Bloc de notes de Josep Romeu

Tal com deia en l’article d’ahir, cadascú podia anar a la manifestació amb l’excusa que volgués i amb pretensions diverses sobre qui n’havia de recollir el clam. Però tal com estava previst, una part de la premsa espanyola ha intentat minimitzar-ne la mobilització, fins a extrems de trair el principis deontològics de tot professional del periodisme: però ja se sap que n’hi ha que tenen la seva dignitat professional sota mínims, més o menys com els del Tribunal Constitucional, i escriuen el que els dicten que per això els paguen. Mariano Rajoy amenaçava sense embuts que quan ell governi, llavors sabríem què vol dir “actuar amb visió d’Estat”, i el José Blanco es treia de la màniga que la protesta anava contra el PP. [@more@] 

La manifestació parteix d’una situació a la qual ens han abocat els nostres polítics, que una i altra vegada han topat amb una Espanya que no vol saber res de federalisme ni de reconeixement de la diversitat, que només té al cap l’eslògan d’”Una, Grande y Libre” (el “libre” amb tot el sentit del qui patentà la frase, de poder esclafar qualsevol intent de disidència). Però la manifestació no anava adreçada a Madrid sinó que tenia com a destinatari màxim aquesta mateixa classe política catalana. Vam poder sentir altra vegada frases de l’estil “d’una jornada històrica”, “d’una nova etapa de la política catalana”, “ res no serà com abans”, “un abans i un després de la manifestació”… frases pronunciades pels qui tenen a les seves mans la possibilitat que això sigui així, o no. Els politics catalans i la ciutadania que els vota. 

Caldrà veure en què es tradueix tot plegat. Caldrà veure les propostes polítiques de les diferents formacions per a encarar aquesta nova etapa, sabent que l’acatament pot ser l’estocada final a la nostra llengua i a la nostra identitat nacional. I sobretot caldrà veure quina és la resposta de la ciutadania a les urnes: el nou Govern, digui el que digui el seu programa, estarà condicionat pel pes que tinguin al Parlament de Catalunya tant els partidaris de seguir el model valencià d’eliminació de la llengua i de la pròpia identitat, com dels partidaris de trencar definitivament la legalitat espanyola i exercir d’una vegada per totes el nostre dret a decidir.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Després de diversos estires i arronses, magnificats per la premsa, entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, encara que personalitzat en la figura del President Montilla, finalment s’ha arribat a un acord per a fer possible la manifestació d’avui a la tarda, amb el màxim d’unitat. Els mateixos mitjans de comunicació que magnificaven els desacords i la manca d’unitat eren els que consideraven que s’estava donant un espectacle lamentable. Lamentable tot plegat, sí; però els desacords no eren de protocol ni banals. [@more@] 

Després d’unes primeres manifestacions apel·lant a la dignitat dels catalans per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional, aviat es va veure que per a molts això de la dignitat quedava en una expressió retòrica que es contradeia amb el sentit de submissió humiliant que té el concepte d’acatament. Els socialistes es trobaven, i de fet es troben, en un veritable embolic: n’hi ha que sincerament creuen que aquesta sentència tira per terra tot el seu argumentari de caràcter federalista; fins i tot per als qui no creien ni en el federalisme, sinó que ja els anava bé el nacionalisme espanyol del PSOE, era un revés de cara a les seves aspiracions electorals de la tardor; al càstig electoral de la tardor s’hi podia afegir el càstig per la gosadia del President Montilla de veure’s en una foto darrera una pancarta que parla del “dret a decidir”, quan ell, per disciplina de partit, no decideix ni sobre què pot decidir. 

