Bloc de notes de Josep Romeu

La Guerra de Successió espanyola es va iniciar el 1705 i va acabar tràgicament aquell 11 de setembre de 1714. Des de la societat civil algú va tenir la pensada d’elaborar un ambiciós projecte per a commemorar els 300 anys de la Guerra, que incloïa un vastíssim ventall d’activitats i propostes a celebrar des del 2005 fins al 2014, en una progressió creixent. En un primer moment, quan vam insinuar la idea a un dels càrrecs de confiança de Palau que teòricament portava el tema, ens va dir que presentéssim la proposta perquè, tot i haver-hi una teòrica comissió interdepartamental per a tractar la commemoració del 1714 aquesta era gaire bé inoperativa. [@more@] 

Atenent el seu suggeriment vam presentar la proposta adequant-la a la implicació institucional. Però hi va haver canvis a Palau. La persona que ens havia fet el suggeriment ja no hi era, i la resposta va ser que tot allò no tenia sentit perquè ja se n’ocupava l’administració. Després ja s’ha vist que res de res. El tema, doncs, quedava oblidat. Però a finals de juliol ens truquen de Palau dient que de tot aquell munt de propostes, els aniria bé que nosaltres ens cuidéssim de l’elaboració d’un llibre didàctic, pensat bàsicament per a professors de secundària, sobre la Guerra de Successió. Al setembre ja ens notificarien oficialment la resolució per la qual se’ns concedia la subvenció per a realitzar-lo. Sense esperar aquesta confirmació oficial ja vam contactar amb un historiador perquè comencés a pensar-hi. Efectivament, a mitjans de setembre ens va arribar la confirmació que podíem comptar amb el pressupost per a la realització del llibre. Hi havia un petit detall en la notificació que no quadrava: abans del 15 de novembre havia d’estar tot enllestit, fet, editat i pagat; havíem de presentar totes les justificacions de la despesa. Semblava un error: potser s’havien equivocat i volien dir a l’any següent… Vaig trucar per fer-los notar la inversemblança: era impossible no només havíem de demanar a un historiador que en dos mesos tingués enllestit el text,  sinó que n’havíem de tenir feta l’edició! El dissenyador de la portada, ens demanava un termini més llarg.  

Però, no. No era cap error administratiu. El que deia la resolució anava a missa. O fèiem i editàvem el llibre en dos mesos, o havíem de renunciar a la subvenció que ens atorgaven, que de fet havia estat més aviat un encàrrec de l’Administració. Abans del 15 de novembre, tal com marcava la resolució oficial, l’Administració tenia sobre la taula tots els justificants que incloïen les factures pagades a l’autor i a l’editor. El que no sabíem encara era el nombre de pàgines que tindria el text, ni si hi hauria molts gràfics que podien encarir l’edició, ni si seria tot color… Però els papers hi eren.   

Però la història kafkiana no es va acabar aquí. Però, deixem-ho per demà.

Tweet

És fàcil, en obrir una investigació, trobar irregularitats documentals, encara que no sempre hagin de correspondre a corrupció ni desviament de diners. Ja he dit en alguna altra ocasió que és des de la mateixa administració que sovint es promou i s’impulsen les irregularitats documentals. I per mostra un botó viscut personalment (i que podria anar de vint-i-un botons!) [@more@] 

Una fundació feia temps que anava al darrere de poder construir una sala d’actes en un edifici de la seva propietat, però sempre estava pendent de rebre un ajut o subvenció institucional. I, aquelles coses que tenen les administracions, va arribar un més de setembre en què a l’Administració catalana li devia quedar una partida amb diners per gastar, i sabent del nostre interès ens va fer una proposta d’urgència. Ens concedien l’equivalent a 150.000 euros de subvenció per a construir la  desitjada sala d’actes. Però, havia de ser amb una condició: a principis de desembre havíem de portar certificacions de l’obra feta, amb les corresponents factures, com a mínim del 30% del total. Érem a finals de setembre, i no teníem sinó uns plànols vells que calia refer; calia, doncs, buscar un arquitecte, que fes de nou el projecte, presentar-lo al Col·legi d’arquitectes, demanar el permís d’obres a l’Ajuntament, trobar una empresa disposada a començar de seguida. Una quimera.  

