Bloc de notes de Josep Romeu

L’alcalde de Lleida deia ahir que trobava a faltar en el PSC aquella moral de victòria que havia tingut en altres temps. Però, tot seguit, ell mateix reconeixia que aquestes serien unes eleccions difícils per als socialistes però que, a diferència del Conseller d’Economia Antoni Castells que renunciava a ser a les llistes, ell hi seria “a les verdes i a les madures”. Una expressió que també havia fet servir abans d’ahir Joaquim Nadal, i que tothom sap que només s’utilitza quan es veu que les coses val maldades.  [@more@] 

Els publicistes, encara que estiguin anunciant un menjar escombraria o un producte d’escassa qualitat, saben que han de donar-hi el to de la victòria, del qui presenta un producte estrella. Els vins de més baixa qualitat, per exemple, acostumen a posar en la seva etiqueta “vino selecto de mesa”. Però, fins i tot la publicitat comercial té els seus límits, i a voltes quan no es pot magnificar el producte perquè sonaria a mofa s’opta per remarcar-ne un aspecte col·lateral, o com a mínim que sigui la imatge de la persona que presenta el producte la que sigui realment atractiva. Els publicistes de la política ho tenen més complicat, i aquesta moral de victòria que comercialment es pot resumir amb una frase absurda com “la chispa de la vida”, en campanyes electorals o preelectorals és més difícil d’encomanar. 

Els socialistes no tenen, i ells mateixos ho reconeixen, moral de victòria perquè saben que a la gent li sonaria ridícul que en tinguessin. És una mica el que també els passa als d’Esquerra, que a tot estirar parlen de parar el cop, de contradir les enquestes, de no baixar tant com diuen, però mai amb la moral de victòria amb què pronosticaven ara fa dos anys un ascens imparable. Tampoc hi és en Carretero aquesta moral de victòria, de manera que ara no gosaria dir, com va fer temps enrere, que seria un fracàs treure menys de deu diputats perquè sap que sol ho tindrà molt difícil, per no dir impossible d’entrar. I és que la moral de victòria no la creen ni els polítics ni els publicistes, sinó que és el resultat d’una realitat que es palpa al carrer.  

Tweet

Una vegada més hem hagut d’assistir al trist espectacle d’una premsa estrangera sense gaire manies ni rigor periodístic a l’hora d’analitzar la realitat catalana. L’aprovació al Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular que prohibia les curses de braus ha despertat algunes reaccions com a mínim insòlites. És el cas de publicacions teòricament solvents com ara “The Economist” que arribava a qualificar Catalunya com el país de les prohibicions. [@more@] 

Cap periodista mínimament informat i de professionalitat contrastada podria fer una afirmació d’aquesta mena, quan arreu d’Europa hi ha infinitat de lleis i normatives proteccionistes, siguin del medi ambient, de protecció dels animals o de salvaguarda del patrimoni. I és normal que sigui així, en la mesura que aspirem a unes societats més respectuoses amb el nostre entorn. I quan encara a casa nostra no s’ha esvaït la preocupació per les noves normatives europees tan restrictives pel que fa a l’ús dels focs d’artifici en les nostres festes tradicionals, que no representen cap perjudici per a res ni per a ningú, sembla inconcebible que algú hagi escrit una cosa així. I, sobretot, que no hi hagi hagut cap professional del mitjà de comunicació prou honest i competent com per advertir que era una informació tergiversada, gens contrastada i elaborada des d’una òptica estrictament partidista. 

Una primera explicació, que no s’ha de descartar, és que la solvència i el rigor que s’atribueix a determinats mitjans de comunicació de prestigi europeu no estigui prou justificada. Hem vist, per exemple, com d’un dia per l’altre, alguns mitjans de comunicació anglesos han passat de qualificar la situació econòmica espanyola a tocar de l’abisme, comparant-la amb la grega, a fer-ne els elogis més encesos. I és possible també que l’interès d’aquests mitjans pel que pugui esdevenir-se a “Espanya” no els justifica enviar-hi un corresponsal mínimament competent, ni els preocupa massa la seva fiabilitat. Però hi ha una altra raó, probablement més definitiva: Catalunya no existeix. I en no existir, els mitjans de comunicació europeus no hi tenen corresponsalies; de manera que són els corresponsals de Madrid els qui, des d’allà mateix i a partir del que poden llegir a El Mundo, la Razón o l’ABC, elaboren les seves cròniques sobre Catalunya des d’una òptica política molt concreta, que a Catalunya resulta ser residual..

