Bloc de notes de Josep Romeu

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Han causat una certa sorpresa i desencís les declaracions d’Artur Mas assegurant que ell no convocaria, si guanya les eleccions, un referèndum per la Independència en aquesta propera legislatura. De tota manera ha estat una sorpresa relativa, perquè des de CiU mai s’han posicionat a favor d’accelerar un procés cap a la independència, per més que alguns dels seus líders sempre hagin deixat entreveure que continuava essent un dels seus horitzons possibles. Potser el que ha fet més gràcia és que ho argumenti dient que la societat catalana no està prou madura encara per afrontar aquest repte, que dit en altres paraules voldria dir que l’Artur Mas no té tan clar que aquest referèndum es guanyés. El que passa és que, per guanyar-lo, primer s’ha de celebrar. [@more@] 

Probablement el tema no està en la maduresa o en la immaduresa dels catalans per a acceptar la celebració d’un referèndum; perquè llevat del PP i d’un sector dels socialistes catalans, crec que la majoria estaria a favor d’acceptar que el poble exercís democràticament el seu dret a decidir, encara que per alguns la decisió fos quedar-se dins d’Espanya. El problema per a l’Artur Mas està en saber si tindria un coixí social suficient com per a poder fer amb garanties el salt a la legalitat. Perquè és evident que el Referèndum, amb Llei de consultes o sense, si es fa s’haurà de fer al marge de la legalitat espanyola, amb les conseqüents represàlies jurídiques, polítiques i, perquè no, policials. Unes represàlies que no es va veure amb cor d’afrontar l’Ibarretxe, malgrat les seves promeses solemnes i el suport del Parlament, i que només podrien salvar el polític que lideri el procés, si hi hagués un clamor popular com no hem vist mai fins ara a Catalunya. 

Curiosa, però, la fatxenderia d’alguns dels dirigents d’Esquerra que durant tots aquests anys han estat incapaços de plantar cara al seu soci de Govern, quan aquest retallava a Madrid el que s’aprovava al Parlament de Catalunya, quan feia un clar seguidisme dels socialistes espanyols (amb el tema de les Caixes, per exemple), quan no han estat capaços ni d’exigir el compliment de l’Estatut pel que fa al finançament. ¿Podem creure que el lideratge de Puigcercós esmenarà els errors comesos fins ara? ¿Podem pensar que aquesta vegada sí que Esquerra es jugaria el tipus, tal com reclama ara que ho faci l’Artur Mas? Jo personalment ho voldria creure. Però fins i tot així, tampoc cal escandalitzar-se perquè el dirigent de CiU aposti de cara a la propera legislatura només per exercir el dret a decidir en un tema com el del Concert econòmic. Ja seria un pas important, perquè CiU no ho havia plantejat mai en aquests termes d’exercir el dret a decidir; comptant que toparà igualment amb l’oposició frontal del Govern espanyol que tampoc permetrà un referèndum d’aquestes característiques, i que per tant, caldria fer la consulta igualment al marge de la legalitat. 

Però és que els dirigents d’Esquerra tenen poca memòria. Només fa dos anys del darrer Congrés del Partit, en el qual es va aprovar l’estratègia a seguir. I en aquesta estratègia tampoc es contemplava la celebració de cap referèndum per la Independència en aquesta legislatura que ve. Només a darrera hora Josep Lluís Carod Rovira, que ja se sabia defenestrat, va aconseguir colar-hi de forma genèrica la data del 2014 com a possible horitzó per a fer la consulta. Un any en què hi tornarà a haver eleccions, i que per tant tampoc seria possible fer-ho, a no ser que aquestes es convoquessin anticipadament. Però es va acceptar la data del 2014 amb tan poc convenciment que a la vegada també s’aprovava un altre punt en què es deia que cinc anys després de la posada en funcionament del nou sistema de finançament, Esquerra encetaria converses i negociacions per a aconseguir el Concert econòmic. Per tant, segons l’estratègia d’Esquerra no era en aquesta legislatura que ve, com proposa l’Artur Mas, que s’hauria de plantejar el tema del Concert econòmic, sinó en la següent, a partir del 2014. I encara sense cap compromís de convocar una referèndum sinó simplement encetant les negociacions pertinents. 