A la data assenyalada, dos mesos després, teníem l’obra en marxa i vam poder presentar les factures corresponents que justificaven el 30% del cost total de l’obra. Qualsevol que sàpiga com va aquest tema, la rapidesa en l’expedició de llicències d’obres, i més tenint en compte els requisits que havia de tenir un local públic, ja pot imaginar que el calendari no quadrava. Els papers, sí. I això és l’únic que interessava a l’Administració. Mig any després, una de les primeres autoritats del país, tal com consta a la placa, inaugurava la nova sala d’actes. El permís d’obres encara donava voltes pels calaixos d’una administració que només entén de papers.

Tweet

Sovint, des de l’Administració, i sobretot quan s’apropen eleccions, se’ns diu que hi ha la voluntat d’acostar aquesta administració a la ciutadania, que s’ha de racionalitzar, fer-la més àgil i efectiva, que s’ha de superar tanta burocràcia paralitzadora… Però, res. A l’hora de la veritat, la burocràcia administrativa continua exactament igual que sempre. Els funcionaris i buròcrates vocacionals diuen que la paperassa administrativa no solament no és inútil sinó que és una garantia per evitar abusos i per a assegurar que el tracte és igual per a tothom. 

[@more@]

Ja sé que les experiències particulars són sempre això, anècdotes a les quals no es pot donar una interpretació general. A no ser que les anècdotes siguin molt repetides en el temps, que siguin compartides per molta gent, i que es mantinguin malgrat els aparents canvis de govern. Aquests dies d’estiu, des de qualsevol racó de món buscant uns dies de descans i d’esbargiment, m’entretindré, per no faltar a la cita diària a aquest Bloc de notes, a relatar algunes anècdotes viscudes personalment, que posen de manifest el caràcter kafkià de l’Administració (en majúscules, perquè no s’hi diferencien les administracions locals de les nacionals, ni les governades pels uns o pels altres). Obviaré citar, quan sigui el cas, els noms d’entitats concretes, amb algunes de les quals he viscut aquesta mena d’experiències. I és possible que algunes d’aquestes vivències enfront de la burocràcia administrativa ja les hagi explicades en algun apunt del meu bloc. 

I per començar, la darrera. La que encara estic vivint aquest estiu. Intento empadronar una persona gran que ve a viure a casa nostra. He sentit dir que els Ajuntaments tenen l’obligació d’empadronar tothom, tinguin o no tinguin papers, i per tant imagino que el tràmit serà fàcil i ràpid. M’adreço, doncs, a l’Ajuntament, i em demanen una còpia de les escriptures de la casa o un certificat del Registre de la Propietat, i la cèdula d’habitabilitat. Com que no tinc a mà les escriptures de la casa vaig al Registre de la propietat on amb pocs dies em poder fer el certificat o nota registral, en castellà evidentment. Per la cèdula d’habitabilitat haig d’anar al Consell Comarcal, però resulta que no és tan fàcil: per a tramitar-la necessiten un certificat subscrit per un arquitecte o aparellador, altra vegada còpia de les escriptures (en aquest cas no val la simple nota registral) i un certificat municipal de legalitat i antiguitat. Incrèdul, davant de tana complicació torno a l’Ajuntament pensant que hi deu haver un error: fa més de vint anys que visc on visc, m’hi cobren tota mena de taxes que demostren l’habitabilitat (o es pensaven que vivia en un lloc inhabitable?), m’han donat tota mena de permisos per diferents reformes i ampliacions de la casa, i ara m’envien al Consell Comarcal sabent que allà em demanaran un altre paper que m’haurà de fer el mateix Ajuntament?. Però no, no era un error. És el tràmit normal a seguir, em diuen, si vull fer l’empadronament. I així estem, embolicats amb certificats i més certificats, com si fóssim a l’edat de pedra i no tinguessin a mà totes les dades que em demanen prenent una tecla de l’ordinador… I a cada passa, el pagament d’una taxa, a part dels honoraris de l’arquitecte tècnic. 

