Bloc de notes de Josep Romeu

Se’m fa difícil d’entendre que polítics professionals, o que han fet prioritat a la dedicació a la política, puguin ser tan imprudents i bocamolls com per deixar anar atzagaiades que resulta evident que són indefensables. I encara es podria mig entendre que la relliscada tingués lloc en el marc d’una conversa informal, però no que es deixi per escrit. És el cas de les darreres declaracions de l’eurodiputat convergent Ramon Tremosa, que no ajuden gens a la campanya serena i centrada que propugna l’Artur Mas. [@more@] 

En determinats fòrums a la xarxa és relativament fàcil trobar espais on militants i simpatitzants pretenen sortir a la palestra en defensa del seu partit, amb uns arguments i unes formes que resulten del tot inacceptables pels dirigents del propi partit. Però, aquests, en lloc de desautoritzar-los a la primera i deixar clar que no han interpretat adequadament el missatge i les idees que pretenen defensar, els deixen fer i permeten que es vagi creant un caldo de cultiu de radicalització verbal i de sectarisme hostil. I sovint aquests opinadors, més papistes que el Papa, es veuen després desconcertats quan l’aritmètica parlamentària o les tàctiques de curta volada dels seus dirigents imposen l’entesa amb aquells que havien estat demonitzats. I és que, amb molta facilitat, els polítics s’habituen a tenir un llenguatge intern per als més fidels aduladors que mai posen en dubte les seves paraules, i un altre llenguatge més políticament correcte de cara a la galeria.  

Per això, quan Ramon Tremosa les hi engalta contra el President Montilla, dient autèntiques bajanades, no és només que hagi comès la relliscada d’un bocamoll, sinó que ha traslladat a l’espai públic el que probablement, com a mer “divertimento”, deu ser habitual en els reductes interns. Bocamoll i poca-solta per unes atzagaiades del tot insostenibles, però imprudent i estúpid perquè només depèn de l’artimètica parlamentària que hi pugui haver una entesa sociovergent, i la política autonomista que pugui fer l’Artur Mas en solitari no és gaire millor ni gaire diferent de la que ha fet el Govern Montilla.

Tweet

Periodistes i polítics acostumen a emprar frases grandiloqüents per a bastir una quotidianitat que no passaria de mediocre. El 28 de novembre la societat catalana està cridada de nou a les urnes. I per no haver d’admetre que ha passat un tripartit sense pena ni glòria, on tant pesa la poca pena com la poca glòria, el mateix President Montilla s’afanyava a remarcar que aquestes serien unes eleccions històriques, decisives, que marcarien tota una generació. Ho haurien pogut ser, sí. I fins al darrer moment no perdré l’esperança que ho siguin, però de moment tot apunta a res de res i a més del mateix.  [@more@] 

Si les enquestes no van errades, CiU pot obtenir una més o menys còmoda majoria. I en la mesura que sigui còmoda, que no necessiti els vots independentistes, podrà portar a terme la seva anunciada política de repetir la jugada: anar tirant i trampejant la situació sense voler-se comprometre amb res, administrar la migrada autonomia i continuar posant en l’horitzó el tema del Concert econòmic, quan ells tenen l’absolut certesa que no podran fer res per aquest camí. És possible que hi hagi un cert canvi d’estil, que tinguem un President amb una mica més de personalitat, però les polítiques de fons seran les mateixes. I això per dues raons: primera, perquè la via autonòmica ja no dóna més de si i cap Govern que no estigui disposat a saltar el marc legal existent podrà aconseguir millores substancials; i segona, perquè la pràctica política del tripartit ha estat socialment conservadora, de manera que CiU no tindrà necessitat de fer marxa enrere en cap sentit, i nacionalment tèbia sense grans avenços però també sense cap mal pas. La principal diferència entre l’actual tripartit i un Govern monocolor de CiU serà d’estil del seu President i poca cosa més. 

