Bloc de notes de Josep Romeu

Cada vegada que es publiquen enquestes d’opinió sobre prospeccions electorals, els militants d’Esquerra tremolem. Almenys els qui havíem donat crèdit a les propostes i projectes que l’actual direcció ens va oferir en el darrer Congrés del partit, on feia el càlcul d’esdevenir la força majoritària de l’esquerra i ser decisius per a la proclamació de la independència. Des d’aleshores ençà tot ens ha anat a favor. Tot, llevat de la direcció del partit. [@more@] 

Arran del darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, alguns mitjans de comunicació nacionalistes asseguraven que s’esfondrava la via autonomista en benefici dels qui opten per l’assoliment d’un Estat propi, ja sia per la via federal o per la via de la independència que també puja. Però a l’hora de traduir això en intenció de vot, el Baròmetre continua indicant un ascens de CiU, una davallada dels socialistes que fins i tot perdrien en unes eleccions estatals, i el reiterat descens d’Esquerra que se situaria ja als límits d’IC-V que puja una mica, i que Esquerra a les eleccions espanyoles quedaria com a darrera força política. I d’altra banda, la no concreció d’una candidatura clara a l’entorn de Reagrupament i de Joan Laporta fa que aquests quedin encara lluny d’obtenir representació parlamentària. És a dir: la gent se sent més sobiranista però no confia ni en el partit parlamentari que es declara obertament independentista, ni de moment en les possibles alternatives d’aquest caire, sinó que opta per la via conservadora des del punt de vista social i nacional que és CiU. 

Ja sé que els baròmetres i les enquestes, per més rigoroses que siguin, no deixen de ser indicadors de tendències i que les de veritat són les de les urnes. Però em sembla incomprensible la manca de reacció de la direcció d’Esquerra, incapaç ni de trobar cap explicació a aquesta paradoxa (i millor que no ho intenti perquè la responsabilitat els apuntaria directament), incapaç de reafirmar-se en el que havien dit i aprovat en el Congrés potser perquè saben que no tindria cap credibilitat, i incapaç de negar l’alarmant coincidència de totes les enquestes que reflexen aquesta davallada d’Esquerra. A tot estirar, tímidament insinuen que aspiren a fer que el cataclisme no sigui tan aparatós com ens pronostiquen. Ni tan sols gosen dir-nos a la militància que “res del que diuen no és veritat”.  

Tindran com a mínim les cartes de dimissió a punt?    

Tweet

Tal com estava previst, la Comissió Parlamentària que investigava el Cas Palau ha votat les seves resolucions finals. Cap novetat. Les mateixes sospites derivades de la investigació policial i del procés judicial continuen intactes perquè ningú ha pogut anar més enllà del que deia el sumari que va motivar la Comissió, amb la lògica negativa dels presumptes implicats. Es partia com a font documental d’informació del sumari judicial obert pel cas Palau, i s’acaba concloent portar aquestes conclusions a la fiscalia. [@more@] 

S’ha obert un mal precedent parlamentari: el qui té la majoria al Parlament sempre pot, per a desprestigiar l’adversari, aprovar l’obertura d’una Comissió d’Investigació per un afer que afecta un altre grup que sempre tindrà les de perdre i que sap d’entrada que les resolucions li seran desfavorables. No voldria pas que CiU seguís l’exemple del tripartit i, quan tingui majoria al Parlament, comencés a crear Comissions d’investigació parlamentària per a aclarir, per exemple, el tema dels informes falsos o qualsevol altre que pugui esquitxar algun dels grups que presumiblement hauran quedat a l’oposició a partir de la tardor. I és que s’ha confós, i no pas sense mala fe, el sentit que haurien de tenir aquesta mena de Comissions Parlamentàries. Mai una Comissió parlamentària tindrà els mecanismes suficients per a portar a terme una investigació de tipus policial per a esclarir i demostrar si s’ha produït algun tipus de delicte, perquè aquesta no és la seva funció. Les Comissions parlamentàries poden servir per a analitzar la correcció de la gestió o de les actuacions polítiques, però no per suplantar la investigació judicial. Tant bon punt apareix un tema que pot ser d’imputació penal, no hi ha altre camí que el de posar-ho en mans de la Justícia. 