Doncs, bé. El que està dient l’Artur Mas és que no està disposat a jugar-se la carrera política, o a llançar-se a la piscina sense assegurar-se que estigui plena d’aigua. També s’ha de tenir en compte que les paraules dels polítics sempre són circumstancials i que poden capgirar-se segons d’on bufi el vent. Esquerra, després de les consultes independentistes sorgides al marge de la seva estratègia inicial, també ha canviat el discurs i sembla disposada a fer un gir important, almenys com a element de pre campanya. I l’Artur Mas fa aquest plantejament, entre altres raons, per no espantar excessivament un electoral conservador que tampoc apostaria per la independència si no ho veiés molt clar. Però després de les eleccions tot dependrà dels resultats obtinguts per les diferents forces polítiques, de manera que tant podria acabar desdint-se fins i tot de la promesa d’exercir el dret a decidir en el tema del Concert econòmic, com veure’s arrossegat a anar més enllà. Tot dependrà del pes que tinguin en el nou Parlament les forces independentistes. O dit d’una altra manera, tot dependrà de si el tema de la Independència està prou madur en la societat catalana com per a donar a les forces polítiques que la defensen la força necessària per a tirar-la endavant. Perquè també podria ser que un poble madur, amb voluntat independentista com diuen les enquestes, acabés no confiant, per immadurs, en els polítics que en fan bandera.

Tweet

Ja ho solen fer això els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins: s’abraonen damunt la víctima propiciatòria per robar-li tot el que poden, i desapareixen. En qualsevol moment poden tornar a actuar en un altre lloc, o passar una temporada discrets, gaudint del botí. Fins fa uns mesos es donava per normal que en situacions de crisi els Estats s’endeutessin una mica més del que seria habitual i aconsellable. Vam passar els dos primers anys de la  crisi amb unes administracions donant tot el seu suport a la banca que l’havia generada, intentant salvar els especuladors que havien generat la bombolla immobiliària i prenent mesures per a donar suport a les grans empreses, com les de l’automoció. Les petites empreses i els aturats eren els efectes col·laterals que menys preocupaven al Govern. [@more@] 

A l’inici del 2010 algú ja començava a veure brots verds, les xifres indicaven que s’estava a punt de sortir de la recessió, s’incrementava l’activitat industrial sobretot degut al creixement de les exportacions, encara que ja s’advertia que la creació de nous llocs de treball tardaria una mica més a arribar. I tot d’una, servint-se d’empreses fantasmes que pretesament avaluen els riscos i la solvència dels Estats, banquers i grans empresaris van veure que no podien deixar passar l’oportunitat (ho havien de fer abans la sortida de la crisi no fos ja evident) per a limitar els drets dels treballadors i crear unes condicions de mercat que els fossin més favorables. El bon empresari és aquell que sap treure grans beneficis de les èpoques grasses, però també de les situacions de crisi. L’amenaça d’insolvència de Grècia, fonamentada o no, els va servir perquè els crèdits que s’oferien a aquells país passessin de l’1’8% a més del 5%, cosa que sí que agreujà la situació econòmica grega, amb el valor afegit d’obligar al Govern grec a prendre mesures per a desmantellar l’estat del benestar i crear el marc propici per als especuladors i les grans empreses. El negoci els va sortir rodó, i van buscar una nova presa: l’Estat espanyol. Tant li fa que els nivells d’endeutament de l’Estat fossin molt semblant a molts altres països europeus, inferiors als d’Anglaterra per exemple, que bancs i caixes continuessin presentant balanços positius havent passat el pitjor de la crisi, que no hi hagués dades objectives per a posar en dubte la solvència de l’Estat. La confiança és té o no és té: i pagar unes empreses fantasma perquè generin desconfiança els ha tornat a ser molt rendible. Pregonant una pretesa insolvència, incrementaven l’interès que es cobrava pel deute espanyol, i a més obligaven el Govern espanyol a prendre mesures de dreta pura i dura que cap govern, sense aquesta artificial pressió exterior, no hauria gosat emprendre: retallada de sous i de pensions, reduir les prestacions socials, bàsicament ensenyament i sanitat, i canviar les normes dels mercat laboral perquè siguin més favorables a les grans empreses. 

Un cop assolit l’objectiu, els qui cobren per dir que el convé que es digui a cada moment, simulant sempre una opinió entesa, han canviat de cop el discurs. Ara resulta que tenim els bancs més solvents d’Europa, de parlar d’hipotètics plans de rescat es passa als elogis per la gestió portada a terme, i fins i tot el FMI afirma que la nostra situació és semblant a la dels millors països europeus, i que ja anem en la bona direcció…. Els especuladors, els mafiosos i els saltejadors de camins ja busquen una nova presa.     

