Bloc de notes de Josep Romeu

Els darrers sondejos estan confirmant la possibilitat que els independentistes flamencs del N-VA puguin guanyar les properes eleccions belgues. Una victòria que en qualsevol cas precisaria d’un joc de múltiples aliances per a poder conformar govern, on forçosament s’hauria de comptar amb forces polítiques que no tenen la independència de Flandes com a objectiu. Amb la particularitat que aquesta vegada hi hauria la possibilitat que entrés al Parlament belga una formació que reclama, per la seva banda, l’annexió de Valònia a l’Estat francès. Tot plegat semblaria dibuixar un futur ben incert per a l’existència mateixa de l’Estat belga. [@more@] 

I aquest ha estat el crit de guerra dels partits tradicionals belgues, sobretots dels valons però també d’alguns de flamencs: Bèlgica podria acabar dissolent-se! L’apel·lació a aquesta mena de catastrofisme creuen que els ha de permetre una recuperació de la confiança de la ciutadania, que, sempre segons el seu particular punt de vista, no estaria disposada a córrer aquest risc. La crida al vot de la por és possible que els funcioni als partits francòfons, ja que una Bèlgica sense Flandes probablement estaria abocada a la desaparició i a la integració a l’Estat francès; una opció avui molt residual. El que passa és que aquesta mateixa apel·lació al catastrofisme, a la por davant d’una hipotètica victòria dels independentistes, podria ser del tot contraproduent per als unionistes en l’àmbit de la població flamenca. El que temen molts flamencs és que, malgrat les proclames independentistes, al final tot s’acabi igual i que ningú gosi fer el salt definitiu cap a la independència. I si ha de ser així, per a continuar gestionant els afers del dia a dia, probablement inspiren més confiança els partits tradicionals que no el N-VA.

Una situació relativament semblant al que ens passa a casa nostra. Segons tots els sondejos, el sentiment independentista està creixent en el conjunt de la població, inclosa la que acostuma a votar CiU i el PSC. I, malgrat tot, les mateixes enquestes estan pronosticant una davallada d’Esquerra sense cap contrapartida clara amb la irrupció d’una nova formació independentista. I en aquests moments de pre campanya, tant els populars com els socialistes s’aferren a acusar CiU per la seva suposada deriva independentista, mentre que sectors independentistes acusen Esquerra exactament del contrari. Un possible resultat de tot plegat, és que CiU tingui molt més suport precisament perquè molts hi veuran aquesta esperança sobiranista; mentre que Esquerra baixi precisament perquè molts ciutadans no creguin, després de l’experiència del tripartit, en la seva voluntat real d’avançar cap a la independència. PSC i PP farien un gran favor a ERC, posant-la en el seu punt de mira i creant una sensació d’alarma tot advertint del perill real que representaria l’auge d’aquesta formació per a la ruptura d’Espanya.

Tweet

Era el 3 de desembre de 1984 quan una fuga de 42 tones d’isocianat de metil va provocar un dels desastres industrials més grans de la història, a la regió índia de Bhopal. El resultat de la manca de mesures de prevenció i de seguretat de l’empresa nord-americana Union Carbide va ser de 3 mil a 6 mil morts en un primer moment, i fins a 25 mil com a conseqüència directa de la intoxicació, amb uns 600 mil afectats més de diversa consideració, més de 100 mil de caràcter greu. La reacció de l’empresa va ser la d’amagar tota la informació possible sobre l’incident, fins i tot negant-se a donar a conèixer la composició exacta del producte tòxic per tal de facilitar la tasca dels equips mèdics. [@more@] 