La discussió, doncs, sobre la posició del President de la Generalitat al capdavant de la manifestació tenia un rerefons ben evident, d’interès partidista per part dels socialistes, que no podien deixar de ser-hi ni tampoc donar la sensació que avalen el “dret a decidir” (ni que sigui el dret a decidir sobre l’Estatut). En una situació normal, tindria raó l’Iceta quan deia que a cap país del món es negaria al seu President la legitimitat d’encapçalar una manifestació; el que passa és que l’Iceta obviava no solament que no estem en cap situació de normalitat, sinó que el que se’ns nega és que realment existim com a país, fet que els mateixos socialistes catalans acaten servilment. I que consti que em sembla bé que a la manifestació de la tarda ens hi trobem tots, des dels qui simplement reclamen que no se’ls retalli tant l’Estatut, perquè era una de les seves apostes polítiques per a trobar un utòpic encaix a Espanya, als qui creuen que el que és greu és que un Tribunal pugui desautoritzar la voluntat majoritària del poble de Catalunya, sigui quina sigui aquesta voluntat, i també als qui senzillament consideren que vist el fracàs d’aquest intent d’encaix, vist que Espanya és incapaç de respectar-nos tal com som, consideren que ja n’hi ha prou i que l’única opció és la independència. Una manifestació, doncs, massiva, però amb interessos diferents que bàsicament tenen en comú l’enemic; encara que alguns estiguin subordinats a aquest enemic. 

Aleshores la pregunta és per a qui ens manifestem?. Doncs, igual com hi ha motivacions diverses per a fer-ho també hi ha destinataris diversos. Josep Lluís Carod Rovira, suposo que amb l’afany de donar un toc d’originalitat a la cosa, propugnava que el lema de la capçalera de la manifestació fos bilingüe, català-anglès, donat que un dels objectius, segons ell, és donar a conèixer al món la nostra realitat. Però per a molts, el destinatari de la foto de la manifestació d’avui és el Govern espanyol, els partits espanyols i les seves institucions; es tracta de fer-los saber que no ens resignem tan fàcilment a l’arbitri d’una part tan interessada i partidista que resulta escandalós que rebi el nom de Tribunal. Està clar que, per a alguns, aquest missatge al Govern espanyol hauria de servir només per a renegociar el pacte estatutari de manera que per altres vies es pugui recuperar bona part del que ha retallar el Constitucional, i per a d’altres hauria de servir com a advertència per a futures negociacions i propostes. Els independentistes, per la seva banda, voldrien enviar a Espanya el missatge que tan alegrement alguns expressaven amb aquell “Adéu, Espanya”. 

No oblidem, però, que estem a les portes d’unes eleccions i cada partit procurarà enviar als seus electors el missatge pertinent, encara que amb una credibilitat diversa. Per tant, per als aparells dels partits els destinataris de la manifestació d’avui són els mateixos ciutadans. Una manifestació molt massiva aniria en descrèdit dels qui han celebrat la sentència, de manera que els mitjans de comunicació afins, sobretot els espanyols, intentaran minimitzar-ne el número tant com puguin, i si és possible buscaran qualsevol incident, per anecdòtic que sigui, per a blasmar el conjunt de la mobilització. Els socialistes necessiten una bona mobilització per a fer veure al seu electorat que ells no traeixen tan fàcilment el catalanisme, i que no estan tan supeditats a Madrid, però també necessiten que la manifestació no se’ls giri en contra prenent un aire excessivament sobiranista. De fet, és el mateix que els pot passar als convergents que ja els va bé que en el lema de la manifestació es parli del dret a decidir, però sense que la cosa se’ls escapi de les mans, no fos cas que això els obligués a radicalitzar més el seu programa electoral que voldrien mantenir en la ja tradicional ambigüitat calculada. Per a Esquerra, en canvi, el previsible viratge de la manifestació cap a l’independentisme aparentment afavoreix els seus interessos electorals, sempre que després siguin capaços de convèncer l’electorat que aquesta vegada sí que aniran de debò. 

Sense que deixin de ser vàlides aquestes intencionalitats de la manifestació, jo m’inclino a pensar que fonamentalment ens manifestarem per a enviar un missatge clar i contundent a la nostra classe política. És a ells a qui hem d’interpel·lar. A Madrid, ja sabem que els importa un rave la nostra manera de ser i de pensar, que demà parlaran de la “roja” i que en tot cas estan convençuts que passat l’estiu ja no ens en recordarem. És als nostres polítics a qui hem de demostrar que ja n’estem tips de tanta por i de tanta indignitat, buscant encaixos impossibles i utopies federals en les quals no hi creu ningú, que ja n’estem tips de polítics que fan de la poltrona l’objectiu fonamental per no dir únic. Hem de demostrar-los que ha arribat l’hora de la veritat: o ajupim el cap, admetem la nostra derrota i assumim la mort de la nostra llengua i de la nostra identitat com a poble, o aixequem el cap amb dignitat i ens prenem la llibertat de decidir el nostre futur, encara que sigui en contra de les seves lleis.