Periodistes i polítics podrien tenir raó i parlar d’unes eleccions històriques i transcendentals per a Catalunya, per a les properes generacions com deia Montilla, si s’haguessin acomplert les previsions d’Esquerra segons les quals en aquests comicis els independentistes havien de fer el salt endavant, amb 25-30 diputats. Contràriament, els errors siderals de la seva erràtica direcció els poden portar a una forta davallada, justament ara que hi ha la millor predisposició de la ciutadania cap al sobiranisme. I caldrà veure si la pèrdua d’Esquerra podrà ser compensada per alguna de les noves formacions independentistes, o si realment acaben donant la sorpresa que sí que podria marcar definitivament el futur del país. Altrament, la disjuntiva d’un tripartit socialment conservador i nacionalment poruc enfront d’una Convergència nacionalment poruga i socialment conservadora és ben poc engrescadora. I d’històric i transcendental, res de res.

Tweet

En tots els processos negociadors, quan es tracta d’afers polítics, tan o més important que el que es negocia i que s’acaba pactant és la forma com es presenta públicament. Hi ha dificultats serioses per a tancar acords de tal manera que ambdues parts puguin presentar-se davant dels seus i de l’opinió pública com a guanyadors, o com a mínim com a no perdedors. I, sovint, és aquesta darrera formalitat la que acaba malbaratant la possibilitat d’un acord. [@more@] 

El conflicte entre Israel i Palestina és de molt difícil solució, perquè es tracta de dues comunitats enfrontades en un xoc de legitimitats i segur que des d’aquí se’ns escapen molts matisos que encara deuen fer-ne més difícil la resolució. Però és evident que una de les dificultats a superar tant per part de Benjamin Netanyahu com de Mahmud Abbas és la forma de vendre un acord sense que se’ls pugui acusar, com segur que faran els respectius sectors radicals, de traïció; i tanmateix, l’acord no és possible sense concessions mútues. És el mateix que va passar a Irlanda del Nord, on l’escull més important, més que els nivell d’autogovern que aconseguien que era ben minso, era que els sectors que havien protagonitzat o donat suport a la lluita armada no podien aparèixer simplement com els perdedors. Per alguns, això era impensable, però era qüestió de prioritzar el manteniment a ultrança d’una mena de punt d’honor o l’acabament de la violència. I el resultat va ser que els qui abans havien optat per la via armada van poder accedir a les institucions públiques, i els negociadors van ser reconeguts amb un Nobel de la Pau.    

En diverses ocasions, l’acord de pau al País Basc ha estat molt proper, entre altres coses perquè al si d’ETA i encara més del món abertzale hi ha el convenciment que la via armada és un carreró sense sortida. Sense sortida, però que per respecte a la seva història, als seus morts, als seus presos, no poden abandonar de qualsevol manera, reconeixent que tot plegat ha estat un error descomunal. És evident que si la proposta espanyola és la de demanar la seva rendició, que entreguin les armes i que es podreixin a la presó, als etarres no els deixen altra opció que continuar la seva lluita, per inútil que sembli. Igual que en l’anterior treva, ETA coincideix amb el Govern espanyol i les forces polítiques basques que són aquestes les que han de decidir el futur d’Euskadi; i per a ells, llavors, només es reservaven la negociació tècnica de donar una sortida al presos, que tampoc reclamaven una amnistia, i als activistes que deixessin les armes. En aquests moments ETA acceptaria qualsevol cosa que els permetés explicar d’alguna manera que l’evolució politica del País Basc ha fet inadequada la lluita armada; qualsevol cosa, menys la rendició vergonyant que els volen imposar. Però, per al Govern espanyol els gestos també són importants i prefereixen allargar el conflicte, sumar noves víctimes, amb el convenciment que assoliran la victòria final. És una qüestió de prioritats.