Potser en un intent d’emular casos més propers com el de la presa de Tous, al País Valencià, les autoritats judicials han tardat vint-i-sis anys en emetre el seu veredicte; i no pas, en absolut, per raons tècniques ni per dificultats del procés judicial, sinó per una voluntat expressa de protegir-ne els responsables, assegurar-se que qualsevol revisió de proves ja seria impossible i sobretot allargar les possibles indemnitzacions o evitar-ne el pagament. Mentrestant, l’empresa causant del desastre ja ha canviat de mans, molts dels damnificats ja són morts o no estan en disposició ni ànims per a continuar reclamant. Però els tirans no en tenen mai prou amb imposar les seves arbitrarietats, aprofitar-se dels més febles i recórrer a tota mena de corrupcions per a afavorir els seus interessos; han de demostrar a més el seu poder fent mofa i befa de les seves víctimes. I així ho han volgut deixar clar en la part de la sentència que fa referència als directius locals i a la delegació índia de l’empresa americana: dos anys de presó, que no s’hauran de complir, per a vuit directius i una multa per a l’empresa de 9.000 euros. Surt a 36 cèntims per mort, o a 1’5 cèntims per víctima de la seva negligència. 

És difícil de saber la quantitat de diners que ha percebut el jutge per emetre una sentència, no ja injusta, sinó directament insultant. Ho deia dies enrere en parlar dels bosquimans del Kalahari, o dels indígenes del Brasil: les injustícies que sovint veiem i patim a casa nostra les trobem també, però multiplicades, fora d’Europa. I amb la particularitat de no haver de guardar ni les formes. Aquí la mateixa corrupció procura vestir-se de formalitat tècnica, burocràtica o jurídica.

Tweet

La sensació que té la gent és que la política és un immens fangar on tothom hi està més o menys emmerdat. Els casos de corrupció omplen els jutjats, i aquests dilaten en el temps tant com poden les sentències per perjudicar el mínim els partits afins. Així, mai s’arriba a jutjar polítics en actiu, sinó antics dirigents; i això no fa tan mal. Naturalment que els grans partits sempre són els més implicats, si més no perquè tenen molts més fronts oberts i moltes més possibilitats que se’ls hagin colat desaprensius disposats a “viure de la política”; els partits de dretes també ho tenen molt més fàcil que els d’esquerres, tant perquè el seu electorat els ho disculpa molt més fàcilment com perquè qui està ficat en mil i una empreses també té més recursos per embolicar la troca. Una persona que té com a font d’ingressos un únic sou, encara que sigui un sou de diputat o de Director General, difícilment podrà desviar milions sense que se li vegi el llautó. [@more@] 

Aquesta hauria de ser la gran oportunitat per als partits minoritaris, i sobretot per als partits d’esquerres que, almenys aparentment, es troben lliures de sospites de corrupció. Però és evident que no. Tant ICV com Esquerra estan disposats a jugar brut i a enfangar-se igual que els altres, amb actuacions de cobertura de segons quines corrupcions, amb l’intent de barrejar i crear sospites arreu, convençuts que sempre hi sortiran guanyant. I és entre tots plegats, sense excepció, que s’acaba donant aquesta imatge generalitzada de la perversió de la política. Està molt bé que es creïn comissions d’investigació per a casos com el del Palau; però no és un joc net, i alguna cosa deu amagar, quan es diu que per al cas Palau, si; però per al Pretòria, no. O quan es demana la compareixença de dirigents d’un partit, i dels altres, no; tot i que Castells, per exemple, pot estar directament implicat per la requalificació dels usos dels edificis que havien d’anar destinats a l’Hotel del Palau (o millor dit, del Millet). O quan no es vol clarificar què ha passat amb tants i tants informes entre falsos, inexistents, inútils o injustificats, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. L’aparició d’un nom en un sumari, tot i que el jutge no hi hagi vist prou indicis de delicte com per encausar-lo, és posat ràpidament sota sospita pels adversaris polítics, els mateixos que no volen saber-hi res quan el que hi apareix és un dels seus. 

