Bloc de notes de Josep Romeu

És curiós llegir alguns columnistes espanyols, nacionalistes de pedra picada, com desgranen raonaments que no s’allunyen gens dels postulats dels independentistes catalans. En primer lloc, no cal sacralitzar res: els Estats són estructures que no tenen per què ser ni inalterables ni eternes, per més que ho afirmés constantment el franquisme amb el seu Gloriosos Movimiento Nacional, i per més que ho continuïn dient els seus hereus de la Falange, del PP i del Tribunal Constitucional. Bèlgica existirà fins que els belgues decideixin que ja no cal, o canviarà substancialment si els flamencs decideixen democràticament crear el seu propi Estat; a l’igual que els escocesos, o els quebequesos. En aquests indrets, superat el feixisme i el recurs a la violència, ningú amenaça amb l’exèrcit per forçar unitats no desitjades. [@more@] 

En el cas espanyol, hi ha la rèmora netament feixista de mantenir una clàusula en la Constitució que atribueix al seu exèrcit la facultat d’atacar una part del que considera la pròpia ciutadania si aquesta no vol acollir-se a la legalitat Constitucional. Però, a part d’això, que ningú creu que cap govern, per franquista que fos, seria capaç d’utilitzar, a Espanya es dóna una particularitat especial, que és la que remarquen alguns articulistes i tertulians espanyols. La tesi és molt simple, potser massa: a Espanya estan farts de sentir una Catalunya rondinaire, que mai res del que fa l’Estat li està bé, que es mostra insolidària, que roba permanentment al conjunt dels espanyols, que ho vol acaparar tot, que no se senten identificats amb els seus símbols i que els deshonren, incapaços de sentir l’orgull de l’espanyolitat i de lluir-ne la bandera sense més connotació que el patriotisme, que no s’hi troben bé amb els espanyols com a companys de viatge i fan que els espanyols tampoc s’hi sentin còmodes… Encara que ells ho atribueixen a una malaltissa manera de ser, incorregible, probablement congènita i fins i tot contagiosa perquè és capaç d’infectar ràpidament persones nouvingudes que han fet de Catalunya el seu país, potser ens podríem posar d’acord.  

Si les dues parts en litigi creuen ser víctimes de la convivència, si totes dues se senten estafades i espoliades, si ningú es troba a gust amb aquest company de viatge, la solució és fàcil: Donem-los la independència. Que deixin de rondinar i d’emprenyar, i sobretot que deixin de robar-nos; si no els agrada i no se senten a gust amb l’espanyolitat que els alimenta, que se’n vagin. Potser, millor que donar-los la independència, que podria entendre’s com una concessió, la fórmula ideal seria expulsar-los d’Espanya, perquè no es mereixen formar-ne part.  És dels pocs actes de submissió que estaria disposar a acceptar.        

Tweet

El mateix dilluns, poc després que es conegués la sentència del Tribunal Constitucional, compareixia el President Montilla aparentment enfadat per una sentència que considerava injusta, desafortunada i fins i tot va qualificar d’irresponsable el TC. Més d’un devia pensar que l’actitud del President era prou ferma i valenta; però en el mateix discurs ja advertia que ell no apostaria per “foguerades que porten a la frustració”, referint-se a què ell mateix, que abans que President és súbdit espanyol i subaltern del PSOE, es cuidaria de frustrar. I va refermar-se en la idea que, tot i no compartir la sentència, l’acatava. [@more@] 