Tweet

El Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat en contra de la celebració d’un referèndum oficial per a la Independència, per no ajustar-se, diuen, al text de la Llei de Consultes, al de l’Estatut i, per suposat, al de la Constitució. Els promotors de la Iniciativa Popular, així com membres de la direcció d’Esquerra, ja s’han afanyat a dir que aquest dictamen, tal com estipula la Llei de Consultes, no és vinculant i per tant la IP tira endavant. I ara mateix em ve al cap la imatge del Ronaldinho sobre la gespa d’un camp de futbol. [@more@] 

Els aficionats al futbol recorden aquella temporada en què el jugador brasiler, amb la samarreta blaugrana ens meravellada amb els seus dribblings, que deixaven tothom astorat i els jugadors contraris amb cara de babaus per haver estat burlats amb tanta facilitat. I és a aquesta cara de babaus al que em vull referir. Des d’Esquerra se’ns venia la moto que ells havien estat tan astuts que havien pogut engalipar al PSC una Llei de Consultes que ens obria la porta a la celebració d’un referèndum oficial sobre la independència. Alguns ja havíem advertit que això no era ben bé així, altrament els socialistes no ho haurien acceptat. Però els dirigents d’Esquerra, imaginant-se ser uns Ronaldinho consumats, havien donat per bo el dribbling. Els promotors de la Iniciativa Popular, encapçalats per Uriel Bertran i Alfons López Tena, van presentar el seu dribbling particular que consistia en un redactat de la pregunta formulat de tal manera que, segons ells, era impecablement d’acord amb la llei, i només revocable des del punt de vista polític (que no és poca cosa). És molt probable que, davant del dictamen advers del Consell de Garanties Estatutàries, Esquerra es quedi sola defensant tirar endavant amb el procés de la IP, encara que també és molt possible que CiU i IC-V que inicialment hi havia donat suport a la Mesa del Parlament, ara no facin cap pas enrere tenint en compte que tenim l’estiu al damunt, tot seguit hi haurà la convocatòria d’eleccions i la papereta ara mateix és a Madrid on han de donar el vist i plau per a iniciar el procés de recollida de signatures. L’equip contrari tindrà, a part  del dictamen del Consell de Garanties estatutàries, la sentència del Tribunal Constitucional que de ben segur deixarà encara com a més inviable tirar endavant amb el procés dins de la legalitat que es vol driblar. Però, imaginem que a Madrid, considerant que es tracta d’un tràmit gaire bé burocràtic, tornin la pilota a Catalunya i permetin que s’iniciï el procés de recollida de signatures; un procés costós i feixuc que podria concloure’s la primavera que ve. Aleshores correspondria al Parlament de Catalunya tramitar o no la IP, i segurament tota la responsabilitat recauria en CiU que tindria a les seves mans aprovar-la o no, cosa que dependria fonamentalment de la força dels grups independentistes al Parlament de Catalunya. Però, aleshores encara caldria driblar el darrer escull que és l’autorització del Govern espanyol, en mans d’un PSOE afeblit, contra les cordes, o potser ja en mans del Partit Popular. Davant la més que presumible negativa del Govern espanyol, què faríem: convocaríem un altre 10-J? faríem una nova rabieta per acabar acatant?… 

Amb tant de dribbling, el mateix Ronaldinho hauria caigut a terra marejat, sense saber on para la pilota. Ja n’hi ha prou de voler driblar la legalitat, buscar-hi escletxes, creure’ns més llestos que els altres, imaginar la seva cara de babaus..! O ens decidim a saltar-nos aquesta legalitat o estem perdent el temps. I si no tenim una classe política amb la dignitat suficient per a fer-ho, ni una ciutadania amb la suficient força per a forçar-los a fer-ho, ho tenim malparat. Ens estem driblant a nosaltres mateixos, mentre ells ens marquen gols a cabassos. I el pitjor no és que estem perdent per golejada, sinó que narcisistes com som ens imaginem que ens estem driblant a tothom, com el millor Ronaldinho de l’època blaugrana. Sense adonar-nos de la nostra cara de babaus.