Tweet

Es remorejava de feia temps, però no deixa de ser una agradable sorpresa l’anunci d’ETA que està disposada a deixar les armes o a fer-les callar per donar pas a la via democràtica de resolució del conflicte basc. En qualsevol altre conflicte, ningú gosaria menystenir l’actitud d’una de les parts que decidís deixar de disparar, ni que sigui temporalment, per donar marge i temps al diàleg i a la negociació. I en aquest cas, la decisió d’ETA és unilateral i sense cap condició prèvia. Arreu del món s’ha donat la notícia amb la lògica esperança que s’obri una possibilitat per a la pau, o com a mínim que s’estalviïn noves víctimes, com ho haurien fet si l’anunciï hagués vingut de Hamàs a Palestina, dels talibans a l’Afganistan o de la guerrilla colombiana. A tot arreu, menys a Espanya. [@more@]Hauria estat comprensible que, al costat o a més a més de la satisfacció per la treva, els polítics espanyols haguessin manifestat el desig i l’esperança que ETA anés més enllà fins a dissoldre’s definitivament. Però resulta del tot insòlit que no hagin pogut dissimular el seu enuig i la seva preocupació per aquest gest del grup armat. El Govern espanyol es troba en una situació molt més còmoda, comptant que hi hagi una ETA més o menys activa, amb un degoteig controlat de víctimes, que els justifiqui l’agressió permanent al conjunt del nacionalisme basc; i sobretot contra aquells sectors abertzales moderats que voldrien impulsar processos de pau per la via de la negociació i de la democràcia. És el que fa pocs dies feia dir a Alberto Oliart, president de la Corporació de RTVE, que era més perillós el nacionalisme català, perquè “podia posar l’Estat espanyol democràticament contra la paret”. Amb una ETA desactivada, el nacionalisme democràtic basc pot esdevenir per als espanyols tan perillós com el català. Si no es restringeixen les llibertats, com ara fan amb l’excusa de la violència, els nacionalistes bascos poden recuperar fàcilment el Govern d’Euskadi i poden impulsar un procés democràtic d’exercici del Dret a l’autodeterminació reconegut internacionalment; darrerament, per la Cort Penal Internacional de les Nacions Unides. Als polítics espanyols no els fan por els possibles atemptats d’ETA: mitja dotzena de víctimes l’any consideren que és un bon preu a pagar per a assegurar-se que no hi hagi un procés democràtic de caràcter secessionista. Els fa por la pau, la no violència, en la mesura que creï les condicions perquè el poble basc pugui decidir democràticament el seu futur. A partir d’ara, la mesquinesa de molts polítics espanyols farà que tornin a preparar el cava per si ETA es desdís de la seva decisió i tornés a disparar. Quan ells parlen de la banda armada remarcant el caràcter “terrorista” es refereixen al “terror” que els produeix el fet que la seva desaparició pogués fer obrir les portes a un procés democràtic. Per ells, ETA és des d’ahir més terrorista que mai.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No ha estat possible. Molts teníem l’esperança que Carretero i Laporta arribessin a un acord per formar una candidatura conjunta, però, tot i que alguns encara hi veuen un bri d’esperança, sembla que l’electorat català tindrà més d’una opció independentista més enllà d’Esquerra. I encara sort que han acabat amb un cert pacte de no agressió, que esperem que es mantingui. Potser no cal que ens hi fem més mala sang i que cadascú procuri treure el millor resultat possible. [@more@] 

Seria molt demanar, però, que no ens expliquin sopars de duro? L’Alfons López Tena deia, potser per minimitzar el fracàs de les negociacions, que podien treure més bons resultats anant per separat que en una candidatura conjunta. Per favor. L’aparició tant de Reagrupament com de Solidaritat catalana, és el mateix resultat de la decepció per la política d’Esquerra dels darrers temps, ocupen el mateix espai polític i pretenen atreure el mateix electorat. No vull fer pronòstics de resultats ni molt menys hipòtesis del que hauria pogut passar, però és evident que no aniran tan sobrats de vots uns i altres, i que probablement no es tractarà de treure un diputat de més o de menys sinó del risc de quedar-se fora del Parlament. La suma de les dues candidatures, a més, hauria generat, com un plus afegit, un clima d’eufòria i d’esperança que ara costarà molt més de crear. No ha estat possible, d’acord. Però no pretengueu dir-nos que així anirem millor. 

No cal tampoc que uns i altres pretenguin explicar-nos les seves raons, la pulcritud i la correcció de les respectives trajectòries, per argumentar que la raó està de la seva part. Ja ho poden explicar de tort i de través que, fora dels fidels aduladors de l’entorn més immediat, tothom té clar que el principal impediment ha estat la mateixa actitud personalista i la mateixa voluntat de voler que l’altre se sumi al propi projecte. No hi ha diferències d’objectius, ni de programa, ni tan sols de procediment; l’únic obstacle real ha estat la predeterminació de qui havia de liderar el moviment.  