Tweet

El cas Millet, amb totes les seves ramificacions és un ventilador que esquitxa a tort i a dret. En part, com han dit alguns experts, perquè tant ell com Jordi Montull tenien una trama molt ben muntada per a poder delinquir als nassos de tothom, aparentment sense que ningú se n’adonés. Però per més sofisticat que fos el sistema d’espoli utilitzat, també és evident que no hi ha cap possibilitat que passés desapercebut per tothom. Ningú es pot endur trenta-tres milions sense que es noti, com no es pot fer una permuta d’usos d’uns terrenys que no són seus. [@more@] 

És possible que Millet, servint-se del Palau, i potser conscient que li interessava quedar bé amb el poder que feia la vista tan grossa que li permeti enriquir-se tan fàcilment, hagués fet algun que altre favor a CDC a través de convenis injustificats. Però això seria la xocolata del lloro, comparat amb el rerefons de tot l’afer. Quan ara en les investigacions judicials apareixen ex treballadors del Palau dient que ells ja ho havien advertit, o apareixen empreses que reconeixen haver fet treballs en finques particulars però facturats al Palau, és que l’afer no era tan secret com això; i que les institucions n’havien d’estar al corrent, encara que no en coneguessin l’abast real. De fet, ja he dit alguna altra vegada, els mecanismes administratius, com a mínim els de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, no solament permeten tota mena de fraus, sinó que sovint els fomenten i fins i tot els imposen. El que passa és que, normalment, són irregularitats purament administratives que si hi ha bona fe pot no passar res: però la porta al frau ja està oberta.  

Quan va aparèixer el cas de l’Hotel del Palau, els socialistes, amb la complicitat dels seus socis de Govern, es van afanyar a dir que no calia la compareixença de Castells tal com deia Iceta perquè aquest no hi “estava implicat ni remotament”. Després ha resultat ser el signant d’un conveni de permuta, i pel que sembla la fiscalia hi troba com a mínim negligència per part de l’administració. Després va ser l’Ajuntament de Barcelona qui va negar categòricament que tinguessin coneixement que la finca sobre la qual estaven negociant amb Millet, en realitat ja no era del Palau sinó d’una empresa privada; però ara ha sortit a la llum que el registre de la nova propietat del solar és del 2007, i Garcia Bragado, l’home que va iniciar les gestions amb Millet primer des del Palau de la Generalitat i després des de l’Ajuntament de Barcelona, ha hagut de reconèixer l’error.    

Però és que qualsevol que hagi tingut tractes amb la Generalitat o amb l’Ajuntament de Barcelona pot afirmar que és absolutament fals que hagi estat un error. És impossible que, amb la pila de papers i certificats de tota mena que exigeix la burocràcia oficial, no s’hagués comprovat la propietat de la finca sobre la qual estaven negociant. És una immoralitat continuar burxant per veure presumptes irregularitats (que no dubto que hagin existit) que afecten a un partit polític, mentre es nega a esclarir el que poden ser veritables delictes de corrupció que afecten un altre partit.

Tweet

David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau, ha estat clar, contundent i directe. Si per corrupció entenem l’ús partidista de fons públics, sembla evident que el Govern de la Generalitat està fent un ús partidista de la Comissió d’investigació del cas Palau. Perquè  la corrupció o la injustícia no rau en l’aplicació d’un determinat criteri, sinó en el fet d’aplicar-lo només a conveniència. De fet, Martínez Madero carregava en primer lloc contra la mateixa existència de la Comissió parlamentària que investiga el cas del Palau, perquè segons ell les Comissions parlamentàries “no es creen per investigar l’oposició sinó el Govern”, cosa que s’han afanyat a desmentir des del tripartit. [@more@] 

Tant se val, perquè la ciutadania sap que tot plegat no és sinó una picabaralla preelectoral, que no té res a veure amb cap voluntat de transparència ni de lluita contra possibles fraus. Quan convé es diu que cal deixar treballar la Justícia, que ja ha fet les seves primeres imputacions, però quan convé s’argumenta que cal anar més enllà i obrir investigacions parlamentàries. Unes comissions parlamentàries que es basen precisament en les referències o citacions, que no imputacions, que fa el propi sumari judicial; quan és de suposar que si el jutge hi hagués vist indicis de delicte ja els hauria imputat en el sumari. Però un cop obert el judici paral·lel en forma de comissió parlamentària, resulta que la voluntat d’aclarir el fets i d’oferir el màxim de transparència s’acaba quan la investigació podria esquitxar algun dels seus, La perversió dels membres del tripartit, el director de l’Oficina antifrau en diu “subversió”, no consisteix tant en el fet que s’investigui un grup de l’oposició com que es negui aplicar el mateix criteri als grups del Govern.  