L’actuació del conjunt de les forces polítiques catalanes és lamentable. No hi ha cap partit que demostri una clara voluntat de tractar tots els casos de presumpte corrupció per igual, que estigui disposat a no deixar cap sospita per aclarir, que apliqui el mateix criteri de presumpció d’innocència i de necessitat de transparència en tots els casos i sense distinció del color polític. Segur que hi ha dirigents o ex dirigents implicats en casos de corrupció, i d’alguns partits més que d’altres, però tots aprofiten el fangar per mirar d’esquitxar l’adversari alhora que es tapen o es disculpen les vergonyes pròpies o les dels socis de Govern. En aquest intent de treure el màxim partit de les esquitxades, fins i tot encara que estiguin poc fonamentades, el que s’acaba fent és d’una banda esquitxar tothom, i de l’altra diluir els veritables casos de corrupció en majúscules.

Tweet

Brasil és un país emergent, un país que ha estat capaç de situar-se al món estratègicament i de formar part del G-20, a més d’aconseguir la nominació d’una de les seves ciutats com a seu Olímpica. El que no ens diuen mai és a quin preu. Està seguint a marxes forçades i amb dos-cents anys de retard el mateix procés nord-americà d’extinció dels pobles indígenes que n’havien estat els pobladors originals. Es fa en silenci, discretament, comptant amb la complicitat dels mitjans de comunicació que miren cap a una altra banda, i amb la intervenció directa de tres factors: el Govern brasiler, les empreses concessionàries estrangeres i els depredadors furtius, però tolerats, que arrasen la selva amazònica. [@more@] 

Un exemple n’és la construcció de dues enormes preses sobre el riu Madeira, amb tot l’entramat de carreteres i d’infraestructures que comporta. El Govern de Lula, i encara sort que és d’esquerrres, ha fet la seva planificació sobre el territori amb l’objectiu d’incentivar el creixement econòmic, crear llocs de treball, aprofitar els recursos naturals… Però s’ha oblidat d’un petit detall: la selva amazònica no és un territori perdut, abandonat i sense amo. Hi ha pobles indígenes que hi han viscut sempre, perquè aquest és el seu espai natural, i en viuen. Des de la perspectiva del Govern, de les grans ciutats de la costa, però també de les empreses multinacionals, la selva és un territori verge a explotar, i no s’aturaran per la fotesa d’uns pobles indígenes, alguns dels quals ni tan sols tenen censats. Un grup d’empreses europees liderades per la francesa GDF Suez, i amb la participació entre altres del Banc de Santander, està construint les preses de San Antonio i Jirau, que podrien entrar en funcionament els propers anys. Per a ells, els indígenes no existeixen: es negaran les seves terres, i aquests hauran de fugir del seu hàbitat tradicional; veuran limitats els seus recursos que fins ara els permetien la subsistència, sense que ningú els hagi consultar res ni molt menys ningú els indemnitzi per res. No tenen papers ni tenen drets, no se’ls reconeix ni la seva existència. 

Alguns són pobles no contactats, que viuen aïllats, com els mujica nava,  els jacareuba/ katawixi, i altres pobles de l’entorn, com els karitiana, els karipuna, els uru-eu-wau-wau, els parintintin, els tenharim, els pirahã, els jiahui, els torá, els apurinã, els mura, els oro ari, els oro bom, els cassupá o els salamãi, també es veuran afectats per aquestes modificacions del seu hàbitat. Uns moriran directament per la seva vulnerabilitat en ser contactats, altres seran víctimes dels franctiradors contractats per les mateixes empreses explotadores encarregats de netejar el territori que els han donat en concessió; molts no suportaran el trasbals i no podran sobreviure a la disgregació de les seves comunitats; només els més afortunats podran buscar refugi en un altre indret de la selva, fins que un altre gran projecte del necessari creixement del Brasil els en foragiti de nou. Aquí no hi ha drets humans que valguin, potser perquè no se’ls reconeix ni com a humans.