Així de fàcil, així de senzill…    

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Ja ens havien advertit que més important que les retallades a determinats articles de l’Estatut seria la interpretació i el judici d’intencions que podia fer el Tribunal Constitucional. Un cop publicat el gruix de la Sentència no és gens agosarat dir que, a més de la corrupció mateixa d’un Tribunal titella en mans dels dos partits espanyols, hi ha clars indicis de prevaricació quan la sentència té una clara intencionalitat política, respon a criteris que ben poc tenen a veure amb els principis jurídics, en alguns moments ni tan sols s’ajusta al recurs presentat i es limita a defensar un model d’Estat que correspon a una ideologia concreta que en el seu moment va haver de fer determinades concessions a la pluralitat, però que ara vol recuperar el terreny perdut. De fet, és el que diu, encara que amb unes altres paraules l’informe jurídic encarregat per la Generalitat per a fer una primera anàlisi de la Sentència del Constitucional en considerar que hi ha hagut una “mala intenció”.  [@more@] 

Difícilment passarien un examen de primària uns individus que neguen que la paraula “nacionalitat” emprada per la Constitució, en contraposició a “regió”, no es correspongui al concepte de “nació”. Tampoc cal ser expert en dret per saber que un preàmbul no té validesa jurídica; de manera que quan el Constitucional reafirma quelcom que ja és sabut és perquè té por que algú en faci un ús argumentatiu i de caràcter polític, cosa que a ells ja no els corresponia entrar. Però és que, a més, la Sentència del Constitucional afirma que “Carecen de eficacia jurídica interpretativa las referencias del Preámbulo del Estatuto de Cataluña a "Cataluña como nación" y a "la realidad nacional de Cataluña". Però és que en el Preàmbul de l’Estatut enlloc es fa una afirmació dient que Catalunya és una nació. La seva elaboració va precisar de pactes i rebaixes a Catalunya, després acabades de ribotar a Madrid, de manera que es va haver de fer un joc de paraules precisament perquè hi havia més d’un partit polític que no volia que constés tal afirmació. I el que fa el preàmbul de l’Estatut és simplement recordar el que en algun moment ja ha aprovat el Parlament de Catalunya i el que diu la mateixa Constitució: “El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d’una manera àmpliament majoritària. La Constitució espanyola, en l’article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat”. Per tant, el que vénen a dir els senyors del Constitucional és que els acords del Parlament de Catalunya no tenen validesa jurídica, i que el text de la Constitució és inconstitucional si s’interpreta al peu de la lletra. 

Enlloc de l’Estatut es parla de trencar la “Unitat d’Espanya”, sinó que ben al contrari es fan referències contínues al marc constitucional espanyol. Però els membres del Tribunal Constitucional, aparcant la seva condició de juristes i actuant com delegats dels respectius partits nacionalistes espanyols, reiteren constantment la necessitat de salvaguardar la “Unidad de España”. I no ho fan en base a cap anàlisi jurídica del text impugnat, sinó que ho fan simplement com a persones d’una determinada ideologia que, en un judici d’intencions absolutament inacceptable per part d’un Tribunal, temen que en aquest marc estatutari es puguin prendre decisions polítiques que tendeixin a afeblir la seva sacrosanta “Unidad”.  

No es tracta, evidentment, de buscar subterfugis i falses dreceres per a recuperar part del que ha retallat la sentència del Constitucional. Perquè, de fet, el que fa el Tribunal no es limita a unes retallades ni a unes interpretacions interessades, segons la seva ideologia, sinó que declara la no existència dels catalans. Afirma que no es pot parlar de ciutadans catalans, perquè no existeix la ciutadania catalana; hi ha només ciutadans espanyols, alguns dels quals circumstancialment viuen a Catalunya. La Sentència ens nega l’existència; i si no existim, no tenim drets a reclamar.  

Sobre qualsevol dels articles retallats es podria discutir l’efecte real que acabarà tenint, i per tant també cercar les fórmules per a reconduir la situació i fer que els efectes negatius siguin mínims. De fet, és cert que el Tribunal Constitucional no ha pres en consideració molts dels arguments emprats pel Partit Popular en el seu recurs, de manera que el català com a llengua de l’administració no pot ser “preferent”, però sí la “normal”; el català, segons el Constitucional pot continua essent la llengua vehicular de l’ensenyament, encara que també ho pugui ser el castellà (com de fet ja ho és ara en molts casos) i ja ho preveia també la legislació catalana, etc.  

