Bloc de notes de Josep Romeu

Puigcercós pot dir ara, ben orgullós, que amb dos anys ha aconseguit un partit cohesionat, sense veus discrepants, ni moviments crítics, ni corrents interns. Abans ja dominava l’estructura del partit, però ara domina el partit sencer. Té via lliure, de fet ja la tenia de feia temps molt abans de la desbandada dels que han anat a Reagrupament o a Solidaritat Catalana, per a imposar les seves tesis i aplicar el seu projecte. Les aprovacions a la majoria dels òrgans del partit seran per unanimitat, per aclamació.  [@more@] 

No sé si queden, ni que sigui a títol individual, gaire veus discrepants amb l’actual direcció. Si algú té aspiracions a tenir algun càrrec intern, a ser candidat en algunes eleccions, ja sap que això és incompatible amb la crítica interna: qui es mogui no sortirà a la foto. Potser per això, devem quedar ja només aquells que des de fa temps hem renunciat a presentar-nos com a candidats de res; predisposició per a col·laborar si se’m demana, però res més. La “llibertat de visió” que insòlitament deia que havia recuperat Josep Lluís Carod Rovira en ser apartat de les llistes, jo no l’he perduda mai. La llibertat no té preu i no me la deixaria perdre per una poltrona. 

Algú em pot argumentar que aquesta actitud personalista de Joan Puigcercós de fer-se un partit a la seva mida no és pas tan diferent del paper que poden fer Carretero a Reagrupament o Laporta a Solidaritat Catalana. Evidentment. I la veritat és que em preocupa ben poc el personalisme de qualsevol dels tres, i no em faria res de fer-me’n admirador i servidor fidel si amb el seu personalisme ens ha de portar cap a la independència. El que em fa por no és aquest personalisme, sinó la seva ineficàcia. En la mesura que algú personalitza el projecte, i elimina o margina tota discrepància, crítica o dissidència, n’assumeix també tota la responsabilitat. Tot el mèrit serà seu, i la responsabilitat del fracàs, també.

Tweet

Defenestrat el Carod i foragitat el Carretero, els quedava l’Uriel Bertran amb la seva Esquerra Independentista. Com a diputat tenia un paper més que discret, com tants altres diputats d’Esquerra, no sé si per voluntat pròpia, per incapacitat o perquè no li donaven joc per a fer res sabent que no era “dels seus”. I hauria acabat la legislatura sense pena ni glòria, i per tant fàcilment descartable per a les properes eleccions, si no hagués estat per la irrupció del moviment de les Consultes populars. [@more@] 

A la Direcció d’Esquerra, com a la resta de partits, els va venir de nou tota la moguda que va seguir la consulta d’Arenys de Munt. No era aquesta ni la previsió ni l’estratègia aprovada pel darrer Congrés d’Esquerra. L’Uriel Bertran, així com d’altres militants d’Esquerra, s’hi va agafar de seguida i hi va portar a terme una tasca ben meritòria i eficaç. Això li tornava a donar relleu polític i feia més difícil argumentar que es prescindia d’aquest actiu a l’hora de configurar les llistes electorals. Tot i que semblava que Esquerra no es podia girar d’esquena a les consultes populars, i de fet a la majoria de les poblacions on s’han celebrat els seus militants hi ha treballat activament, el cert és que una cosa era la ruta marcada per la Coordinadora de les Consultes Populars i una altra la que tenia al cap la direcció d’Esquerra. 

Tant és així, que la Mesa del Parlament, per unanimitat, amb els vots d’Esquerra, va tombar la darrera proposta d’Iniciativa Legislativa Popular que era l’única forma de salvar l’escull legal de la pròpia Llei de Consultes que havia estat invalidada de bones a primeres pel Tribunal Constitucional. Suposo que va ser la gota que va fer vessar el vas, i que va motivar que dues de les cares més significatives del moviment de Consultes populars per la Independència abandonessin els seus partits. És el que va fer l’Uriel Bertran amb Esquerra, apuntant-se a la mova plataforma de Joan Laporta, Solidaritat Catalana per la Independència. I al darrere de l’Uriel Bertran han abandonat el partit persones significatives com el catedràtic Hèctor Bofill. Es culminava així, per a satisfacció d’alguns, la neteja de dissidències organitzades al si del partit.