I ahir, probablement després de ser cridat a l’ordre pels seus superiors, ja moderava el to i, desafiant, advertia que no entenia què volien dir els qui reclamen, per dignitat, un no acatament de la Sentència. Segurament que tampoc deu saber què vol dir “acatar”. Segons el Diccionari d l’IEC “acatar vol dir “Reverir,  manifestar respecte i submissió (envers algú o alguna cosa)”; i per si no sap tampoc què vol dir reverir, “Tractar amb reverència, sentir reverència (envers algú). Reverir Déu”. No gosaria pas retreure a Montilla no sàpiga què vol dir “acatar”, que aplicat en aquest cas és un antònim de “dignitat”. Però sí que hauria de saber què vol dir “no acatar” una sentència, una legislació o un tractat internacional. Per exemple, és el que fa reiteradament el Partit Popular al País Valencià on es burla de les sentències tant del Tribunal Superior de Justícia de València com del Tribunal Suprem en relació a la unitat de la llengua. Impunement, perquè ideològicament són amics seus, aquests òrgans de la Justícia admeten un desacatament constant i obstinat (crec que ja són dinou les sentències acumulades) de les seves sentències per part del Govern de la Generalitat. Simplement el Govern Valencià ignora les sentències i continua actuant com si aquestes na haguessin estat mai emeses. O per exemple, és el que ha fet el Govern espanyol amb el tema del finançament que estableix l’Estatut de Catalunya: essent una Llei orgànica de l’Estat, no hi havia res a negociar, l’obligació del Govern era limitar-se a complir la Llei. Ben al contrari, ha desacatat constantment la pròpia legislació, incomplint terminis i la lletra i l’esperit de la legislació. O un altre exemple de desacatament és el reiterat incompliment de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries que, ratificada pel Govern espanyol, forma part del seu ordenament jurídic, en l’apartat que diu que no hi poden haver barreres polítiques o administratives perquè les emissions de ràdio o televisió puguin rebre’s en el conjunt d’un territori amb una mateixa llengua¹. 

En el nostre cas, desacatar la sentència del Tribunal Constitucional, senyor Montilla, vol dir simplement no fer una acte de submissió i d’indignitat. Vol dir respectar la voluntat àmpliament i democràticament expressada pel poble de Catalunya, i que els magistrats del Constitucional, seguint les instruccions del seu partit i del PP, menyspreen profundament. Vol dir actuar amb dignitat i responsabilitat com a representant del poble Catalunya.  

     ¹ La Carta europea especifica que aquest dret a rebre les emissions es refereix a territoris que tenen una mateixa llengua o similar, per si algú tingués la temptació de posar noms diferents a una mateixa llengua

Tweet

Davant la sentència contra l’Estatut dictada finalment pel Tribunal Constitucional Espanyol, i a risc d’improvisar o repetir-me en els tòpics que tan proliferaran aquests dies, em quedaré amb uns apunts sobre algunes de les reaccions que ja ha suscitat. En aquest cas, optaria per fer cas als qui, davant de l’agressió, ens demanen prudència, seny, realisme i evitar utopies inútils. És el que deia Salvador Cardús, ahir mateix, abans de fer-se pública la sentència: “Ens cal ser molt realistes per establir la millor estratègia cap a la independència”. [@more@] 

No cal insistir en el fet que la sentència del Constitucional és un acte estrictament polític, de partit, pactat entre el PP i el PSOE que han utilitzat els titelles que n’ostenten la titularitat, i que l’única cosa que tenen de “respectable” és el sou que cobren. S’han passat quatre anys simulant deliberacions tècniques, per acabar a corre cuita liquidant l’Estatut en el moment i la forma que els han imposat els partits. No s’ha de ser gaire radical ni extremista per dir que aquest Tribunal no estava legitimat per a desautoritzar el poble de Catalunya: això ho deia ahir fins i tot el President Montilla. PP i PSOE, lògicament han de fer el seu paperet per a justificar el pacte dient que no hi ha ni guanyadors ni perdedors (de fet el Tribunal ha desestimat bona part del recurs del PP, però n’ha recollit alguns dels aspectes clau). El que interessa ara és veure quina serà l’actitud dels catalans, la qual dependrà en bona mesura del que facin els seus líders polítics. 