Ara, el que no es pot entrar a discutir és la negativa a acceptar la nostra existència. Aquí no hi valen mitges tintes. Aquí hi ha una qüestió de dignitat que no podem deixar passar per alt. És evident que alguns dels nostres polítics ja han desertat d’aquesta dignitat i estan disposats a actuar com a gossos servils, agraint les bastonades de l’amo. Altres tindran por d’alçar excessivament la veu i necessitaran una empenta com va ser la manifestació del dia 10, i sobretot necessitaran que el resultat de les eleccions de la tardor premiï els qui facin bandera de la dignitat nacional i apostin per un futur de llibertat per al país. Hi haurà diferents opcions que responguin a aquesta voluntat d’afrontar amb dignitat la defensa de la nostra existència, i del nostre dret a decidir. I caldrà que no perdem ni un minut en baralles entre nosaltres, per més que algú consideri molt rellevants els matisos, quan el que tenim al davant és un enemic que no ens nega només el dret a decidir, sinó el dret a ser.

Tweet

Sembla, certament, una broma. Tothom és lliure de crear quan vulgui una nou partit polític; crec que legalment es necessita un mínim de tres persones per a legalitzar una nova formació política. I tan bon punt el nou partit s’amplia a un quart membre, ja s’està en disposició de fer una escissió. Que algú, com a divertimento, vulgui formalitzar unes noves sigles, tant se val amb quina intenció, em sembla d’allò més normal i legítim. Ara bé, segons quines raons doni per a crear aquest nou partit pot passar de la ingenuïtat i el ridícul a l’estultícia més sobirana. [@more@] 

Això és el que ha passat, pel que sembla, als escindits de la CUP que acaben de constituir una anomenada Crida per la Terra, amb la qual pretenen concórrer a les properes eleccions al Parlament. La seva anàlisi per a justificar la creació del nou partit és d’un infantilisme tan sorprenent que costa de creure que no hi hagi altres motivacions o intencionalitats al darrere;a part de ser poc original, és clar. És poc original perquè, en bona mesura, és el mateix que fan la munió de grups i grupets que pul·lulen en l’àmbit de l’independentisme. El seu raonament és així de simple: al Parlament no hi ha cap força veritablement independentista, perquè fins i tot Esquerra s’ha venut al PSOE; hi ha un creixent sentiment sobiranista, molt ben explicitat el 10 de juliol, que es troba orfe i sense referent; ergo,… ENS CAL UN NOU PARTIT INDEPENDENTISTA. Si hi ha, pel cap baix, un 35% de la població que se sent independentista, i cap partit no representa aquest sector, la Crida per la Terra es pot convertir fàcilment en la primera força política del país!. 

Per acabar-ho d’adobar, i per donar la mesura de la capacitat d’anàlisi dels seus impulsors, aquests no s’estan d’afirmar que ells aposten per la unitat política de l’independentisme. És a dir que per aconseguir aquesta unitat, primer trenquen una de les formacions independentistes, en creen una de nova que se suma a les moltes ja existents, i després advoquen per la “unitat”. Ens ho hem de prendre seriosament? La nova formació política, és evident que no; però el fet que sempre hi hagi qui troba l’excusa per a fragmentar i debilitar el moviment independentista, potser sí.

Tweet

No sé com acabarà, avui, el Ple del Parlament que hauria de votar una declaració unitària contra la sentència sobre l’Estatut, o les diverses declaracions que puguin presentar els partits per separat. És relativament fàcil d’imaginar que el resultat serà que cadascú tirarà pel seu cantó, pensant molt més en els seus interessos de partit, de cara a les eleccions, que no en els de país. Com sempre, res de nou. A no ser que el PSC imposés una declaració descafeïnada. [@more@] 