Si realment des del Parlament, només escoltant les compareixences de testimonis (aquí no hi ha imputats), es pogués descobrir quelcom que havia passat per alt a la fiscalia o a la investigació policial, s’hauria de començar per admetre que tenim una Justícia que no funciona. Però, de moment no ha estat el cas. La Comissió Parlamentària ha basat les seves investigacions en les dades extretes del sumari judicial, i ha acordat traslladar aquestes mateixes dades amb les conclusions que en treuen els grups polítics a la fiscalia. Com a mínim, podrien haver-se personat com a acusació particular!

Tweet

Hi ha raons més que sobrades per a defensar la prohibició de les curses de braus. Simplement, és un espectacle denigrant basat en la tortura d’un animal. És el mateix argument que es dóna per a prohibir les baralles de galls o, en general, la tipificació de delicte que es fa en la Llei de protecció dels animals a qualsevol mena de mal tracte injustificat. I hi ha raons més que sobrades per a rebutjar l’argument de què es tracta d’una tradició i d’una forma de cultura popular; també ho eren en alguns llocs les baralles de galls, l’estripada de coll d’ànecs o pollastres en algunes festes, o la defenestració d’un ase vell des del campanar d’una església. [@more@] 

Amb tot, podria entendre que hi hagi gent que, de bona fe, considerés que no s’havien d’haver prohibit les curses de braus; tant si s’entesten en defensar-les com a expressió d’una cultura ancestral, com si minimitzen el sofriment de l’animal comparant-lo amb altres formes de sacrificar-los, com si, obviant els drets dels animals o el fet de convertir en espectacle el seu sofriment, consideren que no era per la via de la prohibició que calia enfocar el tema. De fet, l’argument més honest que poden esgrimir els pro taurins és el de negar en rodó els drets dels animals. El que passa és que aquest argument ells mateixos el troben excessivament dur i no serien capaços de portar-lo amb totes les seves conseqüències amb els altres casos de tortura o mal tracte dels animals.  

Ara bé. Hi ha un argument que em sembla d’una indignitat i cínica mala fe intolerables. És el dels qui diuen, com feia el Montilla o el Rajoy entre altres, que ells estan en contra de la prohibició perquè creuen en la llibertat. Que això ho digui un polític que legisla permanentment posant deures, limitacions i prohibicions a la ciutadania, precisament per a garantir els drets del conjunt dels ciutadans, és d’una deshonestedat personal que els fa del tot menyspreables. ¿O és que hi ha algú que en nom de la llibertat individual cregui que no s’ha de prohibir la destrucció del patrimoni cultural o natural, que no s’han de posar limitacions a les conductes humanes ni s’han d’imposar condicions per a assegurar la convivència? Diguem que en aquest debat sobre els braus hi ha tres posicionaments: el dels qui fan valer uns principis de respecte als animals, el dels qui creuen que la tradició o el dret a l’espectacle ha de prevaldre per damunt dels drets dels animals, fins i tot negant que tinguin drets, i finalment el dels qui no tenen la més mínima dignitat i decència i pretenen de forma perversa simular que ells són els defensors de la llibertat.

Tweet

Amb aquest mateix títol el col·lectiu Joan Creixell encapçalava tres anys enrere una crida a ERC perquè, en les seves disputes internes, no malmetés el somni de tants catalans que havien confiat en el projecte independentista. La crida, tot s’ha de dir, no va tenir massa èxit, perquè la unitat dels quatre sectors que pugnaven a l’interior del partit s’ha aconseguit a base de foragitar-ne els discrepants. L’equip de Joan Puigcercós i Joan Ridao, que va guanyar les eleccions internes però sense obtenir el suport de ni la meitat dels militants, ha aconseguit desempallegar-se dels adversaris afeblint, així, el conjunt del partit: primer va ser la defenestració de Josep Lluís Carod Rovira, després la sortida de Carretero i, ara, la d’Uriel Bertran. [@more@] 