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El Secretari general adjunt de CiU, Felip Puig, afirmava sense gaire manies que “quan l’independentisme esdevingui voluntat compartida i majoritària de la societat catalana, la federació liderarà aquest procés”. Un frase en sintonia amb aquella “manca de maduresa de la societat catalana” a què feia referència l’Artur Mas. Diuen els convergent que continuen fent-se seva la idea del dret a decidir, però que ara, en aquesta propera legislatura, encara toca. A tot estirar, en els propers quatre anys proposaran exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic. [@more@] 

A CiU són conscients que de cara a aquestes eleccions no els convé presentar una imatge excessivament independentista que els allunyaria de la centralitat i podria posar en perill la fita de conquerir la Plaça de Sant Jaume. La resposta més fàcil, però potser no la més encertada, és, com ja s’han afanyat a fer des d’Esquerra i des d’altres sectors independentistes, carregar contra aquests polítics que no tenen suficient coratge i sobretot que sembla que prioritzin l’objectiu de seure a les poltrones del poder. Així, per a Esquerra, el panorama queda molt més clarificat: Hi ha una partits autonomistes, partidaris d’anar fent la viu viu en el marc de l’estat espanyol, on hi hauria tant CiU com els Socialistes i IC-V, enfront de l’únic partit parlamentari que aposta clarament per l’assoliment d’un Estat propi. Un argument que se li gira en contra a Esquerra, quan apareixen noves plataformes i propostes electorals desacomplexadament independentistes que li retreuen el seu galdós paper amb el tripartit i que s’atribueixen elles ser les veritables opcions per la independència. 

Al meu entendre, tal com ja he dit en altres ocasions, l’enfocament és erroni i mancat de perspectiva. Tant de bo fos cert que CiU estigués disposada, com diu, a exercir el dret a decidir en un tema concret com el del Concert econòmic. Segons quins siguin els resultats electorals de l’octubre, el més probable és que no facin ni això. Però és que el tema del Concert econòmic el va començar a treure a principis dels 90 ERC, basant-se entre altres amb estudis de l’actual Conseller d’Economia Antoni Castells. I aleshores allò semblava una utopia. La centralitat política, en aquells anys, quedava lluny de la reivindicació del Concert econòmic, i molt més encara feta sobre la base del dret a decidir. 

No és que CiU hagi sofert una transformació per ella mateixa. La que ha canviat és la societat catalana, que ha forçat la federació nacionalista a canviar el discurs per a mantenir-se en la centralitat. Esquerra pot blasmar ara que els convergents es quedin tan curts renunciant en aquesta legislatura a emprendre definitivament el procés cap a la independència, però això deu ser degut a què ja no recorden què van aprovar en el darrer Congrés del Partit, ara fa tot just dos anys. Per exemple, en un apartat de l’estratègia política aprovada  es parla de “la necessitat d’assolir a partir de 2010 un model de Concert econòmic”. I més endavant en l’apartat que porta per títol “Condicions per a eventuals pactes durant la legislatura 2010–2014”  diu “Esquerra ha de centrar el debat de les properes eleccions al Parlament de Catalunya als voltant del concert econòmic”. I per acabar-ho de reblar, la ponència estratègica aprovada per Esquerra diu: “La política d’aliances que, en el seu cas, seguirà Esquerra per a la configuració d’un nou govern al Principat de Catalunya durant la legislatura 2010–2014, es basarà en les següents condicions: Concert econòmic. Esquerra proposarà negociacions amb l’Estat Espanyol per tal d’assolir el concert econòmic, coincidint amb la revisió quinquenal de l’actual model¹. En cas de negativa del Govern espanyol, caldrà convocar una consulta popular de suport a la demanda del concert econòmic….”. I després d’incloure el 2014 com a possible data per a una consulta popular, la ponència acaba afirmant: “Tanmateix, no es tracta de posar data a la independència, sinó de fixar un probable horitzó en què el poble de Catalunya pugui decidir el seu futur democràticament i, al mateix temps, que aquest referent emblemàtic actuï com a estímul per tal que en dues legislatures² es preparin les condicions per aconseguir la majoria social que faci possible que el Principat esdevingui un Estat propi.”  