Tweet

És curiós que n’hi hagi que se sorprenguin no ja del poc interès que ens suscita la selecció espanyola de futbol, sinó la predisposició a esperar la victòria de qualsevol adversari, tant de val que sigui Suïssa, Paraguai, Alemanya o Holanda. No cal dir que entenc que els professionals no pugui deixar passar una oportunitat com aquesta de participar en un mundial, sigui quina sigui la seva opinió personal sobre el dret dels catalans a tenir les nostres seleccions nacionals. I entenc també, encara que hi discrepi, que alguns aficionats facin el raonament de dir que, mentre no tinguem la “nostra”, aquesta és on juguen els futbolistes de casa, i més en aquesta ocasió en què el pes dels jugadors del Barça hi és decisiu. [@more@] 

I no és una qüestió de radicalisme, ni tan sols d’independentisme; que ho diguin els nacionalistes espanyols que saben dels problemes que els han posat les institucions catalanes governades pels socialistes per a poder exhibir el seu fervor patriòtic al costat de la Roja. No deu pas ser que els socialistes s’hagin transformat de cop, sinó que saben que això és com posar-se una bandera espanyola a la solapa; ningú ho interpreta d’altra manera que un forma d’ostentació d’una ideologia ultra; fins i tot a Madrid, té aquesta connotació. Es podria argumentar, i suposo que n’hi ha que ho fan, que no participant-hi la nostra selecció tant se val anar a favor dels uns com dels altres… i si en la Roja hi ha molts catalans. Però és que no es tracta que els catalans no tinguem representació al Mundial de Sud-àfrica, com no n’hi tenen altres seleccions estatalss que no han passat les fases prèvies, o no n’hi tenen altres nacions sense Estat propi. Nosaltres sí que tenim Estat; el que passa és que tenim un Estat que ens és hostil. Tant de bo, com a pas intermedi, poguéssim ser una “nació sense Estat”! . 

D’exemples en trobaríem a diari, i ara ens n’acaben d’oferir un altre de ben il·lustratiu. Durant la Presidència espanyola de la Unió europea, el Govern espanyol va vetar la presència de la Generalitat en una Conferència europea de Joventut que es va celebrar a Jerez de la Frontera. Només ha calgut el relleu en la Presidència de torn europea, que a partir de l’1 de juliol recau en Bèlgica, perquè tot tornés a una certa normalitat, almenys en aquest camp, i la Secretaria de Joventut de la Generalitat tornés a ser convidada en la Conferència europea que es celebra aquests dies a Gant. Bèlgica, com Espanya, tampoc és el nostre Estat; però com a mínim no ens és hostil. Aquesta és la diferència que fa que puguem animar qualsevol selecció de futbol abans que l’espanyola.

Tweet

Vaig quedar un xic esparverat quan vaig sentir Joan Puigcercós, l’endemà de la sentència contra l’Estatut, parlant d’un “xoc de legitimitats”; una expressió insòlita, al meu entendre, per referir-se a la confrontació de la legalitat espanyola amb les legítimes aspiracions del poble de Catalunya. Lògicament, la mateixa expressió es va plasmar després en la Declaració oficial del partit, de manera que no es pot pas adduir que va ser fruit de la improvisació d’unes declaracions a peu dret. Curiosament, ningú en va dir res, i les declaracions del President d’ERC i el seu comunicat oficial   van passar desapercebudes, o interpretades com a expressió d’una certa radicalitat o coherència. En canvi, quan ahir Joan Antoni Duran i Lleida, conseqüent amb la seva concepció d’una catalanitat compartida amb l’espanyolitat, parlava en termes semblants sobre el xoc legitimitats diverses que la llei situa una per damunt de l’altra, sectors independentistes ja s’han afanyat a blasmar-lo. [@more@] 

Probablement, la precisió de Duran és molt més acurada que la de Puigcercós. Afirmar, com feia Puigcercós i la Declaració oficial del partit, que la sentència del Tribunal Constitucional que ataca frontalment la voluntat expressada democràticament per la ciutadania catalana representa un xoc de legitimitats, equival a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per a retallar o anul·lar la voluntat del poble de Catalunya, encara que aquest també estigui legitimat per a defensar els seus drets. Conceptualment, se situa força per sota del nivell de reivindicació del President Montilla i de tants altres polítics catalans, també d’Esquerra i probablement del mateix Puigcercós, quan han afirmat que el Tribunal Constitucional no estava legitimat per a emetre cap sentència sobre l’Estatut ja referendat pel poble de Catalunya.  