Jordi Pujol parlava d’”humiliació col·lectiva”; per Joan Laporta “És un atemptat inacceptable a la nostra dignitat”; Artur Mas  cridava el poble de Catalunya a “defensar la seva dignitat”; per Joan Puigcercós “és un atac a la dignitat i a la llibertat”… Davant de l’atemptat contra la nostra dignitat per part d’un Tribunal deslegitimat, són diverses les alternatives: la del gos mesell que “acata” i accepta els rosegons que li tiren els amos amb menyspreu; la del qui fa la rabieta però que no té la dignitat i la valentia suficient per a fer-hi front de veritat; la dels il·lusos (o que tenen un fe cega en els nostres polítics, que jo reconec que no tinc) que celebren la sentència perquè representa la fi de l’autonomisme; i la del qui amb tota la serenitat del món opta per fer valdre la legitimitat del poble de Catalunya a decidir el seu futur, oi més quan des d’Espanya han desautoritzat els qui encara creien en la possibilitat de trobar-hi alguna forma d’encaix. Jordi Pujol deia “La sentència representa una ruptura política”; les JNC reclamen a l’Artur Mas que “dixi de buscar l’encaix de Catalunya amb Espanya” perquè la sentència del TC dóna per acabades “les relacions actuals entre Catalunya i l’Estat Espanyol”; el líder convergent deia “si som una nació ho hem de demostrar més que mai”; Puigcercós feia servir el símil torero en parlar de la sentència com “una estocada mortal a l’Estatut”; Carretero sentenciava “L’Estatut és paper mullat i queda clar que no hi ha possibilitat ni de federalisme, ni de confederalisme”; per Xavier Trias “El projecte de futur de Catalunya no entra en la Constitució”; segons López Tena “amb això s’acaba l’autonomia”; fins i tot el President Montilla deia “no ens sentim vençuts, perquè no hi ha tribunal que pugui jutjar la nostra voluntat”. 

Els espanyols han acabat de desautoritzar els qui encara justificaven el manteniment de Catalunya dins d’un Estat espanyol, respectuós amb la seva gent, la seva llengua i la seva identitat. Són poques, doncs, les alternatives, al marge del “foc d’encenalls” que deia Montilla: o ajupim el cap, reconeixem la nostra derrota com a poble, i ens lliurem directament a l’enemic com ha passat en bona mesura al País Valencià,  o fem un acte de dignitat que vol dir un desacatament clar i contundent d’una sentència que no té cap legitimat i emprenem definitivament el camí cap a la independència. Per prudència, per seny i per realisme, no es pot continuar defensant la inútil utopia d’una Espanya plural, si no és per pura mala fe.  

Tweet

Des de les societats benestants europees,  que ho són en part gràcies a l’espoliació que es fa dels països més febles, sempre ha resultat fascinant la descoberta lúdica de móns exòtics, sovint anomenats “verges”: Anar de safari a les sabanes africanes, enfilar-se per cims inhòspits comptant que hi haurà animals, o xerpes, que els duran la càrrega més feixuga, caçar ossos a Rússia, practicar l’anomenat turisme sexual obviant la participació de menors, navegar per les gèlides aigües de l’Amèrica austral amb al·licient de veure-hi grups de balenes, o endinsar-se per les selves amb la no menys atractiva possibilitat d’observar pobles indígenes que viuen al marge de l’anomenada civilització…[@more@] 

Una de les darreres novetats per als amants del turisme snob, un xic aventurer i sobretot per a poder presumir d’haver sortit dels circuïts excessivament vulgars del turisme de masses, és el dels “safaris humans”. No es tracta, evidentment, d’una cacera amb armes de foc sinó simplement fotogràfica; o, amb molta sort, poder establir-hi un efímer contacte directe. Aquesta mena de “safaris” estan organitzats per empreses turístiques com ara Explore Andaman with Kariappa, Rhino Jungle Adventures, Offbeat Andaman Vacations, a les Illes Andaman. Es tracta d’unes 200 petites illes situades enfront de les costes de Myanmar, però que pertanyen a l’estat de l’Índia. Els pobles indígenes, els que van quedar després de l’extermini inicial promogut pels colonitzadors britànics al segle XIX,  han anat quedant arraconats a les zones més inhòspites de les selves interiors. A part de l’acció violenta inicial per a ocupar les seves terres, el contacte amb els colons d’aquests pobles, que han viscut ancestralment aïllats en petits grups nòmades, pot ser-los letals per l’escassa immunitat a malalties comuns. El gener d’aquest any va morir la darrera representant de l’ètnia i de la llengua Bo.  