Tweet

(Article publicat a El Bloc Gran del Sobiranisme)

El documental de TV3 “Adéu a Espanya” posava de manifest, bàsicament, tres coses: en primer lloc, la viabilitat d’un Estat independent per a Catalunya; en segon lloc, que aquest nou estat repercutiria beneficiosament per a Catalunya i per a la seva gent (crec que en aquest sentit el documental podia haver estat molt més contundent: ens surt caríssim, i no ens ho podem permetre, continuar sense tenir un Estat propi); i en tercer lloc, que res no podria impedir la voluntat democràticament expressada pel poble de Catalunya. [@more@] 

És en aquest darrer punt on tinc els meus dubtes. És evident que la gran diferència entre les realitats de Catalunya, Grenlàndia, Escòcia i el Quebec, és la qualitat democràtica dels respectius Estats dels quals depenen actualment. Sempre s’ha dit, i en aquest reportatge s’hi insistia, que en l’Europa actual no hi tenen cabuda els tancs, i que l’ús de la força quedava descartat a l’hora d’impedir que el poble de Catalunya exercís el seu dret a decidir. Està clar que ningú s’imagina un Govern de la Generalitat entre reixes, a l’estil del que va passar amb el President Companys el 1934, però sí que hom pot imaginar-se el desplegament dels mitjans jurídics i policials necessaris per a impedir que un Parlament de Catalunya pugui passar de l’aprovació d’una declaració unilateral d’independència a la seva materialització, o fins i tot per a impedir la celebració d’un Referèndum per tal que la població expressés democràticament la seva voluntat. 

En tenim exemples recents, i malauradament en tindrem un altre aviat quan el PP i el PSOE s’acabin de posar d’acord a l’hora de retallar l’actual Estatut. Al País Basc, Ibarretxe també feia declaracions solemnes dient que res podria impedir que ell convoqués la ciutadania basca a una consulta sobre el seu futur. I només va caldre una sentència del Tribunal Constitucional per a fer-li abaixar els fums. La Justícia espanyola no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dir si es pot fer o no una determinada consulta, o a l’hora de dictar la constitucionalitat o no d’un text, no pas en funció del que digui la legislació vigent, l’Estatut o la Constitució, sinó en funció de la conveniència política del moment. Els jutges poden, a consciència i per motius estrictament ideològics, il·legalitzar una força política o fer tancar un mitjà de comunicació sense necessitat de proves de cap mena ni de fonaments jurídics; saben que els amics europeus sempre acabaran respectant la decisió de l’Estat, i s’excusaran dient que és un “afer intern de l’Estat Espanyol”. I fins i tot en el cas, com va passar amb els diaris Egin o Egunkaria, que la Justícia europea acabi, al cap d’anys i anys, traient la raó a l’Estat, la decisió ja és irreversible i el mal ja està fet, que és del que es tractava. 

Si a l’Estat espanyol es poden vulnerar impunement totes les lleis, sempre que qui les vulneri tingui una determinada ideologia i defensi uns determinats interessos, també a Europa es pot fer la vista grossa. Tothom sap que hi ha tractats internacionals que, un cop ratificats pels Estats, passen a formar part del seu ordenament jurídic; però tothom sap que, a conveniència de l’Estat, aquests tractats poden ser ignorats sense que ningú, ni cap instància judicial, pugui fer-hi res. És el que passa amb la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, per exemple; i ja no cal dir amb les 36 sentències en contra que porta acumulades el Govern valencià en relació a la llengua, i que aquest es nega rotundament a complir.  