Per a molts, però per a molts menys que abans, ERC continua essent l’eina vàlida per avançar cap a la independència i fan bé de continuar per aquest camí mentre no es demostri el contrari. Però l’actual direcció també ha aconseguit que diversos dirigents, però sobretot molts militants i votants, donin per perduda aquesta opció. Paradoxalment, una part important del creixement de l’independentisme el recollirà CiU que no es declara independentista. I una altra part havia posat les seves esperances en el projecte de Reagrupament, que esperava que s’engruixiria amb el pas del temps. Semblava cantada, i engrescadora, la possibilitat que aparegués una nova força desacomplexadament independentista amb la suma de la proposta de Joan Carretero més les expectatives que aixecava Joan Laporta. Problemes interns, amb personalismes inclosos, han anat  retardant l’acord fins que Joan Laporta ha tirat pel dret, flanquejat per Alfons López Tena i Uriel Bertan. 

Desconec les relacions existents entre Joan Laporta i Reagrupament. És possible que la dinàmica, errònia al meu entendre, que ha desenvolupat Joan Carretero amb la seva nova formació sigui precisament l’escull que n’impedeixi l’acord. I, tanmateix, l’acord és indispensable. El no acord seria una derrota per a tots dos, però sobretot representaria malbaratar de nou el somni de molts catalans.

Tweet

Acabats els treballs de la Comissió parlamentària que investigava el cas Palau, els partits ja poden fer-ne públiques les conclusions. Unes conclusions que ja se sabien abans de començar, i que en tot cas s’han hagut de modificar per les novetats provinents de l’àmbit judicial. És el que passa sempre en aquestes comissions parlamentàries d’investigació: l’objectiu no era, ni en aquesta ni en cap altra, esclarir els fets, que per això ja hi ha les investigacions judicials, sinó intentar treure la màxima rendibilitat política de la situació.

[@more@]

Com ja he dit en moltes altres ocasions, estic convençut que hi ha moltes irregularitats més o menys ben dissimulades al darrera de la Fundació i del finançament de CDC, com n’hi ha al darrera de totes les fundacions adscrites als diferents partits. Només cal veure l’enorme quantitat de diners que mouen, molts d’ells provinents de subvencions oficials, en comparació a l’escassa activitat en tant que fundacions. És el mateix que passa amb els informes falsos, intranscendents o inútils encarregats des de les administracions, que no són sinó tapadores de favors o pagaments encoberts. Una altra cosa és que els autors d’aquestes irregularitats hagin estat tan imprudents com per a no bastir-les d’una documentació legal que les empari. Per això mateix, crec que aquestes comissions parlamentàries no serveixen per a res. Com que no se’n treu l’aigua clara, cadascú arriba a la conclusió a què volia arribar: per a CDC no s’ha demostrat cap irregularitat de les que es perseguien, i pot basar-se en l’informe de l’Oficina Antifrau que admet que tot i els indicis o sospites no hi ha proves concloents; el mateix informe que serveix als partits del Govern per a continuar fonamentant les seves sospites.

Potser una primera conclusió que caldria treure’n és la inutilitat o la inoperància d’una Oficina Antifrau, que ha estat relegada en un segon terme per la Comissió Parlamentària precisament perquè no interessava esclarir els fets sinó burxar en una sola direcció. La segona conclusió és que estem exactament allà on érem, amb uns indicis d’irregularitats que en tot cas haurien de ser provats i ratificats per l’administració de la Justícia. Cosa que ens porta a la tercera conclusió i és que, avui per avui, els únics polítics en actiu encausats arran del cas Palau són destacats membres del Partit Socialista, amb implicacions tant a l’Ajuntament de Barcelona com al Govern de la Generalitat.