Afortunadament per als polítics, només arriben als tribunals aquells casos en què la corrupció ha sobrepassat els límits de la prudència o els seus autors han comès la imprudència de deixar massa evidències a la vista. Quan en un escorcoll es troben documents inculpatoris, el que s’està demostrant és sobretot l’estultícia dels seus autors. No hi ha cap grup polític ni cap administració que no hagi desviat, poc o molt, recursos en benefici propi, que no hagi fet propaganda partidista sota el paraigua de propaganda institucional, que no hagi encarregat falsos informes o creat càrrecs de confiança per a remunerar persones afins, que no hagi tret concursos teòricament públics però fets a mida per a una determinada empresa, que no hagi fet recomanacions de patrocini a empreses que han obtingut una concessió o que se’ls hagi adjudicat una obra pública… 

Però de moment, el que demostren tant els partits del Govern com els de l’oposició és que no hi ha cap voluntat d’acabar amb aquestes pràctiques. Es tracta només, i sobretot ara de cara a les eleccions, d’intentar empastifar l’adversari, sense admetre que s’investiguin les pròpies irregularitats. Sense cap mania hem de poder dir “corruptes” als qui demanen transparència als uns alhora que es neguen a exigir-ne als altres. I qui estigui net de culpa que aixequi el dit (tampoc cal posar-se a tirar pedres, ara).

Tweet

Que no ens vinguin amb ximpleries. Ahir, el Primer Ministre anglès, David Cameron, demanava perdó en nom del Govern per l’actuació de l’exèrcit britànic, que ell mateix qualificava d’”injustificada” i “injustificable”, en els fets sagnants coneguts com el “Bloody Sunday”. Això s’havia esdevingut el 30 de gener de 1972, ara fa trenta vuit anys. 13 persones assassinades i molts més de ferides per un exèrcit que actuava com l’autèntica banda terrorista d’Irlanda del Nord. [@more@]Ningú que tingui dos dits de front pot empassar-se que no ha estat fins ara que els investigadors no han pogut descobrir la veritat dels fets. Seria inimaginable tanta ineptitud i ineficàcia per part dels responsables policials i militars britànics. Simplement, va passar el que és normal en les polítiques d’Estat: es protegeix i es dóna tot el suport necessari al terrorisme, als crims i a tots mena de violacions dels drets dels ciutadans, si això va en benefici d’unes determinades idees polítiques, en aquest cas les dels unionistes britànics. Els jutges i responsables policials cobren per encobrir tots els crims d’Estat, de la mateixa manera que poden cobrar per condemnar accions molt menors o sense necessitat de proves quan convé al poder. El món abertzale basc n’ha estat víctima permanent. Després, això sí, muntaran la pantomima que ells estan en contra del terrorisme i simularan sentir-se escandalitzats perquè hi hagi algú que pretengui utilitzar el mateix recurs de la violència que l’Estat considera patrimoni exclusiu. El Govern britànic demana ara perdó, no perquè ara hagi descobert res de nou, 38 anys després dels fets, sinó perquè considera que ja ha passat prou temps com perquè no es puguin jutjar els veritables assassins, que no eren només els sicaris uniformats sinó els polítics que els ordenaven actuar, i els qui després els van encobrir.  És cert que a la segona meitat del segle XX hi havia a Irlanda del Nord, com també hi havia (i hi ha encara) al País Basc, grups que feien l’opció de la lluita armada com a mitjà per a assolir els seus objectius polítics. Però en cap dels dos casos, ni l’IRA ni ETA no eren els grups terroristes més importants dels respectius països, encara que sí que eren els únics perseguits pel poder. El mateix poder que encobria altres formes de terrorisme uniformat.     

Tweet

Hi ha un expressió molt habitual quan se’ns presenta un tema que ens fa més mandra que il·lusió, que no podem rebutjar però que no hi tenim cap pressa, que més aviat voldríem anar ajornant per si amb el temps ens el podem estalviar: “Ja quedarem un dia, per passat festes”. Aquesta és la impressió que estan donant els sindicats quan ens anuncien una vaga general per a protestar per la reforma laboral dissenyada per la patronal, i presentada formalment pels socialistes: deixem-ho per després de l’estiu. Aleshores, la reforma ja s’haurà aprovat i implantat, els treballadors ja ho tindran ben assumit, i la patronat ja haurà trobat més excuses per a projectar noves reformes d’acord amb els seus interessos. Potser llavors no serà oportú per la proximitat de les eleccions catalanes, o perquè l’aprovació dels pressupostos del Govern espanyol poden ser el darrer maldecap del Govern socialista. [@more@] 