Però també ho hem vist ara, amb l’atac criminal de l’exèrcit d’Israel contra un vaixell humanitari. L’acció terrorista, a tot estirar, és condemnada tímidament, probablement de forma pactada amb el mateix govern israelià. Els mateixos Governs que es van negar a donar protecció al comboi humanitari, que no han exercit la seva influència per a defensar els seus conciutadans agredits i segrestats, s’han limitat a lamentar els fets i demanar als terroristes el que ells ja estaven disposats a fer: és a dir, alliberar les víctimes de l’acte de pirateria, després d’haver-los robat totes les seves pertinences. Tant li fa que hi hagi unes lleis internacionals, que hi hagi resolucions de les Nacions Unides, que s’ataqui militarment vaixells d’un Estat membre de l’OTAN, que s’hagin comès crims i vulneracions de tota mena, als Estats Units i a Europa resulten molt més interessants i rendibles les bones relacions amb Israel. I és que el terrorisme és una pràctica que gaudeix de plena i absoluta protecció per part dels Estats i dels seus aparells judicials, sempre que resulti rendible i es practiqui en nom d’un Estat. Fins i tot Turquia, teòricament el país més directament afectat per l’agressió, no passarà de les manifestacions verbals de protesta perquè l’interessa mantenir el comerç d’armament amb Israel. Encara que Turquia també sap que de res li serviria esgrimir els reglaments de l’OTAN que preveuen que qualsevol agressió a un Estat membre s’ha de considerar una agressió al conjunt dels Estats, o de res els serviria pretendre acudir als Tribunals Internacionals. Aquests, com a màxim, arriben a condemnar dictadors i dirigents terroristes que ja no gaudeixen del benefici del poder, però mai quan estan en actiu. 

A Catalunya, podríem trobar-nos amb una situació semblant. D’entrada, cap Estat europeu no sortiria en defensa del dret a decidir dels catalans, argumentant que aquest és un afer intern de l’Estat espanyol. Les violacions dels drets humans, les agressions i la violència exercida per l’Estat, a no ser que fos desmesurada cosa que tampoc els caldria, potser seria vista amb un cert recel i fins i tot hi podria haver alguna tímida condemna. Però tot s’acabaria demanant a les parts que s’asseguessin a negociar, i que tot tornés a la calma; és a dir a la situació anterior. Sincerament, no tinc gens clar que els catalans ho tinguéssim tot guanyat pel sol fet d’haver expressat de forma democràtica i majoritària la nostra voluntat d’esdevenir un país lliure. I no crec tampoc que poguéssim comptar excessivament amb el suport de les “democràcies” europees, a no ser que aquestes també arribessin a la conclusió que és el que més el convé. En tot cas, no pesarien tant ni els principis democràtics, ni el rebuig a la violència, ni molt menys els drets del poble de Catalunya, sinó la preservació del que també podrien ser els seus interessos.

Tweet

Tal com era de preveure, i de fet tal com estava previst, el Govern espanyol ha donat ple suport a les accions terroristes de l’exèrcit d’Israel. Es va negar, com la resta d’Europa, a donar cap mena de protecció al comboi humanitari, per més que sabia que estava amenaçat; i tampoc no ha fet res quan en un acte de pirateria han segrestat tres ciutadans amb DNI espanyol, i ha hagut de ser el govern turc qui fes les gestions per treure’ls d’Israel i per repatriar-los. [@more@] 

Recordem que també es queixaven de la desconsideració del Govern espanyol els qui es van veure sorpresos, temps enrere, pel terratrèmol de Xile. I és que el concepte d’Estat espanyol, a part de no ser el nostre, és un concepte pervers i mesquí. Les estructures de l’Estat, amb l’exèrcit, la policia, les ambaixades i els consolats, no estan al servei dels seus ciutadans que són els qui al capdavall en paguen la factura, sinó al servei dels interessos d’aquest Estat que són els interessos dels grans poders econòmics. I és absolutament fals que els polítics espanyols (i aquí també hi podem posar els catalans) o els seus jutges estiguin en contra del terrorisme, de la vulneració de la legalitat o dels drets fonamentals de les persones. La violència i el terrorisme reben tot el seu suport quan al darrera hi ha interessos econòmics, per ells prioritaris. Els cooperans segrestats afirmaven que posarien totes les denúncies que calgui contra el Govern d’Israel perquè no quedin impunes els seus crims i les seves vulneracions del dret Internacional; però ells saben que cap jutge recollirà la seva queixa. Ni tan sols la vedette de la Justicia espanyola, avui defenestrada per haver gosat ficar-se amb el franquisme i amb el cas Gurtel, no mouria un dit per fer justícia ni defensar els drets dels cooperants agredits; ell ja es cuidava prou de pretendre jutjar només, i com a afany d’exhibicionisme personal, criminals i dictadors que no estiguessin en actiu. 