A Madrid, Zapatero ja va desmentir i desautoritzar Montilla dient-li que d’aquellla seva idea de continuar desplegant l’Estatut al marge de la Sentència, res de res. I el PSC, o com a mínim els qui volen continuar dient allò de “visc de Catalunya”, torna a ajupir el cap i de genolls per terra promet fidelitat a l’amo. Per això, ben poca cosa es pot esperar de la resolució d’avui, del Parlament de Catalunya. D’un dia per l’altre CiU ha canviat radicalment d’estratègia, essent en qualsevol cas el blanc de les crítiques del Govern tripartit. Primer, emparant-se en el discurs del mateix Montilla, va reclamar que en la resolució conjunta hi figurés l’expressió “som una nació” i la idea de què “nosaltres decidim”; no podíem dir menys del que ja havia dit el President l’endemà de conèixer la Sentència. Immediatament, els partits del Govern van acusar els convergents de voler posar condicions prèvies a un text que s’havia de pactar entre tots. A l’endemà, CiU dóna la raó al tripartit i canvia el plantejament: res de condicions prèvies. No solament renuncia a posar condicions prèvies sinó que es compromet a aprovar el text que proposin els partits del Govern; el que sigui. Ara, les crítiques contra els convergents són de tacticisme i fins i tot algú parla de trampa. 

Oi tant, que el canvi d’actitud de CiU té molt de tacticisme, gaire bé tant com l’actitud de la resta de partits! I que és una trampa? Sens dubte; però una trampa en la qual han caigut solets els membres del tripartit, cosa que permet a CiU posicionar-se com a espectador disposat a limitar-se a aplaudir el que puguin acordar. Els convergents saben que les principals dificultats per a consensuar un text unitari vindran pel cantó dels socialistes, que des de fa molts anys van renunciar al dret a decidir, a decidir com a partit al marge del que els puguin dictar des de Madrid. Aleshores, saben que els socialistes avui toparan com a mínim amb la gent d’Esquerra que no pot continuar fent el ridícul com fins ara, si no vol veure’s encara més ensorrada en les properes eleccions. Si haguessin intentar participar en la negociació per trobar un punt d’acord entre tots, l’únic que haguessin aconseguit és que el tripartit s’hauria posat d’acord en culpabilitzar CiU de la manca d’acord. 

I és que la frontera ideològica, la que suposadament marcaria la divisòria entre dos gran blocs (deixo de banda els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser) no està entre CiU i el Tripartit, sinó que aquesta línia divisòria travessa pel bell mig del Tripartit deixant els convergents enmig de dues aigües.

Tweet

La situació d’Esquerra és realment lamentable. El màxim representant del partit al Govern, el Vicepresident Josep Lluís Carod Rovira, fa temps que calla. Ha anat fent la viu viu en les àrees de gestió que s’ha reservat, havent renunciat des d’un principi (segurament que de forma pactada amb Montilla) a exercir el càrrec de vicepresident, amb uns resultats més que discrets. I sempre, d’ençà de la seva defenestració, al marge del partit; o millor dit amb un partit que l’ha deixat al marge. Sembla realment increïble que un partit com ERC, que no va pas tan sobrat de quadres qualificats, hagi deixat escapar el potencial que representa tenir durant quatre anys la figura del Vicepresident del Govern. [@more@] 

Ho tenim tot a favor nostre, a favor d’ERC: un increment del sentiment sobiranista entre la població, tal com reflexen totes les enquestes; les agressions que rebem des de Madrid descol·loquen els bufanúvols que encara cerquen un encaix amb Espanya; la por de la resta de forces polítiques a abanderar el sobiranisme provoca desercions i acostaments cap a l’independentisme… En aquestes circumstàncies el normal fora esperar un salt espectacular d’ERC en les properes eleccions; però no és precisament això el que pronostiquen les enquestes. Ho hauríem d’haver fet molt malament, pèssimament (i aquí s’hi ha d’incloure tant l’actual direcció com el mateix Carod), perquè tot aquest sentiment sobiranista a l’alça acabés preferint dipositar la seva confiança o bé en CiU amb la seguretat que per ella mateixa no farà cap pas endavant, o bé en la incerta aventura d’un possible tàndem Laporta-Carretero que de moment encara no s’ha concretat en res, o bé deixar-ho córrer optant per l’abstenció o el vot testimonial. 