Això ho aprovava Esquerra ara fa dos anys, per una amplíssima majoria dels seus militants, i entre altres ho van votar també Joan Carretero i Uriel Bertran. I aquella proposta d’Esquerra per a aquesta propera legislatura no era tan diferent del que proposa ara CiU. No es tracta de retreure res a ningú, sinó d’admetre que la societat avança a un ritme que no sempre coincideix amb el dels polítics, afortunadament. I es tracta de no pretendre atribuir-se protagonismes, que en el millor dels casos són compartits, perquè són molts i diversos els factors que han permès aquest canvi, que els partits polítics ni esperaven ni havien previst.  Tothom, en aquest darrer any, ha hagut de ressituar-se per seguir el ritme que li marcava la societat catalana. 

L’objectiu, doncs, no hauria de ser pretendre demostrar que només nosaltres ( tant se val si ho diuen els convergents, els republicans, els reagrupats o els laportistes) defensem de veritat els interessos d’una Catalunya que aspira a la plena llibertat, ni que només la nostra victòria ens farà avançar com a país. L’objectiu hauria de ser aconseguir entre tots que la centralitat política del país sigui la via independentista. I tant se val, aleshores, que siguin els convergents o uns altres els qui la liderin.

 ¹ És a dir, com a mínim començar a negociar el Concert econòmic a partir de la tardor del 2014

² Això vol dir que seria a partir del 2018

Tweet

Em va semblar un mer gest de cara a la galeria que Joan Laporta fes una crida a CiU i a ERC perquè formessin una gran aliança electoral, a la qual ell donaria suport. Laporta en sabia sobradament la resposta, i de fet no era sinó un formalisme per a poder justificar després que, en no haver-hi una candidatura unitària, ell tirava pel dret creant Solidaritat Catalana. De fet, és el mateix camí que ha fet després Carretero enviant una carta a Puigcercós i a Laporta per pactar una coalició independentista. També sabia d’entrada que les possibilitats d’èxit eren nul·les, i només pretenia presentar-se igualment com a valedor de la unitat per a justificar després el seu full de ruta personal. [@more@] 

Aquests dies que sembla que tothom clami a favor de la unitat independentista, dóna la impressió que molts oblidin o facin veure que no saben que hi ha unitats que no sumen, sinó que resten. Anant per separat, sembla clar que CiU guanyarà les eleccions, que Esquerra pagarà els errors comesos els darrers anys i està per veure fins on arriba la davallada, així com queda la incògnita de saber les possibilitats reals que una altra força independentista entri al Parlament. Una hipotètica aliança de convergents i republicans no faria sinó restar vots: hi ha molts convergents i sobretot gent d’Unió que deixarien de votar aquesta gran coalició, com també ho farien molts republicans a qui no faria cap gràcia emetre el seu vot amb l’Artur Mas com a cap de llista. Això mateix s’esdevindria si ara Esquerra s’avingués a formalitzar cap mena d’acord electoral amb Carretero: ningú entendria que havent marxat del partit per crear una nova formació, ara resultés que de bones a primeres tornessin a presentar-se plegats. No ho entendrien ni els reagrupats, molts dels quals esquinçarien les cartes, ni molts republicans. 

Quan parlem de la necessitat d’una candidatura unitària, si volem ser seriosos, ens hem de circumscriure a Reagrupament i a Solidaritat Catalana, sense pretendre embolicar-hi ni CiU ni ERC, que han de fer el seu paper en solitari. I no solament això; per més que tothom vulgui exhibir una munió de sigles, grupets i grupuscles, en realitat els dos únics moviments que poden generar una certa il·lusió i que tenen alguna possibilitat d‘esdevenir un revulsiu per a la política catalana són els liderats per Carretero i Laporta. La resta no aporten gaire més que confusió i en alguns casos més aviat poden crear reaccions negatives. Per tant, l’única unitat que electoralment suma és la de Reagrupament i Solidaritat. Una altra cosa serà la unitat d’acció en el nou Parlament per a les grans qüestions de país. Les crides a la unitat que es fan públicament per totes dues bandes no són sinó pavonades per veure qui se suma a qui, per veure qui en serà el cap visible. I això és una qüestió que haurien de resoldre, com més aviat millor, ells dos amb discreció i cara a cara. 