Senyor Puigcercós, no hi ha cap “xoc de legitimitats”. El que hi ha és la imposició d’una legalitat espanyola (que ja era coneguda quan es va iniciar tot el procés de reforma estatutària) per damunt de la legitimitat del poble de Catalunya a decidir sobre el seu futur. Una altra cosa és que els espanyols creguin tenir la legitimitat de decidir també sobre el futur de Catalunya i dels catalans, que suposo que és al que es referia Duran quan deia que la seva pretesa legitimitat està avalada per una legalitat: “Hi ha unes legitimitats que avui la llei situa per sobre d’una altra”. No és només una qüestió de precisió lèxica: la legitimitat es refereix als drets, mentre que la legalitat es refereix a les lleis. I ja sabem que no sempre la legalitat respecta els drets i les legitimitats: jo, per exemple, tinc el mateix dret i estic legitimitat a defensar la meva llibertat d’expressió, ara que la llei ja m’ho reconeix, que durant la dictadura que fins i tot això em negava. Aquesta imprecisió lèxica dels Duran, Puigcercós i companyia es tradueix en el caos mental que els porta a la quimera de voler defensar uns drets, servint-se (o sense transgredir) d’una legalitat que els nega. Quan haguem aclarit que no es tracta de cap “xoc de legitimitats”, sinó de la incompatibilitat de la nostra legitimitat amb la legalitat espanyola, entendrem que, d’una vegada per totes, si volem defensar els nostres drets haurem de transgredir la legalitat.  

Tweet

Ho deia precisament ahir: per sort, a vegades la història dóna girs inesperats, no previstos pels seus dirigents. I de la mateixa manera que sovint hi ha gent, sobretot periodistes i polítics, a qui no costa gaire qualificar de “diada històrica”, o de “fet que marca un abans i un després”, qualsevol esdeveniment que després passa fugaçment, encara que hagi encapçalat alguna que altra portada, també ha passat que havent menystingut un determinat fet, després se n’ha demostrat la seva importància. Penso amb l’escassa qualitat, com a professionals del periodisme, d’aquells que van dir que allò d’Arenys de Munt era una anècdota, o amb l’escassa visió política dels polítics que ho van menystenir. [@more@] 

Després de no sé quantes declaracions sobre l’atemptat a la nostra dignitat nacional que representa la sentència contra l’Estatut (no per ser una sentència contra l’Estatut, sinó per ser una sentència en contra de la voluntat democràtica del poble de Catalunya), hem vist ben pocs gestos de dignitat. Hem vist el ridícul i la humiliació personal que ha acceptat d’una manera indigna el senyor Montilla, quan des de Madrid l’han fet desdir del seu posicionament inicial de secundar la manifestació unitària del dia 10; la reclamació ara, i en contra del que ell mateix havia dit, no solament de no posar-se darrere la pancarta unitària amb el lema escollit per les entitats convocants, sinó d’encapçalar ell la manifestació (la foto!, li deuen haver dit els seus “assessors”) i sense la pancarta, no té gaire més explicacions que la voluntat (ni tan sols seva; que ell no hi pinta res en tot això) dels socialistes d’evitar que la manifestació es converteixi en un rebuig a aquest atemptat contra la dignitat nacional.  

No sé quina repercussió tindrà en el conjunt del país, però em sembla un gest valent, i certament de dignitat, l’emprès per l’Ajuntament de El Port de la Selva, declarant-se moralment exclòs de la Constitució espanyola. Un Ajuntament que, governat per CiU i amb regidors independents i del PSC a l’oposició, han votat unànimement la moció. Els ciutadans esperen de les seves institucions, i més enllà de la xerrameca dels dirigents polítics, accions concretes de dignitat nacional. El Port de la Selva ja ha fet un primer pas secundat per Vilafranca del Penedès; seguirà la resta, i sobretot seguirà el Parlament i el Govern?   

