l’administració, sinó recorrent a la fórmula més fàcil, com és la contenció salarial dels funcionaris, o la retallada de les prestacions salarials. Per tant, CiU, el PSC, ERC o IC, no cal que s’escarrassin a elaborar grans programes; en tenen prou amb trobar aquella frase màgica o eslògan publicitari que els identifiqui de la resta. De fet, ja estem veient com la majoria opten per explicar apocalípticament el que suposadament pot fer l’adversari, més que per explicar el seu projecte.

Reagrupament i Solidaritat, per la seva banda, encara ho tenen més difícil a l’hora d’elaborar un programa electoral. Deuen ser ben pocs els afiliats a aquestes formacions o els possibles votants que ho siguin pel seu component ideològic o programàtic. Més enllà del crit d’independència no hi ha més diferència entre ells que el tarannà, que pot despertar tota mena de fílies i fòbies, dels seus dirigents. I encara sort que han trobat la frase ideal: Estarem en contra de tot allò que ens vingui donat des de Madrid. Com deia Carretero: “sense Estat no hi ha cementiri nuclear”.   

Tweet

El Conseller Nadal s’esforçava en presentar un primer balanç de l’obra de Govern dels darrers quatre anys, cosa que veurem repetir sovint al llarg de tota la campanya electoral. Hem arribant al final d’una legislatura amb la sensació d’esgotament, d’estar cansats d’una història que no ens ha convençut en absolut. I els integrants del tripartit caldrà que s’expliquin molt bé per contrarestar aquesta opinió generalitzada; amb el risc, això sí, que intentant elogiar l’obra de Govern en general acabin afavorint els antics socis, ara adversaris en la contesa electoral.  [@more@]Un Govern, el que sigui, al cap de quatre anys sempre té un llistat considerable d’obra feta, de noves lleis, de realitzacions portades a terme, i un munt de xifres que ben explicades poden fer el seu efecte. Només faltaria!. Altrament, ja no estaríem parlant d’un mal Govern o d’un Govern mediocre sinó d’un cas de jutjat de guàrdia. Per explicar i justificar tota aquesta etapa del tripartit cal llegir molta lletra menuda. I ja se sap que la gent no acostuma a llegir la lletra menuda. Hom treu, amb més o menys encert, una conclusió general, que a voltes no necessita massa proves tangibles ni tampoc pot contradir-se amb una devessall de xifres. Aquesta sensació general que ha copsat la ciutadania, en part es deguda a la incapacitat del Govern d’explicar-se, en part a l’interès de l’oposició per remarcar-ne els aspectes negatius i presentar-ho de forma catastròfica, però en part i sobretot és degut a què la percepció general s’adiu molt amb la realitat.  La intuïció global de la ciutadania no acostuma a anar mai excessivament errada. I serà aquesta mateixa intuïció, més que no pas les explicacions soporíferes del Conseller Nadal, la que probablement salvarà del desastre els membres del tripartit. Ningú dubta de la victòria convergent i de la impossibilitat, més que manca de voluntat, de formar un nou tripartit. I és que tampoc cal una caiguda espectacular per a fer un gir total en la formació d’una nova majoria parlamentària. El cansament d’un estil i d’una forma de governar al país, es compensarà amb el convenciment que el nou Govern d’Artur Mas tampoc diferirà en excés del que hem tingut fins ara, excepte en la seva homogeneïtat. I els retrets que es fan a Esquerra, probablement també quedaran compensats per la manca de credibilitat i de lideratge clar en les noves propostes independentistes. Hi haurà canvi, hi haurà càstig per al tripartit, però no tant; i no pas per manca de mèrits, sinó per manca d’una alternativa veritablement engrescadora.   

Tweet

Sempre s’ha dit que, fins i tot en un sistema liberal com el nostre, la funció dels governs és evitar els abusos que pot generar el lliure mercat, procurar que no hi hagi sectors de la població que quedin al marge del desenvolupament del país i d’alguna manera afavorir una redistribució de les rendes. Per la seva banda, els ultraliberals estimen que l’Estat s’hauria de reduir a la mínima expressió, per tal que el mercat reguli completament les relacions socials i econòmiques, sense haver de tenir en compte ni els desequilibris ni els riscos d’exclusió social, perquè teòricament les lleis del mercat ja ho resoldria. Sense que gosin explicitar-ho ben bé, en el fons vénen a dir que l’Estat només ha de ser el garant d’aquesta política liberal a ultrança, per tal d’evitar que ningú destorbi aquest espai de llibertat per a fer el que més plagui al qui més tingui. [@more@]La concepció dretana o ultradretana de la política, però, pot anar encara més enllà que la pregonada per aquest pensament ultraliberal: és la utilització del poder de l’Estat per evitar que ningú, ni les mateixes lleis del mercat, impedeixi els abusos de les classes privilegiades; mantenir a ratlla, policia en mà, aquells sectors de població que no es resignin a la seva sort; i en tot cas intervenir directament en el mercat justament per a salvaguardar els interessos del poder econòmic, per a carregar els efectes de la crisi sobre els més febles, i en definitiva per a imposar una redistribució de les rendes a favor dels poderosos. Una mica el que ja està passant en l’ordre econòmic internacional on els països pobres acaben pagant i finançant, a través de l’espoli dels seus recursos naturals, els països rics.  

