Bloc de notes de Josep Romeu

Finalment, no ha estat possible. En les eleccions del proper més d’octubre hi haurà tres candidatures independentistes: ERC, Solidaritat Catalana i Reagrupament. No és el que molts independentistes hauríem volgut, convençuts que més enllà d’Esquerra, i sobretot de l’Esquerra dels darrers anys, hi ha un espai per a un independentisme desacomplexat i decidit a tirar pel dret; però no per a dos més, quan entre ells no hi ha altra diferència que la dels seus líders. No cal donar-hi més voltes, però, ni fer-ne un drama. [@more@] 

Ja és molt que hagin arribat a fer un pacte de no agressió. S’hauria de ser molt curt de gambals per pensar que l’electorat de cap dels dos grups, Solidaritat i Reagrupament, entendria que se li expliqués la bondat exclusiva del seu, enfront de la perversitat de l’adversari. Si l’objectiu és el mateix, ja ens trobarem més endavant; i això val també per a Esquerra. Farien bé les respectives direccions d’enviar missatges clars i contundents en aquest sentit a les seves bases, per evitar els ressentits o els que creuen en el messianisme. Seria un molt mal indicador que cap de les tres opcions s’hagués de reivindicar i fer un lloc al Parlament atacant els qui han estat, podrien haver estat, i ben segur que en un moment o altre seran, companys de viatge. L’enemic a batre, segur, és un altre. La independència no l’assolirem perquè cap d’aquests tres haurà pogut arraconar els altres dos; sinó, ben al contrari, quan entre tots aconseguim implicar-hi també CiU, IC-V i sectors dels socialistes. 

Com a independentista, valoraré el resultat final en base a la suma dels vots i dels escons independentistes. No tinc cap problema per animar a votar, fer campanya i col·laborar amb qualsevol de les opcions que tenen el mateix objectiu. Si els partits escullen els seus candidats en votacions internes, el conjunt dels ciutadans els escollirem el dia de les eleccions. El nom dels qui acabaran obtenint un escó és irrellevant, si al final s’han de posar al servei de la causa comuna. No podem perdre més el temps amb ximpleries, ni desqualificar cap de les opcions. Qualsevol és bona si ens ajuda a avançar cap a la independència.

Tweet

(Article Publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Se’m fa difícil, hores d’ara, preveure què pot passar amb la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència, oi més quan encara no està clar el paper que finalment jugarà Reagrupament. Tinc la impressió, però, que el principal obstacle a superar serà el de contrarestar la normalitat amb què molts ciutadans de Catalunya han acabat acceptant una situació absolutament anormal i insostenible. [@more@] 

Tot i que hom pot recordar que històricament hi ha hagut moviments i partits que han reeixit en molt poc temps, és possible que costi de fer creïble una proposta sortida del no res i en quatre dies. Podem parlar de la necessitat de la regeneració política, de l’apoltronament dels professionals de la política, però en el fons una part important de la població ja dóna com a normal i irremeiable la situació actual i acaba pensant que, al capdavall, la política és això i que els que vinguin nous acabarien fent el mateix que els altres. 

D’estudis sobre l’espoli fiscal que pateix Catalunya n’hi ha molts; i, encara que puguin diferir en matisos, tots coincideixen en què el preu que paguem els catalans per a ser espanyols és descomunal i insostenible. Cap país del món podria suportar ni toleraria un espoli equivalent al 10% del PIB, o el que és el mateix que a cada català ens costa tres mil euros anuals el fet de mantenir-nos dins de l’Estat Espanyol. Una quota elevadíssima per a formar part d’un club que ens menysprea i ens discrimina en tots els sentits. Ja hi ha estudis sobre el que es podria arribar a fer anualment si amb un Estat propi ens alliberéssim d’aquest espoli: des d’increment de pensions a millora de serveis o d’infraestructures. Però els catalans hem assimilat com a normal aquest espoli, fins al punt que alguns poden vanagloriar-se d’aconseguir la promesa (que saben que després no es complirà) de reduir-ne una petita part. Com si féssim un homenatge i nomenéssim benefactor el lladre que promet robar-nos una mica menys. 