Tant al Govern com a la Patronal ja els va bé tenir uns sindicats com aquests, amb poca força i molt dependents de les mateixes estructures de l’Estat, als quals donen una representativitat molt superior a la que realment els correspondria. En totes les negociacions col·lectives, les facilitats per a les tasques dels representants sindicals, alliberant-los moltes hores laborals que no tenen res a veure amb la feina específica de representació dels treballadors de  l’empresa, sempre són ben ateses per la patronal perquè és una concessió barata i els manté contents; tothom sap que es fan molts simulacres de cursos de formació finançats amb fons públics que no són sinó formes encobertes de finançament dels sindicats; i per exemple en l’àmbit de l’ensenyament no són pas pocs els mestres que es troben en comissions de serveis per a fer tasques estrictament sindicals; això a part del finançament que reben directament de l’administració. Així les coses, els sindicats han de fer el seu paper, el seu paperot, que inclou simular actituds de força com aquesta sortida de la vaga general. 

Les retallades dels drets socials dels treballadors, de les condicions de treball, de les noves contractacions, etc. no vénen pas d’ara. Molt abans que s’iniciés la crisi, ja perdíem un llençol a cada bugada; i els sindicats feien la viu viu, incapaços de plantar-hi cara. Per exemple, mai s’han volgut posar seriosament amb el tema de les hores extraordinàries, la supressió de les quals en èpoques de bonança hauria permès redistribuir millor els llocs de treball; mai han volgut entrar seriosament en els fraus generalitzats en els sistemes de contractació, la utilització fraudulenta de contractes per obres i serveis o temporals, la cotització per sota del que correspondria per la categoria professional, i en general els incompliments del que marquen els convenis… fins i tot l’administració es permet fer contractes temporals que s’acaben el juliol i que es tornen a iniciar el setembre per estalviar-se el pagament de les vacances!  I si no es deia massa res en períodes de bonança, com pretenen fer-ho ara, quan tothom té por a qualsevol mobilització que pugui fer-li perillar el lloc de treball! 

De moment, la vaga, per passat festes. I després, Déu dirà! O no.

Tweet

El Govern espanyol addueix que amb les retallades socials, dels sous dels funcionaris i dels pensionistes vol estalviar 5.250 milions d’euros l’any 2010, i 10.000 milions més el 2011. D’aquesta manera el dèficit públic que ara mateix està per sobre del 10% de PIB, baixaria aquest any al 9’3% i l’any que ve al 7’3%, amb l’objectiu d’arribar al 2013 sense superar el 3% que exigeix la UE. Per la seva banda, el Govern de la Generalitat s’ha sumat a les retallades i pel mateix procediment d’atacar de ple les polítiques socials (sanitat i educació, sobretot): en aquest cas l’objectiu és estalviar 1.670 milions d’euros aquest any, cosa que ja situaria el deute de la Generalitat en un 2’7%  i per tant dins dels límits marcats per Europa. [@more@] 

Estalviar diners públics, en si mateix i al marge de situacions excepcionals de crisi, sempre és recomanable; el problema està en saber si estalviem en despeses prescindibles, luxes que no ens podem permetre, o en despeses bàsiques com les prestacions socials. I sobretot, saber si l’estalvi d’aquests diners repercutirà en benefici de tots o només d’uns quants. El ciutadà voldria veure que si a ell l’obliguen a cenyir-se el cinturó, com a mínim el gest el faci tothom; i encara que no sigui igual congelar el sou d’un pensionista que reduir les desorbitades primes que s’ofereixen a jugadors de futbol (que també rep fons públic), a directius de banca (que igualment han tingut ajuts públics), o la injustificable despesa de la Casa Reial, com a mínim voldria veure-hi el gest. Però no sembla que vagi per aquí la cosa. 

Perquè tothom sap que quan una administració argumenta que no té diners, en realitat el que vol dir és que allò que es demana el govern no ho considera prioritari. La Fundació per la Pau, per exemple, dóna la dada de la despesa militar per aquest any 2010: 17.000 milions d’euros. Més del que el Govern pretén estalviar en dos anys a base de desmantellar l’estat del benestar i perjudicar els més febles. Als militars els han reduït el 5% del seu sou? La inseguretat dels ciutadans no depèn de tenir un exèrcit sinó de tenir unes garanties de supervivència, d’un lloc de treball i d’una protecció social.  