Des de Solidaritat, com en el seu moment va fer també Reagrupament, fan bandera d’una radicalitat democràtica basada, ara, en la celebració de la magna assemblea d’avui on Laporta ha de ser aclamat pels seus seguidors. No ens enganyem. Com a tots els partits polítics els líders no tenen cap inconvenient de sotmetre’s a la votació dels seus militants quan saben que tenen tot el suport assegurat. És a partir del moment en què hi comença a haver rivalitats internes per aspirar a càrrecs o a algun lloc de les llistes, que cadascú comença a buscar els seus aliats i a teixir les seves xarxes internes de fidelitats. No cal que pretenguin presentar-nos el sistema d’elecció dels candidats con a modèlic i innovador en el panorama polític català. Ja em sembla bé el procediment escollit, però no perquè cregui que aquest sigui l’únic procediment vàlid, ni en molts casos el més eficaç.  

A Esquerra no li serà fàcil recuperar la credibilitat. Si haguéssim de fer cas de les promeses i de les condicions que asseguren que posaran al futur candidat a la Presidència de la Generalitat, és evident que Esquerra no té cap possibilitat de pactar amb ningú i va de dret a l’oposició. Però també tothom sap, que al capdavall aquesta mena de decisions no depenen tant de la voluntat de mantenir una suposada integritat de principis (que a voltes no és sinó una jactància electoral) com de l’aritmètica parlamentària. I, d’altra banda, molts votants tampoc no entendrien que la tossuderia per a mantenir la promesa feta tingués com a conseqüència l’arribada d’un Govern encara pitjor. I això que és vàlid per a Esquerra ho és també per a Solidaritat i per a Reagrupament. Dit d’una altra manera, des de la marginalitat és molt fàcil fer promeses quan saps que no tindràs ni l’oportunitat d’haver-les de complir. 

Algú ha retret insistentment que trobava a faltar en Solidaritat un programa coherent, més enllà de la proclamació unilateral de la Independència. Reagrupament s’ha hagut d’apressar per a tenir-ne un mínim esbós… i la resta de partits, a la pràctica, porten a terme polítiques que tenen ben poc a veure amb els seus teòrics programes electorals. O és que algú es pensa que es pot fer una política més conservadora i més de dretes que la que han portat a terme els socialistes? Probablement, una part important del possible electorat de Reagrupament i de Solidaritat no els votarà en base a cap mena de programa. És un electorat cansat de tant marejar la perdiu, de tanta retòrica sobre hipotètics encaixos i sobre federalismes impossibles, de tants peixets al cove i de tanta pluja fina que no ens porten enlloc; i la gent havia rebut amb esperança l’aparició d’algú, tant li fa que es digués Reagrupament com Solidaritat, capaç de dir que ja n’hi ha prou i que tirarem pel dret. Tret de la proposta de declarar unilateralment la independència, la resta del programa és irrellevant, i en tot cas no tenen perquè ser gaire diferents el de Solidaritat o el de Reagrupament, com tampoc ho són tant a la pràctica el d’Esquerra, els dels socialistes o el de CiU.  

La unitat no ha estat possible i cadascú farà la seva campanya electoral. Desitjo i espero que entre tots puguin treure un resultat prou respectable com per a fer-se respectar, i per a condicionar l’acció del futur Govern. Però que no ens expliquin sopars de duro, que en tot cas no farien sinó demostrar que ja d’entrada són capaços d’arrossegar els mateixos vicis que la resta de partits polítics.