Amb absoluta normalitat s’accepta una Constitució que estableix (en contra dels principis de la pròpia Constitució) la discriminació dels ciutadans de l’Estat en funció de la seva llengua; una discriminació que en un país normal seria titllada simplement de racista. I en canvi, aquí, és ratificada per un Tribunal Constitucional corromput políticament, i acceptada amb més o menys resignació per sectors de la societat catalana com la cosa més normal del món. Tenim, en general, una Justícia que es mou als dictats de la política, que fa judicis d’intencions en funció de l’interès de determinades ideologies, i com a màxim els més agosarats arriben a  discrepar-hi, enlloc d’exigir-ne la imputació per corruptes. 

Hi ha partits i persones, algunes penso que sense mala fe, que no es cansen de proposar i de reivindicar un model federal que saben que és radicalment rebutjat per la part amb qui ens hauríem de federar. Els dirigents socialistes, però també una gran massa de votants, continuen veient com a normal que les seves propostes federalistes i de convivència al si de l’Estat siguin menyspreades i ridiculitzades pels seus propis dirigents i companys de partit. I amb tota normalitat aspiren, sabent que és pura utopia, a ser menystinguts una mica menys. Parlen de no arriscar-se a aventures de final incert, referint-se a la independència, quan ells ens han portat, una i una altra vegada, a aventures absolutament fracassades. Però és un fracàs que els nostres dirigents, i amb ells una part de la societat catalana, ja accepten en un fatalisme crònic com a normal. 

Presentem com a victòries el que són simples derrotes, potser menys estrepitoses que altres, però derrotes al capdavall. I el que és més greu, les assumim com a normals i encara ens demanen que agraïm als nostres agressors que prometen ser menys cruels que els altres. 

La resposta normal i lògica, en un país normal, seria acabar d’una vegada amb tanta humiliació i tant d’odi contra els catalans, de l’única manera normal i lògica possible: creant un Estat propi. Però estem tan avesats a pagar una quota altíssima per a ser discriminats i menyspreats que som capaços d’agrair i donar la nostra confiança a qui ens prometi, sense sortir d’aquesta insòlita normalitat, que les agressions i l’espoli potser serà menys durs. Com si el nostre destí estigués entre romandre en una cel·la de càstig o gaudir del privilegi d’una cel·la normal, enlloc de trobar normal i lògica la via cap a la plena llibertat.

Tweet

Com aquell qui res, ens presentaven ahir que els dirigents d’algunes de les caixes recentment fusionades s’havien apujat els sous en el darrer any prop d’un escandalós 40%. I els qui, després de negociar la fusió, havien deixat els seus càrrecs en aquestes entitats ho feien amb unes primes milionàries. Res de nou. Res que no fos previst i cantat. D’alguna manera s’havia de pagar als qui dilapidaven un patrimoni de Catalunya, com era el nostre sistema de Caixes, en benefici dels grans interessos de l’Estat. [@more@] 

No em va sorprendre gens la notícia que ahir donava Televisió de Catalunya. Al Govern espanyol li haurà sortit bé la jugada, que encara ha d’acabar de completar amb noves fusions i privatitzacions, per un preu que pot escandalitzar els contribuents, els pensionistes a qui es rebaixen les pensions, els funcionaris a qui també s’ha rebaixat el sou, i en general els ciutadans que veuen retallats els serveis, que és un preu que deu satisfer les butxaques d’aquest dirigents que s’han avingut a la farsa, però que per als promotors de la liquidació del sistema català de Caixes és un preu ben mòdic. El que em sorprèn és que ara algú faci cara de sorprès; que no s’hagin irritat abans amb l’actitud del Govern català fent el joc a la banca espanyola; que no hi hagi hagut cap resistència interna a acceptar aquestes fusions trampa per a les quals ara es paga degudament als qui interessadament s’han venut un patrimoni que era de tots. 

Una vegada més ja hem fet tard. La submissió, a Catalunya, sempre ens surt molt cara. I el que és insòlit és la incapacitat de reacció. Quan temps enrere alertava sobre els perills d’aquestes fusions imposades, tenia la sensació d’estar predicant al desert. Ara només en veiem la recompensa que n’han tret alguns dels seus dirigents, aviat en veurem el desastre final.

Tancament de Caixes

Girona se salva pels pèls

Amb les Caixes ja hem fet tard

Tancament de Caixes

Fusió o liquidació de les Caixes?