La política econòmica del Govern espanyol va en aquesta mateixa direcció. Els promotors del desgavell econòmic, la banca irresponsable i l’especulació urbanística han rebut tota mena d’ajudes de l’Estat, quan podia haver aplicat en molts casos la política liberal de deixar caure qui ha estat incompetent i no pot sobreviure per si mateix i segons les lleis del mercat. Raons d’Estat diuen (quina barra!) feien que s’empressin els diners dels contribuents, dels assalariats i dels pensionistes, per a “garantir la liquiditat dels mercats” (quina barra!) o per a evitar la caiguda lliure de les empreses de construcció o de l’automoció (quina barra!). Mentrestant, aquesta mateixa banca i les grans empreses que han rebut quantioses ajudes presenten, en plena crisi, balanços escandalosament positius, i els seus directius es reparteixen sucoses primes, sous estratosfèrics i jubilacions daurades. Per a finançar tot això, es redueixen les prestacions socials, es congelen sous i pensions, s’adapta el mercat laboral a la conveniència de l’empresariat i en detriment dels drets dels treballadors, s’apugen els impostos bàsics,… i ja només faltava que es permetessin o s’imposessin increments abusius de serveis bàsics com la llum. És un cas de barra; de barra extrema.

 Nota: quan algú us parli de l’”esquerra” per referir-se al PSC-PSOE, deixeu-lo per beneit o tireu-li una escopinada ala cara… per barrut!

Tweet

El Parlament de Catalunya, en les seves darreres hores d’aquesta legislatura, regularà i per tant blindarà els correbous de les Terres de l’Ebre, per a diferenciar-los de les curses de braus prohibides recentment. Des de lluny, tot i que de tradició de correbous n’hi havia hagut a molts altres indrets del país, costa d’entendre aquesta pressa per a salvar els correbous, si no és des d’una perspectiva electoral. La mesura tindrà el suport de CiU, del PSC i d’ERC, mentre que hi votaran en contra els d’Iniciativa.

[@more@]

Amb tota lògica, Iniciativa es mantindrà en el seu posicionament de defensa dels animals i retraurà als seus socis de Govern que ara facin aquesta concessió, diuen, “per fer-se perdonar”. No crec que els braus, quan són tractats sense miraments com a element d’espectacle i de diversió, discerneixin massa si són en una plaça de braus pròpiament dita o si es troben en una plaça o carrer del poble. Un argument molt fàcil per als sectors pro taurins que acusaran els qui van prohibir-ne les curses de fer-ho exclusivament per haver-les identificat a la simbologia i a la cultura espanyola. I, en conseqüència, defensaran que es doni el mateix tracte a una o altra tradició, al marge de si té més o menys connotacions espanyolistes. De manera que podrien optar per intentar revocar la decisió del Parlament de Catalunya a través del Tribunal Constitucional, ara amb aquest nou argument que no era cert que es pretengués defensar els animals, o bé per reclamar la valentia de prohibir també els correbous.

De fet, ja forma part de la tradició legislativa, tant l’espanyola com la catalana. No es legisla a partir d’uns principis que després s’han d’aplicar amb totes les seves conseqüències, sinó amb finalitats unidireccionals preestablertes. No es fan lleis per a il·legalitzar els partits que no condemnen la violència, sinó només per als “abertzales” que no la condemnen. Els nacionalistes espanyols no defensen un suposat dret a l’ensenyament en la pròpia llengua, sinó el dret només dels castellanoparlants a rebre l’ensenyament en la seva llengua a Catalunya, però no el dels catalanoparlants  de la Franja, ni del País Valencià, ni dels immigrants que tenen com a pròpia una altra llengua. No és inconstitucional tenir uns determinats organismes judicials propis, perquè sí que els els reconeix l’Estatut andalús, sinó que és inconstitucional que en tinguem a Catalunya. No es prohibeix anar amb la cara tapada, ja sigui amb burca, amb passamuntanyes o amb casc,  sinó portar una determinada indumentària que correspon també a una determinada cultura. I ara passarà el mateix amb els braus: no es defensa els animals, prohibint-ne al maltractament en funció de la tortura que se’ls infringeix, sinó només aquells animals torturats en unes circumstàncies concretes. És la indecència política que, a voltes, també ens resulta més repugnant quan ens va en contra.