Tweet

Defenestrat Carod, els seus seguidors s’arriscaven a seguir la seva sort. I van decidir plegar veles. L’Ernest Benach, per exemple, amb un paper prou digne com a President del Parlament, ha quedat situat com a número dos, i és de suposar que respectin també Josep Huguet que als darrers anys ha fet una feina ben meritòria al Govern, a part de ser un gat vell que no es mulla fins que tothom és a l’aigua. Però no ha estat el cas de la Marina Llansana que ja ha anunciat que no serà a les llistes, perquè sabia que no li posarien; i serà el cas d’altres reconeguts carotistes. [@more@] 

Fagocitat el sector de Josep Lluís Carod Rovira, a la direcció li quedava l’espina dels dos corrents crítics, el d’Esquerra Independentista liderada per Uriel Bertran i el de Reagrupament amb Joan Carretero al capdavant. De res no va servir que al darrer Congrés tots dos fessin un “acte de responsabilitat” limitant-se a fer el seu discurs, a presentar algunes esmenes, però per acabar votant les resolucions finals. De fet, en aquell Congrés, el discurs de Joan Carretero jurant i perjurant fidelitat al partit va ser dels més aplaudits. Així, doncs, Esquerra Independentista i Reagrupament es van mantenir durant una temporada com a corrents interns amb no gaire més activitat que la de mantenir vius els seus blocs, on en realitat es feia ben poca crítica a la direcció del partit; a tot estirar feien algunes propostes que algú podia interpretar que no anaven exactament en la mateixa direcció. Per tant, Puigcercós i Ridao tenien via lliure per a portar a terme la seva estratègia amb una direcció monolítica. 

És cert que des d’una certa distància hi havia hagut alguna veu discordant, com la del mateix Heribert Barrera, però la direcció d’Esquerra devia considerar que no valia la pena ni parlar-ne. Però tan bon punt Joan Carretero va publicar un article on plantejava la necessitat d’una candidatura independentista transversal, es van encendre totes les ires fins aleshores retingudes. L’article no excloïa ni molt menys que aquesta candidatura fos liderada per Esquerra ni tant sols que es formés sota les sigles d’Esquerra. Però era igual; els havia brindat l’ocasió perfecta per a treure’s de sobre el que podia ser una veu discrepant, i qui sap si no podia esdevenir en una propera ocasió un competidor per a dirigir el partit. Els va costar ben poc magnificar l’abast de l’article i comminar-lo a abandonar el partit.

Tweet

Algun mitjà de comunicació de l’àmbit nacionalista, perquè la resta no n’han fet ni esment, remarcava que amb la dissolució d’Esquerra Independentista s’havien acabat les veus crítiques al sí d’Esquerra Republicana. Com a mínim caldria fer-hi tres precisions: la primera, sobre la manera com s’han acabat les veus crítiques al si del Partit, una segona sobre si realment eren veus crítiques els corrents existents fins fa ben poc i una tercera sobre si encara queden o són possibles les veus crítiques a l’interior d’Esquerra. [@more@]

Si fa dos anys es presentaven quatre corrents interns que, teòricament, representaven diferents enfocaments o visions de la política que havia de seguir Esquerra, ara n’ha sobreviscut només la que va resultar guanyadora en les votacions internes. Unes votacions en les quals no hi va haver diferències excessives entre els diferents corrents, i per tant cap no va obtenir la majoria del suport de la militància. Només que haguessin fet una aliança entre Reagrupament i Esquerra Independentista ja hauria estat suficient per a prendre-li l’hegemonia, a Joan Puigcercós.  Amb tot, Puigcercós controlava l’aparell del partit i això el va fer guanyador; però no va saber guanyar. Durant tot aquest temps s’ha dedicat a anar eliminant els seus adversaris, seguint l’ordre segons el suport obtingut en aquelles eleccions. I el primer enemic a abatre va ser Josep Lluís Carod Rovira, a qui va abandonar en el Govern després de la desfeta de les eleccions espanyoles, no pas per a dedicar-se a recuperar l’espai perdut sinó per a acabar de fer-li el llit. 