Fusions interessades

Hem perdut la nostra caixeta

Tweet

Aquest és el títol que feia servir el diputat d’Esquerra Joan Tardà per carregar contra la política econòmica del partit socialista. I un títol, o com a mínim la conclusió final, que de ben segur que comparteixen la gent d’Iniciativa. La política econòmica socialista ha estat una política descaradament de dretes, sempre; PSOE i PP sovint s’han acusat mútuament de copiar-se el programa, i l’única diferència són les formes. Les darreres reformes i retalls socials que els socialistes s’han vist obligats a emprendre a causa de la crisi, no hauria gosat emprendre-les el Partit Popular, perquè se li hauria tirat tothom en contra. Tothom, menys la patronal, és clar. [@more@] 

La sort del Partit dels Socialistes és que porta un nom que recorda, ni que sigui vagament, un passat i unes concepcions teòricament d’esquerres. I és en base a aquest nom que determinats partits opositors a CiU apel·len a un hipotètic front d’esquerres, encara que després acabi fent polítiques netament conservadores. Esquerra i Iniciativa poden sumar-se a la convocatòria de vaga general, sobretot de cara a les properes eleccions, perquè el blanc de tots els retrets se’ls enduu el Partit dels Socialistes, a qui ells han anat donant suport els darrers set anys, encara que fos des d’una posició marginal. Poden argumentar que les reformes fiscals, del mercat laboral i de les prestacions socials, sempre en detriment dels treballadors, són competència del Govern espanyol i no del català; però no poden obviar que aquest Govern espanyol porta a terme aquestes polítiques antisocials gràcies al suport dels socialistes catalans, i en definitiva del Govern de la Generalitat presidit per seu Primer Secretari, i dels seus socis. 

Si, tal com preveuen les enquestes, CiU arriba a la Presidència de la Generalitat no haurà de fer grans reformes ni canvis en la política seguida fins ara, perfectament assumible per la dreta catalana. Dubto que, per exemple en el cas de l’ensenyament, hi hagi tantes protestes i tantes vagues per a defensar l’escola pública com hi ha hagut fins ara, ni que els ecologistes puguin estar més descontents amb l’acció de Govern. La Vaga general d’aquest mes de setembre va adreçada principalment al PSOE perquè és el partit que dirigeix l’administració amb competències per a fer les retallades socials, però de fet també va adreçada als que li han donat suport i als qui, de governar ells, haurien seguit polítiques similars.  

Tweet

Ho he dit en altres ocasions: Catalunya no és una Nació sense Estat, sinó una Nació sotmesa a un Estat que li és hostil. La darrera víctima sembla ser que serà el campió del món de Bike Trial, a qui la Federació espanyola ha exclòs de la seva selecció, de cara al proper campionat a celebrar al Canadà, perquè va participar en un altre campionat on defensava la samarreta de la selecció catalana. També en els darrers campionats europeus d’atletisme diversos atletes catalans es van queixar de les traves que els havien posat des dels organismes esportius espanyols. [@more@] 

Al marge dels arguments estrictament identitaris, que són els que realment justifiquen el dret i la necessitat de disposar d’una selecció pròpia, sorgeixen sovint tot un seguit d’arguments fins a cert punt contradictoris. D’una banda, des d’alguns sectors catalanistes, s’ha pretès argumentar que Catalunya, si competís internacionalment, tindria un paper ben rellevant, en alguns casos capdavanters, en d’altres per davant de la selecció espanyola i en d’altres podríem fer-hi  un paper equiparable al de tantes altres petites o mitjanes nacions; un argument innecessari perquè el dret a tenir una selecció no prové de la capacitat esportiva sinó de la identificació nacional. D’altra banda, també hi ha l’argument, més infantil o de més mala bava, de dir que anant junts podríem tenir més èxits esportius que anant per separat: no hi ha cap Estat independent, per petit que sigui, que renunciï a la pròpia selecció per sumar-se al carro guanyador d’una gran potència esportiva; Espanya mateix podria renunciar a presentar-se com a tal i afegir-se a la selecció nordamericana, i així guanyarien moltes més medalles olímpiques. Hi hauria encara un argument centrat més en la participació esportiva: presentant-se Catalunya i Espanya per separat hi hauria més atletes de l’actual Estat espanyol participant en campionats internacionals. 