Però, des de Catalunya també ens podem demanar: i què ha fet el Govern català en tot aquest afer? Algú li ha sentit algun posicionament de protesta i de rebuig als crims i a la violència emprada per l’exèrcit israelià?  

Tweet

La memòria del Fiscal de medi ambient de Catalunya, José Joaquín Pérez de Gregorio, corresponent a l’any 2009 és demolidora: acusa sense embuts les administracions locals i la Generalitat d’”injustificada passivitat” i de no actuar contra els presumptes delictes ecològics. I cita concretament l’Agència Catalana de l’Aigua i la Direccions General de qualitat ambiental, que segons el Fiscal no va presentar cap denúncia l’any passat. Naturalment, des del Departament de Medi Ambient ho neguen rotundament i afirmen haver cursat uns cinc mil expedients sancionadors. [@more@] 

Evidentment, el Conseller Francesc Baltasar està fent servir la típica estratègia dels polítics: donar una resposta que no té res a veure amb la pregunta, i que només serveix per a confondre els ciutadans. La queixa de la Fiscalia és general, però també es concreta en dos organismes del Departament de Medi Ambient i en el fet de no presentar denúncies davant la fiscalia, el que no exclou que des d’altres instàncies del Departament no s’hagin pogut obrir els cinc mil expedients sancionadors. En qualsevol cas, resulta preocupant que sigui la pròpia fiscalia la que acusi de negligència a una administració que se les dóna de ser ecologista. Però a ICV, i al Govern en general, ja no els deu venir de nou: en diverses ocasions els moviments ecologistes han mostrat el seu desacord general amb la política del Departament de Medi Ambient. I les dades ho confirmen: estem a la cua pel que fa al desenvolupament d’energies alternatives com l’eòlica, i estem a la cua pel que fa a la protecció de la biodiversitat, tal com denunciava fa uns dies la Federació d’Ecologistes de Catalunya-EdC. Segons aquesta Federació d’Ecologistes de Catalunya-EdC, “Catalunya és l’única de les grans comunitats autònomes que encara no té aprovades normatives bàsiques per a la conservació de la seva biodiversitat”, “és la comunitat que menys inverteix en espais naturals”, “la costa catalana és la mes amenaçada”, “l’estat dels nostres rius és lamentable…” 

Només els faltava dir que correm el risc d’una amenaça encara més greu: que a partir de l’octubre, pugui continuar un Govern de tarannà ecologista com el que tenim. Un Govern que, subordinat a Madrid, practica polítiques estrictament de dretes per a sortir de la crisi i per a fer-nos pagar a tots plegats el dèficit generat, podia tenir en la política mediambiental una de les seves justificacions. De fet, deu ser una de les poques raons que els quedaven a ICV. I fins i tot aquesta han malmès.  

Tweet

Començava a estranyar-me que els qui fan de l’odi a Catalunya la seva raó de ser no posessin el crit al cel davant de l’anunciat programa de TV3 “Adéu Espanya?”. Per ells és normal que es parli cada dia, i no com a denúncia sinó com a acceptació de normalitat, de les agressions i imposicions espanyoles sobre la nostra llengua i el nostre país; però que algú intenti donar una altra mirada a la realitat catalana això és vist com una voluntat de confrontació. Es la vella història del franquisme que tant enyoren: defensar l’ús del català és fer política; si el que es defensa és l’espanyol, no. Un reportatge sobre la nostra pertinença a Espanya és normal si s’enfoca des de l’acceptació submisa, però deixa de ser-ho tant bon punt hom comenci a posar en dubte el dogma imposat.  [@more@] 