La lletra de les conclusions dels diferents partits en relació al cas Palau és absolutament irrellevant. La ciutadania sap que no hi ha ningú que tingui les mans prou netes com per a tirar la primera pedra (encara que aquí tothom està disposat a lapidar l’adversari), que la primera irregularitat pot ser haver perdut el temps (i els diners dels ciutadans) en una Comissió Parlamentària que ja se sabia que no arribaria enlloc i que només tenia objectius partidistes, i que és una utopia demanar un pacte polític en què totes les sospites es posin en mans de la Justícia o de l’Oficina Antifrau perquè actuïn amb independència.  

Tweet

Aquest dimecres s’ha de votar al Parlament la Iniciativa Legislativa Popular que proposa abolir les curses de braus a Catalunya. Els partits catalans han donat als seus diputats llibertat de vot, cosa insòlita i del tot inusual al Parlament on la disciplina de partit es considera primordial. S’al·lega que aquesta és una qüestió més de consciència particular que no pas ideològica; però seria difícil d’argumentar que no passa el mateix en tants i tants altres temes en què sí que s’imposa la disciplina de vot, a part que al Parlament sovint es vota més en funció de si es recolza el Govern o si es fa oposició que no en funció del mateix text posat a votació. [@more@] 

El President del Parlament, com ja han fet molts altres polítics catalans, declarava que no s’havia de veure la prohibició dels toros com una qüestió identitària. Naturalment que des d’una posició proteccionista dels animals interessa veure-ho d’aquesta manera, però per als defensors de les curses de braus és fonamentalment una qüestió identitària. I de ben segur que entre els partidaris d’abolir-les el fet de pensar que aquest és un tema identitari espanyol ja és un al·licient més per a aprovar la ILP. Per entendre’ns, una proposta proteccionista per a la tonyina roja, l’ós del Pirineu o per a regular determinades formes de matar els animals destinats al consum humà, no despertaria l’interès que ha despertat aquesta ILP, tant entre els seus partidaris com entre els seus detractors. 

El cert és que el resultat de la votació estarà bàsicament en mans de la “consciència” dels diputats del PSC i dels d’Unió. Però molt em temo que la “consciència” no estigui tan relacionada amb la creença particular de la necessitat de prohibir o no les curses de braus, com del pànic escènic imaginant la resposta identitària dels nacionalistes espanyols.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Els independentistes estem massa avesats buscar-nos enemics entre nosaltres mateixos, sense diferenciar el que són matisos o divergències tàctiques dels veritables enemics. I no solament això; un cop feta la línia divisòria, sovint errònia, intentem col·locar a l’altra banda el màxim de gent, de grups i de sectors possibles, com si no poguéssim reafirmar-nos per nosaltres mateixos i haguéssim de magnificar les divergències o els presumptes errors dels altres per a fer més creïble la nostra proposta. No deixa de ser un complex d’inferioritat, una poca confiança en els nostres propis valors, o potser la inseguretat que generar imaginar la possibilitat que no siguem nosaltres precisament els escollits com a protagonistes de l’assoliment de la fita final. [@more@] 

Alguns independentistes, sovint des de plataformes o grups ben marginals, se senten alliberats si poden autoerigir-se ells com els únics defensors de la pàtria, essent la resta una barreja de traïdors, botiflers, col·laboracionistes, venuts o incapacitats per la por i per interessos particulars. Des d’aquesta visió, el panorama seria tan desolador i catastròfic que no sé si valdria la pena continuar lluitant per la independència d’aquest país. 

Particularment seria partidari de no pretendre fer unes línies divisòries massa estrictes, perquè fins i tot a les files del Partit Popular trobaríem persones (no gaires, d’acord) que hi militen o el voten pensant honestament que els seus postulats són els millors per a Catalunya, i que no van en contra de la llengua i la cultura catalanes sinó que creuen trobar-hi una manera d’harmonitzar la diversitat i d’equilibrar la convivència entre ambdues cultures. De fet, a totes les enquestes sociològiques sempre apareix al si de les files populars un petit percentatge de gent que podria estar per la independència. Però admetem que no podem analitzar tant els casos individuals que hi pot haver al si de cada partit, com les línies generals que imposen les respectives direccions. I aleshores sí que podríem establir més fàcilment les línies divisòries. 