Però, els espanyols no s’estan de romanços. A ells els importa ben poc que puguin participar més o menys esportistes en competicions internacionals, o que es puguin assolir més o menys èxits; a ells l’únic que els interessa és la qüestió identitària, i l’interès polític d’evidenciar l’espanyolitat de Catalunya. I si per això han de perdre un campionat, deixant Dani Comas fora de la seva selecció, no tindran cap dubte que abans és la política que l’esport.

Tweet

Després de les reiterades burles i negatives dels socialistes espanyols a qualsevol proposta de caràcter federal, s’ha de tenir humor per insistir en el tema. Un sistema federal es basa en la complicitat i la cooperació de parts diverses; i en el nostre cas els espanyols, ni els populars ni els socialistes, no és que no vulguin transformar l’Estat per tal que s’hi sentin còmodes les diferents nacionalitats i cultures, sinó que neguen l’existència de les altres. I, malgrat tot, encara hi ha catalans bufanúvols que persisteixen en la idea federal, potser per no haver de reconèixer el seu fracàs. [@more@] 

L’ex President de la Generalitat, Pasqual Maragall, proposava que es fes a Catalunya un referèndum on els ciutadans poguessin escollir entre tres opcions: acceptar la situació actual, anar cap a un sistema federal o la independència. El resultat d’una Consulta feta en aquestes condicions estaria cantat: guanyaria per una majoria aclaparadora l’opció federalista, i per tant podria ser una aposta intel·ligent per part dels federalistes. De fet, una proposta semblant ha sorgit també a Escòcia com a possible alternativa a la manca de majoria de l’SNP per a convocar el referèndum per la independència. Naturalment que, com en tota consulta, la pregunta condiciona decisivament la resposta; i des d’una perspectiva independentista la consulta amb aquestes tres opcions de resposta seria una consulta trucada. Els federalistes catalans, però, saben que la seva proposta és inviable sobretot perquè la tercera via precisa de l’acceptació i la participació del conjunt de l’Estat. I si fins ara tant els socialistes (i aquí hi hem d’incloure els socialistes catalans) com els populars es neguen a aplicar l’Estatut, ni tant sols les restes de l’Estatut que no han estat revocades pel Constitucional, com pretenen proposar un pacte federal!. 

Però ja és molt que a les files socialistes gent com Pasqual Maragall que admetia que havia votat l’Estaut tapant-se el nas, per les retallades introduïdes, o gent com Ferran Mascarell, s’adonin de dues coses: primera, que amb la interpretació del Constitucional el marc legal actual és inviable per a Catalunya, i segona que s’ha de donar veu a la ciutadania perquè expressi la seva voluntat. Però, esperar que a Espanya respectin democràticament la voluntat del poble de Catalunya no és només una utopia sinó una quimera.

Tweet

L’alliberament, ahir, dels dos cooperants catalans segrestats des de feia gaire bé nou mesos, ha tornat a posar sobre la taula no solament el debat sobre què, quan i amb qui es pot negociar, sinó sobre la deshonestedat de molts polítics espanyols. La conclusió negociada del segrest ha vingut pocs dies després de l’intent fallit del Govern francès d’alliberar per la força un ciutadà seu que en va resultar mort, i també ha coincidit en el mateix dia que un altre segrest, en aquest cas d’un autobús a Manila, va acabar en tragèdia amb el resultat de diversos turistes morts, a més del segrestador. [@more@] 

Una primera consideració és l’actitud perversa dels Governs espanyols que quan els ha convingut han negociat amb qui ha calgut (tant els governs del PP com els del PSOE han negociat en algun moment amb ETA), però han criminalitzat la negociació quan han vist que en podien treure més rendiment partidista. En aquest cas és evident que s’ha pactat amb terroristes, i que en la negociació hi ha entrat en joc tant la compensació econòmica com l’alteració de la legalitat amb l’intercanvi de terroristes pels segrestats. L’argument dels contraris a tota negociació forçosament fora de la legalitat, que seria lícit si s’apliqués conseqüentment en tots els casos, el donaven ahir mateix veus properes a Al-Qaida: “El Govern francès hauria d’aprendre del Govern espanyol a l’hora de tractar aquests temes”. En definitiva, els terroristes ara saben que surt més a compte segrestar un espanyol que un francès. Però en aquest cas, a Zapatero li ha vingut com anell al dit l’èxit d’aquesta negociació, no perquè l’importi un rave la vida dels cooperants sinó perquè s’ha apuntat una medalla que sempre ajuda a mitigar el descrèdit en què està immers. Quan el PP o el PSOE diuen que no s’ha de negociar amb ETA, podeu escopir-los directament a la cara perquè estan mentint grollerament, i el que volen dir és que no hi pactaran i preferiran continuar posant en perill la vida de persones innocents, si no els surt a compte políticament. 