Carod Rovira, probablement enllaminit per l’exercici del poder, no va saber o no va voler reaccionar a temps. Però tampoc va saber, no va voler o no li van deixar exercir el càrrec de Vicepresident. Si el partit feia l’opció de Govern, com a mínim havia d’aprofitar el teòric paper rellevant que hi tenia. Però la seva era una vicepresidència buida de contingut, i a més, mal aprofitada pel que podia tenir de simbòlic i d’institucional. El partit doncs, recollia tot el desgast i la càrrega negativa de formar part d’un govern com aquest, però sense treure rendiment de la seva posició privilegiada. I a sobre el Puigcercós, i amb ell l’aparell del partit, fustigant-lo per totes bandes, fins al punt de ser la riota pública en un programa tan popular com Polònia. Esquerra ha deixat perdre un valor important, des del punt de vista intel·lectual i polític, com era Carod Rovira, per més errors que hagi comès; al capdavall els mateixos errors que havia comès qui l’ha defenestrat.

Tweet

El que ha passat a Esquerra Republicana en els darrers anys no és pas tan diferent del que passa a la majoria dels partits, on els cops de colze i les lluites internes pel poder són el pa de cada dia. Però sí que ha estat insòlita la manera de gestionar-ho. De fet, ja hi havia el precedent no menys insòlit de tenir un Secretari General, com era l’Àngel Colom, que feia una escissió des de dalt per crear un Partit per la Independència que no va arribar a quallar. [@more@] 

Tots els partits tenen, més o menys, el seu ideari però també tots hi tenen una plèiade de trepes disposats al que sigui per a assolir el poder. De manera que es deixen de banda convenciments ideològics i posicionaments honestos o coherents per traçar cadascú el seu full de ruta particular d’accés a la poltrona. El funcionament intern dels partits és molt semblant al de les màfies o al de l’Opus Dei: es tracta d’una estructura piramidal on cal donar suport incondicional al que tens al damunt perquè serà aquest el que després et facilitarà l’ascens, i alhora cal tenir un grup de fidels que et recolzin des de baix, i a qui després caldrà recompensar després. És aquella famosa frase de l’Alfonso Guerra de “qui es mogui no surt a la foto”. Així, ni les llistes electorals ni els càrrecs interns no es confeccionen a base de buscar el perfil més idoni per a cada cas, sinó en funció de la fidelitat dels aspirants i dels favors deguts. I qui vulgui ser-hi ha de demostrar que és mereixedor de la confiança dels seus superiors  D’aquesta manera, les propostes de l’aparell del partit sempre són les que van a missa, per més que pugui semblar evident que hi havia altres persones més idònies i més ben preparades per a ocupar un determinat lloc de responsabilitat. 

Per tant, la dissidència interna o la simple discrepància pot ser un mal camí per a qui vulgui escalar posicions. Hi ha partits i persones que ho saben portar amb una certa discreció i habilitat, i d’altres com Esquerra Republicana que, a més de portar-ho a extrems fins i tot grotescos, després es gestiona de la pitjor manera possible. D’això en parlaré els propers dies, aprofitant un lapsus de descans per la Camarga francesa.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El company articulista d’aquest Bloc, en Josep Sort, s’exclamava d’una suposada ofensiva “per mar i aire” contra Reagrupament. I, naturalment, apuntava directament al sector que avui per avui sembla ser la seva competència més directa, precisament perquè és la que té els posicionaments més semblants; fins i tot copiats, segons diuen. Això em porta a reflexionar sobre el comportament dels dirigents polítics en relació als seus fidels seguidors, i a la inversa. [@more@] 