Tweet

Una de les poques esperances que podem tenir els catalans, encara que la idea seria aplicable al conjunt de la humanitat, és que als polítics i als qui remenen el poder des de l’ombra (o des de l’oficina bancària) la realitat se’ls escapi de les mans. Afortunadament, i amb això voldria ser optimista, la història ens demostra que en determinats moments s’endeguen processos que no havien estat previstos per les estructures del poder. I aquestes mateixes estructures, quan s’adonen que la situació se’ls escapa de les mans, canvien camaleònicament d’actitud i de criteri, encara que només sigui per a poder continuar exercint el poder. [@more@] 

Tots els partits catalans havien donat suport a la manifestació de dissabte que ve, amb la lògica oposició dels partits espanyols que fan de l’odi a Catalunya la seva principal, i única, raó de ser. El President Montilla, en nom del govern tripartit, havia afirmat que ells secundaven la iniciativa de la societat civil, i que per tant els deixarien tot el protagonisme; fins i tot havien deixat clar que ells no es col·locarien a la capçalera, sota el lema escollit per les entitats convocants, sinó unes passes més enrere amb una senyera com a pancarta. Però la iniciativa sembla que va prenent volada, i el que alguns havien imaginat que podia ser una forma de recolzament de la societat civil envers els partits polítics que vulguin mínimament defensar la dignitat de Catalunya, pot acabar prenen un altre caire. I és que les societats, mentre siguin vives, tenen la capacitat de prendre iniciativa pròpia. Inicialment, alguns sectors independentistes, en un exercici d’estupidesa majúscula, pretenien fer el gallet dient que es desmarcaven d’unes accions encaminades a recolzar un Estatut que ells rebutjaven; eren incapaços d’adonar-se de la realitat que tenien al nassos. Tothom sabia que ningú convocava per al dia 10 una manifestació per a protestar perquè ens hagin retallat o reinterpretat determinats articles de l’Estatut, sinó perquè no hi ha cap tribunal que pugui sobreposar-se a la voluntat d’un poble. 

Molt més perspicaços han estat el Montilla (imagino que no pas ell, sinó els seus assessors i els seus superiors) i el Duran i Lleida, que s’han adonat que la iniciativa de la societat civil se’ls pot escapar de les mans. I ara els fa por que es tradueixi en un clam independentista. Per això Montilla reclama ara, contradient el que deia dies enrere, poder encapçalar la manifestació; a Madrid li deuen haver dit que si es veia obligat a donar-hi suport, com a mínim podia evitar la foto l’una gran massa de ciutadans darrere la pancarta de “Som una Nació. Nosaltres decidim”.   

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No tinc pas tan clar si el final de tot plegat acabarà essent positiu o negatiu per a Catalunya. El que sí que és cert és que en els darrers temps, darrers mesos, i no només amb la sentència contra l’Estatut, s’ha anat esberlant el que podia semblar una pau concertada, el manteniment d’un pacte políticament correcte, allò que alguns n’han dit pacte constitucional o equilibri de relació entre l’Espanya centralista i uniformadora enfront de visions més federals, confederals o sobiranistes. Era un equilibri que no agradava, evidentment als nostàlgics del franquisme, els qui continuen creient que la violència és una peça clau per al manteniment de les seves idees, com tampoc agradava als independentistes que hi veien un topall difícil de superar. No agradava ningú, però era una mena d’empat tècnic que permetia mantenir l’actual statu quo.  

[@more@] 

Els independentistes, tant a Catalunya com al País Basc, havien jugat fins ara la carta constitucional, perquè hi veien una fórmula d’avançar lentament sense el risc de trencadisses difícils de controlar, i de resultat incert. Quan es va iniciar la tramitació de l’Estatut, les cartes ja estaven marcades. Els sobiranistes, de tots els partits i lògicament també d’Esquerra, sabien que iniciaven el procés l’elaboració d’una llei orgànica espanyola, l’Estatut; estrictament espanyola encara que tingués la particularitat de poder deixar al poble de Catalunya la darrera paraula sobre si l’acceptava o no. De fet, era la penúltima paraula perquè ja sabien que aquest marc espanyol en el qual acceptaven jugar, potser amb el propòsit de fer-hi la darrera partida, preveia que al darrere hi havia un Tribunal Constitucional plenipotenciari; de la mateixa manera que la Constitució preveu que l’exèrcit sigui el garant de la unitat d’Espanya. El que passa és que, a Catalunya es van sumar els interessos dels qui volien arribar a esgotar, sense trencar, les possibilitats del marc Constitucional espanyol amb els interessos dels qui volien demostrar que havíem arribat al final de l’autonomisme i que havíem d’encetar una nova etapa sobiranista. Però ni uns ni altres no preveien que els qui trencarien el “pacte constitucional”, serien justament els espanyols i les seves institucions. 