Actualment queden, a les illes Andman del sud, poc més de 300 membres de la comunitat Jarawa, que són l’objectiu dels “safaris humans” que promouen aquestes empreses turístiques. Han construït una carretera il·legal que travessa el “seu” territori; de fet, el “seu” territori seria el conjunt de les illes, però ara és la reserva que teòricament el Govern de l’Índia s’ha compromès a respectar-los. Però, ja se sap que a tot arreu hi ha caçadors furtius, i probablement els qui aprofitin les darreres ofertes dels tour operadors podran presumir de ser els darrers  en haver vist  o fotografiat un poble condemnat a morir.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

No he estat mai massa partidari de creure en conspiracions; més aviat penso que la coincidència d’interessos provoca moviments que tenen tota la traça de ser conxorxats, sense necessitat de què ho siguin realment. Amb tot, recordo que des de l’època del PSAN, a les acaballes de la dictadura i inicis de la transició, hi havia un cert convenciment intern que les successives escissions que patia el partit, gairebé sempre per la via de la radicalització, no podien ser fruit de l’atzar. Periòdicament, apareixia un nucli de militants que atiava el foc fins a provocar un enfrontament intern que acabava amb la sortida d’un sector del partit, de manera que ni els escindits eren capaços de crear una nova força regeneradora, ni el PSAN aconseguia aixecar el cap. S’havia insinuat, fins i tot, que al si del partit podia haver-hi infiltrats policials interessats en fer avortar qualsevol intent de construir un moviment independentista seriós.  [@more@] 

Repeteixo que, particularment, no m’han convençut mai aquesta mena de teories conspiradores, tot i que segons els entesos sembla demostrat que l’organització ETA ha estat sempre infiltrada per elements que normalment han aparentat voler ser més radicals que ningú, justament amb l’objectiu d’evitar qualsevol sortida negociada del conflicte. Amb tot, costa de creure que, així, per naturalesa, hi hagi tanta estultícia en el món del sobiranisme català, de manera  que sempre apareguin persones, sectors o moviments interessats en fer fracassar qualsevol iniciativa mínimament seriosa. I tant em refereixo als qui esperen i desitgen una ensorrada d’Esquerra per a justificar una nova opció independentista, com als qui al si d’aquest nou moviment ja estan preparant maniobres per a dinamitar un pacte entre Laporta i Carretero, o els qui no satisfets amb cap faran campanya contra tots, o sortiran amb estirabots molt més equiparables als numerets del JimmyJump que a cap proposta electoral seriosa.  

Ja sé que d’estultícia n’hi ha a tot arreu, només faltaria. Però és evident que produeix uns efectes molt menors quan es manifesta a les files dels qui només aspiren a continuar administrant les engrunes autonòmiques i anar “vivint de Catalunya”. El plantejament és molt semblant entre els qui tenen com a únic objectiu fer fora el tripartit i els qui aspiren bàsicament a repetir-lo, Aquests es poden permetre tota mena de frivolitats, perquè al capdavall les grans decisions, les econòmiques, les socials, les relacions internacionals, etc. sempre els vénen donades des de Madrid, i ells poden perdre el temps en ximpleries com veure qui s’ha aprofitat més del cas Palau o qui del cas Pretòria. Allà on calen els economistes, els pensadors i els diplomàtics més seriosos i audaços és en les files independentistes, perquè encara tot està per fer, i s’ha de bastir de bell nou.  