Tweet

Més d’un ha intentar explicar el retorn de Celestino Corbacho a la política catalana en clau de país, interpretant-ho com un gir cap a l’espanyolisme, o com un intent de recuperar aquelles bases socialistes que només es mobilitzen per les eleccions espanyoles. Sincerament, em sembla que al partit dels socialistes les línies del discurs van en un altre sentit. De la mateixa manera que Montilla, quan era Ministre, no va ser reclamat pel socialisme català per a cap objectiu concret, sinó que va ser l’instrument del socialisme espanyol per arraconar un Maragall que havia esdevingut excessivament incòmode, també ara cal mirar-se el cas de Corbacho des de la perspectiva de l’interès de Zapatero. [@more@] 

La gestió de la crisi per part del Govern del PSOE ha estat nefasta i, al capdavall, basada en polítiques extremadament conservadores. És evident que no es pot atribuir el lideratge europeu de la taxa d’atur a la gestió del Ministre Corbacho, però sí el fet que la seva incompetència ha impedit posar-hi remei; i sobretot, que el remei que finalment ha trobat és propi d’una política de dreta pura i dura, que ni el Partit Popular hauria gosat tirar endavant. Zapatero era tan conscient del desgast d’un Ministre que no ha pogut fer res més que constatar la impotència, com del fet que rellevar-lo encara hauria posat més en evidència la crisi i el descrèdit del seu Govern. Les eleccions catalanes li han vingut com anell al dit. Són l’excusa perfecte per treure’s el mort (cadàver polític, s’entén) de sobre. Coneixent la intencionalitat dels socialistes espanyols quan van decidir rellevar Maragall, tenia una certa lògica que Montilla deixés un Ministeri per a ser cap de llista a Catalunya i amb moltes possibilitats d’esdevenir President de la Generalitat. No en té cap, però, que ara tot un Ministre deixi el càrrec per anar de número tres d’una llista molt presumiblement perdedora. Si hem de basar-nos en la política seguida des del seu Ministeri, hauríem de concloure, a més, que Corbacho aporta a la candidatura socialista un viratge encara més cap a la dreta, com a valedor de polítiques socials hostils a la classe treballadora que li han valgut la convocatòria d’una vaga general. 

No sé si la Montserrat Tura anirà de número dos per a compensar el perfil poc catalanista de Corbacho o si és que el Ministre de Treball anirà de número tres per a compensar el perfil tímidament catalanista de la Consellera de Justícia. És evident que, des de l’oposició, el PSC tornarà a posicions més anticatalanes, com les que tenia abans d’assumir responsabilitats de Govern, i contradictòries amb les que ha mantingut fins ara. I, per suposat, des de l’oposició caldrà recuperar la força de l’aparell de partit que en els darrers anys havia quedat més diluït pel fet que el seu Primer Secretari compaginava la seva feina amb la de President de la Generalitat. Però la raó definitiva és que Zapatero ha volgut treure’s un pes del damunt.

Tweet

El President de la Corporació de RTVE va fer unes galdoses declaracions al diari La Voz de Galicia que van merèixer una repulsa per part de molts polítics catalans i ara també del mateix Consell de RTVE a Catalunya. De fet, les declaracions de l’ex ministre de Defensa espanyol podrien ser signades perfectament per l’actual Ministra de Defensa, així com per la majoria de polítics espanyols, siguin populars o socialistes: s’escandalitzava per l’excés de català que es parla a Catalunya (una manera de dir que troba excessivament lenta la seva davallada); considerava més perillós el nacionalisme català que el basc, perquè per a ells ja els va bé que hi hagi violència; i que no s’havia de subestimar el nacionalisme català perquè “és capaç de posar democràticament l’Estat espanyol contra la paret”. [@more@] 

Res de nou. El franquisme va fracassar en el seu intent d’aniquilar-nos, i ara ho intenten amb una arma de doble fil que és la democràcia. Amb una Constitució que consagra la discriminació per raó de llengua o nacionalitat, i un Tribunal Constitucional que l’interpreta seguint els dictats dels partits nacionalistes espanyols, pretenen donar cobertura democràtica a la nostra assimilació. I s’ha de reconèixer que, de moment, la nova estratègia els està anant molt millor; se n’han sortit clarament al País Valencià i aquí, encara que més lentament, anem pel mateix camí. Ja devien comptar amb unes certes reticències de sectors de la societat catalana, que són les que alenteixen el procés, però potser no amb la possibilitat d’un revolta democràtica. I amb això l’Oliart té raó: el nacionalisme català “és capaç de posar democràticament l’Estat espanyol contra la paret”. 