Però, mentrestant, mentre el Govern espanyol i el de la Generalitat es dediquen a desmantellar l’estat del benestar retallant despeses bàsiques com la sanitat o l’educació, els fons del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) arribaran amb tota fluïdesa a les entitats financeres, sumant-se a les moltes altres que ja ha rebut el sector bancari. I en cara que siguin en forma de crèdit, aquest crèdit que costa tant d’arribar a les famílies i a les petites empreses, només la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa ja se’n pot endur 4.000 milions; la fusió liderada per Caixa de Catalunya, uns 1.300 milions; i la liderada per Caixa de Sabadell uns 500 milions més. Per entendre l’abast de la retallada, amb els greus perjudicis que comportarà, retardant la sortida de la crisi, només cal veure com l’empresa farmacèutica catalana Grífols acaba de fer una adquisició d’una empresa nord-americana per un valor superior (2.800 milions) a tot el que vol estalviar-se la Generalitat amb les retallades socials. Ja sé que són coses diferents, però els números no és que cantin, és que puden. 

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

Un dels elements més interessants de l’auge del moviment independentista és la incorporació de sectors i persones de reconegut prestigi. Anys enrere, la independència era una mena d’utopia defensada més amb el cor que amb el cap; avui hi ha molts sectors que fins i tot sense haver-s’ho plantejat mai com a projecte, admeten que és plenament raonable i possible. Alguns diuen que és més realista i per tant menys utòpic que creure en un encaix harmònic de Catalunya al si de l’Estat espanyol, i altres ja en parlen obertament com una imperiosa necessitat: ens podem permetre continuar sense tenir un Estat propi? La nostra economia ho pot continuar resistint? I fins i tot persones que hi estarien obertament en contra comencen a plantejar-ho com una possibilitat o una sortida gairebé inevitable. [@more@]

Si bé no representa una novetat excessiva, el cert és que val la pena comentar el darrer article publicat a la Vanguardia per Ferran Requejo, Catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. Després de donar per esgotada tota possibilitat de trobar acords que permetin una convivència raonable entre les diferents nacionalitats sota el mateix paraigua constitucional espanyol, dóna la seva recepta per assolir la independència, basada en cinc ingredients bàsics: ‘una majoria social a favor de la independència’; ‘un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur’; ‘un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència’; ‘un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles‘, i ‘un referèndum que no s’haurà d’organitzar a través d’aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals‘.

Una majoria social a favor de la independència. Aquesta és una primera premissa aparentment òbvia, però que no ho és tant quan alguns s’empernen a deixar fora del que hauria de ser aquesta majoria tant CiU com ERC, i tenen la il·lusa pretensió de creure que una nova força redemptora farà foc nou de tot plegat. Tant de bo irrompi al Parlament una nova força independentista capaç d’actuar com a revulsiu i d’esperonar la resta; però en el millor dels casos, aquesta nova força encapçalada per Joan Laporta o per Joan Carretero serà del tot minoritària. La majoria social, doncs, caldrà bastir-la comptant no solament amb les actuals forces sobiranistes, sinó també amb sectors d’IC-V i fins i tot del PSC.   

Un projecte transversal basat en els valors, dades empíriques i projecció de futur. La solució no passa per una força transversal que pretengui aglutinar tot l’independentisme, sinó que aquest sigui present de forma transversal en totes les formacions polítiques, de manera es pugui compartir aquest projecte de futur per al país. Però ni tan sols la formació d’un Govern de coalició nacionalista no serà tan transcendent si no és per a emprendre el camí definitiu cap a l’alliberament.

Un pacte entre les forces polítiques catalanes i de la societat civil favorables a la independència. Les iniciatives populars han esta molt positives com a factors de sensibilització i de mobilització de la ciutadania, però ara tot això s’ha de traduir en una acció política. I a alguns els courà veure com partits i dirigents que fins ara han anat fent el ronsa i han col·laborat ben poc en tot aquest procés, al final s’apuntaran al carro i voldran aparentar ser-ne els artífex, i per suposat estar-hi molt ben posicionats. També en això caldrà generositat per part de tots plegats. Perquè el que és del tot inviable és la conversió de tot el moviment de conscienciació nacional en una realitat tangible, sense la participació i el protagonisme final dels partits polítics.    