Ja ho vam veure quan al País Basc, una majoria parlamentària (aquella majoria que aquí sovint hem dit que necessitaríem per a fer el pas decisiu per a exercir el dret a decidir) va aprovar fer una consulta a la ciutadania amb declaració solemne del seu President que en va fixar la data i tot. Només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, perquè tot quedés paralitzat, l’Ibarretxe es fes enrere, i arribés la frustració entre la població basca. Després, ja traient-se la careta de demòcrates, socialistes i populars van impedir que un sector important de la població basca pogués exercir el seu dret a vot, i amb aquesta estafa van guanyar les eleccions. I no va passar res. Els dirigents abertzales, precisament els qui optaven per la via pacífica i una sortida dialogada del conflicte, continuen a la presó, i el Govern basc es dedica a anar desmantellant les estructures mínimament normalitzadores i que amb tota la cautela del “pacte constitucional” havien aixecat els governs del PNB. L’objectiu dels socialistes i populars bascos és el mateix que l’objectiu, en bona part ja assolit, del Govern valencià: eliminar els signes d’identitat de país, inclosa o fonamentalment la seva llengua, i reduir el País Valencià a la costa del Levante espanyol, que fins ara havia estat la mina d’or de l’especulació urbanística a base de carregar-se el territori. 

La primera reacció del President Montilla davant la sentència del TC va semblar aïrada, però com ell mateix advertia, tot va ser un foc d’encenalls, perquè pocs minuts després li devien recordar des de Madrid quins eren els seus superiors, i que això de la Presidència catalana és una delegació de funcions que circumstancialment li ha atorgat el partit. Perquè l’endemà el discurs ja va ser força diferent, i s’assemblava més al de Zapatero i al de la Chacón mostrant-se satisfets perquè la sentència pot tocar el moll de l’os de l’Estatut, però percentualment no deixa de ser una petita part del conjunt del text estatutari. I a més, el dirigent dels socialistes espanyols (que inclou els catalans), reblava el clau dient que amb la sentència, que es valora positivament, es dóna per tancat el procés autonòmic.  

Podem celebrar amb cava (jo també ho vaig fer, naturalment) un “Adéu a Espanya”. Però tenim davant nostra una altra realitat: Socialistes i Convergents, que fins ara se sentien prou còmodes amb el repartiment del petit pastís autonòmic, i més ara que sembla que toca el torn de remenar les cireres als convergents, ens parlen de refer el pacte o de renegociar no sé què: què es pot negociar davant d’una sentència que ja és inapel·lable? De fet, el que estan dient és que miraran de trampejar la situació, aguantar el xàfec, sotmetre’s com va fer Ibarretxe a la decisió política dels espanyols, encara que sigui disfressada de Tribunal constitucional, i continuar administrant les engrunes que ens queden. Potser tenia raó Montilla quan deia que el poble català mostrarà el seu rebuig al carrer el dia 10 de juliol (que a Madrid no els farà ni fred ni calor), però sobretot decidirà quin camí vol emprendre en les eleccions de la tardor. I és allà on la por dels líders polítics a perdre els seus privilegis pot encomanar-se al conjunt de la societat catalana: ens podem trobar amb un Parlament similar a l’actual, amb la diferència no massa rellevant que el nou Govern sigui convergent. I dic no massa rellevant, perquè si tal com ens està anunciant l’Artur Mas, aquest Govern no està disposat a fer el salt a la legalitat i a liderar un procés cap a la plena sobirania i es refia només de la seva “astúcia”, com deia l’Oriol Pujol, vol dir que ben poca cosa canviarà des del punt de vista nacional. Si les forces independentistes, tant me fa que es diguin ERC, Reagrupament, Democràcia catalana o Unitat popular, no tenen prou força com per a condicionar decisivament el nou govern, el brindis dels catalans amb “L’adéu Espanya”, es pot convertir en un brindis dels espanyols amb un “Adéu Catalunya”, referint-se no a la separació de Catalunya sinó només a la idea d’una Catalunya sobirana.