Carod fins ara ha callat; però a mesura que s’acosta la data de caducitat del seu paper rellevant en la política, s’està posant nerviós. Uns nervis que el traïen ahir quan deia “L’important no és si continuo o no a ERC, sinó que no em volen a les llistes”. L’important, amic Carod, és que entre tu i Puigcercós heu comès la greu irresponsabilitat de portar el partit a la deriva, en el moment en què tots els vents bufaven a favor nostre. I tant de bo m’equivoqui i que totes les enquestes preelectorals hagin resultat errònies, però si en les actuals circumstàncies Esquerra no és capaç de fer un salt endavant (per sota de 25 diputats hauria de ser considerat un estrepitós fracàs), no s’hi valdran les lamentacions de “no em volen a les llistes”. La militància hauria de reaccionar i fer un canvi de rumb, començant naturalment per la direcció.

Tweet

Quan algú ha de mentir o amagar informació és perquè és conscient de la seva negligència. Ahir, llegia un primer titular que deia que l’Uriel Bertran i el López Tena renunciaven als seus càrrecs al si dels respectius partits (ERC i CDC) en ser tombada per la Mesa del Parlament la Iniciativa Legislativa Popular per convocar una consulta sobre la independència. Vaig anar de dret a la informació del partit, d’Esquerra, i semblava que la cosa no concordava: segons Esquerra, Ernest Benach, va ser l’únic membre de la mesa que va votar a favor de la IP. I, naturalment, això donava peu a Esquerra per erigir-se en l’únic defensor de la causa independentista, davant la covardia de CiU i d’IC-V.  [@more@] 

Esquerra ni tan sols mencionava la segona votació en què Benach va votar al costat del PP i dels altres partits polítics en contra de la ILP per convocar una consulta popular sobre la independència. Deliberadament, Esquerra amagava informació als seus militants, fent-los creure que ells eren els únics defensors de la proposta de consulta per la independència, quan en realitat n’eren igualment còmplices del seu boicot. En base a la Llei de consultes recentment aprovada, s’havia presentat una primera IP per tal que es convoqués oficialment un referèndum sobre la independència. Però aquesta IP, que inicialment va ser admesa a tràmit amb el suport de CiU, ERC i IC-V, va rebre un informe desfavorable, encara que no vinculant, del Consell de Garanties Estatutàries, que quedava reforçat per la sentència del Constitucional que retalla encara més les competència de la Generalitat en aquest tema. Per tant, la iniciativa no tenia cap possibilitat de prosperar perquè a Madrid l’haurien tombada a la primera; però CiU i IC-V, van preferir alleugerir la feina a Madrid i revocar l’acord pres inicialment. I és en aquest cas que ERC, a través del seu representant a la Mesa Ernest Benach, va mantenir-hi el seu suport. Però els organitzadors de les Consultes, davant de la previsió que aquesta IP basada en la Llei de Consultes no tirés endavant, ja tenien previst una segona proposta, en aquest cas era una ILP basada en la llei anterior que no hauria necessitat l’autorització de Madrid, tal com va fer l’Ajuntament de Barcelona en la consulta sobre la Diagonal. I és aquesta segona proposta, la que veritablement podia prosperar, la que també ha estat rebutjada per Esquerra, que va votar al costat de la resta de partits polítics. 

Aquesta és la primera resposta unitària de les forces polítiques de Catalunya que no van entendre res del que passava dissabte passat a Barcelona. Serà difícil per a Esquerra argumentar amb un mínim de credibilitat que ells són els únics a defensar la convocatòria d’una consulta popular sobre la independència, perquè a l’hora de la veritat hi ha votat en contra. És possible que la ciutadania estigui a l’alçada dels seus polítics i acabi donant per bona la rendició a què ens aboquen. No ens mereixem aquests polítics, o no ens mereixem aquest país que somniem?