Un lideratge clar del procés que sigui identificable en termes sòlids i creïbles. Aquest és un dels punts que encara tenim per resoldre, no tant perquè no hi hagi persones capacitades per a assumir aquest lideratge, com perquè probablement molts dels potencials líders no es destaparan com a tals fins que hi vegin una garantia d’èxit. Tothom pot tenir retrets cap als líders actuals, per la seva manca de decisió, per haver fet pactes incomprensibles, per tenir tocs excessivament personalistes… però no hem de descartar que alguns d’aquests, quan sigui el moment propici, facin el pas necessari i amb la suficient convicció com per arrastrar la majoria de catalans que aspiren a disposar de plena sobirania. El risc pot estar en la no acceptació d’un lideratge, a partir del convenciment partidista i maniqueu que res que no surti de la pròpia formació política pot ser acceptable. O dit d’una altra manera, que el sectarisme més mesquí no prioritzi l’afany de protagonisme a l’interès general del país.

Un referèndum que no s’haurà d’organitzar a través d’aquesta legalitat, sinó malgrat aquesta, comptant amb complicitats i observadors internacionals. I aquí estem a punt de poder comprovar la voluntat real dels nostres líders i de les formacions polítiques que es diuen sobiranistes. Jo sempre he dit que la Llei de Consultes Populars estava mal plantejada perquè al capdavall imposa que la convocatòria d’un Referèndum sigui autoritzada des de Madrid. La Mesa del Parlament ja ha donat llum verda a l’inici del procés, seguint el que estableix aquesta llei, i no crec que hi hagi massa problemes per a aconseguir les firmes necessàries per a recolzar la convocatòria del referèndum sobre la independència. Però després vindrà l’hora de la veritat: la proposta, seguint l’articulat de la llei catalana, haurà de ser aprovada pel Govern espanyol, i no és difícil endevinar que a Madrid no estaran per respectar la democràcia ni per permetre que els catalans expressin la seva voluntat. El que no és tan fàcil d’endevinar és si la reacció del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat, serà la d’ajupìr el cap, encara que sigui fent una rabieta, o si faran un acte de dignitat i, malgrat el que diguin els espanyols i la legalitat (en aquest cas la legalitat aprovada des de Catalunya), convocaran igualment el Referèndum. Si fos així, si el Parlament de Catalunya apel·lés a la legitimitat per a desobeir la negativa del Govern espanyol, no em faria res de reconèixer que, malgrat la incongruència d’haver de negligir la llei catalana, aquesta Llei hauria estat útil. Ara bé, si al final s’acabés fent el paperina com va fer Ibarretxe, i no es celebrés el referèndum perquè des de Madrid ens ho neguen hauria estat una presa de pèl monumental.    

Tweet

La història es repeteix una i altra vegada. L’Audiència Nacional espanyola condemna qualsevol sospita ideològica, sense necessitat d’aportar proves. Ara li ha tocat el torn a la Núria Pòrtulas, a qui el Tribunal Suprem no solament ha absolt, rectificant així la sentència de l’Audiència Nacional, sinó que afirma trobar “paradoxal” la sentència que la condemnava per un suposat delicte d’”intent de col·laboració amb organització terrorista”. [@more@] 

Si ja resulta paradoxal una condemna per “intent de col·laboració”, molt més ho és quan aquest intent de “col·laboració” hauria estat fet amb un grup inexistent, i amb l’únic argument que l’acusada podia tenir alguna relació d’amistat (o com a mínim el seu nom era a la seva agenda) amb una persona que a Itàlia ha estat absolta. A un jurista mínimament decent, aquesta mena de sentències haurien d’escandalitzar-lo; la rectificació del Tribunal Suprem, tot i ser prou dura en contra de la sentència de l’Audiència, s’emmarca en el context de fair play que acostumen a tenir els del gremi. Però si no escandalitzen del tot, i en conseqüència no s’actua penalment contra els qui van emetre una sentència tan injusta com injustificada, és perquè aquesta forma d’actuar ja és norma de la casa. I el defenestrat Jutge Garzon en sap un pou d’això. Quan es vol perseguir una determinada ideologia (a qualsevol país democràtic això seria un delicte de prevaricació), tota excusa és vàlida per a iniciar un procés i per a arribar a conclusions incriminatòries: tenir un nom o una adreça o un telèfon a l’agenda, haver-se reunit amb una persona, ser-hi amic o simplement compartir una part de la seva ideologia. Algú s’imagina que es comencés a incriminar tothom qui tingui a la seva agenda el nom de Fèlix Millet, Bartomeu Muñoz o Francisco Camps?  