L’obligació de qualsevol Govern és prioritzar les vides humanes; i per tant amb la mateixa lògica que s’ha negociat amb els terroristes d’Al-Qaida s’hauria de poder negociar amb ETA. L’existència de grups armats, per les motivacions que sigui, no és problema ni molt menys culpa dels ciutadans que en poden patir les conseqüències; aquest és un afer que han de resoldre els Governs. Quan hi ha vides en joc, aquesta ha de ser la prioritat. Per tant, un cop resolta la prioritat, és a partir d’avui que s’ha de veure la veritable voluntat del Govern espanyol per resoldre el tema del terrorisme d’Al-Qaida, i és ara que no hi ha violència al País Basc (per molt que els pesi als dirigents espanyols) que haurien de buscar la solució al conflicte.

Tweet

L’actitud de la defensora del Pueblo, recorrent la nova Llei d’acollida de catalunya davant del Constitucional, és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. L’estratègia dels falangistes espanyols, tant dels que encara en llueixen els símbols a la solapa com dels que es van disfressar de demòcrates per a sobreviure al franquisme, els està funcionant a la perfecció. El mateix objectiu d’aconseguir una Espanya que sigui “Grande y Libre” però que sobretot sigui “Una”, el tenen més a prop que mai. Amb la transició, els feixistes espanyols van acceptar incloure en el text constitucional termes com “Nacionalitat”, “protecció de les llengües de l’estat”, i un cert sostre competencial; però consideren que ara ja ha arribat l’hora d’acabar amb tot plegat i tirar pel dret. [@more@] 

Els peons del Tribunal Constitucional (peons amb sou d’or, això sí), d’acord amb les consignes de partit van trencar  el mínim equilibri que alguns encara hi veien en aquell text constitucional. Ara ja tenen, la interpretació de la Carta Magna que els ha de permetre completar el genocidi lingüístic i cultural. Quan el Síndic de Greuges o la Consellera d’Acció Social i Ciutadania es queixen pel recurs presentat, al·legant que això pot trencar la cohesió social, sembla que obviïn que aquest és l’objectiu de l’entramat polític del qual formen part els juristes del Constitucional i la Defensora del Pueblo. És una qüestió d’odi contra Catalunya, i en general contra tot el que pugui trencar el seu concepte franquista d’”Unidad Nacional”. Són els mateixos que se n’estan sortint al País Valencià liquidant la llengua dels valencians, els mateixos que fan la vista grossa, quan no fomenten i hi donen suport, a les accions violentes contra els activistes valencians. I que ara, donat que a Catalunya són una minoria, s’han marcat l’objectiu de crear conflictes i descohesionar el país. Saben que la llengua catalana és un element de cohesió i d’integració per a la gent nouvinguda, i per això, amb una actitud insolentment racista, pretenen trencar-ho. Fins i tot hi havia hagut sentències de la Justícia espanyola que avalaven la immersió lingüística, precisament per aquest caràcter integrador; però ara les consignes polítiques han canviat. 