Tweet

Les darreres enquestes ja detectaven que al si de les files socialistes hi ha també un gruix de militants i de votants que optarien per l’opció sobiranista. Una opció que es pot veure reforçada amb la sentència del Tribunal Constitucional que tanca la porta a qualsevol interpretació que faci pensar que Espanya respectarà mínimament la seva diversitat. El somni dels federalistes, dels qui honestament creien que era possible trobar una solució digna per encaixar Catalunya dins d’Espanya, ha estat definitivament esborrat per les institucions espanyoles, amb l’afegit de les amenaces que hi ha llançat al darrere el Partit Popular quan arribi a la Moncloa. [@more@] 

Perquè, de fet, l’important de la sentència, més que els articles de l’Estatut anul·lats o de les interpretacions que fa dels altres, és que nega rotundament l’existència de Catalunya i d’una ciutadania catalana. Mentre que hi havia alguns catalans, entre ells molts socialistes i del Partit Popular, que deien que per ells “ser català” era la seva manera de “ser espanyol”, el Tribunal Constitucional els diu que d’això res de res: el que no existeix és el “ser català”. El Tribunal Constitucional ha tirat per terra la visió que volia vendre l’Alícia Sànchez Camacho, quan afirma que ella se sent tant catalana com espanyola. Segons el Constitucional això no té sentit, ella només es pot sentir espanyola, l’única identitat existent, amb la sola particularitat de ser resident a Catalunya.  

Quan els Fernández Díaz, Sànchez Camacho, Joan Ferran i tants altres, afirmaven que ells apostaven per una equiparació del català i del castellà, tant en el sentit lingüístic com d’identitat, pretenien presentar una Espanya en la qual era possible la convivència en la diversitat. Amb tot, ells també eren perfectament conscients que posar en igualtat de condicions uns i altres, tenint els uns tota la força d’un Estat al darrere i venint els altres d’una situació de clara discriminació i inferioritat de condicions, equivalia donar al castellà el suficient avantatge com perquè s’anés imposant gradualment sobre les altres realitat lingüístiques i culturals. Però el Tribunal Constitucional no ha admès ni tant sols una situació paritària en la qual el català hauria tingut totes les de perdre, sinó que ha tirat pel dret per la via de la negació de la nostra existència. I si no existim, de quins drets estem parlant?

Tweet

La crítica més important que hem de fer a la sentència del Tribunal Constitucional és que hagi emès sentència. Ni aquest ni cap Tribunal no està legitimat per a rebatre el que ha estat la voluntat majoritària del poble de Catalunya, expressada democràticament en referèndum. Tant li fa que sigui una merda d’Estatut com que sigui la independència. Des d’un punt de vista nacional, menys ho està aquest Tribunal que ens és aliè i que és part interessada en contra de Catalunya i de la seva capacitat d’autogovern. I encara menys si tenim en compte que està completament corromput políticament i caducat. [@more@] 

Ara bé, dit això, forçosament caldrà fer una lectura acurada de la sentència. Perquè les perspectives que tenim al davant, sense uns líders polítics amb prou dignitat com per prendre l’única decisió sensata que seria la d’obrir definitivament el procés cap a la independència, serà que haurem de conviure amb els efectes d’aquesta sentència. Una sentència feta premeditadament  (prevaricadorament, es podria dir) per afavorir determinats posicionaments ideològics que a les urnes obtenen a Catalunya uns resultats residuals; i el que no poden obtenir a les urnes, com ja van fer al País basc, ho obtenen mitjançant la trampa, la utilització dels titelles que tenen col·locats en els òrgans judicials i jurídics de l’Estat. Que per això cobren!. Naturalment, els qui sempre han fet de l’odi contra Catalunya, la llengua i la identitat catalanes, la seva raó de ser intentaran fer-ne una lectura el més lesiva possible als interessos de Catalunya. El PSOE, i per tant també el PSC, intentarà minimitzar-ne els efectes més que res per no fer tan evident el seu fracàs, el fracàs d’una Espanya no ja federal (que en això no hi ha cregut mai el PSOE), sinó ni tan sols una Espanya respectuosa amb la diversitat de llengües, de cultures i d’identitats. Des de l’independentisme, potser per engruixir els nostres arguments de la inviabilitat d’una Catalunya dins d’Espanya, podem tenir la temptació de recolzar els arguments catastrofistes de Ciutadans i Populars. La Sentència diu moltes coses en contra de Catalunya (que per això l’han feta), però també en deixa de dir moltes, i per tant pot tenir interpretacions o aplicacions diverses.       

Tweet