Deia l’escriptor Joan Barril: “quan vegi el President de la Caixa defensant la independència, llavors hi creuré”. Una expressió semblant a la que hem sentit dir a altres dirigents polítics, i no em refereixo només a la maduresa que reclamava l’Artur. L’opció independentista pot estar prou madura pel que fa al sentiment intern de la gent, de molta gent, però hem d’acabar de donar-li la solidesa i la credibilitat que no es dóna precisament a base de fer-nos mútuament la guitza. No es tracta de criticar Joan Barrril, l’Artur Mas o el President de la Caixa, per no creure en la maduresa del moviment independentista, sinó de treballar plegats perquè tots ells, i també el President de la Caixa, el de Foment del Treball o els dirigents europeus, vegin que no hi tenen res a perdre amb Catalunya com a nou Estat europeu. La classe dirigent que avui per avui té els ressorts del poder podria acabar decidint-se per l’opció sobiranista si no veiés perillar els seus interessos, i més aviat hi veiés un negoci rodó el fet d’alliberar-nos de la càrrega d’Espanya. Però està clar, difícilment faran el pas quan veuen la immaduresa dels qui parlen de construir la independència de Catalunya al marge dels partits polítics actuals, quan els partits més obertament independentistes des d’ERC a Reagrupament, Laporta o la CUP no solament són incapaços de plantejar un full de ruta assumible per una majoria de la societat catalana, sinó que ni tan sols són capaços de presentar un projecte comú. No està clar, encara, que Laporta i Carretero arribin a un acord sense el qual difícilment podran fer res cap dels dos; però és que ja hi ha al si de Reagrupament sectors disposats a dinamitar l’acord per a garantir el fracàs més absolut.  No crec en les teories conspiradores, però no sé si encara costa més de creure en tanta estupidesa.

Tweet

Afortunadament, almenys que jo sàpiga, en aquesta ocasió ningú ha volgut aprofitar la tragèdia de Castelldefels per a treure’n rendiment polític. Tot i que ens diuen que hi ha no sé quantes investigacions en marxa, inclosa la judicial, sembla que el tema està prou clar: la imprudència de transgredir una prohibició tan coneguda com vulnerada arreu. L’endemà mateix, per la televisió ens mostraven la imatge d’una persona que reincidia al mateix lloc creuant les vies, com segurament ha fet sempre i com segurament es fa a centenars de llocs a tot el país. Cadascun dels infractors (qui no ho ha fet alguna vegada!) és plenament conscient que, malgrat les advertències, té temps de sobres de passar a l’altre cantó o de fer-se enrere, si inesperadament apareix el tren. Amb el que no van comptar les víctimes de la nit de Sant Joan, és que la cosa canvia radicalment quan enlloc de passar un de sol ho fan en grup. [@more@] 

És cert que una regidora d’ERC ja havia advertit mesos enrere, quan es va inaugurar la nova estació, dels riscos que podia comportar en dies d’aglomeració; i fins i tot va citar expressament la nit de Sant Joan com una de les dates crítiques. Davant d’una aglomeració excepcional, qualsevol pas pot resultar insuficient, o com a mínim molt més lent. Tota una temptació a optar per una drecera, segurament emprada en moltes altres ocasions, i més veient que s’havia tancat un pas elevat que temps enrere havia estat l’accés normal per passar a l’altra banda de les vies. Curiosament, l’endemà mateix algú s’havia afanyat a obrir la porta d’accés a aquest pas elevat.   