Tweet

És dur haver d’admetre, i més públicament, un error. En política, tots els grups i dirigents llancen a diari propostes i proclames, fan pronòstics i plans de futur, però la majoria de les vegades res no surt com havien previst. La lògica, una lògica empresarial per exemple, faria que es fes una autocrítica, s’analitzés què havia fallat i en conseqüència s’esmenessin els errors. Però aquí aquesta lògica no funciona. Es pot afirmar amb la mateixa rotunditat qualsevol cosa i al cap de poc exactament la contrària, però sense admetre mai que la primera era errònia. La culpa és sempre de la realitat que no es comporta mai tal com s’havia previst. [@more@] 

Ho hem vist amb la crisi econòmica que es va passar de defensar que en situacions de crisi s’ha de recórrer a l’endeutament per a poder atendre els qui més la pateixen, a fer pagar precisament a aquests el cost de la crisi que havien generat uns altres. Ho veiem a diari quan els socialistes catalans s’entesten a predicar una mena de federalisme espanyol que ells mateixos, d’acord amb les instruccions dels seus superiors, rebutgen de ple a Madrid. Ho veiem en la munió de plataformes sobiranistes que clamen permanentment per la unitat de l’independentisme, i davant la manca d’acord encara que n’hi ha tenen la pensada de crear-ne una de nova.  

Un cas més dolorós pot ser el d’ETA. Tot sembla indicar que, des de fa temps, i encara que potser no de forma unànime, hi ha la voluntat deixar les armes precisament perquè s’adonen que justament la mateixa violència pot ser un fre per a assolir la independència, que podrien tenir a l’abast de la mà emprant només la força democràtica. Per ells és difícil admetre que tant d’esforç, tants sacrificis, tants morts i tants empresonats, ha estat un error. Ho podrien maquillar argumentant que la violència va ser útil i necessària fins a un determinat moment, però que ara ja no ho és. Però tot i així costa de trobar el moment i la forma de fer el pas, tenint en compte el llast que arrosseguen que inclou els seus morts, els seus presos i els seus familiars, a qui deuen un respecte. Malgrat tot, ens podríem trobar en un final d’etapa, boicotejat això sí pel Govern espanyol interessat en la continuació de la lluita armada i impacients per la manca d’atemptats. Només faltaria que ETA trobés la manera de reconèixer, sense trair-se a si mateixos i sense humiliacions excessives, que com a mínim és un error continuar per aquesta via.

Tweet

No sé si finalment s’imposarà el seny, i Carretero i Laporta arribaran a un acord per anar junts a les eleccions d’aquesta tardor. Seria una llàstima que no fos així. El cert és que hi ha una guerra oberta per ocupar posicions que a tot estirar es pot argumentar disfressant-ho de qüestions de procediment. Ningú es creuria, hores d’ara, que la impossibilitat d’arribar a un acord tingués res a veure amb estratègies polítiques i molt menys amb diferències ideològiques. [@more@] 

Tot i que Carretero ha afirmat en més d’una ocasió que cal una direcció clara i sense contemplacions, fent servir el símil del capità que té els soldats a les seves ordres, almenys mentre en sigui el capità, el cert és que ha generat a l’interior de Reagrupament una falsa expectativa de caràcter assemblearista i de regeneració política que alguns dels seus militants se l’han arribat a creure. D’aquí va venir el primer conflicte intern, a principis d’any, quan unilateralment el capità va canviar les regles de joc aprovades en una assemblea anterior per tal de retardar l’elecció de candidats electorals, pensant en poder-hi incorporar Joan Laporta. I ell mateix ha estat víctima de la seva estratègia: va deixar Reagrupament al ralentí per a poder-hi sumar l’ex president blaugrana, i ha estat probablement això el que ha fet veure a Laporta que el projecte de Carretero no prenia l’empenta necessària per a convertir-se en el revulsiu de la política catalana. I va tirar pel dret, capgirant la situació i encapçalant una nova Solidaritat Catalana, de manera que ara era ell qqui invitava els altres a sumar-s’hi. Carretero no va ser prou hàbil com per sumar-s’hi des del primer moment i aparèixer com a un més del cofundadors de la iniciativa, entre altres coses perquè es trobava lligat pels moviments previs del seu Reagrupament que ja havia elegit candidats sense comptar amb Laporta. I ara es veu amb la tessitura d’haver de reconèixer el seu mal pas i acceptar la proposta que li formulen des de Solidaritat, que ja és prou generosa. 