Però el més ridícul del cas són els arguments que addueixen el Partit Popular i Ciutadans per protestar per l’emissió d’aquest reportatge de TV3. Diuen que això és donar veu a un sentiment minoritari, com ho és l’independentista. En primer lloc, a l’espera de veure el programa que per les seves afirmacions ells ja deuen haver vist, imagino que el reportatge donarà veu a uns i altres, presentant la versió i els arguments dels unionistes i dels independentistes. Cosa impensable a Espanya, on la pluralitat és absolutament negada; i fins i tot a Catalunya, en la majoria de programes on es dóna per suposada la nostra dependència i submissió a Espanya, es dóna ben rarament, i en tot cas com a cosa marginal, aquesta possibilitat de contrastar les dues opcions. És el mateix que passa quan algú defensa la paritat de l’ús de les llengües en el cinema o en la Justícia: el 97% o el 80% de castellà per ells és una normalitat que s’ha d’acceptar, mentre que s’escandalitzen quan algú pretén arribar a una certa equiparació. 

Però és que en segon lloc, parlar a aquestes alçades de sentiment minoritari referint-se a l’independentisme, sembla una broma de mal gust venint de grups realment minoritaris a Catalunya. Els mitjans de comunicació de casa nostra, inclosos els públics, estan donant un tracte de favor permanent, sobredimensionant-les, a opcions que sumades arriben ben just al 15%. El que és insòlit és que el sentiment sobiranista que totes les enquestes situen en percentatges que van del 35 al 50%, es mantingui marginat com s’ha fet fins ara, i això tenint en compte que entre el percentatge restant també hi ha una majoria que estaria d’acord en donar veu i a acceptar la via secessionista a través del reconeixement del dret a decidir. 

La por a la llibertat, la d’expressió per part dels mitjans de comunicació i la de decidir per part de la població, no indica només un posicionament antidemocràtic d’aquestes forces polítiques sinó també la manca d’honestedat de les persones que les dirigeixen.

Tweet

Per més que m’ho hagin explicat en més d’una ocasió, la veritat és que em costa d’entendre les diferències existents entre les diverses branques de la màfia: la calabresa, la napolitana, la siciliana… Està clar que cadascuna té el seu estil i les seves característiques particulars, però jo sempre hi acabo veient les mateixes característiques comunes; organitzacions específiques per a delinquir, manca d’escrúpols en totes les seves actuacions, justificació de tots els mitjans per a l’enriquiment personal, menyspreu absolut per la dignitat i per la vida de les persones… [@more@] 

No totes actuen amb els mateixos mètodes i procediments, però totes ho fan amb la mateixa finalitat. Unes es mouen sempre amb les armes a la mà; altres es presenten amb corbata i flor a la solapa, deixant la feina bruta per a sicaris especialitzats. Unes prefereixen teixir una enorme xarxa que els dóna cobertura; altres opten per corrompre directament les administracions i institucions. Unes es mouen molt més des de la clandestinitat; altres no tenen cap inconvenient per donar la cara i servir-se, si cal, de mecanismes teòricament legals per aconseguir els seus objectius. 

Una de les pràctiques comunes és la de l’anomenada “assegurança forçada”. Un bon dia es presenten davant un empresari, un botiguer o un simple propietari i li proposen que contracti una assegurança per a prevenir possibles actes de sabotatge o agressions externes. Si la víctima s’hi avé, obtenen sucosos beneficis sense haver de fer res més; tret que de tant en tant li poden anar apujant la quota. En cas que la víctima es negui a pagar, els homes de vestit fosc, corbata de ratlles i flor a la solapa s’acomiaden amb un somriure cínic i un  ”a reveure”. Al cap de pocs dies, alguna de les propietats de la persona que es va negar a pagar és assaltada, provocant-li nombroses destrosses, cosa que hauria de fer veure a la víctima la necessitat de contractar l’”assegurança forçada”. Si no cedeix a la primera, un segon atemptat amb més danys, o ara ja directament a la persona, l’acaba de convèncer. La història és clara i coneguda: la trampa està en què el mateix que vol vendre’t l’”assegurança” és qui te’n crea la necessitat.  