Vivim uns moments en què sembla que hi hagi una recomposició del mapa polític català, amb l’aparició de nous moviments i una gran quantitat traspassos de militància. Se suposa que els qui han conviscut durant temps en una mateixa formació és perquè hi han trobat molts punts en comú i moltes coincidències ideològiques. Però resulta que quan, per les raons que sigui, hom decideix fer el pas de passar a una altra formació política, aleshores descobreix en els seus antics companys de partit tots els defectes i tots els vicis; o era una mica  neci de no haver-los vist abans, o ara està carregant les tintes per a justificar la seva actitud. I no caldria, perquè tothom té dret a canviar de partit si considera que des de la nova formació podrà contribuir millor a fer avançar el país cap als objectius de ben segur que compartits. 

En el darrer Congrés d’Esquerra, ara fa dos anys, el discurs de Carretero jurant i perjurant la seva fidelitat al partit (que tampoc calia) va ser dels més aplaudits. Però un cop va ser foragitat per la mateixa direcció amb l’excusa d’un article de premsa, van sorgir al sí de la formació republicana multitud de veus alegrant-se de la seva sortida, i alguns des de la direcció fins i tot afirmaven que per fi “s’havia fet net”. I a l’altra banda, els reagrupats blasmaven desaforadament els qui havien estat durant molt de temps companys de partit, com a mínim del seu màxim dirigent i de molts altres del seu equip. És la mateixa situació que es produeix quan dirigents locals de Reagrupament, aquestes dies, han fet el pas cap a Solidaritat Catalana. 

Només cal seguir els comentaris de simpatitzants en els blocs respectius de gent d’Esquerra o de Reagrupament per veure com abunden els comentaris viscerals tant en contra dels antics companys, com dels qui poden ser els futurs aliats. I això sense que aquestes veus siguin desmentides responsablement pels seus dirigents. És a dir, que des de les cúpules dels partits permeten que es vagi creant un clima d’hostilitat i d’animadversió envers els qui poden ser políticament uns adversaris, enlloc de procurar temperar els ànims i en tot cas deixar clar que aquesta no és la posició dels dirigents, ni molt menys l’oficial del grup. 

Perquè, està clar, després vénen les decepcions i els desenganys. Si després de blasmar de tort i de través els antics companys d’Esquerra resulta que la direcció de Reagrupament fa una crida a formar una candidatura conjunta, més d’un queda descol·locat. El mateix pot passar amb els qui ara es dediquen a menystenir i gaire bé insultar Joan Laporta, i d’aquí a quatre dies (si tot va bé com molts esperem) poden acabar formalitzant un pacte. 

Sembla com si els dirigents necessitessin unes masses exaltades, a l’estil dels “Boixos nois” , que remarquessin el propi perfil fins a extrems que no gosarien fer ells mateixos, potser per amagar que la diversitat de sigles i de grups independentistes es correspon més a personalismes i afanys de protagonisme que a diferències reals. 

Tweet

Són rars els articles d’opinió a la premsa espanyola que analitzen la realitat política catalana amb un mínim d’intel·ligència, i sense caure en el nacionalisme espanyol més tronat. Per això va sorprendre l’article de l’escriptor gallec Suso del Toro a El País, que titulava “Si Cataluña se va”. [@more@]

Un primer  mèrit per part de l’escriptor gallec és admetre una realitat, que fins i tot costa d’acceptar o de denunciar públicament a molts catalans: hi ha amplis sectors polítics i mediàtics espanyols que senten un veritable odi i menyspreu envers Catalunya, els catalans i la seva cultura, i que en conseqüència generen un sentiment semblant al conjunt de la població espanyola. Un odi i un menyspreu que a Catalunya és seguit, fil per randa, per determinats polítics que per a poder escalar posicions i fer-se de bon veure a Madrid són capaços de negar-se a sí mateixos. L’activitat política del Partit Popular de Catalunya o de Ciutadans, per exemple, ha estat sempre la d’anar en contra de tot el que pugui ser català; les seves intervencions al Parlament de Catalunya han estat sempre les més identitàries i les més nacionalistes. Si haguessin estat polítics honestos que creguessin en polítiques basades en el bilingüisme o en el respecte a la llengua materna, com diuen només en aquells casos en què el català està en procés de normalització, no haurien anat en contra de la llei del cinema que en cap cas arribarà a aconseguir un equilibri entre les dues llengües, o serien defensors del bilingüisme a la Franja de Ponent, o practicarien el bilingüisme al País Valencià on estan guanyant la partida d’eliminar la llengua pròpia, i materna, de molts valencians.  