Faci el que faci, pot no sortir-ne massa ben parat, personalment. De moment, ja hi ha alguns dirigents comarcals, com els de les terres de l’Ebre i els del Berguedà, que abandonen el vaixell i es posen a la disposició del capità Laporta; altres, els qui s’havien cregut les tesis assembleàries i regeneracionistes de Reagrupament, li tiraran en cara que anul·li els acords de la darrera assemblea per a acceptar el pacte proposat per Solidaritat Catalana. Faria bé de no deixar-se portar per l’orgull personal i actuar amb visió de país, pensant en la ineludible necessitat d’arribar a una candidatura conjunta. Com farien bé els Reagrupats que ara es passen a Solidaritat Catalana de no esgrimir arguments d’excés de personalisme de Carretero i de poc respecte per l’assemblearisme, perquè ja saben el que els espera amb el nou capità Joan Laporta.  

Tweet

La dreta sempre troba excuses per a sortir en defensa dels interessos empresarials, encara que aquests vagin en detriment de la majoria de la població. Tots els estudis indiquen que hi ha uns determinats productes de pastisseria industrial que per les seves característiques resulten perjudicials per a la salut, en la mesura que són en bona part els causants de l’obesitat infantil i juvenil. Ningú parla de prohibir aquests productes, cadascú és lliure de menjar tan malament com vulgui, sinó de no oferir-los els espais públics dels centres educatius per a promocionar-los. [@more@] 

Quelcom tan simple i lògic com que l’Administració no esdevingui patrocinador i dispensador d’un producte gens aconsellable des del punt de vista de la salut, ha posat en alerta el Conseller d’Agricultura Joaquim Llena per considerar que pot ser lesiu per als interessos de determinades indústries agroalimentàries. Un raonament de dreta pura i dura, perquè no es tracta de si pot ser lesiu o no per a les empreses cedir els espais públics dels centres educatius perquè aquestes promocionin productes malsans, sinó que es tracta de què l’administració no té per què afavorir aquests interessos. És aquell criteri tan típic de la dreta que només es recorda de la llibertat quan aquesta és emprada per fomentar el negoci d’alguns, sabent que és en perjudici de la majoria.  

Se suposa que el Departament d’Educació, i potser ara amb el decret d’autonomia de centres les mateixes direccions, té tota la llibertat de decidir quins productes permet que es venguin a l’interior dels Centre educatius. No cal esperar que hi hagi un Govern d’esquerres per pensar en la lògica que s’hauria de permetre només la venda de productes d’interès per a la comunitat educativa des de qualsevol dels àmbits, però també i d’una manera especial des de la perspectiva de la salut. Però aquest Govern de dretes que patim, i que ja s’acaba, no ho veu així.

Tweet

Es va fer una Constitució expressament ambigua perquè tothom tingués arguments suficients per a votar-la. Emprant el terme “nacionalitat” s’acontentava els nacionalistes catalans, mentre que els nacionalistes espanyols podien continuar marcant la diferència amb el terme “nació”; una diferència només explicable des de l’estultícia lingüística. En el text constitucional s’hi deia que el castellà era la llengua oficial de l’Estat, i que les altres llengües ho podien ser també segons el que establissin els respectius Estatuts; així tothom quedava content. [@more@] 

Fins ara, el Tribunal Constitucional no havia posat cap impediment en l’ús del terme nació, de manera que s’han pogut aprovar moltes lleis que parlen de la Diada Nacional i d’organismes nacionals referint-se a Catalunya. Des de Catalunya ja en teníem prou amb aquest reconeixement, mentre que a Madrid consideraven que una cosa no invalidava l’altra; la seva nació espanyola. I el mateix va passar amb la qüestió lingüística. Hi ha diverses sentències que avalen la immersió lingüística, el fet que la llengua catalana sigui la llengua pròpia i normal de l’Administració catalana, i no passava res. Ara, però, els nacionalistes espanyols han endurit el seu posicionament d’odi contra Catalunya i contra el català, i uns magistrats corruptes han seguit els seus dictats per a poder imposar les seves tesis. Segons la Constitució, el català podia ser la llengua oficial de Catalunya d’acord amb el seu Estatut, però ara aquests interpreten que són ells i no el Parlament o el poble de Catalunya el qui ha de regular com ha de ser aquesta oficialitat.  