No es tracta de buscar responsabilitats per aquests fets en concret, o en tot cas ja ho diran les instàncies a qui pertoqui. Però sí que és cert que la mateixa administració que és molt meticulosa a l’hora d’exigir mesures de seguretat en determinats indrets o iniciatives privades, com ara en els Parcs aquàtics, no ho és tant a l’hora de preveure sortides d’emergència o situacions d’aglomeració excepcionals en espais o serveis públics. Les mateixes mesures de seguretat per a impedir o dificultar els qui pretenen viatjar en metro sense pagar, converteixen les estacions de metro en veritables ratoneres en cas d’emergència; recordo una ocasió en què el tren en què viatjava va quedar avariat entre les estacions de Plaça de Catalunya i de Sants, i teníem davant mateix una sortida d’emergència que ens hauria permès sortir a l’avinguda de Roma, però la sortida estava bloquejada; i a la meva escola, sense anar més lluny, en les obres d’ampliació es va preveure una sortida d’emergència que no es pot obrir des de dins i que està sempre tancada amb pany i clau, amb l’esperança i el convenciment que mai caldrà fer-ne ús.

Tweet

No negaré que el sistema de partits no sigui el menys dolent dels sistemes possibles. Però alguna cosa deu fallar quan se’ns presenta l’arc parlamentari, en tant que representació del conjunt de la societat, compartimentat d’una manera tan estricta i taxativa. O ets dels uns o ets dels altres; i tots s’esforcen en presentar la seva com l’única opció vàlida, viable i per suposat la més coherent, Davant de qualsevol tema, els partits responen com a blocs homogenis, com si realment els integrants de cada formació pensessin igual i discrepessin igualment de la resta. L’avantatge de seguir els esdeveniments des d’una certa distància, amb esperit crític, i sobretot sense posicionament a priori en funció de la pròpia adscripció, és que hom pot percebre més fàcilment les disfuncions entre l’aparent debat parlamentari i la realitat molt més diversa i difusa de la societat. [@more@] 

Per això, els mitjans de comunicació han remarcat el fet que el diputat socialista i antic dirigent sindicalista, Antoni Gutiérrez, trenqués la disciplina de vot a l’hora de validar el decret governamental de la reforma laboral. Quan de ben segur que diputats d’altres formacions de dretes haurien votat favorablement al costat del PSOE, si no fos perquè els ho impedia l’estratègia del seu partit de mantenir el desgast permanent de l’adversari. La disciplina de partit, admetent comptades excepcions, és quelcom sagrat que anul·la la personalitat i la individualitat de cadascun dels diputats i representants polítics, amb la complicitat dels mitjans de comunicació que dramatitzen qualsevol discrepància interna, sobretot quan es tracta de temes puntuals, com si no fos la cosa més natural del món i un reflex més fidel a la realitat del carrer. 

Ho podem constatar fàcilment, quan algun dirigent deixa una formació política per a crear-ne una altra, com el cas de Carretero, o que simplement es passa de bàndol, com van fer en el seu dia Ignasi Guardans o Fernández Teixidor. Amb el mateix fervor i disciplina que abans defensaven una posició de partit, ara en defensen una altra, sense estalviar crítiques severes contra els qui havien estat els seus antics companys de viatge. I un altre cas curiós és el dels militants que després d’estar en la primera línia del partit, es retiren de la política activa i s’ho miren, com a observadors, des d’una certa distància: quants socialistes catalans no trobaríem ara mateix, quan ja no ocupen càrrecs de responsabilitat en el partit o fins i tot se n’han situat al marge, posicionant-se a favor de tesis molt més coherents nacionalment, defensant les consultes populars per la independència, o com feia l’ex President Maragall, propugnant un tancament de caixes per acabar amb les negatives de Madrid. I ja veurem com respon Josep Lluís Carod Rovira si a la tardor es troba sense càrrec públic ni pes específic dins del partit; a més d’un el sorprendrà.