Però els membres de l’Audiència Nacional no solament estan tranquils, malgrat aquesta desautorització, sinó que segurament estan ben satisfet per la seva forma, ja habitual, d’actuar. És el mateix que els va passar quan els tribunal europeus els van desautoritzar per la condemna i clausura dels diaris Egin o Egunkaria. A ells els importa ben poc que la seva condemna finalment hagi estat revocada; l’objectiu ja estava acomplert. Calia fer mal a la premsa escrita en euskera i d’ideologia abertzale, de la mateixa manera que calia escarmentar els qui tinguin la pretensió de sostenir ideologies anarquistes, o fins i tot els jutges que pretenguin investigar els crims del franquisme. Per això, s’emet sentència a consciència que, per més que després aquesta sigui revocada, l’objectiu ja s’haurà acomplert. El més paradoxal és que d’aixo en diguin Justícia.

Tweet

La política econòmica del país és exasperant. I no pas tant per la situació de crisi que segons tots els indicadors semblava que començava a remuntar, sinó perquè els poders econòmics hi han vist la gran oportunitat per a imposar les seves tesis, desmuntar l’Estat del benestar, i retornar a un sistema de capitalisme salvatge, on el que s’ha de garantir són els beneficis de les grans empreses i de la gran banca, a costa dels drets dels treballadors, i de retardar la sortida de la crisi. S’han inventat el truc de les Agències de qualificació del deute, que ells mateixos han creat, amb les quals poden amenaçar impunement un Estat i obligar-lo a prendre unes determinades mesures econòmiques i socials que els siguin favorables. I posats en aquest espiral, mai en tindran prou i sempre argumentaran que falten noves accions restrictives perquè ells recuperin la confiança. [@more@] 

En algun altre article he qualificat aquesta actitud de simple estafa, d’atracament a mà armada, d’agressió a la ciutadania, i de presa de pèl. I no pas perquè no sigui cert que si no fem cas de les seves recomanacions, correm el risc d’enfonsar-nos encara més (de ser enfonsats per ells, per ser més precisos), sinó perquè el mateix que fa l’informe “teòricament tècnic” que qualifica la nostra insolvència, és el mateix que després imposa les condicions per a una “suposada” recuperació de la confiança dels mercats, i per suposat el mateix que després es beneficiarà de les reformes imposades. Jo puc entendre que els Governs, en contra de tot el que venien dient fins ara, tant ells com els seus experts i assessors econòmics, no tinguin altra opció que rendir-se; la hipòtesi revolucionària de rebel·lar-s’hi em semblaria lloable, però ja entenc que deu ser inviable. 

Així les coses, tant el Govern espanyol com el català, s’han sotmès a les imposicions del “mercat” (que no és cap entelèquia abstracte sinó que té noms i cognoms, i domicili fiscal) i ha seguit fil per randa les seves indicacions: retallada dràstica i sense contemplació de l’Estat del benestar, amb la sanitat i l’ensenyament, les pensions i les prestacions socials, com a principals objectius. Unes polítiques de dreta pura i dura, que mai el Partit Popular hauria gosat d’emprendre perquè s’hauria trobat amb una oposició frontal de la societat; mentre que ara, els treballadors, i en general els possibles votants d’esquerres, ens trobem desarmats i sense saber com reaccionar. Ens han guanyat la partida: els poders fàctics que ells anomenen cínicament “mercats financers” han trobat la via per a portar a terme el que seria impossible d’assolir presentant-ho com a programa de Govern en unes eleccions.  

Les politiques del Govern espanyols, i dels seus apèndixs autonòmics, són polítiques de dreta pura i dura, sense pal·liatius. Admetem que imposada i sense cap possibilitat d’eludir-les. Ara bé, podíem esperar dels nostres dirigents que com a mínim tinguessin l’honradesa i la dignitat d’acceptar-ho. Però, no. Prefereixen acabar de fer el joc a l’extrema dreta que els dicta les normes i les decisions a prendre, mentint descaradament a la ciutadania. És absolutament insultant, per no dir repugnant, que una Consellera de Sanitat i en general el Govern de la Generalitat, s’entossudeixin a argumentar que rebaixant els recursos de la sanitat o de l’educació, no se’n rebaixarà també la qualitat del servei; o que tinguin la barra de dir que aquestes mesures responen, com deia Castells, a polítiques d’esquerres.

 *Quan algú d’Esquerra m’argumenti que després de les eleccions hauríem d’anar en compte de no pactar amb la dreta, i per tant estendre la mà altra vegada als anomenats socialistes, no sabré si escopir-li a la cara per cínic o deixar-lo per imbècil.   

Tweet