Tweet

La Presidenta del Tribunal Constitucional espanyol, Emília Casas, està disposada a demostrar i a fer encara més evident la baixesa moral de la institució que presideix, formada per polítics dels dos partits espanyols, mal camuflats de juristes. S’han passat quatre anys jugant, segons els interessos dels respectius partits, a fer veure que es miraven i remiraven l’Estatut, burlant-se dels catalans d’una manera indigna, traient i dosificant quan convenia filtracions de les seves deliberacions o hipotètiques propostes de sentència, en el mer pur estil franquista, per copsar el moment oportú i la reacció que podia tenir la seva sentència. I ara aquesta senyora té el desvergonyiment de dir que obrirà una investigació per esclarir com s’ha filtrat als mitjans de comunicació l’esborrany final de la Sentència contra l’Estatut? [@more@] 

Ja s’entén que les institucions judicials espanyoles recriminin i sancionin a aquells qui vulguin investigar els crims del franquisme!. El franquisme en el sistema judicial espanyol és ben viu, i per tant intocable. Aquesta era una de les estratègies típiques del General, sobretot en la seva darrera etapa: des de l’aparell de l’Estat es feia córrer una filtració per saber com seria rebuda per la població, i evitar-se reaccions hostils excessives; si els sectors més moderats del règim s’incomodaven gaire, aleshores deien que havia estat un rumor injustificat i ajornaven la decisió o la retocaven per a fer-la més digerible. I això és el que ha anat fent el Tribunal Constitucional durant aquests quatre anys: les seves deliberacions, els esborranys i dictàmens interns així com el posicionament de cadascun dels seus membres han estat sempre en mans dels periodistes, quan i com els ha convingut.  

Seria de bojos imaginar que tantes fintracions com hi ha hagut fins ara d’aquest Tribunal Constitucional espanyol han estat filtracions involuntàries o no controlades per qui té la responsabilitat de dirigir-lo; seria posar en dubte, no ja la tendenciositat política dels seus membres (cosa que cap mitjà de comunicació ha posat en dubte mai, adscrivint cadascú al bàndol corresponent, i fins i tot parlant de transfugisme en algun cas), sinó moltes coses més que afectarien a la capacitació personal (que no jurídica, que en aquesta sentència els conceptes jurídics no hi pinten res). Senyora de Emilia Casas, ni digui més ximpleries afirmant que investigarà les possibles filtracions, perquè la seva Institució ha estat durant tots aquests anys un colador al servei d’uns interessos de partit(s). I si no ho havia vist fins ara, faci-s’ho mirar.

Tweet

S’ha de reconèixer que hi ha polítics que són d’una coherència irreprotxable. És el cas del President Montilla que ha declinat encapçalar la manifestació del 10 de juliol per no posar-se darrere d’una pancarta que porta el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”. Com podem pretendre que un home que no decideix res de rellevant, sense l’autorització dels seus superiors de Madrid, es posi darrere d’una pancarta d’aquestes característiques?.  [@more@]

Tot i que el Periódico ahir ja publicava que tenia accés a la sentència i en feia interpretacions que avalaven les tesis socialistes “que no n’hi ha per tant”, el Govern català ha ajornat la cimera de dirigents polítics, esperarà veure publicada oficialment la Sentència, per acabar amb una picada de peus, un simulacre d’enuig, un animar a gastar totes les energies per concentrar-se el dia 10, i tot seguit ajupir el cap i repetir la cançoneta de “continuarem negociant, continuarem treballant amb les eines que tenim", que cada vegada són menys; i poca cosa més. Ja ho advertia Montilla el dilluns que ell no està per aventures que poden generar frustració; de fet volia dir que ell està disposat a frustrar qualsevol aventura que pretengui defensar la dignitat nacional de Catalunya. La frustració no és l’aventura, sinó ell. 

I naturalment, qui no té ni voluntat de defensar el dret de decidir, entre altres coses perquè ell no té la llibertat, per disciplina de partit, de decidir què vol defensar, difícilment podia acceptar, tal com s’havia compromès, una entrevista en directe a TV3. Els seus assessors li devien fer veure que ja va fer prou el ridícul la darrera vegada que es va posar davant la Mònica Terribas com per a repetir l’experiència ara, quan no sap ni què li permetran fer ni què està autoritzat a dir. Ni té tampoc l’habilitat de trampejar amb un mínim d’elegància una entrevista d’aquestes característiques. Ara, el que sí que té és una gran coherència i actuar d’acord amb les seves limitacions, que no són poques.

Tweet