De tota manera, el Tribunal Constitucional, malgrat seguir les directrius polítiques dels partits nacionalistes espanyols, han donat per bona l’expressió que el català és la llengua "normal" de l’Administració i de l‘ensenyament, suprimint això sí el terme “preferent”. El que passa és que qualsevol cosa que sigui la “normal” en un determinat àmbit forçosament serà l’habitual i la d’ús comú, encara que hi hagi un marge per a les excepcions d’”anormalitat”. Seguint al peu de la lletra la darrera sentència del Tribunal Constitucional en aquest aspecte, l’administració catalana no ha de canviar absolutament res, i continuar fent que el català sigui la llengua "normal" de l’ensenyament. Que per cert, si es compleix també això al peu de la lletra, caldrà revisar l’actuació de molts centres d’ensenyament que, en contra del que estableix l’Estatut i la legislació catalana i en contra del que diu ara el mateix Constitucional, no estan fent servir el català com a llengua “normal”. Sobretot als centres de secundària hi ha un incompliment d’aquesta “normalitat” que el mateix departament d’Educació reconeix com a molt elevat.  

Però, deliberadament, també la sentència del Tribunal Constitucional s’ha formulat de manera prou ambigua com perquè tothom pugui llegir-hi el que més li convé. Els nacionalistes espanyols, per exemple, fan veure que no té cap valor l’aval del Constitucional a l’ús del català com a llengua "normal" de l’ensenyament, i el fet que no s’impedeixi que el castellà també pugui ser llengua vehicular, com a la pràctica ja ho és en molts casos, pretenen fer-ne una norma, que sí que contravindria la sentència del Constitucional.

Tweet

Un darrere l’altre, com qui no vol la cosa, com si d’una opció personal es tractés, van anunciant que es retiren. Ho deia dies enrere Joan Manuel Trasseras i ho feia ahir Antoni Castells, per motius diferents, és clar. Assumir la responsabilitat de Govern implica moltes coses, i entre altres que una munió de persones d’una determinada tendència deixen la seva vida professional per dedicar-se, se suposa que interinament, a la política. Mentre que una altra munió ha de reincorporar-se a la feina en deixar de ser el seu partit una opció de Govern. I poques vegades com ara el canvi es veu tan imminent com inevitable. [@more@]

Les declaracions de Castells, secundades per l’Ernest Maragall entre altres, posen en evidència el que des d’altres formacions polítiques s’ha dit moltes vegades: El Partit dels Socialistes és una maquinària electoral, i de gestió, al servei del PSOE molt més que al servei de Catalunya. Ho han demostrat moltes vegades, però la darrera, la de la resposta a la retallada de l’Estatut ha estat la més sonada. Els diputats del PSC a les Corts espanyoles voten, sempre que convé al PSOE, en contra del Parlament de Catalunya i en contra dels seus mateixos companys de partit al Govern de la Generalitat. És exactament el mateix que fan els diputats del Partit Popular, encara que aquests ja no tenen ni la necessitat de simular que defensen res de Catalunya i militen directament a les files de l’enemic. Però, mentre hi havia pastís governamental a repartit els Castells, Maragall i companyia convivien amb aquesta contradicció permanent que els devia fer venir més d’un mal d’estómac que compensaven ràpidament amb la prebenda del poder.

I aquest és el significat de l’anunci de Castells renunciant a figurar a les llistes electorals del PSC, com feia també Joan Manuel Trasserras d’Esquerra, o Francesc Baltasar d’IC-V: s’ha acabat el bròquil. Quelcom que es veia a venir, vist el trist balanç del tripartit, però rares vegades com aquesta s’admet tan obertament just abans d’iniciar-se la campanya electoral. A Palau, tothom ja està fent les maletes i no només per anar-se’n de vacances.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Deia temps enrere, saludant la irrupció de Joan Carretero amb el seu Reagrupament en el panorama política català, que perquè la operació tingués èxit calia dosificació les aparicions públiques creant un clima creixent i continuat de sumar adhesions i generar engrescament col·lectiu. No és fàcil sortir amb una nova marca electoral i fer-se un lloc al Parlament; hi ha uns hàbits adquirits per part de la ciutadania, tant si és per reiterar la confiança a una mateixa força política malgrat els desenganys i que no acabi de convèncer del tot, com si és per a desconfiar de tots i de tothom i quedar-se amb l’abstenció. I per més que hi hagi un increment del sentiment sobiranista, les enquestes continuen apuntant a la majoria convergent, la davallada dels republicans i la no entrada al Parlament de cap nova força independentista. [@more@] 