Però això només és una mostra del que s’esdevindrà a partir d’ara. Ja tenen la interpretació més franquista del text constitucional que els permet anul·lar de facto la minsa autonomia existent, i atacar de ple la llengua catalana. Ara tot se’ns girarà en contra, si no hi ha una reacció (que de moment no es veu per enlloc) de la classe política disposada a fer-hi front. L’actitud dels socialistes, dels convergents, del síndic de greuges, i tants altres dient que s’ha de negociar amb els qui han iniciat l’ofensiva final no és sinó un acte d’imbecil·litat o de cinisme.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Fins al darrer moment, viurem una carrera de desgast per veure quin gall es fa amo del galliner o per veure si acabarem presentant dos galliners per separat. No hi ha dia que als mitjans de comunicació i sobretot als fòrums digitals no apareguin escrits intentant recolzar l’actitud del metge de Puigcerdà o la de l’ex President blaugrana. En el pitjor dels casos, insensatament perquè no sabem com acabarà tot plegat, n’hi ha que es dediquen a carregar i a desqualificar el qui avui pot semblar un adversari, demà pot ser un soci de coalició i, en qualsevol cas, en un moment o altre haurà de ser un aliat imprescindible. [@more@] 

Uns i altres s’esforcen per presentar-se com els més legitimats per a liderar el que hauria de ser la coalició independentista transversal que hauria de revolucionar el panorama polític català. Des de qui argumenta que Carretero hauria de ser-ne el capdavanter perquè va ser també el primer en exposar públicament el seu projecte, a qui defensa Solidaritat perquè és qui ha creat la Plataforma on haurien d’integrar-se tant el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, com el Reagrupament de Joan Carretero. A partir d’aquí, hi ha els mutus retrets de personalisme dels seus dirigents, de dialogar més a través dels mitjans que discretament cara a cara, i els fidels d’ambdós bàndols que troben mil i un arguments per a defensar el procés seguit pel seu grup. Sincerament, els arguments i les raons, en aquest cas, em serveixen de ben poc. Ja sé que no hi ha ni el partit perfecte ni el candidat immaculat. M’importa ben poc saber quin dels dos és més personalista, quin és més obert i transparent, o quin dels procediments encetats és el més correcte. L’únic que m’interessa és quin pot ser més eficaç per a la consecució de l’objectiu comú.  

Com a militant d’ERC¹ he estat, des de fa anys, molt crític amb la direcció del Partit sense estar enquadrat en cap dels corrents interns que Joan Puigcercós ha aconseguit finalment engolir o foragitar. Precisament aquests dies de vacances he publicat tot un seguit d’articles sota el títol “Dels corrents crítics als projectes personals” en què faig un resum del procés que ha seguit Joan Puigcercós per a fer-se amo i senyor del partit republicà. Com a independentista que no aspiro (i no vull) a cap càrrec ni figurar a cap llista, no em preocupa tant la destrossa interna que n’ha fet l’actual direcció d’Esquerra com que aquesta destrossa sigui un fre i un obstacle per a les aspiracions de molts catalans d’avançar definitivament cap a la independència. També com a militant d’ERC vaig saludar molt sincerament l’aparició de Reagrupament, i després de Solidaritat Catalana, perquè crec que el país necessita un revulsiu que reculli l’anhel de molts catalans, frustrat en bona part per l’erràtica política de la direcció republicana.

Ara mateix, doncs, m’importen ben poc les raons que em poden donar els dirigents d’Esquerra per a argumentar que aquesta vegada sí que aniran de debò, que a CiU li exigiran tot allò que no van exigir als socialistes; o les raons que em poden donar els reagrupats per a defensar el lideratge de Carretero o les dels altres defensant l’opció laportista. El que de veritat importa, o almenys a mi m’importa, és que l’opció o les opcions resultants siguin les més eficaces per al país. Si al capdavall de tot el procés de liquidació de les dissidències i discrepàncies internes, Joan Puigcercós  aconsegueix, tal com va prometre en el darrer Congrés, fer el salt per esdevenir el grup majoritari de l’esquerra, em trauré el barret i donaré per bona la purga que a priori m’ha semblat suïcida; però si, tal com pronostiquen totes les enquestes, no solament no hi ha un salt endavant (que com a mínim hauria de ser de 25 diputats) sinó que es fan passes enrere, tenint tota la conjuntura a favor, aleshores en demanaré la seva dimissió.

I el mateix puc dir de Carretero i Laporta. Si, amb la fórmula que sigui, s’aconsegueix el resultat que caldria esperar d’un desencís general per la política dels partits tradicionals i d’un creixement innegable del sentiment sobiranista (Joan Carretero deia que menys de 10 diputats s’hauria de considerar un fracàs, i Laporta afirmava que ell no es presentava per a ser una força residual al Parlament), haurem de convenir que s’ha encertat en la fórmula i aplaudir-ne els dirigents. Contràriament, si el resultat de la picabaralla, amb entesa final o sense, és també un fracàs electoral caldrà censurar-los tots dos. 