És com el fabricant de programes antivirus que procura fabricar primer el virus que faci necessari el seu producte. O com aquestes anomenades “Agències de qualificació” (1), que no són sinó la pantalla de grans trust empresarials i financers, per a condicionar els estats a favor dels seus interessos. Ells fan els informes pertinents qualificant a la baixa la solvència d’un Estat o d’una administració, per tal d’imposar-los després unes condicions que resultin beneficioses per als seus interessos. Totes aquestes presses per a reduir el dèficit, a costa de l’Estat del benestar, reduint les prestacions socials, retardant la sortida de la crisi, alentint la creació de nous llocs de treball, i sobretot a costa de fer pagar la factura als treballadors, aturats i pensionistes, no són sinó una martingala inventada per aquestes “Agències de qualificació” per encàrrec d’uns interessos empresarials concrets. 

Tinc els meus dubtes sobre si cal enquadrar aquestes pràctiques dins de l’estil de la màfia calabresa, la napolitana o la siciliana. En tot cas, les diferències són mínimes. 

(1) La fiscalia de Nova York està investigant la possible relació delictiva que podria existir entre els bancs Goldman Sachs, Morgan Stanley, UBS, Citigroup, Crédit Suisse, Deutsche Bank, Crédit Agricole i Merrill Lynch,  i les agències de qualificació Standard & Poor’s, Fitch Ratings i Moody’s Investors Service.

Tweet

Ho deia un militar israelià: “No ha de sorprendre ningú, ja ho havíem advertit”. I en això té raó. Israel no hagués gosat mai fer una acció criminal com la d’ahir sense haver-se assegurat prèviament el suport de la comunitat internacional, o com a mínim dels capdavanters d’aquesta comunitat internacional. Probablement havien pactat fins i tot les reaccions de protesta, pel cas que la situació, com ha acabat passant, se sortís de mare. El mateix Govern espanyol o la mateixa Unió europea que va refusar protegir el comboi humanitari, que ja se sabia que estava amenaçat, ara expressa una tímida protesta, però no pas per l’acció criminal en sí, sinó per haver estat “excessiva”. Fins i tot el Secretari General de l’ONU, Ban Ki-moon ha demanat a les dues parts, als terroristes atacants i a les seves víctimes, una mica de "responsabilitat".

[@more@] 

El rerefons és el mateix que, en un atac de sinceritat que li ha costat el càrrec, feia dir al President alemany: “Som a l’Afganistan en defensa dels nostres interessos comercials”. És evident que en la política casolana, casos Gurtel, Matas, Pretòria o Millet, hi ha nius de corrupció més o menys encoberts, fins que la indiscreció o l’excés de cobdícia ho posa al descobert. Però en la política internacional, la corrupció va molt més enllà, està molt més institucionalitzada, i no exclou sinó que fa bandera del crim organitzat i del terrorisme. L’acció d’ahir de l’exèrcit israelià no és pas més greu que la massacra comesa temps enrere contra la població de la Franja de Gaza; l’única diferència és que en els vaixells humanitaris hi viatjaven parlamentaris, membres d’ONGs i periodistes europeus. Altrament, les notícies que ens haurien arribat serien que uns grups radicals islamistes havien estat interceptats per l’exèrcit israelià. 

El terrorisme té tot el suport de la comunitat internacional, ja sigui en forma de guerres injustes, de violacions de les lleis i tractats internacionals, o de crim organitzat i a gran escala, sempre que serveixi uns interessos econòmics i polítics. Tant li fa que en un sol dia s’hagin assassinat més persones que no pas ETA en deu anys; la diferència és la rendibilitat d’una o altra acció.  A Israel no li ve d’aquí una condemna més del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, perquè sap que té carta blanca per a continuar incomplint totes les seves resolucions. La intervenció dels organismes internacionals, incloses les instàncies judicials, està estrictament supeditada als interessos econòmics de les principals potències.  

Tweet