Des d’aleshores ençà, no sé si per incapacitat, per impotència o per error tàctic, Carretero ha estat incapaç de generar aquest engrescament col·lectiu que podia omplir el buit deixat d’una banda per les pors acomodatícies de CiU i de l’altra pels errors comesos per Esquerra. D’aquell considerar un fracàs treure menys de deu diputats hem passat a aspirar tenir algun tipus de representació, sense saber a tres mesos vista sota quina fórmula es presentarà. Els esdeveniments, objectivament, han estat favorables a la creació d’aquesta nova opció política, però no s’hi ha sabut donar la resposta adient. Ben al contrari, han aflorat contradiccions internes, disputes i desercions. 

Desconec com han anat i en quina situació es troben hores d’ara les negociacions per a formalitzar una candidatura conjunta amb Joan Laporta. Però és evident que les coses no s’han fet bé. Era molt arriscat esperar la disponibilitat de Joan Laporta, fins al mes de juny, per a endegar d’una manera definitiva aquesta nova candidatura, i més o menys tothom donava per fet que al final arribaria a bon port. S’han perdut molts mesos, sense fer créixer el moviment emprès i limitant-se a mantenir en l’horitzó unes expectatives que de no concretar-se seran vistes com un fracàs absolut. No sé si per personalismes o perquè Laporta s’ha adonat que Reagrupament no agafava el vol que semblava inicialment que havia d’agafar, el cas és que ha decidit tirar pel dret i treure’s de la màniga una Solidaritat Catalana per la Independència, flanquejat per dues de les cares més visibles de les consultes independentistes, Alfons López Tena i Uriel Bertran. La proposta inicial, en què s’invitava a CiU i a Esquerra a sumar-s’hi, només es podia entendre com una broma o com una proposta feta per a ser rebutjada per tal de poder utilitzar el rebuig per a justificar la seva decisió de presentar-se. Reagrupament, que confiava en la incorporació de Joan Laporta, s’ha trobat descol·locat i amb el dilema de ser ell qui s’apunti com un grup més al projecte de Solidaritat o d’arriscar-se a quedar fora de l’escena política. Per acabar-ho d’adobar apareix la nova proposta sobiranista entorn de SI.  

L’espectacle és, com a mínim, esperpèntic. Tothom fa proclames insistint en la necessitat d’una candidatura transversal que aglutini tot el sobiranisme i que teòricament hauria de trencar amb la inèrcia actual d’un nacionalisme conservador representat per CiU i un de més progressista representat per Esquerra. Però els mateixos que prediquen la unitat i la transversalitat es barallen entre ells perquè al capdavall tothom vol fer un paller, però que ell en sigui el pal. És difícil retreure a cap grup parlamentari que no vulgui sumar-se a un projecte transversal, quan des d’aquest mateix sector sobiranista (no sé si algú és capaç de discernir entre les diferències programàtiques de Reagrupament, de Solidaritat o de SI) ja es disputen el lideratge.  

Ho deia també dies enrere: estem fent tard, per no arribar enlloc. El marge de maniobra ja és mínim, per no dir inexistent. O de forma immediata una d’aquestes candidatures aconsegueix erigir-se en l’element aglutinador que vagi incorporant la resta, i entenc que en l’actual situació és Joan Laporta qui es troba més ben situat, o ens aboquem tots al fracàs més absolut. Si algú, des dels serveis secrets del nacionalisme espanyol, hagués planificat l’aparició de tantes propostes independentistes amb l’objectiu de boicotejar-les totes, no ho hauria pogut fer millor. Si jo fos del PSC o del PP estaria d’allò més content amb l’espectacle; probablement, també ho estan els dirigents de CiU i d’Esquerra que veuen com s’autodestrueixen entre ells uns possibles competidors en les eleccions; però de ben segur que tot plegat porta al desànim i al desencís de molts catalans que havien començat a posar il·lusions en un nou projecte que ens havia de portar qui sap on. I vist el panorama, és d’allò més lògic que molts independentistes acabin votant com sempre CiU o Esquerra, o que es quedin a casa.

Tweet