Potser la frase, però, hauria estat més encertada posada en condicional: tindríem la possibilitat de posar democràticament l’Estat espanyol contra les cordes. Per suposat que la possibilitat només existeix si es fa democràticament, però per això hi hauria d’haver a més una voluntat dels líders catalans, avui per avui inexistent. Ni tan sols els qui, amb una pretesa voluntat de trencar amb els esquemes dels partits tradicionals, i amb una pretesa voluntat de posar per davant els interessos de Catalunya, no han estat capaços de renunciar al protagonisme personal per concórrer plegats a les properes eleccions. Però l’amenaça de la qual alertava l’Oliart, ni que sigui en condicional, hi és. I és el “els bojos també fan bitlles”.

Tweet

Hi ha actituds dels partits polítics que com a mínim, i deixem-ho ben curt, es poden qualificar d’insòlites. Insòlit en el sentit d’incoherent, de poc honest, d’un sectarisme excessiu, i d’una visió molt escassa. Ho poden fer, això sí, perquè els mitjans de comunicació necessiten la dosi diària de titulars i es limiten a transcriure les frases altisonants que puntualment els proporcionen els líders polítics, renunciant a informar del context i dels antecedents de la frase, que probablement la desqualificaria.
[@more@]
Em sembla insòlita la petició que feia Felip Puig al PNB perquè negui el seu suport als pressupostos de Zapatero, forçant així la seva caiguda. Insòlit perquè justament ha estat CiU qui en els darrers temps ha anat prestant el seu suport al Govern socialista per tal que pogués tirar endavant les seves propostes, erràtiques i fora de temps, contra la crisi. Però insòlit també que Esquerra i Iniciativa retreguin justament a CiU que hagi donat suport als seus socis socialistes a la Generalitat, com si José Montilla com a Primer Secretari dels socialistes catalans no tingués res a veure amb el suport permanent que aquests donen a les mesures conservadores del PSOE. Com ja va ser insòlit que Esquerra posés el crit al cel pel pacte Mas-Zapatero en relació a l’Estatut, per aliar-se després amb la part espanyola del pacte.

Tot es redueix a una política de gestos. Les votacions d’uns pressupostos o d’unes mesures econòmiques no tenen res a veure amb les conviccions reals dels partits, sinó amb el tacticisme més immediat i amb la necessitat de marcar perfil amb un titular de premsa. El que passa és que els ciutadans, conscients de la banalitat d’uns i altres, saben que no es poden refiar sinó de la seva intuïció per a escollir els menys dolents o els qui, en cada situació, menys puguin perjudicar els seus interessos.

Tweet

Hi ha una fórmula per a detectar, en bona mesura, el grau d’honestedat en el raonament de les persones i, per tant, també dels partits polítics. Quan algú té raons suficients per a defensar una determinada posició no necessita altra cosa que posar la realitat sobre la taula, sense exageracions ni enganys. Quan algú ha de recórrer a la mentida, o a les veritats a mitges, o quan algú és incapaç d’aplicar el mateix criteri en qualsevol situació, és perquè ell mateix és conscient de la seva manca de raó; simplement, té la deshonestedat suficient com per a voler fer passar el clau per cabota en funció dels seus interessos particulars o partidistes. [@more@] 

Ara mateix se’ns anuncia un Decret llei de la Generalitat que ha d’establir una mínima capacitació dels professors universitaris en la llengua del país. Naturalment, els qui des del nacionalisme espanyol més intransigent i agressiu han fet de la lluita contra la llengua catalana una de les seves prioritats ja han posat el crit al cel. Seria perfectament lògic que hi hagués persones i partits que discrepessin d’aquesta mesura, com feia Xavier Sala Martín en afirmar que ell feia anys que feia classes a les universitats americanes sense que mai ningú li hagués exigit cap acreditació de coneixement de la llengua anglesa; podia haver dit també que els qui el contractaven no tenien cap dubte sobre els seus coneixements d’anglès, altrament la seva contractació no hauria estat possible. Però no ho és que s’argumenti amb mentides com fa el Partit Popular, quan pretén fer veure que, d’aquesta manera es tancarà la porta a les aportacions intel·lectuals de professors foranis. En primer lloc, el decret va adreçat a les futures contractacions fixes i no a les eventuals i d’intercanvi tan habituals en el món universitari; i en qualsevol cas no serà un impediment per a la seva contractació, sinó que se’ls donarà un marge de temps per a disposar del mínim coneixement de la llengua del país tenint en compte que en accedir a la plaça és perquè tenen la voluntat de quedar-s’hi. En segon lloc, no es demanarà a aquests professors que facin les seves classes en una o altra llengua, sinó que estiguin capacitats per a entendre i valorar els alumnes en la seva, la llengua pròpia de Catalunya. En una escola de primària, un nen que s’incorpora al nostre sistema educatiu provinent d’un altre país arriba a tardar un curs a posar-se al corrent dels mínims coneixements de la llengua, molt menys del que disposaran els professors universitaris que vulguin accedir a una plaça fixa en una universitat catalana. El que fa el Partit Popular és posar en dubte la mínima capacitat dels professors universitaris. 