Ja sé que a molts els agrada, i és possible que jo mateix alguna vegada ho hagi fet, posar-ho tot al mateix sac. Però fins i tot davant del dubte, o davant del fet que les direccions dels partits no són homogènies, i per tant poden tenir diferents matisos, jo preferiria deixar al bàndol de l’enemic els que realment són els enemics, sense barrejar-hi els qui potser no tenen les mateixes aspiracions que nosaltres o els qui honestament encara creuen en la possibilitat de trobar un encaix dins d’una utòpica Espanya plural. Per tant, la línia de l’enemic, insisteixo entès com a enemic del país, quedava explicitada en la manifestació del 10 de juliol. Només el Partit Popular i Ciutadans es felicitaven de la Sentència del Constitucional perquè hi veuen una ocasió immillorable per a aconseguir combatre i abatre la llengua, la cultura i la identitat de Catalunya; ja s’imaginen els populars poder aplicar l’estratègia anihiladora que tan bé els ha funcionat al País Valencià (contravenint totes les lleis, el propi Estatut i les resolucions judicials que els ha convingut). Des d’aquest punt de vista, l’enemic és fort a Espanya, però no a Catalunya, a diferència del que passa al País Basc, per exemple. 

Establerta aquesta primera línia divisòria, podríem intentar marcar-ne una altra que diferenciés els qui tenen com a projecte polític una Catalunya integrada, encara que reconeguda com a tal, dins d’Espanya i els qui creiem que aquesta via és impossible. No pas pels socialistes catalans, sinó pels espanyols que veuen incompatible la convivència de diferents identitats en un pla d’igualtat. El fet que hi hagi sectors, sobretot els socialistes, però també a les files d’Iniciativa i de CiU que encara creguin en la utopia d’una Espanya amb diverses nacionalitats, diverses llengües i diverses cultures, no és motiu per enquadrar-los a les files enemigues; poden ser adversaris polítics, perquè tenen un projecte polític diferent al nostre, però no són enemics en la mesura que siguin respectuosos amb la voluntat popular, tant si aquesta s’expressa a favor d’un Estatut que nosaltres hem trobat ridícul com si s’expressa a favor de la sobirania. Però també aquí podríem caure en la temptació de deixar CiU de la banda dels socialistes (els dirigents d’Esquerra ho fan constantment), quan en realitat a CiU hi ha de tot, amb predomini sobiranista encara que no vegin clar el moment o la forma de fer el pas definitiu. Des de la perspectiva estrictament electoral i partidista d’Esquerra pot semblar rendible denunciar els convergents de ser tan autonomistes com els del PSC, perquè això els deixa més marge per a captar el creixent vot independentista. En lloc d’intentar arrossegar els convergents cap al sobiranisme, igual com es podria fer amb IC i amb sectors avui enquadrats a l’òrbita socialista, s’opta per arraconar-los a l’autonomisme. Dubto que ni tan sols electoralment sigui rendible. 

Però és que aquest mateix raonament, erroni i nefast al meu entendre, és el que poden fer tot seguit sectors de l’entorn de Reagrupament. I al seu torn en vindran uns altres que intentaran posar la línia divisòria encara més enllà, fins al punt que al bàndol independentista no hi queda sinó la marginalitat. I això no és cert. Afortunadament, avui l’independentisme és molt més transversal i precisa d’aquesta transversalitat. Ja sé que algú em dirà (de fet ho sentim cada dia) que no podem refiar-nos de CiU perquè aquests són capaços de tornar a pactar amb el PP, i probablement l’Artur Mas no estarà disposat a jugar-se-la a favor de la independència si no s’hi feu forçat o no ho veu molt segur; però també n’hi ha que ens insisteixen cada dia que no podem comptar amb Esquerra perquè ja vam veure què feien aliant-se amb els socialistes, i quina credibilitat poden tenir ara omplint-se la boca d’independència quan han estat set anys tan dependents dels socialistes; i naturalment, també ens podem carregar Carretero i el seu Reagrupament, així com la figura de Joan Laporta pel seu desmesurat personalisme, fins al punt que és aquest personalisme el que ha dificultat tant la seva entesa. I així fins a l’infinit; fins a establir la línia divisòria dels veritables patriotes catalans que ens han de conduir a la Independència més enllà de Catalunya Acció o la nova escissió de la CUP, que en el millor dels casos poden treure un resultat residual en les properes eleccions. Això, si són capaços de presentar-se. 