A partir d’aquesta realitat, Suso del Toro entén que “Cataluña se está convenciendo de que su nacionalidad nunca tendrá encaje en este Estado y de que España solo es un lastre”. I li costa d’imaginar-se una Espanya dominada per l”españolismo cañí”, que per a molts espanyols també seria insuportable, Per això acaba el seu article fent una súplica: “Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos” .

Tweet

Josep Lluís Carod Rovira no solament no participarà en la propera campanya electoral d’Esquerra, sinó que com ja ha insinuat en alguna ocasió és possible que faci algun pas més després d’aquestes eleccions. Si la direcció d’Esquerra no compta amb ell, i ell no compta en deixar la política, alguna cosa es traurà de la màniga, sense descartar la possibilitat que abandoni el partit o que es creï una plataforma pròpia. La darrera opció, per inversemblant que pugui semblar, ja comença a tenir una llarga tradició a casa nostra, encara que només sigui com a pas previ per a entrar amb més força en un altre lloc. 

[@more@] 

Tothom és ben lliure de fer el que vulgui, de militar o deixar de militar (recoi de paraula!) en un partit, de crear una associació o plataforma, o de postular-se per a una altra missió. En el cas de Carod, com en el de Castells en el PSC, la situació pot variar en funció dels resultats electorals que podrien deixar tocats els líders actuals d’Esquerra i dels Socialistes; encara que en política ja sabem que, com avisava l’altre dia Josep Huguet, la responsabilitat del fracàs es fa recaure sempre en els altres.  

Ara bé, el que em sembla més preocupant de l’actitud de Carod són les seves paraules per a justificar aquesta enretirada temporal: “El més important és que he recuperat una llibertat de visió”. Aquest és el drama dels partits i de la política: per escalar, per assolir el poder i per  a mantenir-lo cal renunciar a tenir una visió pròpia, cal renunciar  a “la llibertat de visió”. Està mal vist, sobretot per les maquinàries electorals repartidores de càrrecs en què s’han convertit els partits, però també per a molts analistes i mitjans de comunicació, que algú tingui la seva pròpia visió, la seva personalitat, i que l’expressi lliurement. En el criteri propi o en la visió particular de cadascú hom hi veu de seguida desafeccions, manca de fidelitat, pèrdua de confiança, i si convé traïdoria. 

Al capdavall, fins i tot en els partits més laics, preval la cita evangèlica de “Estàs en mi o contra mi”.

Tweet

Desconec qui hi ha al darrere del grup de militants d’ERC que pretenen que siguin les bases del partit, a través d’una consulta, les que decideixin si els republicans s’han de presentar conjuntament amb Laporta i Carretero. El partit ja ha fet el seu procés d’elecció de candidats, i la proposta no solament em sembla fora de lloc per qüestions de procediment, sinó d’oportunitat política i de fons. Pot ser una mostra més de la incapacitat dels militants d’Esquerra per a fer anàlisis mínimament serioses. [@more@] 