Insisteixo, m’importen ben poc les raons i els raonaments. Si en les actuals circumstàncies del tot favorables a una opció independentista, no s’assoleixen bons resultats no hi haurà altra conclusió que admetre la ineptitud dels seus líders. Encara hi són a temps, espero, per a no malbaratar el somni de tanta gent que no perdonaria que afanys de protagonisme, preteses raons personals i orgulls mal entesos, ens aboquessin al fracàs, 

(1) Com que en una intervenció anterior, algú ja em reptava a dir “què votaria jo”, només recordar que, a diferència de Carod Rovira que en afirmar que no aniria a les llistes d’ERC deia que “recuperava la llibertat de visió”, jo no l’he perduda mai aquesta “llibertat”. Puc ser soci d’una Colla castellera, però participar quan vulgui en una exhibició de Gegants. O no?

Tweet

Als qui no som del món del Dret, als qui ens mirem l’Administració de la Justícia des de fora, i normalment des de lluny, ens sorprenen sovint determinats procediments i determinades resolucions o sentències. La Justícia és cega, diuen. I amb aquest principi contemplem atònits decisions judicials que només poden procedir de la fredor més inhumana: des del desnonament d’una família que destorbava uns interessos immobiliaris o empresarials, a l’exculpació d’una persona evidentment culpable amb l’excusa que alguna de les proves s’havien obtingut amb un procediment no autoritzat, o la consideració d’atenuants del tot incomprensibles per a una persona no avesada en el món de la Justícia. [@more@] 

Resulta, doncs, incomprensible i fins i tot repugnant veure com es priven dels seus drets persones carregades de raó, encara que potser els manca aquell paper que ho demostraria, o que es dóna la raó a d’altres que pel més elemental sentit comú no n’haurien de tenir, encara que potser disposen d’un paper que els permet justificat la injustícia. I hom podria arribar a acceptar aquesta mena de concepció de l’administració de la Justícia, inflexible i inalterable davant de la racionalitat i del sentit comú, si sempre es mostrés igual d’escrupolosament irracional i basada només en els fets provats i documentats. Però, no. Aquesta mateixa Administració de justícia que en determinats moments s’excusa en què només li valen les proves documentals, de cop i volta actua amb un criteri absolutament oposat i no té cap necessitat d’haver de demostrar res per a emetre les seves sentències, es poden fer judicis d’intencions i negar la literalitat dels fets i de les lleis.   

Legalment, quan una persona ha complert la seva condemna, es diu que ha satisfet el seu deute amb la Justícia i, per tant, mentre no es demostri el contrari ja no se li pot retreure res més. Celebrar, per part d’amics i familiars, que una persona ha acabat el seu període de reclusió no hi ha cap llei que ho prohibeixi. Cap jutge gosaria prohibir un acte de benvinguda a un ex pres de l’estil de Roldan, o de Mario Conde, o de l’estil del Luigi, del Millet o del Prenafeta; una altra cosa és que en aquests casos són ells mateixos i el seu entorn els qui saben que val més tapar-se les vergonyes i sortir de puntetes de la presó. Gosen fer-ho, això sí, quan l’ideari polític de la persona a qui pretenen homenatjar o donar la benvinguda és d’una ideologia molt oposada a la seva, sense esperar a tenir cap prova de què en aquell l’acte s’hi pugui cometre alguna altra acció delictiva. És el mateix que passa quan es condemna unes persones per envair una “propietat privada”, quan resulta que aquesta “propietat privada” és una piscina construïda il·legalment en un espai públic; i  tothom sap que cap jutge condemnarà l’empresa que ha envaït propietats privades del Pallars, perquè l’afany de lucre d’una empresa no té aturador ni necessita permisos municipals ni dels propietaris.  

L’aplicació d’un o altre criteri pot resultar més o menys incomprensible per als profans del dret. Però l’aplicació de criteris diferents en funció de la ideologia o del poder de les parts, no mereix altre nom que el de prevaricació i corrupció en majúscules, del conjunt del sistema d’Administració de la la Justícia.

Tweet