Línies divisòries, poques i permeables. I en tot cas, tendint més a portar adversaris cap al nostre bàndol que a allunyar-ne els qui haurien de ser els nostres aliats.

Tweet

Podríem posar un exemple del que deia ahir, de l’absurditat del sistema que imposa l’Administració per a concedir subvencions a les entitats, establint uns terminis i unes condicions sovint impossible de complir. L’entitat cultural de l’exemple organitza i convoca diversos premis literaris, un dels quals el financen a mitges amb un organisme oficial i per un altre en rep una subvenció. Aquest darrer premi s’atorga en el marc de la Nit de Santa Llúcia, a mitjans mes de desembre. De manera que abans, quan es reclamava a les entitats que justifiquessin a final d’any les subvencions rebudes, venia just perquè el premi s’acabava de donar i en tot cas calia apressar les empreses proveïdores perquè emetessin ràpidament les factures derivades de l’organització del premi.  [@more@] 

Però, quan l’Administració va canviar els criteris exigint les justificacions de les subvencions el mes de novembre, la cosa es va complicar. Els vam dir que el mes de novembre era impossible presentar, per exemple, el rebut de la persona que havia obtingut el premi senzillament perquè encara no se’n coneixia l’autor; per la resta de factures, encara es podien fer factures la petita trampa d’emetre factures a l’avançada, sense saber si s’ajustarien realment a la despesa realitzada. L’Administració no s’avenia a raons: o el mes de novembre els portàvem el rebut d’un guanyador del premi, que encara desconeixíem, o perdíem la subvenció. Aleshores els vaig proposar canviar la finalitat concreta de la subvenció, de manera que en lloc de demanar-la per al premi en concret la podíem demanar pel “conjunt de premis literaris” que atorgava l’entitat. Però la fórmula tampoc els va agradar, perquè argumentaven que era una subvenció excessivament genèrica, encara que “el conjunt dels premis” ja incloïa el que realment volíem que ens subvencionessin.  

Finalment només van acceptar que féssim veure que no demanàvem la subvenció per al premi en qüestió, sinó precisament per a l’altre premi que ja organitzàvem a mitges amb l’administració. D’aquesta manera es donava l’absurd que formalment l’entitat organitzava un premi a mitges amb l’Administració, però a la vegada la mateixa administració, encara que un altre departament, ens donava una subvenció per al mateix premi. Absurd, kafkià, estúpid si voleu, però els papers complien tots els requisits establerts.    

Tweet

Catalunya disposa d’una societat civil potent en l’àmbit de la cultura, basada en entitats i fundacions de tota mena. Unes poques, molt poques, han arribat a tenir un paper gaire bé institucional amb uns pressupostos i un patrimoni més que considerables, com és el cas del Palau de la Música. La immensa majoria, però, pràcticament no tenen patrimoni i es mouen en una precarietat absoluta, amb molta més voluntarietat que professionalitat, i malgrat tot fan una feina ben remarcable. Hi hauria un entremig d’entitats, amb seu pròpia i personal professionalitzat, al capdavant de les quals caldria situar, sens dubte, Òmnium Cultural, a les quals sovint ha tocat fer funcions de suplència de la mateixa administració; però moltes d’aquestes subsisteixen o poden fer la tasca que fan gràcies a les subvencions. [@more@] 