Sota la direcció de Joan Puigcercós i de Joan Ridao, Esquerra no només ja té elegits els seus candidats de cara a les eleccions de la tardor, sinó que ja ha fet (potser no està completat del tot?) el seu procés de purga interna, malbaratant molts dels recursos i valors que tenia, per la senzilla raó que podien fer ombra als seus dirigents. Ahir mateix, Josep Lluís Carod Rovira deia que ell ni tant sols participaria en la campanya electoral, perquè no se l’ha volgut a les llistes. Com és possible que un partit que té una persona de la capacitat intel·lectual i política de Carod (malgrat tots els seus errors compartits per l’actual direcció del partit) i que ha ostentat durant quatre anys, almenys teòricament, la vicepresidència del Govern, prescindeixi tan alegrement d’aquest capital polític? És la mateixa direcció que aplaudia la sortida, que ells mateixos havien forçar, de Joan Carretero, la mateixa que va menystenir la capacitat i la vàlua de l’Elisenda Pazzulie, la que ha menystingut el treball fet per molts militants d’Esquerra en tot el procés de les consultes populars, entre altres el de l’Uriel Bertran o de l’equip que treballava amb el López Tena, la que va posar tants impediments a l’Hèctor López Bofill per entrar al partit com tan pocs n’hi ha posat ara perquè en marxi. És a dir que l’actual direcció del partit ha treballat en els darrers temps, incansablement tot s’ha de dir, per foragitar totes les veus mínimament discrepants o més aviat que no siguin cegament fidels a l’aparell del partit. Ha treballat en sentit invers al de procurar ser l’eina integradora del creixent independentisme a casa nostra. 

Després de tot aquest treball de disgregació, i quan ja es veu a venir la patacada, pretendre promoure un procés unitari que arreplegui tots aquests elements que ells mateixos han foragitat, em sembla com a mínim quimèric. A no ser que tingui una altra intencionalitat que ara mateix se m’escapa. Costa de creure que uns militants d’Esquerra que han contemplat i seguit el desastre de gestió de l’actual direcció del partit, puguin fer seriosament una proposta com aquesta. Ja seria molt que Reagrupament i Solidaritat poguessin arribar a un acord per a presentar-se a les eleccions, i poder esdevenir el revulsiu que necessita el país, i també ERC.

Tweet

El senyor Huguet ja ha trobat l’excusa perfecte per a justificar el resultat de les properes eleccions. Malgrat que totes les enquestes, des de fa temps, pronostiquen una davallada electoral d’Esquerra quan en les enquestes encara no apareixien ni Reagrupament ni molt menys Solidaritat Catalana, ara el Conseller Huguet es despenja dient que si la suma dels diputats que tregui Esquerra més els que puguin treure aquestes noves formacions independentistes no supera els actuals diputats republicans, això voldrà dir que aquestes hauran entrat a l’escena política catalana per restar i per dividir el vot independentista. [@more@]Ja n’hi ha prou de dir bajanades, senyor Huguet. Ha estat aquesta pèssima direcció d’Esquerra, amb el lamentable espectacle que ens han ofert durant anys el Puigcercós i el Carod disputant-se la direcció del partit (essent la riota de Polònia), i sobretot la seva inexplicable actitud al si del tripartit la que ens pot portar al fracàs. Perquè serà un fracàs que Esquerra no compleixi les expectatives que se’ns van donar en el darrer Congrés del Partit, segons les quals ara hauríem de fer el salt endavant per a esdevenir la força majoritària d’esquerres i decisius per al nou Govern. És incomprensible el malbaratament del protagonisme que hauria pogut tenir la vicepresidència del Govern i el mateix bagatge de Carod Rovira, l’actitud de seguidisme i de manca de projecte al si del tripartit que ens ha engolit completament. I aquesta i no cap altra serà la causa del fracàs electoral d’Esquerra, justament quan les condicions polítiques i socials de la societat catalana serien les òptimes. I que no ens presentin, quan el sentiment sobiranista del país ha crescut enormement, com un èxit el fet d’haver resistit o d’haver patit una davallada menor de la pronosticada.. La fugida de Carretero primer, i ara la d’Uriel Bertran, amb el que arrossegava cadascú, i l’aparició de Solidaritat Catalana, potser tampoc acabaran reeixint si són incapaços de fer un front comú, però no seran la causa de res, sinó la conseqüència. I els causants d’aquest desastre haurien de tenir a punt la carta de dimissió.

Tweet