Tweet

 Vés per on, ara resulta que el principal enemic polític de Montilla és l’independentisme que li ha estat donant suport durant tots aquests anys. Els socialistes catalans estan fent el previsible gir cap a l’espanyolisme perquè se saben ja perdedors, i algun argument o altre hauran d’exhibir contra el Govern de l’Artur Mas. I, tal com han estat fent des del tripartit, és a ell a qui han de carregar tots els morts: Quan Montilla diu que la Independència ens portaria més decadència (més decadència que la dependència?), ho diu apuntant a CiU i donant per descomptat que Esquerra tindrà un paper més residual; però és el mateix que fan els d’Esquerra quan alerten del poc convenciment sobiranista dels convergents, quan ells han recolzat un tripartit que de sobiranista no en tenia res.

[@more@]

És cert que quan des d’alguns sectors catalanistes es diu que ja seria hora d’acabar amb aquest malson del tripartit, es fa des d’una perspectiva esbiaixada i sobretot des d’una manca de perspectiva de futur. Pel que fa a les polítiques socials, el nou Govern convergent no haurà de fer cap gir especial cap a la dreta, tot i que de ben segur que algú li retraurà les mateixes actuacions conservadores que fins ara seguia el tripartit. Però, pel que fa a les polítiques nacionals, difícilment l’Artur Mas farà cap pas endavant més enllà de la verborrea i tampoc no haurà de fer marxa enrere en cap de les actuacions empreses pel tripartit. En definitiva, el canvi d’un govern socialista a un govern convergent serà sobretot nominal i de gesticulació, però amb ben poques innovacions de fons.

El que passa és que els socialistes hauran de retornar a les actituds més espanyolistes, per tal de tenir algun argument d’oposició al Govern d’Artur Mas, de la mateixa manera que Esquerra i Iniciativa hauran de ressuscitar els discursos esquerranosos que no han gosat fer o posar en pràctica quan han tingut l’oportunitat de governar. El retorn de Corbacho, el paper de Zapatero en la campanya, la retirada del sector catalanista del PSC, són els primers símptomes de la recuperació del vell PSC-PSOE ancorat en l’anticatalanisme; d’aquí la incomoditat de gent com Jaume Sobrequés i tants altres socialistes que han fracassat en el seu intent de transformar el socialisme català.   

Tweet

ETA ha fet un pas més en la difícil cursa cap a la seva desaparició. No ho té pas fàcil. I no tant per les pressions internes com per les externes. Els militants d’ETA saben que la violència cada vegada té menys suport populars, que és una via en la qual sempre tindran les de perdre; els seus presos entenen que el seu futur és molt magre, mentre es mantingui l’acció armada, encara que només sigui latent; i l’entorn abertzale és conscient que, sense ETA obriria un nou procés a Euskadi que podria ser decisiu per a l’alliberament final. Tots pressionarien en la mateixa direcció. Però les mateixes conclusions a les quals ha arribat l’entorn etarra són les que també mouen l’Estat espanyol a torpedinar qualsevol intent de renunciar a la lluita armada.

[@more@]

Tan bon punt es va difondre el vídeo de la BBC en el qual ETA manifestava la voluntat de mantenir la seva inactivitat per donar pas a l’acció política, encara que no s’hi parlés ni tan sols de treva, es van disparar totes les alarmes a Madrid. Sempre els ha funcionat el sistema de tenir infiltrats de la policia en l’organització armada que hi actuen com a elements extremadament radicals  partidaris de continuar emprant les armes al preu que sigui. Per això, en una acció coordinada amb la judicatura es va procedir immediatament a l’apressament de tot un seguit de persones a les quals es vincula a l’organització EKIN, sota la vague acusació de ser el braç transmissor de les ordres d’ETA. Ja fa temps que la Justícia espanyola ha establert el precedent de poder encausar qualsevol abertzale tant en el marc d’una inculpació col·lectiva, com amb la sola incriminació de compartir els mateixos objectius d’ETA: no cal haver comès cap delicte ni disposar de cap prova concloent. En aquest cas, a més, no era sinó una forma de pressió per tal que els dirigents etarres es desdiguessin de la seva decisió de continuar sense actuar.

Però no ha estat així. I ara ETA apel·la a La Declaració de Brussel·les que compta amb l’aval de nombroses personalitats internacionals, premis Nobel de la Pau i gestors reconeguts de processos de negociació en conflictes similars. La maquinària de l’Estat haurà d’emprendre una altra acció dissuasòria, donat que li serà més difícil desautoritzar els signants de la Declaració de Brussel·les. I cal que els abertzales estiguin amatents, perquè els elements infiltrats poden tirar pel dret al marge de la direcció etarra amb algun atemptat sagnant, o es poden produir noves detencions justament dels sectors més proclius a l’acabament de la violència. La violència és un patrimoni de l’Estat que no es deixaran perdre fàcilment, justament perquè hom ha arribat a la mateixa conclusió: sense ETA la independència és possible.  

Tweet