Temps enrere, la Generalitat concedia les seves subvencions anuals, amb el compromís per part de les entitats de justificar degudament el destí dels diners rebuts, a finals d’any. Amb tot, sovint hi ha activitats que no s’inicien i es conclouen en períodes anuals, com els pressupostos de l’administració, de manera que les entitats podien demanar una pròrroga per presentar totes les justificacions. És evident, per exemple, que hi ha activitats que no es poden fer en el termini d’un any, i menys si tenim en compte que la convocatòria de les subvencions sovint no apareix fins a la primavera, i amb molt de sort les entitats poden saber amb quines subvencions poden comptar just abans de l’estiu. Suposo que per qüestions estrictament de burocràcia interna de la mateixa administració, van començar dient que ja no hi podia haver pròrrogues per a justificar les subvencions més enllà del gener de l’any següent; després es va anar escurçant el termini a mig desembre, per acabar reclamant les justificacions a finals d’octubre o mig novembre, segons els departaments. 

D’aquesta manera, les entitats no sabien si se’ls concedia una subvenció, com a molt d’hora, fins al mes de juny, i amb les vacances pel mig a principis de tardor ja ho havien de justificar. El resultat era evident: o bé les entitats no feien activitats (almenys activitats subvencionades) durant els primers sis mesos de l’any, o bé s’arriscaven a fer-les i que després se’ls denegués la subvenció. I durant els mesos de novembre i desembre ja no era possible fer activitats subvencionades, a no ser que es justifiquessin a priori. I tanmateix les entitats han sobreviscut, convivint amb les absurditats de la burocràcia administrativa.  

Els papers que es presenten en els terminis establerts per l’Administració sempre quadren; fins i tot quan teòricament seria impossible que quadressin. A l’Administració, o millor dit a la burocràcia administrativa, el que l’importa és que en la data establerta hi hagi els papers degudament segellats; encara que per lògica la mateixa administració hauria de suposar que sovint els papers no poden concordar amb la realitat. De fet, són les condicions que imposa ella mateixa les que impulsen o gaire bé obliguen a fer petites martingales documentals; no pas en benefici de ningú en particular sinó com a imperiosa necessitat de sortejar les traves burocràtiques. A no ser que de tant en tant aparegui un Millet qualsevol.

Tweet

Explicava ahir l’absurd d’una administració que dóna una subvenció per a la elaboració d’un text històric i la seva edició (en realitat és un encàrrec de la mateixa administració), però hi posa la condició que en dos mesos ha d’estat tot fet i justificat. Impossible. Per força, aquesta administració ha de comptar que algú haurà de falsejar algun document, el que no vol dir que hi hagi d’haver corrupció. Però si s’obre la porta, o millor dit, s’impulsa la irregularitat documental, és fàcil pensar que qui tingui la voluntat de buscar-hi una lucre personal o de partit, ho té molt fàcil. [@more@] 

Però la situació kafkiana no es va acabar aquí. L’acord era que l’Administració pagava l’edició del llibre sobre la Guerra de Succcessió, del qual se’n faria una tirada de mil exemplars, per tal que el llibre es distribuís a tots Instituts de secundària i centres de recursos del país. Nou mesos després, com en un part teníem enllestida la redacció de l’obra i amb un parell de mesos més podíem tenir-ne l’edició. Ens vam adreçar al Departament d’Educació per tal que ens digués exactament el nombre de llibres que necessitava i on volia que els hi trametéssim. La sorpresa va ser majúscula quan ens responen dient que ens en comprarien cent exemplars. Però si l’Administració ja ha pagat tota l’edició, com volen ara comprar-nos-en cent! Està clar que hauríem pogut vendre’ls els seus propis llibres i quedar-nos la resta per a nosaltres. Un cop aclarit el malentès, els vam lliurar tota l’edició excepte uns pocs exemplars que quedarien per a l’entitat que ho havia gestionat.  

Uns mesos després, en veure que els llibres no arribaven als centres educatius, vam interessar-nos per veure què passava. Coses de l’Administració: no tenien cap partida pressupostària per a fer els enviaments, i els llibres romanien ben guardats al magatzem. Com a mínim s’hi van estar dos anys, ben empaquetats, sense que ningú els enviés als seus destinataris; després, ja els vam perdre la pista i no sabem si finalment van arribar als Instituts de Secundària o si encara reposen al fons del magatzem. 

Tweet