Com sempre, es tracta d’una qüestió de discriminació, de creure que hi ha llengües, races i països superiors als altres. ¿Algú es creu que el senyor Sala Martín, per més bon economista que fos, podria fer classes als Estats Units sense saber anglès? ¿Quants professors titulars hi ha a les universitats espanyoles que no tinguin un mínim coneixement de la llengua castellana? Per a una conferència, un seminari o un curs específic, arreu es pot contractar (i a Catalunya amb el nou Decret també es podrà fer) un professor que desconegui la llengua del país; però enlloc es contractaria com a professor titular d’una universitat una persona que fos incapaç d’entendre i, per tant, d’avaluar els seus alumnes.

Tweet

Si la política en general sembla no tenir entranyes, la política internacional supera tots els límits imaginables. Els principis ètics i morals són negligits amb absoluta facilitat quan es tracta de les relacions entre Estats. I és que, no ho oblidem, l’Estat té la patent de la injustícia, del terror i de la violència. Qualsevol crim o delicte queda immediatament justificat, o que com a mínim protegit, si es fa en nom d’un Estat. No ho diu cap legislació internacional, però, de facto, tothom admet que els Drets humans, els mateixos tractats internacionals i per suposat les resolucions de les Nacions Unides estan supeditades a l’arbitri de qualsevol regim, per sanguinari que sigui, si pot actuar en nom d’un Estat.   [@more@] 

Només en determinats casos, quan hi ha interessos econòmics pel mig, la comunitat internacional ha acabat intervenint per acabar amb situacions de flagrant injustícia, de persecució de pobles sencers, i en definitiva de terrorisme d’Estat. No va ser la massacrada dels kurds ordenada pel règim iraquià de Saddam Hussein el que va desencadenar les ires de la comunitat internacional, sinó la invasió dels pous de petroli de Kuwait. Els crims dels diferents Governs israelians són acceptats i tolerats, malgrat que contravinguin constantment les resolucions de les Nacions Unides. El suport als talibans, o un més que possible pacte per a la tornada d’un règim similar, no depèn del respecte que puguin tenir envers les dones afganeses, sinó de la salvaguarda dels oleoductes. Cap de les barbaritats del règim xinès no impedeixen que es mantinguin unes excel·lents relacions amb el gegant asiàtic; per sanguinari i antidemocràtic que sigui, és sobretot un gran mercat i una gran oportunitat de negoci. I a un nivell més proper, ho veiem amb les relacions entre Espanya i el Marroc. Quan es tracta de defensar un illot de les costes africanes, el patriotisme espanyol seria capaç de desenterrar la destral de guerra. Però no es mou ni un dit per a defensar els drets humans, els drets del poble sahrauí, ni tan sols els ciutadans espanyols agredits en aquell país. Per damunt de tot, prevalen els interessos econòmics i la necessitat de tenir unes relacions de bon veïnatge.  

La política internacional no entén de Justícia ni de Drets humans. Fins i tot la Cort Penal Internacional, o més pel seu compte algun que altre jutge estrella, no actuen mai sobre els dictadors en actiu. Mentre els seus crims siguin perpetrats en nom de l’Estat, tenen la immunitat assegurada. El que no admet l’Estat, cap Estat del món, és que algú els prengui l’exclusiva de la violència; ni que sigui en nom de llibertat i de la democràcia.

Tweet