I és que els professionals de la política, quan deixen de tenir el jou de la disciplina de partit, es converteixen una mica més en persones: més normals, amb pensament i criteri propi

Tweet

Amb aquest tema assisteixo a una breu jornada de reflexió organitzada per Esquerra sobre el procés a seguir a partir de les consultes populars. Un dels ponents, el diputat Pere Aragonès, fa lògicament un panegíric de la Llei de Consultes populars que ens hauria de permetre celebrar la Consulta final sobre la Independència. Com que sempre he posat en dubte l’encert i la utilitat d’aquesta llei, afirmo que no em farà res, si es dona el cas i tant de bo que es doni, reconèixer el meu error d’anàlisi; tot i que estic segur que ells no faran el mateix si al capdavall ensopeguem de nou per l’error de plantejament.  [@more@] 

De moment, el Govern espanyol, que no oblidem que compta amb el suport dels socialistes catalans recolzats per Esquerra, ja anuncia que pot posar-hi recurs un recurs d’inconstitucionalitat que aturaria l’aplicació de la Llei i per tant el procés de recollida de signatures de la Iniciativa Popular. Ausàs i el conjunt del Govern de la Generalitat saben que no té res a veure que el redactat d’una Llei s’ajusti o no, en termes jurídics, al marc constitucional; si políticament els convé, tenen un aparell judicial prou corromput com per aturar el que calgui i sentenciar el que més els convingui. És l’error, que jo ja denunciava, de voler jugar amb les seves cartes. En la mateixa Jornada, i obviant aquesta qüestió, Uriel Bertran exposa el procés que seguirà la Iniciativa popular per a la celebració del referèndum. Un cop aprovada al Parlament, Madrid haurà de validar les paperetes de signatures, i s’hauran de recollir un mínim 220.000 signatures pero que s’espera que siguin moltes més. Amb un aval important de més de mig milió de signatures, segons Bertran, CiU no tindrà altra alternativa que votar-hi a favor, i “l’Estat espanyol haurà de decidir si es mostra al món com una democràcia a l’estil britànic o si vol esdevenir la Birmània d’Europa”. Un altre error d’apreciació al meu entendre: Europa, mentre no ho vegi molt clar i inevitable, donarà suport a Espanya en totes les mesures repressores que prengui (sempre que no es passi, és clar), i en tot cas les considerarà un afer intern. De considerar Espanya com una mena de Birmània, res de res. 

Però, en tot cas, si salvant tots aquests obstacles es pogués arribar fins al final del procés previ a la consulta, aleshores ens trobarem que ens fallarà una cosa: el partit. Insòlitament, en la millor de circumstàncies imaginables, tot indica que Esquerra perdrà força al Parlament, i per tant capacitat per a ser-hi decisiva. Haurà estat el fruit d’un cúmul de desencerts, d’una deriva permanent de la seva direcció, de no haver estat capaç de fer una anàlisi mínimament rigorosa, d’haver confós l’enemic. Però insisteixo, si Esquerra a les eleccions de la tardor, tal com es pronosticava en el darrer Congrés aconsegueix de 25 a 30 diputats i esdevé la força majoritària de l’esquerra, jo admetré el meu error d’anàlisi. L’admetran ells, i actuaran en conseqüència, si es confirmen les enquestes?

Tweet

La Plataforma per la Llengua, en una tasca més que encomiable, continua traient estudis i denúncies sobre situacions irregulars que viu el país en l’àmbit lingüístic. El darrer ha estat un  estudi sobre els usos lingüístics en els canals privats de TDT d’àmbit català. És evident que no només les empreses foranes sinó també moltes d’autòctones senten un profund menyspreu per la llengua del país i pels seus ciutadans; o, millor dit, la llengua, el país i la seva gent és un tema que els importa un rave mentre els surti rendible continuar amb la seva actitud de menyspreu.              [@more@]                    

Algú dirà que l’obligació de l’empresari no és fer de mecenes, ni salvar cap llengua, ni respectar els seus parlants. Mentre els surti rendible, perquè han de fer-ho d’una altra manera?. I des d’aquest punt de vista, potser tenen raó: a cap país normal no es demana que les empreses tinguin actituds de respecte, i molt menys que surtin en defensa de res que no siguin els seus propis interessos. Si fos per ells, pels empresaris, aquí es faria el mateix que ja acostumen a fer en països subdesenvolupats: cap mena de respecte pel país, cap reconeixement de drets laborals ni de drets humans, destrucció indiscriminada del territori, espoliació sense límits ni vergonya… A Europa, però, topen amb el poder dels Estats que, en defensa dels interessos de la seva gent i del seu país, els imposen unes legislacions i unes normatives que no els permeten fer els disbarats que no tenen cap mania de fer en Estats febles d’altres continents. I quin estat pot haver-hi més feble que aquell que no existeix? Aquí no només es veuen amb cor de protestar, per considerar “impositives”, lleis com les del cinema o en general les de política lingüística, cosa que troben normal que els les imposi qualsevol Estat, sinó que es permeten el luxe d’incomplir-les i per tant d’infringir la llei, amb el convenciment que la majoria dels jutges no avalaran el compliment de la legislació vigent (si és favorable al català) i que ja sortiran grups polítics afins en defensa de la seva “llibertat”. 

Concretament, el darrer treball de la Plataforma denuncia que el Grup Godó no compleix amb l’objectiu del foment de la llengua catalana que figurava en el concurs públic per a la concessió del seu canal televisiu 8TV. Un incompliment que, en qualsevol país normal, implicaria no només una sanció sinó la retirada de la concessió. Però aquí saben que no solament no tenim una Estat (l’Estat que tenim ens és obertament hostil), sinó que tampoc tenim un Govern amb capacitat per a defensar les seves competències, i en canvi sí que tenim un sistema judicial que probablement dictaminaria en contra de l’aplicació de la legislació vigent i uns grups polítics que s’escandalitzen quan Catalunya vol defensar els seus interessos com fa qualsevol Estat. 

Tweet

Els socialistes estan nerviosos, perquè se la veuen a venir. En tres anys poden patir tres derrotes seguides que els descavalquin consecutivament del Govern de la Generalitat, de l’Ajuntament de Barcelona i del Govern espanyol. Més que nerviosos semblen desesperats. I qualsevol que estigui desesperat és capaç d’engegar trets a tort i a dret empitjorant encara més la seva situació. De fet, hom diria que, hores d’ara, Montilla ja està exercint d’oposició. Potser perquè sap que, un cop consumada la derrota, tampoc es quedarà al Parlament a la banqueta de l’oposició, perquè al carrer de Nicaragua ja li estan preparant el substitut. [@more@] 

Una d’aquesta accions incongruents d’una oposició que encara ocupa els seients del Govern, l’hem vista aquests dies quan Montilla ha retret a Artur Mas que hagi votant a la Mesa del Parlament a favor de la tramitació de la Iniciativa Popular per a la celebració d’un referèndum, quan Mas no es cansa de dir que, de moment, no creu que sigui oportú convocar-lo. I és que o el Montilla va confós o pretén confondre la ciutadania. A la Mesa del Parlament, hi va haver uns grups que van votar a favor de tramitar la Iniciativa Popular o uns altres que hi van votar en contra; però els dos blocs confrontats no corresponen a un bloc de partits independentistes enfront d’un bloc de partits unionistes, sinó simplement a un bloc de partits demòcrates als quals no fa por que la gent expressi la seva voluntat enfront de partits antidemocràtics. Al capdavall, la funció de la Mesa no era altra que valorar si la Iniciativa Popular complia els requisits legals que marca la llei; i no li corresponia fer valoracions polítiques sobre el seu contingut. 

I és que, tot i que sembla que la dictadura ja ens queda molt lluny, encara no hem guanyat la batalla de la democràcia. Encara no podem passar a debatre i decidir directament sobre les diferents opcions possibles, sinó que encara estem debatent si els ciutadans tenim dret a votar o no en tenim. Populars i socialistes (perquè mantenen aquest nom aquesta colla de cràpules?), encara estan ancorats en el franquisme i per això els sobta que hi hagi partits demòcrates que estiguin a favor de permetre que la gent exerceixi el seu dret a vot, prescindint de quina serà l’orientació del seu vot.  

Tweet